Josep Maria Quintana

Benvolgut lector, encara que al país els esdeveniments s’acumulen fins al punt que qualsevol ciutadà atent del que passa a la vida política pot treure-hi suc sense gaire esforç, he decidit parar durant unes setmantes, que aprofitaré per visitar dos dels estats que han quedat més malparats a les passades eleccions europees, sempre des del meu punt de vista: França i Alemanya. Confio que aquests dies em serviran de conèixer coses que desconec i per reposar de tanta matraca. Serà bo per a mi i suposo que també per al lector que, pacientment, segueix les meves reflexions setmanals en veu alta.

Cordialmente,

Josep M. Quintana

Diumenge electoral. Un altre dels molts que hem viscut des de maig del 2023. No tots han afectat la totalitat dels electors espanyols, però ho han fet els comicis municipals i autonòmics del 28-M, els generals del 23-J (ambdós dins el 2023), i els que ens empenyen avui a sortir a votar per elegir un Parlament europeu, la importància del qual molta gent no valora, però que acaba tenint una gran transcendència sobre els estats membres de la Unió. I enguany, per poc que hàgim seguit els comentaris que s’han publicat des de fa mesos, és evident que ens hi juguem molt, ja que tots els astres sembla que afavoreixen una extrema dreta que té molt poc d’europea i molt de nacional de cada estat membre. Una dreta que, si aconseguís formar una majoria amb els partits conservadors que fins ara han aixecat una barrera contra ella, no sols implicaria un gir en el camp dels valors democràtics, sinó també un atac a molts dels principis que van fer néixer la Unió, que exigeixen una clara cessió de sobirania en favor de les institucions extra estatals.

Tanmateix no vull parlar avui d’aquestes eleccions. O no ho vull fer directament, ja que el lector té —o pot tenir— prou informació respecte del que està passant. Em vull referir bàsicament a un polític en concret, Toni Comín, l’home que Junts ha situat al capdavant de la seva candidatura.

Fa cinc anys, quan que un grupet de polítics catalans van optar per fugir de Catalunya i instal·lar-se a Brussel·les després de l’esbrell que van provocar al país, van veure l’oportunitat de trobar un mitjà de vida i un altaveu per a la seva política en les eleccions al Parlament europeu de 2019. El cap de files del grup va ser, naturalment, Carles Puigdemont, al qual van seguir Toni Comín i Clara Ponsatí que, després de no poques peripècies judicials, van aconseguir ocupar el seu escó.

Un cop Ponsatí va seguir un camí separat de Puigdemont encapçalant una candidatura que no ha anat enlloc a les passades autonòmiques catalanes, i aquest va encapçalar la candidatura de Junts a la presidència de la Generalitat, el partit ha designat Toni Comín per posar al capdavant de la candidatura d’aquest al Parlament europeu amb l’esperança d’obtenir un bon resultat, tot i que, segons llegeixo a les enquestes, tindrà dificultats per mantenir el seu escó que, si l’obté, possiblement ho farà en solitari.

Toni Comín, fill del mític Alfonso Carlos Comín (“cristians al Partit, comunistes a l’Església”), personatge clau del PSUC durant la dictadura i els primers anys de la democràcia, és un home que ha sofert una transformació ideològica certament notable, ja que la seva trajectòria política no va començar amb els postconvergents. De fet, va ser un dels líders de Ciutadans pel Canvi, la plataforma catalanista que va donar suport a Pasqual Maragall el 2003, per després passar-se al PSC. Més tard es va allunyar dels socialistes catalans i va acabar integrant-se a les llistes de Junts pel Sí a les autonòmiques de 2015 a proposta d’ERC, la qual cosa li va servir per ser nomenat posteriorment conseller de Salut del Govern pels republicans.

Però el salt qualificatiu el va donar després que seguí Puigdemont a l’exili un cop es va proclamar la fallida independència i Rajoy va aplicar l’article 155. Aquesta va ser una decisió que l’ha empès a ser l’escolà de Puigdemont durant tots aquests anys: primerament, en el dit “Consell de la república”, impulsat per l’expresident a l’estranger com una espècie de Govern a l’exili, del qual n’ha estat vicepresident, i també com a company d’escó al Parlament Europeu, on ha aplaudit (sempre en solitari) totes es ocurrències del seu mentor.

Tanmateix no és la trajectòria ideològica de Comín que m’interessa destacar, sinó l’actitud d’enfrontament i de menyspreu que ha mostrat vers els seus ex correligionaris del PSC i, sobretot, d’ERC, quan, en un dels darrers mítings pronunciats a Elna (França), ha reivindicat que un vot a Junts en les eleccions europees reforçaria les posicions independentistes (cosa que és certa), per afirmar tot seguit, dirigint-se als republicans de manera directa, que “els partits responsables de cada pas de desconstrucció seran aquells que obrin les portes a Salvador Illa per ser president”. En la seva opinió, donar el votar a Illa per a la presidència de la Generalitat produirà, doncs, el que ell qualifica de “desconstrucció” del que es va aconseguir amb el procés, oblidant que han estat els ciutadans de Catalunya els que, amb força sentit comú, han iniciat aquest procés de desconstrucció del que irresponsablement havien mal construït els independentistes des del 2017 ençà.

