Josep Maria Quintana

Oh, Déu, tan respectat dels meus pares, t’escric perquè, un cop he mirat entorn meu i sé que res no puc esperar, he pensat que potser només tu hi podries fer alguna cosa, perquè ets el Déu a qui invoquen els jueus, a qui preguen els cristians i el mateix a qui advoquem els musulmans, encara que tots ho fem amb noms diversos.

Vaig néixer a Gaza fa només 15 anys, deu mesos més tard que Hamàs prengués el control d’aquesta terra després de xocs violents amb les forces lleials a l’Autoritat Palestina que liderava Fatah. Però la meva història —com la de tants i tants palestins— ve de més lluny, perquè el meu pare va néixer l’any 1968, poc després de la Guerra dels Sis Dies, quan Israel ocupà Gaza, Cisjordània i l’Est de Jerusalem, marcant així el començament de l’ocupació israeliana de la nostra terra. Aleshores havien passat vint anys des que el meu avi patern es va veure forçat a abandonar la ciutat palestina on va néixer quan Israel es declarà independent i va prometre lluitar contra aquell nou estat que, per a nosaltres, els palestins, implicava l’inici del que coneixem com la Nakba, és a dir la catàstrofe.

D’aquest avi no et puc explicar gaire cosa, tret que va ser el primer a covar un odi cerval després de sentir-se expulsat i oblidat de tothom, encara que va servir-li ben poc aquella ira, perquè morí en un dels atacs a Jerusalem el juny de 1967 deixant la mare embarassada.

Més de prop he seguit, en canvi, la vida del pare, que, ja de fillet, compassà la seva residència a Gaza amb la misèria i un odi irreductible a l’ocupant, que el van empènyer a ser un més en aquelles intifades que, des del 1978, es van anar reiterant fins als primers anys d’aquest segle.

Il·lús, el pare va sentir un cert alleujament quan, el 1993, es van signar els Acords d’Oslo i, uns anys més tard, el 2005, els israelians van abandonar Gaza. Em diu que plorà en veure com, davant seu, els colons evacuaven els assentaments, les forces militars d’Israel es retiraven i el nostre petit territori quedava a les mans de l’OLP.

És cert que gairebé no ens hi podríem moure, dins aquella estreta franja, perquè dos milions d’habitants difícilment poden viure dignament en tres-cents seixanta quilòmetres quadrats, però si més no era nostra, la terra. I serien palestins els seus governants.

Novament vam ser il·lusos, oh Déu dels uns i dels altres, perquè, no sé molt bé per què, però cada cop que les coses sembla que milloren al nostre país, de seguida algú les descompon i ens sumeix altre cop en el marasme, l’horror i la barbàrie. Per tant, en el dolor i la misèria, quan no ens empeny directament a la mort. I ho dic perquè, l’any abans de jo néixer, en unes eleccions que volien ser democràtiques, va aparèixer a casa nostra un nou subjecte polític, Hamàs, tràgica figura del nostre existir, que, al juny de 2007, va prendre el control del territori amb violència, després d’enfrontar-se amb les forces lleials a l’Autoritat Palestina. I amb el teu nom sempre als llavis, va decidir que tots havíem de sotmetre’ns a la teva llei… tal com ells la interpretaven. Cridaven i criden encara Al·lahu-àkbar amb una familiaritat que espanta, i sempre en nom teu, s’han fet amos de Gaza.

Amb ells, la proposta de les Nacions Unides per construir dos estats que puguin conviure pacíficament quedà liquidada per sempre, perquè en l’univers ideològic de Hamàs només hi cap el desig d’esborrar Israel de la faç de la terra per instaurar en el mapa un únic Estat palestí. I com era d’esperar, la resposta jueva a Hamàs, que va ser immediata, comportà un bloqueig absolut de la Franja de Gaza, que destrossà l’economia i va obligar-nos a viure en unes condicions que atempten contra la nostra dignitat.

Amb el govern de Hamàs, els palestins hem sabut que qualsevol esperança de futur s’esdevé una quimera, perquè ells, en nom teu, oh Déu bondadós, ens han reprimit i esborrat tot intent democràtic, i després  d’ocupar els ressorts del poder, han imposat un control absolut de la vida política i també la quotidiana al nostre petit territori, amb una estructura militar que, amb el suport d’estats autocràtics propers, no té cap altre objectiu que destruir Israel, sense que li importi un borrall el que ens pugui passar a nosaltres.

