Josep Maria Quintana

En un editorial publicat fa un parell de setmanes, titulat “Unes investigacions pertinents”, La Vanguardia destacava la gravetat de les informacions revelades en el coneixement de l’operació Catalunya i indicava que, una vegada coneguts els documents esmentats, era obligada una resposta judicial, per la senzilla raó que, en un sistema democràtic amb bona salut, aquest tipus d’irregularitats han de ser analitzades, perseguides i, arribat el cas, castigades.

Davant aquesta informació, el portaveu del PP, Miguel Tellado, va comparèixer a la Cope per donar explicacions sobre els documents de la guerra bruta contra l’independentisme, on es destacava que el president Mariano Rajoy estava al corrent de tot, i afirmà que eren una “cortina de fum del Govern”, alhora que qualificava La Vanguardia i ElDiario.es d’“entramat mediàtic del PSOE”.

A ningú hauria d’estranyar que, amb arguments tan pobres i atacs tan simples, els socialistes hagin respost afirmant que estem davant el Watergate del PP. També llavors, davant les notícies que apareixien sobretot a The Washington Post, però també a The New York Times, Richard Nixon es va defensar estúpidament acusant-los de ser “diaris de biaix liberal” que intentaven danyar la credibilitat de la nació vessant “acusacions salvatges”.

Sé —i també el lector ho sap— que el PP de Feijóo no sembla tenir res a veure amb les activitats de la policia patriòtica del Ministeri de l’Interior de l’època de Mariano Rajoy. Es pot entendre, per tant, que intenti evitar que aquest tema es converteixi en el centre d’atenció i que la polèmica pugui esquitxar-lo en un futur, però seria un error adherir-se al discurs del seu nou portaveu al Congrés, ja que l’operació Catalunya va ser denunciada al seu dia per la premsa catalana, quan l’amnistia era una cosa en la qual ningú encara havia pensat.

A més, és fals el que diu Tellado quan afirma que ara els socialistes utilitzen uns fets “de no se sap quan es van produir i sobre els quals no hi ha absolutament res de nou”, ja que sí que hi ha novetats: com a mínim, des que la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb el vistiplau del Fiscal General de l’Estat, va decidir obrir diligències per esclarir l’intent d’investigació iniciat pel Ministeri de l’Interior contra l’aleshores fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol. Les proves que aquests dies estan aportant el treball conjunt dels diaris esmentats sobre l’operació Catalunya mereixerien, crec, una resposta més seriosa i elaborada per part del PP. 

No he dubtat per un moment que l’operació Catalunya ha estat una de les grans vergonyes de la nostra democràcia, perquè demostra la incapacitat del govern de Mariano Rajoy d’imposar la Constitució davant els independentistes i també la voluntat d’usar males arts per frenar-los, arrossegant pel camí institucions i persones que, més d’un cop, no tenien res a veure amb la intemperància sobiranista.

Basta llegir per damunt les investigacions, plenes de documents autèntics, publicades últimament sobre aquesta operació per creure que les proves que han aportat els diaris ben mereixerien una resposta més elaborada per part del PP, ja que com raonava en un article editorial La Vanguardia, aquí no es tracta de tapar els presumptes delictes comesos per empresaris catalans o disculpar les actuacions dels dirigents independentistes que van vulnerar les lleis per intentar aconseguir la independència. Es tracta de demanar responsabilitats a qui va crear una trama, amb el suport del govern, per inventar proves falses o per investigar molts ciutadans sense autorització judicial. I això per la simple raó que no es pot estar d’acord amb l’estratègia del tot val per salvar la unitat d’Espanya. I la realitat, que sol ser tossuda, molt probablement indicarà al PP que, més que enfrontar-se a una cortina de fum, es pot trobar amb un incendi descontrolat, segons com avancin les investigacions.