I si bé aquesta “advertència” a ERC em sembla francament fora de lloc —gairebé insultant—, més greu encara és el que, en aquest mateix míting, menyspreant el tràngol que ha hagut de passar el PSOE, amb el seu president al capdavant, per aprovar la llei d’amnistia —una llei a la qual molts jutges faran passar un vertader calvari—, hagi afirmat que, a pesar d’obtenir el perdó i l’oblit que l’amnistia representa, els independentistes no han renunciat ni al referèndum de l’1 d’octubre de 2017 ni a una possible via unilateral per aconseguir la independència de Catalunya.

Tot això alhora que Míriam Nogueras, menyspreant els independentistes que van acceptar de ser jutjats i condemnats a penes de presó i de inhabilitació (cosa que els que van fugir s’han estalviat), afirmava que l’estratègia de quedar-se a Espanya i anar a la presó únicament hauria conduït a aprovar els indults, ja que la llei d’amnistia s’ha aprovat perquè alguns líders (Puigdemont i el seu escolà Comín entre d’altres) van decidir prendre el camí de l’exili. Bella manera d’explicar els fets de la història.

Fa uns dies, la meva dona i jo vam veure per una de les plataformes que emeten a la televisió una pel·lícula titulada La zona de interès, que agafa el títol d’una àrea restringida dels camps de concentració nazis on viu la família del militar director del camp de manera absolutament aliena al que està succeint a uns metres de casa seva, a pesar que l’espectador, pels sorolls, el fum i d’altres elements que pot observar, s’adona perfectament del que allí està passant.

També Jordi Évole es va referir el passat dissabte a aquest film al seu article setmanal a “La Vanguardia” per alertar-nos de caure en els cants de sirena amb què, aquests darrers temps, l’extrema dreta europea ens assewtja. I per poc que seguim el que està succeint a la política mundial (no sols europea, ja que personatges com Milei o Trump són d’altres continents, però actuen amb una gran incidència sobre nosaltres), ens adonarem que no són pocs els partits conservadors (o si més no destacats elements d’aquests) que banalitzen l’acostament a l’extrema dreta i se senten vivament corpresos per la vis atractiva d’aquests cants.

Ho dic perquè a les portes d’unes eleccions per configurar el nou Parlament europeu contemplem com si fossin normals i fins i tot acceptables comportaments que no ho són, i acceptem que actes que fins fa poc eren censurables es vagin normalitzant en un procés de banalització del mal que s’esdevé molt preocupant.

Denunciava Évole amb una gran clarividència que ens trobem amb una Europa on els discursos de l’extrema dreta són avui acceptats i recolzats per moltíssims ciutadans que es mostren rabiosos per l’apogeu del feminisme, que creuen en la identitat pura dels seus pobles, que es decanten per un nacionalisme tancat, i si bé asseguren que no són racistes, tan aviat com els seus líders s’escalfen, lloen un passat feixista que enyoren.“Aquests líders —segueix dient Évole—, fins fa molt poc, feien por. Ara ja s’accepten com a part del paisatge nou. A la Unió Europea ens hem acostumat a les Le Pen, les Meloni i els Abascal; a l’Est, als Putin; als Estats Units, als Trump; i a Llatinoamèrica, a personatges tan grotescs i nocius com Milei. No es despistin amb el xou, amb els ulls fora d’òrbita, amb el pentinat i els insults. Darrere de tota aquesta posada en escena hi ha una tramoia que enyora el totalitarisme, que simpatitza amb la tirania.”

Fa uns dies, la meva dona i jo vam veure per una de les plataformes que emeten a la televisió una pel·lícula titulada La zona de interès, que agafa el títol d’una àrea restringida dels camps de concentració nazis on viu la família del militar director del camp de manera absolutament aliena al que està succeint a uns metres de casa seva, a pesar que l’espectador, pels sorolls, el fum i d’altres elements que pot observar, s’adona perfectament del que allí està passant.

També Jordi Évole es va referir el passat dissabte a aquest film al seu article setmanal a “La Vanguardia” per alertar-nos de caure en els cants de sirena amb què, aquests darrers temps, l’extrema dreta europea ens assetja. I per poc que seguim el que està succeint a la política mundial (no sols europea, ja que personatges com Milei o Trump són d’altres continents, però actuen amb una gran incidència sobre nosaltres), ens adonarem que no són pocs els partits conservadors (o si més no destacats elements d’aquests) que banalitzen l’acostament a l’extrema dreta i se senten vivament corpresos per la vis atractiva d’aquests cants.