Considerat Hamàs pel món occidental com un grup terrorista, aquest concepte s’ha estès injustament a la gent que habitem en aquest territori, com si en fóssim un apèndix, quan Hamàs ens té subjugats i ens aplica la sharia, sempre, oh Déu, en el teu nom.

Encara no fa un mes ens arribà la notícia d’un possible apropament entre Israel i l’Aràbia Saudita, i vam escoltar com Netanyahu afirmava que aquest acord de pau contribuiria a posar fi al conflicte entre àrabs i jueus, aquest que el meu avi, el meu pare i jo hem viscut de manera cruent i continuada. Imagina’t, oh Déu, com ens va alegrar aquesta notícia amb la qual s’afirmava que l’acord també serviria perquè altres estats del món àrab normalitzessin les seves relacions amb Israel, millorant així les perspectives de pau entre els israelians i els palestins de Gaza i Cisjordània. He de dir que ens costava de creure-ho, però ho volíem creure, aferrant-nos a una esperança que sempre ha esdevingut irreal.

Però era massa preciosa la història perquè s’acabés afirmant. Ho hem vist, oh bon Déu, el passat 7 d’octubre, quan, agafant distret el govern d’Israel, homes de Hamàs van entrar al seu territori a mata-degolla sacrificant més de mil quatre-cents israelians de la manera més horrible, i segrestant dos centenars d’innocents per fer-los servir d’escuts humans. Digue’m, tu, oh bon Déu, què pretenia Hamàs matant els nadons, degollant els pagesos i occint aquells joves que assistien a un festival. Destruir l’estat d’Israel? Alliberar-nos de la seva opressió ominosa?

No, no ho crec, perquè els fanàtics botxins de Hamàs no són estúpids i l’únic que ells pretenien és que succeís el que ara està succeint: que nosaltres siguem massacrats, víctimes d’una revenja bíblica que Israel ha començat, i que no deixarà pedra sobre pedra al territori de Gaza. Però a ells —i en dir ells penso en els dirigents de Hamàs i també d’Israel— els llenega el nostre dolor, com ben poc els importa també als països d’Occident, com hem comprovat en escoltar les primeres declaracions (les sinceres) de Biden i Von der Leyen, que van condemnar els horrors de Hamàs però no s’atreviren a dir que la resposta d’Israel no podia emparar-se tan sols en la venjança, afegint morts i més morts a una acció injustificable.

Aquests dies, oh Déu, hem emprès la ruta cap al sud, tal com ens ha indicat Israel abans de sollar amb les botes d’un exèrcit, el més poderós, les nostres terres. Alguns, però, han decidit no moure’s d’on són, perquè saben que la vida no els pot oferir un consol superior a la mort. Però jo sí que he partit cap al sud, encara que ho faig sense esperança. Estimo massa la vida per retre’m en silenci a l’acció del botxí. Tanmateix soc conscient del que m’espera, avançant sense llum, sense aliments, sense aigua i, pràcticament, sense res. Tindré la sort de creuar la barrera que separa Rafáh d’Egipte? I si ho faig, què m’hi trobaré? Qui m’acollirà? Perquè digue’m, on Déu de jueus i cristians, digue’m, oh Déu que et vas manifestar a Mahoma, el profeta: què serà de mi un cop hauré traspassat l’última frontera? M’hi estaràs esperant?

Enmig del tens escenari polític que és Espanya, on les aigües turbulentes de la discòrdia amenacen amb ofegar la possibilitat d’entendre’s, s’ha desencadenat una ferotge disputa sobre un tema central: l’amnistia. Aquest, abans xiuxiuejat en passadissos foscos, ha emergit ara en el discurs públic amb força controvèrsia. I a mesura que els líders polítics s’enfronten en un camp de batalla ideològic, el país es troba en una cruïlla on la política i l’orgull nacional xoquen de front.

Pedro Sánchez, el president en funcions, ha pronunciat finalment la paraula “amnistia” en un escenari internacional, com és la cimera de Granada, marcant així un gir significatiu en la seva postura tradicional. Tanmateix, aquest pas audaç ha estat rebut amb crítiques ferotges, tant dels seus detractors més acèrrims com dels qui, amb la bandera de la integritat nacional enlaire, s’oposen a qualsevol forma d’indulgència, incapaços de corejar altra cosa que “Puigdemont a prisión”.