És cert que Mariano Rajoy, la incompetència del qual només és superada per la seva actitud fanfarrona davant els fets que se li imputen, ha intentat sortir al pas d’aquestes acusacions afirmant que els que intentin imputar-lo “ho tenen difícil (lo tienen crudo)”. Potser tingui raó sabent que compta amb suports més que notables en el que Ernesto Ekaizer, molt gràficament, ha qualificat de “sindicat mediàtic-judicial”, que s’ha posat en marxa ràpidament després que la vicepresidenta del Govern, Teresa Ribera, hagi dit en veu alta el que molts pensem i hem proclamat per escrit més d’una vegada, afirmant, no sense defensar abans el respecte que ens mereix la separació de poders, que “això no impedeix veure que hi ha algunes persones que ostenten aquesta responsabilitat del poder judicial que tenen certa tirada a pronunciar-se sempre en una mateixa direcció i en un moment particularment oportú davant el que d’altra banda solen ser els pronunciaments d’altres companys dins de l’exercici d’aquest poder judicial”, referint-se, sense nomenar-lo, al jutge García Castellón.

Aquestes declaracions han provocat una revolta de les associacions conservadores de la magistratura i també del PP, és a dir dels mateixos que, per cert, van guardar silenci quan, durant la campanya de les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig de 2023, van escoltar José María Aznar atacant el Tribunal Constitucional i la seva majoria progressista, o han callat també quan, amb motiu de les dues sentències dictades per aquest tribunal que han anul·lat la condemna d’inhabilitació a l’exdiputat d’Unides Podem Alberto Rodríguez i la que empara Arnaldo Otegi, coordinador general d’EH-Bildu, han merescut una dura crítica de Feijóo.

Encara més, el líder del PP ha iniciat una guerra sense treva contra el Constitucional, restant legitimació a les seves decisions, ara que el seu partit no compta amb una majoria afí en aquest tribunal de garanties. I ha dit que les sentències del Constitucional són “inaudites”, provoquen una “inseguretat” jurídica dels ciutadans “i, per descomptat, inseguretat del meu partit polític”. I per reblar la crítica, el vicesecretari de relacions institucionals del seu partit, González Pons, va dir el passat dimarts que el Tribunal Constitucional i el seu president, Conde Pumpido “són el càncer d’Espanya”, declaracions que superen de molt la crítica que va fer Teresa Ribera.

I acabaré l’article d’avui referint-me novament a l’operació Catalunya, perquè són pocs els dubtes que podem tenir sobre el coneixement que tenia Mariano Rajoy dels excessos de la dita “policia patriòtica”, després que sabem que era informat puntualment amb sobres sense remitent que duia a mà a la Moncloa un funcionari d’Interior, on s’indicaven les persones que, arbitràriament, eren investigades i acusades injustament. Entre elles, l’exalcalde Xavier Trias, al qual van acusar falsament de tenir una compte a Suïssa.

No dubto, per tant, que la comissió d’investigació que es constituirà al Congrés farà llum sobre la qüestió, ja que a ella haurà d’acudir Mariano Rajoy i no podrà mentir perquè li ho prohibeix la llei. Però el més important, des del punt de vista de la justícia penal, no s’ha de dirimir al Congrés, sinó davant els jutjats, a pesar que s’hi oposaran amb ungles i dents Vox, el PP i el “sindicat mediàtic-judicial” de què parlava Ekaizer.

Assegut davant del televisor, contemplo amb estupor un magnífic reportatge sobre l’opció política que han adoptat algunes esglésies evangèliques a l’Estat d’Iowa, exemplificada per un pastor i els seus feligresos, amb motiu de les eleccions primàries del Partit Republicà per elegir el seu candidat a la presidència dels Estats Units.

A diferència d’ara, que les ha guanyades de manera absoluta, l’any 2016 Donald Trump les va perdre, però la derrota no va ser un obstacle perquè guanyés la nominació i, després, la presidència. Aquest any, ha començat guanyant, i tots sabem que, si torna a la Casa Blanca, tindrà, entre d’altres, el suport de Putin, que veuria aplanat el seu camí a Ucraïna, i el de Netanyahu, perquè Trump és considerat el més pro-jueu de tots els candidats. Alhora, la seva victòria provocaria pànic a la Unió Europea i també a l’OTAN, organització que, no ho oblidem, ja va amenaçar amb abandonar-la.