Ho dic perquè a les portes d’unes eleccions per configurar el nou Parlament europeu contemplem com si fossin normals i fins i tot acceptables comportaments que no ho són, i acceptem que actes que fins fa poc eren censurables es vagin normalitzant en un procés de banalització del mal que s’esdevé molt preocupant.

Denunciava Évole amb una gran clarividència que ens trobem amb una Europa on els discursos de l’extrema dreta són avui acceptats i recolzats per moltíssims ciutadans que es mostren rabiosos per l’apogeu del feminisme, que creuen en la identitat pura dels seus pobles que els duu a un nacionalisme tancat,  i que asseguren que no són racistes però que, tan aviat com els seus líders s’escalfen, lloen un passat feixista que enyoren.

“Aquests líders —segueix dient Évole—, fins fa molt poc, feien por. Ara ja s’accepten com a part del paisatge nou. A la Unió Europea ens hem acostumat a les Le Pen, les Meloni i els Abascal; a l’Est, als Putin; als Estats Units, als Trump; i a Llatinoamèrica, a personatges tan grotescs i nocius com Milei. No es despistin amb el xou, amb els ulls fora d’òrbita, amb el pentinat, els insults. Darrere de tota aquesta posada en escena hi ha una tramoia que enyora el totalitarisme, que simpatitza amb la tirania.”

He de dir que em sorprèn —i alhora m’espanta— aquesta insensibilitat de gran part de la dreta tradicional que no veu el perill que significa acostar-se i donar aixopluc als ultradretans que s’obren pas a les palpentes, oblidant el passat, oblidant la història, i no recordant-se, per exemple, que quan Aldolf Hitler no tenien majoria per governar amb el seu partit, acabà pactant amb la dreta tradicional alemanya. I que gràcies a aquests pactes, Hitler es va convertir en canceller. I que un cop assolí el poder, inicià el camí de la barbàrie.

Aquest pensament que subscric de manera plena, em recorda un text de Nicolau M. Rubió i Tudurí, a qui l’Ateneu de Maó ha dedicat recentment un cicle de conferències, que trobem a Llatins en servitud. L’escena, escrita en primera persona, transcorre a París una nit del mes de març de 1941, amb la França ocupada pels alemanys. Fa una lluna preciosa i Rubió ha sortit a passejar per la gran esplanada del Trocadéro, d’on contempla la Tour Eiffel. De sobte, un soldat alemany que passeja solitari, se li apropa. Escriu Rubió:

“El soldat m’ha vist arribar. S’aixe­ca i se m’acosta.

Em desitja bona nit amb una veu dolça. És jove, la seva cara gairebé tendra. Sembla aclaparat per la bellesa de la nit.

Les seves paraules, en un francès incert, m’arriben com els sospirs del vent entre els avets. Jo no agafo els mots amb prou exacti­tud, però en capto meravellosament la músi­ca. Em diu que acaba de venir d’Ham­burg, bombardejada lleugerament per la R.A.F. Un alè d’amor familiar s’escola entre les seves paraules quan em parla dels seus pares llunyans. Ha arribat aquest matí a París, —un dia de lleure— i ha volgut veure-ho “tot”; ha arribat tard a aquest espectacle banal: la Tour Eiffel a la llum del dia. Però, a canvi, ha pogut sanglotar aquí sota la Lluna…

Ho veig: aquest jove alemany no és aquí per no-res. És la veu de l’Ocupant, que ha pres possessió de la boira lunar, de tot l’espai il·limitat d’aquesta nit… Ànima, estiguis alerta: heus-ací l’enemic! Aquesta veu és encara una de les Lanzer divisionen que esco­meten la terra llatina. És la Gestapo dins l’immaterial. És la “col·laboració” gasosa que s’insinua.

No m’enganyarà. Ell és educat, però ¿no ho és per ventura el diable quan ell vol? Aquest soldat, jo el veig com un ésser maligne sota el seu feldgrau^[1] que el confon amb la nit de la Lluna. I un cop t’he classificat com a “geni dolent” tu et mostres amable. És precisament durant les nits de pleniluni que vosaltres treballeu, els dimoniets malvats. Tu ets una mena de germen de l’home del sac. 

No em fas por. Tot “això” és, també, força interessant, des del meu punt de vista. Pel que fa al que tu penses, emporta-t’ho a casa teva i fes-ho saber als teus. La teva promesa serà feliç de sentir-te parlar romànticament. I segur que tindreu infants que somiaran de tornar en tropell al país llatí, per veure novament la Tour Eiffel entre les onades de claror lunar.

Pel que a mi respecta, deixa’m tranquil. Jo em recordo dels companys d’Ulisses, després que escaparen de les Sirenes.”

————–

---

^[1] Abric de l’uniforme militar alemany.