L’arrel del conflicte es troba en l’espinosa relació entre Sánchez i els independentistes catalans, especialment Junts per Catalunya. Ja que la proposta d’amnistia s’ha convertit en el centre de les negociacions i en un requisit sine qua non per a alguns sectors de l’independentisme. Però, què significa realment l’amnistia en aquest context?

Des d’un punt de vista pragmàtic, alguns argumenten que l’amnistia podria ser un mitjà per evitar mals majors. Així, en oferir un camí legal i democràtic per reintegrar aquells que han desafiat la llei cercant objectius polítics, es podria evitar una confrontació més severa en el futur. A més, en establir mesures legals clares, es podria prevenir la repetició de tals accions, proporcionant a l’Estat una eina eficaç per preservar la seva integritat.

No obstant això, l’amnistia no és només un tema de lleis i regulacions; també és avui —negar-ho implicaria tancar els ulls— un assumpte profundament arrelat en l’orgull nacional. Els opositors a l’amnistia argumenten que aquesta mesura comprometrà la sobirania nacional i violarà els principis constitucionals, sobretot el d’igualtat davant la llei. Per a ells, cedir davant les demandes independentistes seria un acte de traïció, una rendició davant aquells que desafien la unitat d’Espanya. I per als partidaris és, potser, l’única via per incorporar els que van trencar la legalitat a la política.

Enmig d’aquesta controvèrsia, Sánchez es troba, sens dubte, en una posició delicada. Els seus intents per arribar a un acord han estat rebuts amb escepticisme i desconfiança per part de molts. Està disposat a sacrificar l’orgull nacional en nom de la pau i l’estabilitat política? Actua impulsat simplement pel seu desig de mantenir-se en el poder?

La resposta no és fàcil ja que, com escrivia no fa gaire un periodista del qual ara no recordo el nom, el discurs de Pedro Sánchez quan es refereix a l’amnistia sona una mica postís, forçat i interessat, ja que se l’acusa (no sense arguments) de canviar de criteri segons la seva conveniència personal. És probable que tinguin alguna raó en aquestes observacions, però mereix Pedro Sánchez aquesta crítica més que els seus antagonistes del PP? Mereix més consideració Feijóo, qui, després d’acceptar el resultat de les urnes que li ha permès preparar i defensar la seva candidatura a la presidència del govern amb l’absolut respecte dels seus adversaris, considera ara que les urnes no avalen un possible govern de Sánchez i exigeix que se convoquin eleccions sense esperar que aquest intenti formar-lo? Per què demonitzar els contactes del PSOE amb Junts quan el mateix Feijóo s’acostà (absurdament i matussera) a aquest partit en els prolegòmens de la seva fallida investidura? Per ventura portava Feijóo en el programa sol·licitar el vot del PSOE perquè li permetés formar un govern durant dos anys? Té cap sentit llançar-se al carrer donant per suposat que la futura norma que reguli l’amnistia serà necessàriament un “cop d’estat” quan, dia rere dia, el president en funcions afirma que la seva proposta serà constitucional?

Tinc la impressió que, un cop Feijóo no ha aconseguit els suficients suports parlamentaris per aconseguir la investidura, el que realment li importa no és assegurar la governabilitat d’Espanya i, per tant, una convivència pacífica entre els espanyols, sinó, ben al contrari, cerca indissimuladament posar en marxa una campanya per mobilitzar els espanyols amb l’objectiu d’evitar que Pedro Sánchez pugui ser investit president del Govern. El que persegueix, doncs, és que Sánchez fracassi en les seves negociacions amb Bildu, ERC, BNG, PNV i Junts per Catalunya per anar a la repetició electoral, i en el cas que Pedro Sánchez aconsegueixi ser investit, crear les condicions socials i el relat polític necessari per posar en marxa una oposició dura i constant perquè la legislatura duri poc en considerar il·legítim (una vegada més) el govern que es pugui formar.