Però l’estupor em va venir per les manifestacions del pastor i dels seus feligresos que, sense dubtar-ho gens, comparaven Trump amb Jesucrist, i els seus múltiples processaments judicial amb la persecució que va patir Jesús a mans dels prohoms jueus del Sanedrí. Tots els entrevistats parlaven amb un gran convenciment. En realitat, veneraven Trump com es venera un sant, com un home que els pot salvar no ja de la tirania de Roma sinó, i bàsicament, de la que, segons ells, els provoca la immigració, que consideren la causa de gairebé tots els seus mals.

Al reportatge no vaig escoltar ni una referència a les més de 30.000 mentides que se li han comptabilitzat de la seva etapa presidencial dites des de la Casa Blanca, ni una mínima reprovació per haver propagat la teoria falsa del frau electoral, ni per haver encoratjat la turba a assaltar el Capitoli el 6 de gener de 2021. Tot era un cant al “sant vencedor”.

Dit això, i veient que el tema de la immigració era clau en els arguments esgrimits pels votants d’Iowa, he intentat informar-me de quina és la política que Trump projecta en aquest camp si aconsegueix tornar a la Casa Blanca. I el resultat de la investigació em permet destacar, sintèticament, les propostes següents:

Mesures Frontereres: Trump vol reinstaurar la prohibició d’entrada a persones de certes nacions de majoria musulmana i reactivar la normativa que permetia rebutjar sol·licituds d’asil, basant-se en l’afirmació que duen malalties infeccioses. A més, planeja deportar milions de persones cada any, utilitzant procediments accelerats i reassignant a aquesta tasca agents federals, policies municipals i efectius de la Guardia Nacional.

Ampliació de Campaments de Detenció i Pressupost Militar Redirigit: Amb l’objectiu d’accelerar les deportacions massives, Trump proposa la construcció d’immensos campaments per detenir persones mentre els seus casos són processats. I per finançar aquestes mesures, planeja redirigir fons del pressupost militar, desencadenant així una reacció negativa tant a nivell logístic com diplomàtic.

Agenda Migratòria àmplia i radical per al 2025: Trump i els seus assessors delineen la cancel·lació de visats per a estudiants estrangers involucrats en manifestacions contra Israel, la revocació de l’estatus de protecció temporal, la investigació de visats especials per afganesos i l’abolició de la ciutadania per naixement a fills de pares sense permís legal.

Deportacions Massives i Canvis Legals Substancials: Per superar obstacles legals, planeja afavorir la deportació sumària invocant la Llei d’Enemics Estrangers de 1798. També contempla fer reviure la polèmica separació de les famílies.

Per dur a terme el seu programa antiimigratori, Trump propugna arribar a acords amb països per col·laborar en les mesures restrictives i la suspensió del programa de refugiats. No hi ha dubte, per tant, que la magnitud d’aquestes mesures podria desencadenar conseqüències significatives en termes econòmics i diplomàtics.

En resum, l’agenda migratòria proposada per Trump per a un possible segon mandat representa una repressió sense precedents que abastaria des de polítiques frontereres fins a canvis legals substancials. Tanmateix, el futur d’aquestes propostes dependrà no només de la seva implementació logística (si guanya), sinó també de la resistència que trobin en els tribunals i en l’opinió pública.

Resumida ja la política de Trump en matèria migratòria, hauria d’acabar aquí el meu article setmanal per no agafar-me els dits, però en haver tret a col·lació aquest tema, no puc menys que mostrar una certa inquietud davant l’acord (de moment difús i confús) sobre la transferència de les polítiques d’immigració que el Govern de Sánchez ha promès a Junts a canvi de la seva abstenció per consolidar els decrets que va presentar la setmana passada al Congrés dels Diputats.

I em susciten aquesta inquietud dos motius: un constitucional i un altre polític. El primer deriva de l’article 149.1.2º CE que atorga a l’Estat (no a les Comunitats autònomes) la competència exclusiva en matèria de “Nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d’asil”, tot i que l’article 150.2 contempla la possibilitat de transferir aquestes competències mitjançant una Llei Orgànica, que —com sap el lector— exigeix la majoria absoluta de vots al Congrés. Res, doncs, s’ha trencat avui ni s’ha de trencar necessàriament, però no deixa de ser com a mínim preocupant aquest interès de Junts (no d’Esquerra) per ostentar una “competència integral” en matèria d’immigració quan, a nivell europeu, s’està caminant en sentit contrari, cedint els Estats part d’aquestes competències a les institucions comunitàries.

El segon motiu, el polític, deriva dels moviments de caire xenòfob que en algun lloc de Catalunya (concretament a Ripoll) van donar la victòria (amb el suport indirecte de Junts) a la candidatura d’Aliança Catalana, de Sílvia Orriols. Però més enllà de Ripoll, és també a d’altres ajuntaments on s’estén la xenofòbia de manera subreptícia dificultant l’accés dels emigrants al padró municipal, com han denunciat la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social, la Coordinadora Obrim Fronteres, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya i les Sindicatures de Greuges locals. I com tots sabem molt bé, l’empadronament és la clau per accedir a l’atenció sanitària, l’escolarització, els ajuts socials i la regulació administrativa dels immigrants.

La preocupació neix, per tant, del fet que és molt difícil deixar de tenir en compte una realitat que ha apuntat Antoni Puigverd a “La Vanguardia”, quan, en un to claríssim de denúncia, ha dit que “potser per superar el carreró sense sortida, ara Junts fa èmfasi en el fet migratori. Ja fa mesos que la via ripollesa s’ha convertit en un pol d’atracció per als sectors més amargats pel final decebedor del procés. A les xarxes, els agitadors independentistes assenyalen els nouvinguts. Els acusen de la inseguretat i de la pèrdua de pes específic de la llengua catalana.” 

Òbviament, no puc prejutjar què cerca Junts demanant aquestes competències exclusives de l’Estat, però convé estar atents a la futura llei orgànica de transferències perquè la qüestió no deixa de ser preocupant.

El debat que va tenir lloc el passat dimecres sobre les esmenes a la totalitat interposades pel PP i Vox contra la futura llei d’amnistia s’han resolt com era d’esperar: desestimant-les per una majoria absoluta de diputats al Congrés, ja que aquesta majoria plural que dona suport al Govern de Pedro Sánchez, per diversa que sigui, no podia acceptar una proposta que, curiosament, un mes enrere, el mateix PP refusava.

L’esmena proposava la dissolució de partits que promoguin declaracions d’independència o un referèndum il·legal mitjançant la introducció al Codi Penal d’una sèrie de delictes de “deslleialtat constitucional”. Aquesta proposta de tipificació plantejava castigar “aquelles autoritats que promoguin la inobservança de les lleis o incompliment de les resolucions judicials buscant perjudicar la unitat” del país.

En versió del portaveu popular, Miguel Tellado, el seu partit proposava el rearmament i el reforç de l’Estat i de la nostra democràcia (…) tipificant les declaracions d’independència i els referèndums o consultes il·legals i promovent la dissolució d’associacions o persones jurídiques que incideixin en qualsevol d’aquests delictes”.

No hi ha dubte, que en el cas del PP, la dissolució de partits que promoguin declaracions d’independència o un referèndum il·legal i la suspensió de les seves activitats respon a l’eliminació per part del Govern de Pedro Sánchez d’instruments jurídics que abans permetien perseguir aquestes accions. Concretament, Tellado citava la derogació del delicte de sedició i la rebaixa del delicte de malversació impulsats pel Govern de Pedro Sánchez a la passada legislatura. I en aquesta línia, l’esmena pretenia recuperar els articles 544 al 547 del Codi Penal, anteriorment emmarcats en el capítol sobre la sedició. Tot i que, ara, el PP els emmarcava dins els delictes contra la Constitució en lloc de contra l’ordre públic. I suggeria penes de presó de cinc a deu anys i d’inhabilitació absoluta per temps de sis a dotze anys quan es refereixi a declaracions d’independència, i d’un a cinc anys de presó i inhabilitació especial d’un a cinc anys per a les consultes. 