Sap molt bé el lector que no crec que sigui gens fàcil articular una llei d’amnistia que, amb un adequat raonament en la seva exposició de motius, pugui superar amb èxit les barreres jurídiques i polítiques que trobarà, amb un Tribunal Suprem molt escorat a la dreta, un Consell del Poder Judicial segrestat pel PP des de fa gairebé dos anys, i una premsa majoritàriament decidida a carregar-se qualsevol intent de resoldre per la via pacífica la crisi que es va desencadenar a Catalunya el 2017. Però no crec que sigui acceptable que, ab initio, se li negui el pa i la sal a Pedro Sánchez, o el que és el mateix, la possibilitat d’intentar la recerca d’un camí que ajudi a resoldre aquest greu problema que afecta la nostra societat.

No té, doncs, sentit aquesta intransigència absoluta d’inhabilitar el camí de l’amnistia, de no voler tan sols considerar-la com una opció política, i plantejar-la exclusivament com un simple mercadeig consistent entre el jo et dono els meus vots i tu m’amnisties de les causes i delictes que tinc oberts. No, això no és una raó suficient. I no ho és perquè l’independentisme i l’Estat espanyol duen anys establint una dialèctica que consisteix a moure’s en un equilibri inestable a l’espera de trobar una solució per a les dues parts.

En aquest sentit, crec que tenia molta raó Félix Riera quan escrivia a “La Vanguardia” que, si el que busquen els que aprofiten la discussió i la polèmica al voltant de l’amnistia és acabar amb tota opció perquè aquesta es pugui arribar a concedir, corren el perill de deixar sense possibilitat a l’Estat de poder utilitzar en el futur un mecanisme legal que, com s’ha demostrat en altres països —i també a Espanya en temps passats—, pot ser clau per preservar la integritat nacional. O el que és el mateix, poden malbaratar el que cerquen apassionadament.

Tot i que el panorama polític espanyol presenta no poc interès després que Feijóo hagi estat derrotat al Congrés dels Diputats i comenci l’aventura de Pedro Sánchez a qui el rei ha encarregat la missió d’intentar formar govern, la cimera que s’ha celebrat aquesta setmana a Granada m’han empès a fixar la meva atenció en tres països membres de la Unió Europea que d’alguna manera desentonen en el panorama polític global. Els tres procedeixen del que era l’Europa de l’Est i els tres són fronterers amb Ucraïna.

Començaré, doncs, per Eslovàquia, un país menys poblat que Catalunya, que deu la seva existència com a estat sobirà a la caiguda del bloc de l’Est el 1989, que va significar també la fi de Txecoslovàquia com a tal i la creació de dos estats successors: Eslovàquia i Txèquia, els quals es van independitzar l’un de l’altre l’1 de gener de 1993.

M’ha cridat l’atenció aquest país per les notícies sorgides durant les últimes setmanes en les quals, ha resultat guanyador en les eleccions generals un personatge la trajectòria política del qual el situa en la línia d’aquests països europeus que duen a terme una política que s’està separant de la que han decidit els òrgans de la Unió Europea i els acosta espiritualment a Rússia.

Aquest moviment no és nou, tot i que ha anat creixent en intensitat a causa de la guerra d’Ucraïna, en la qual tant els Estats Units com la Unió Europea s’han decantat clarament a favor d’aquest país, no només criticant la invasió russa, sinó donant un suport incondicional en diners i armes a Volodymyr Zelenski, que, contràriament al que preveia Putin quan va decidir la invasió d’Ucraïna, s’ha consolidat com un líder que, sense guanyar la guerra, és evident que no l’ha perduda i que, molt probablement, no la perdrà, encara que això no significa que hagi de guanyar-la.

El cert és que la victòria de Robert Fico a les eleccions eslovaques ha tornat a posar el focus a l’est d’Europa davant un possible apropament de la regió a idees prorusses, generant incertesa i inquietud a la Unió Europea.

Fico s’ha manifestat en diverses ocasions contrari a recolzar el poble ucraïnès amb comentaris com “Eslovàquia té coses més importants de les quals preocupar-se que Ucraïna”. A més, segons he pogut llegir als diaris, ha manifestat públicament que no pensa enviar “ni una sola munició” a Kiev, la qual cosa no converteix necessàriament Eslovàquia en un país prorús, però sí contrari a Ucraïna, sobretot pel desgast de la guerra en la seva població.