La proposta no deixa de tenir la seva lògica si no fos perquè no concorda poc ni gens amb la posició que el PP va mantenir al ple celebrat al Senat el passat 21 de novembre. Aquell dia, Vox va impulsar una moció a la Cambra alta amb la qual pretenia instar el Govern a sol·licitar la il·legalització d’ERC i Junts, als quals es va referir com a “ultradreta supremacista”. La moció del partit de Santiago Abascal es va trobar, però, amb 257 vots en contra, també els del PP. Només tres senadors van votar-hi a favor. Aleshores, la popular María Yolanda Ibarrola la va rebutjar amb contundència des de la tribuna amb un argument que val la pena tenir en compte: “La porten sabent que aquesta demanda no prosperaria al Tribunal Suprem. La dissolució d’un partit polític és de les mesures més greus que poden ser adoptades en democràcia”. I tenia raó.

No hi ha dubte que la qüestió que s’ha debatut és important i mereix un debat jurídic que, com gairebé tots, comporta opinions contradictòries, perquè, si bé la il·legalització dels partits no és una pena estranya en el nostre corpus jurídic, per dur-la a terme s’han de complir els requisits establerts a l’article 9.2 de la Llei 6/2022, de 27 de juny, que diu textualment que “Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático, mediante alguna de las siguientes conductas, realizadas de forma reiterada y grave” (conductes que descriu als números següents).

Per tant, actualment, un partit polític només serà declarat il·legal quan la seva activitat vulneri els principis democràtics i, particularment, quan persegueixi destruir la democràcia mitjançant conductes com la de justificar atemptats i donar suport a organitzacions terroristes, arguments amb els quals es va il·legalitzar Batasuna el 2003. Tampoc poden els partits fomentar la violència, perseguir persones per causa de la seva ideologia, creences, sexe o orientació sexual.

Anar més enllà, ampliant aquestes conductes és molt qüestionable. Entre d’altres raons perquè la reforma d’una llei orgànica com el Codi Penal ha de ser en tot cas compatible, no amb una altra llei orgànica com la Llei de partits, sinó amb la Constitució Espanyola i, específicament, amb els drets fonamentals que reconeix interpretats d’acord amb el Conveni Europeu de Drets Humans. I la proposta efectuada pel PP (no entro ja a la de Vox) no respecta la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans, que únicament valida la il·legalització quan hi hagi un greu risc per a la democràcia i aquest risc és real. Un exemple bo d’entendre d’il·legalització seria el d’un partit islamista que proposés instaurar la xaria al nostre país. Però el que el PP proposava amb la seva esmena de reforma del Codi Penal permetria dissoldre els partits que promoguin la independència amb un referèndum il·legal sense la necessitat de convocar-lo de manera efectiva i, encara menys, dur-lo a la pràctica. En això consistiria el delicte de “deslleialtat constitucional”.

Val a dir tanmateix que aquest posicionament no és incompatible amb la discrepància que pugui tenir el PP amb la llei d’amnistia, i menys encara amb la preocupació que molts tenim —fins i tot els qui, com jo, creiem que aquesta és una llei necessària per encarrilar el futur— per l’esborrament que implica dels delictes comesos durant el procés i per les reformes del Codi Penal concebudes per minimitzar les penes, que poden suposar un esperó per “tornar a fer-ho”, que és just el que sostenen alguns sectors de l’independentisme. Penso, per tant, que no és gens estrany que un partit com el PP proposi mesures que pretenguin revertir algunes de les reformes que va dur a terme el govern a la passada legislatura reposant delictes que considera que no haurien d’haver desaparegut i, fins i tot, introduint-hi canvis que puguin suposar un enduriment de les penes.