És cert que la victòria de Fico no ha estat absoluta sinó relativa, d’aquí que, com ha sostingut Simón Suárez, professor d’Història i Cultura de Rússia de la Universitat de Granada, d’entre les dues opcions que té per formar govern, n’hi ha una més proeuropea i una altra més prorussa, i encara està per veure què succeirà al país, ja que no hem d’oblidar que Eslovàquia pertany a la Unió Europea i a l’OTAN, i les accions que pugui dur a terme en favor de Rússia difícilment podran anar més enllà d’evitar l’enviament d’armes a través del seu país, d’evitar l’estacionament a Eslovàquia de tropes de l’OTAN i d’evitar també l’acolliment de refugiats.

Situats a molts quilòmetres d’Ucraïna, nosaltres tenim segurament una visió molt menys compromesa amb el conflicte, perquè no en patim directament les conseqüències, o no les patim amb la intensitat i proximitat de països com Eslovàquia, Polònia o Hongria que sí limiten amb Ucraïna. I el cert és que a mesura que la guerra s’enquista, la despesa de la Unió Europea per defensar el seu aliat es dispara, augmenten els preus als estats més propers, que són els més perjudicats a l’hora de rebre refugiats i tot plegat fa que s’erosioni el suport d’aquests a Kiev. I això perquè l’opinió pública és cada vegada més escèptica, tot i que, majoritàriament, segueix apostant per impulsar les ajudes econòmiques i militars. Però els discursos favorables a Rússia tenen cada vegada més força en les posicions de poder.

Tornant a Eslovàquia, la victòria de Fico amb el 23% dels vots després d’estar cinc anys a l’oposició, el situen en un status que, lògicament, ha d’incomodar Brussel·les, ja que, fins ara, el país havia advocat per exportar armament a Ucraïna i accentuar les sancions contra els actius russos, però això podria canviar. Tot i així, no hem d’oblidar que Fico, a pesar del seu populisme i d’haver-se pronunciat clarament contra les mesures que acabo d’exposar, també ha replicat les falses tesis del president rus amb les quals culpava els “feixistes i neonazis ucraïnesos” de l’inici de la invasió.

Carles Planas, enviat d’El Periódico a Ucraïna, escrivia aquesta mateixa setmana comentant la victòria de Fico a Eslovàquia que, tot i que la seva posició és fràgil, el seu triomf electoral podria inclinar el país cap a una postura similar a la d’Hongria, on Viktor Orbán fa més d’una dècada que està instal·lat en el poder. Allí, el primer ministre d’ultradreta —tan lloat per Santiago Abascal entre nosaltres— al qual els seus correligionaris consideren un gran defensor de la democràcia il·liberal, és, en realitat, el garant d’un model polític autoritari que dins la Unió Europea ha retallat drets i llibertats i ha emmordassat la justícia, pretenent que aquesta se subordini al poder polític, fets que li han reportat sancions per part d’aquesta.

I pel que fa a la seva política exterior en relació a Ucraïna, cal dir que, si bé s’ha posicionat contra la invasió russa i ha rebut un bon nombre de refugiats ucraïnesos, Orbán ha tendit ponts econòmics amb Rússia i ha bloquejat i reduït les sancions al seu principal proveïdor energètic. Sense anar més lluny, la setmana passada, Orbán va assegurar que no donarà suport a Ucraïna en “cap assumpte internacional”, en relació a la cimera europea de desembre en què els 27 han de decidir si permeten iniciar negociacions per a una futura adhesió del país a la Unió Europea.

En aquest grup de països limítrofs amb Ucraïna que estan prenent decisions que inquieten les autoritats europees de la Unió també hi ha Polònia, un país que, en benefici seu, hem de reconèixer que és, dels europeus, el que més refugiats ucraïnesos ha rebut des de l’inici del conflicte. Però és també un país que, des de fa gairebé dues dècades, l’ultraconservador partit Llei i Justícia (PiS) i la conservadora Plataforma Cívica han instal·lat un bipartidisme que ha escombrat l’esquerra del joc polític. I on frases com “a la nostra dreta ningú, més enllà només hi ha un mur”, pronunciada pel líder del PiS fa uns mesos, no són preses com a una mostra d’extremisme, sinó de solidesa ideològica. En canvi, recolzar els drets de la comunitat LGBT, declarar-se ecologista o a favor d’una societat laica són idees pròpies que col·loquen la persona que les defensa en una posició gairebé marginal.

Com sempre passa en conflictes com l’actual d’Ucraïna, que comporten veritables servituds per als països més propers, sembla clar que l’ajuda que havia ofert Polònia a l’hora de fer arribar el gra ucraïnès a la resta de països d’Europa s’ha traduït finalment en un clar perjudici als seus propis agricultors. A causa d’això, alguns politòlegs experts en la zona assenyalen que, a les eleccions al Parlament Europeu que es celebraran el 2024, els partits polítics més anti europeistes podrien assolir molt bons resultats, i si la predicció es compleix, podria inclinar la balança d’Europa cap a una posició més prorussa.Tot i així, no hem de desesperar si tenim en compte el cas d’Itàlia, on l’actual primera ministra, Giorgia Meloni, que estant fora del govern era potser la política europea més prorussa, un cop va assolir el poder, s’ha posicionat clarament contra el líder rus. Sempre hi ha, doncs, una finestra oberta a l’esperança.

Sé que és molt difícil contemplar el panorama polític espanyol des d’una certa perspectiva per no quedar immers en aquesta mena de cafarnaüm en què vivim que fa molt difícil saber realment on som, què esperem i què ens ha de succeir, perquè sembla que els polítics, més enllà de la missió que tenen de representar-nos i de defensar els nostres interessos per ajudar-nos a viure en un món més habitable, s’han entestat a construir una realitat virtual on res no és el que sembla i on, en lloc de maldar per fer real el que és possible i convenient, prefereixen forçar aquesta realitat i basar el seu discurs en una quimera.

Perquè és una quimera —i pitjor si no ho fos, perquè voldria dir que hi ha hagut traïdors— que Feijóo es presentés a la investidura per assolir la presidència del govern quan sabia que no disposava dels vots necessaris per ser elegit com a tal; i la demostració que això és cert la trobem en el discurs del passat dimarts al Congrés dels Diputats on, més que exposar un programa de govern, actuà assumint el que la realitat sembla que l’obligarà a ser: el líder de l’oposició, ja que el nucli fort del seu parlament no es va basar en un programa econòmic, polític i social per al país, sinó en un atac frontal al que sembla que ha de ser —ell ho dona per fet— el programa que Pedro Sánchez exposarà a la cambra quan, d’aquí a unes setmanes, pugi a la tribuna per defensar el programa que el pot dur a la presidència.

També és una quimera afirmar, com si sigui una veritat absoluta, que, en un sistema parlamentari com el nostre en què el president no l’elegim directament els ciutadans, qui té més vots en un escrutini és qui, no sols ha guanyat les eleccions, sinó qui ha de formar govern, tot afirmant que, si això no succeeix, s’està fent un frau. Per poca memòria que fem, si contemplem el nostre passat des de 1978 i observem què ha succeït a molts parlaments autonòmics, als consells insulars o als ajuntaments, sabem que aquella afirmació no és certa, ja que forma govern —i el mateix pot succeir al Congrés dels Diputats— qui és capaç de reunir entorn seu una majoria de vots. I no deixa de ser absurd que un líder com Feijóo, que ha permès que a parlaments com el de Canàries o d’Extremadura i a molts ajuntaments, com per exemple el de Valladolid, els seus correligionaris assolissin la presidència no sent el PP el partit més votat, mantingui aquesta teoria pensant que nosaltres, els electors, ens l’hem de creure. Potser per convèncer-lo  que no és així, li haurà estat útil el discurs d’Oscar Puente a la sessió del passat dimarts on —“de guanyador a guanyador” (la ironia de vegades és molt saludable)— va intentar fer-li veure com n’era, d’absurd, seguir defensant que ell tenia tot el dret del món a ser elegit president.

No és, en canvi, una quimera, sinó una falsedat, assegurar que, si Feijóo ho hagués volgut, tindria els vots necessaris per ser elegit president, i que si no els tenia era perquè no es volia sotmetre al xantatge dels partits independentistes que posen com a condició l’amnistia i l’autodeterminació, peticions que trenquen els principis constitucionals i que, d’acceptar-los, comportarien per a ell la realització d’un acte immoral que mai no durà a terme.