Però el que no permet la Constitució espanyola vigent des de 1978 és condemnar idees, ni que siguin contràries a l’esperit constitucional, sempre que no s’incorri en delictes o fets sancionables penalment. I la jurisprudència europea ha consolidat una llibertat d’expressió política molt àmplia, igual que ho ha fet el Tribunal Constitucional al nostre país, que, en algunes de les seves sentències, remarca que la nostra democràcia, a diferència de la dels nostres veïns francesos o alemanys, no és una democràcia militant, és a dir, no exclou la possibilitat que els seus preceptes siguin sotmesos a revisió.

Subscric, doncs, l’argument defensat per un important sector de constitucionalistes que han criticat durament la proposta del PP, i més particularment la idea de deslleialtat constitucional i la possibilitat de dissoldre partits que tinguin finalitats que siguin contràries a l’ordre constitucional i perjudiquin la unitat d’Espanya, no sols perquè amb aquesta proposta el PP emula el que Vox ve defensant des de fa temps, sinó perquè, en si mateixa, és contrària a l’ordre constitucional. 

I no sent, l’espanyola, una democràcia militant, qualsevol partit pot defensar el que consideri oportú, i fins i tot pot depassar amb les idees l’ordre constitucional. Els únics límits els imposen, per tant, la Llei de partits i el Codi Penal, interpretats d’acord amb la Constitució i la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que, amb l’objecte de defensar la llibertat de pensament i el pluralisme ideològic, no permet castigar les idees sinó les accions.

En una entrevista exclusiva a “La Vanguardia”, Artur Mas, expresident de Catalunya, ha compartit les seves reflexions sobre el panorama polític actual, marcat per la investidura de Pedro Sánchez i les negociacions entre el sobiranisme català i el PSOE. Retirat de la primera línia política des que va donar “un pas al costat” per cedir la presidència a Carles Puigdemont, Mas ha destacat la importància d’aprofitar l’oportunitat que es presenta en la política espanyola des d’una perspectiva catalana i catalanista.

Tot i així, potser el més rellevant de les seves declaracions és el realisme que desprenen quan assenyala que, malgrat les dificultats i la sensació de caos, s’està duent a terme el necessari en les negociacions entre les parts. Això, que implica una lloança indirecta al govern de Pedro Sánchez, s’explica pel convenciment que demostra l’expresident de la inviabilitat actual del projecte independentista, projecte —diu— que avui no té les condicions per avançar, encara que això no signifiqui que no pugui recuperar força en el futur.

Arribats aquí potser se li hauria de demanar si aquestes condicions que ara no es donen es donaven quan ell, en sortir decebut de l’entrevista amb Mariano Rajoy l’any 2012 i, després de la gran decepció electoral quan pensava que arrasaria en unes eleccions autonòmiques i va perdre seixanta diputats, optà per llançar el seu partit i tota Catalunya a l’orgia independentista que ha implicat un “procés” decebedor, amb condemnats, exiliats i amb una gran disminució del vot independentista a les darreres eleccions catalanes. Perquè no hem d’oblidar que Mas va ser una peça clau a l’inici d’aquest procés que ha convulsionat la política espanyola als darrers anys i d’alguna manera a coadjuvat al naixement de l’ultranacionalisme de Vox com a reacció al secessionisme.

Sigui com vulgui, Mas té raó quan considera que estem en el “postprocés” i que és necessari aprendre les lliçons dels últims deu anys. I tampoc s’equivoca en subratllar la importància de recuperar una ruta comuna entre els partits sobiranistes un cop és conscient de la disminució del pes electoral d’aquests, que difícilment pot recuperar-se de manera ràpida i no seria estrany que no sumés una majoria al Parlament a les properes eleccions catalanes que podrien dur a la presidència de Catalunya un socialista.

És obvi que la situació per la que passa actualment el nostre país no pot deslligar-se absolutament dels processos que es donen també al món d’avui, ja que no és només a Espanya que la democràcia és cada cop més vilipendiada per partits que, dient-se constitucionals —i volent mostrar-se com els principals valedors de la Constitució— trenquen diàriament alguns dels principis que el constitucionalisme liberal ha assumit com a premissa. Pensem, per exemple, en els Estats Units, on un expresident no deixa de dir que li van robar les eleccions i ha donat suport no sols a la institucionalització de la mentida sinó a un assalt al Congrés, i també en tants altres països europeus on l’extrema dreta ha guanyat o és a punt de guanyar les eleccions.

Per tant, no tot el desgavell és cosa d’Espanya, com podria semblar per les arengues diàries de Vox i les crítiques absolutament desmesurades del PP respecte de la situació actual, perquè, a pesar del gran soroll que ens envolta, no deixa de ser rellevant que en una Espanya on tants morts va provocar el terrorisme, avui no hi hagi violència política, perquè ni ETA ni el GRAPO ja no són una amenaça real, i totes les forces representades al Parlament estan plenament integrades en dinàmiques de pactes i aliances. Mirem, sinó, el Congrés dels Diputats i veurem (si les renous no ens ensordeixen o els fantasmes no ens ennuvolen la vista) que ningú —cap partit o coalició electoral— està exclòs ni s’ha automarginat de la vida política. El problema és que si “contra Franco” l’esquerra vivia millor, avui podem observar el fenomen contrari i sembla que la dreta espanyola, gairebé sense excepcions, “amb ETA en actiu” se sentia més còmoda que observant com persones i col·lectius que temps enrere van donar suport i fins i tot van ser còmplices del terrorisme, actuen des de la legalitat, col·laboren en la governabilitat d’Espanya i sostenen el Govern un cop han deixat enrere una etapa de dolor que tenim dret a recordar però no a mantenir com si encara estigués viva.

Curiosament, en uns moments en què, a pesar de de la complexitat dels pactes, de les incontinències verbals d’alguns líders independentistes i de les amenaces de la portaveu de Junts al Congrés de rompre l’estabilitat, el cert és que Espanya viu una realitat democràtica plena, que corrobora Artur Mas quan afirma sense embuts que “l’independentisme no té avui les condicions per tirar endavant”, i també Arnaldo Otegi, líder principal d’EH Bildu, quan declara que “a Euskadi no hi ha ara mateix una majoria que vulgui exercir l’autodeterminació”. 

Que el camí que s’ha de fer no és fàcil tots ho sabem, però també sabem que Espanya no es trenca —com dia rere dia prediquen els malastrucs d’una dreta que demostra més facilitat per criticar que per elaborar alternatives—, encara que som molt conscients que, com ens recordava “La Vanguardia” en un editorial no fa gaire,  la política ha adquirit un alt nivell de complexitat que aquest any es posarà a prova en dues eleccions autonòmiques ( Galícia i el País Basc) i en unes eleccions europees de forta intensitat en tota la Unió.

I vull citar aquest article editorial perquè, des d’una actitud positiva, afirma que l’actual complexitat política pot facilitar, paradoxalment, la maduració d’un país més cohesionat i integrat. Potser per primer cop a la història de la democràcia constitucional espanyola, tots som dins el marc que estableix la Llei Fonamental. I aquest “ser dins” podria fins i tot posar les bases d’un millor assentament de Catalunya a Espanya. 

Sens dubte, això exigirà un gran esforç dels nacionalistes per no sortir del solc constitucional en el que han decidit entrar, i també exigirà a l’esquerra espanyola que escolti i dialogui amb els seus adversaris, cosa que —si més no amb els sobiranistes— no havia fet Pedro Sánchez fins que s’ha vist —són paraules seves— en el deure de fer de la necessitat virtut.

Però també exigirà un canvi d’actitud de la dreta majoritària, representada pel Partit Popular, que no podrà mantenir durant gaire temps la seva actual radicalitat dialèctica i necessitarà obrir vies de diàleg amb els nacionalistes catalans i bascos si un dia vol accedir al govern del país sense necessitat de dependre de Vox, que l’ha descentrat i conduït per uns viaranys que aquest partit mai no hauria d’haver decidit recórrer.