Prescindint de dir el que penso de l’amnistia i de l’autodeterminació, perquè ja ho he expressat prou clarament en anteriors articles, la immoralitat de Feijóo radica en la falsedat manifesta d’aquesta afirmació, perquè no és cert que, si ell hagués volgut cedir al xantatge dels independentistes hauria pogut ser elegit president, ja que aquests —com tampoc el PNB— mai no li han ofert els seus vots. El PNB li els va negar expressament, i amb Junts i Esquerra ni tan sols hi va parlar, i no em consta —i crec que no consta a ningú— que aquests partits li haguessin fet una oferta sabent que, a l’equació que presentava el candidat, hi anava inclòs un pacte amb Vox, del tot inacceptable pels nacionalistes.  

El que no és tampoc una quimera però sí revela una gran hipocresia (perquè no crec que es tracti de falta de memòria) és la veneració i el respecte que Feijóo va mostrar al PSOE d’antany, tan ple de virtuts, segons ell, tan respectuós amb la moral, l’ètica, la integritat i la honestedat, per contraposar-lo al PSOE d’avui, al de Pedro Sánchez, un home que és, en opinió del PP, l’encarnació de tots els vicis que pot acumular un polític.

Més encara. Per al líder del PP, no sols Felipe González o Alfonso Guerra, a qui no va al·ludir expressament però els noms dels quals planaven en la ment de Feijóo quan va fer aquestes referències a l’actual partit que governa, encarnarien aquest PSOE respectable i venerat. Fins i tot Rodríguez Zapatero, tan criticat fa uns anys, seria un exemple de virtuts si el comparàvem amb el maquiavèl·lic Pedro Sánchez, quan tots sabem, perquè tenim memòria, com en va ser, de dur, José María Aznar amb aquell PSOE —recordeu el martelleig continuat del “¡Váyase señor González!” i les gravíssimes acusacions de què va ser objecte pels dirigents del PP quan retreien a aquells dirigents socialistes avui notables per a Feijóo, que havien estat els responsables de la “cal viva” amb què van ser enterrats José Antonio Lasa i Ignacio Zabala, després que van ser segrestats, torturats i assassinats sembla que per membres de la Guàrdia Civil el 1983.

És clar, però, que no només Feijóo i el PP han estat aquesta setmana víctimes d’una gran quimera, perquè, si bé Pedro Sánchez se n’ha salvat en esquivar l’escenari polític amb la maniobra (val a dir que reeixida) de fer que vagi ser Oscar Puente el bel·licós contrincant de Feijóo a la tribuna del Congrés dels Diputats, això no ens ha evitat de veure i escoltar parlamentaris nacionalistes que segueixen pensant que el seu plantejament de l’amnistia i l’autodeterminació són realitats que es poden implementar sense cap mena de problemes com si fossin estris que es poden comprar en un mercat. 

Sense anar més lluny, dimarts passat, a la mateixa hora en què Feijóo lluitava per aconseguir l’impossible, com si fos un jove abrandat del Maig parisenc del 68, Pere Aragonés, des de la tribuna d’oradors del Parlament de Catalunya, exigia a Pedro Sánchez un compromís ferm per “fixar les condicions” per a un referèndum d’autodeterminació dins la propera legislatura.

Atesa la competència ferotge que enfronta Esquerra amb Junts, els de Junqueras han passat ja la pantalla de l’amnistia, que donen per amortitzada després de donar suport a Francina Armengol per ocupar la presidència del Congrés, i aposten clarament per l’autodeterminació, per a la qual exigiran a Sánchez que fixi una data dins el propers quatre anys.

I per si en aquesta puja a la subhasta la proposta d’Aragonès no fos suficient, la presidenta de la cambra catalana, Anna Erra, de Junts, flirtejà clarament amb la idea de la desobediència.

Amb això vull dir que, si bé el que hem vist aquesta setmana ha estat una sessió d’investidura passada per aigua que sonava més a censura que cap altra cosa, el món de les quimeres està lluny d’haver-se difós en el panorama polític que els espanyols ens veurem forçats a viure durant les properes setmanes.

A la que acabem de passar, Pedro Sánchez, que s’ha mostrat des de fa temps com un dels deixebles més avantatjats de Maquiavel, ha estat molt hàbil en no pujar a la tribuna per respondre a Feijóo, perquè així s’ha estalviat haver de respondre qüestions que el candidat va rebatre sense que Sánchez encara les hagués plantejat. Però aquestes qüestions segueixen i seguiran presents, com ens han fet veure els polítics catalans en la mà dels quals hi ha la clau d’una possible investidura de Sánchez, i d’ara en endavant, el futur candidat socialista a la presidència no les podrà defugir.