Josep Maria Quintana

El passat dia 21 de desembre, el Congrés dels Diputats aprovà el text de l’Estatut d’autonomia que, després de ser discutit al Senat previsiblement sense modificacions, constituirà el nou Estatut per a les Illes Balears. Aquest implica algunes modificacions remarcables que afecten a camps ben diversos. Bàsicament aquests:

a) El de la identitat, pel fet que situa les Balears entre les dites “nacionalitats”, encara que això avui no comporta, per se, diferències competencials. També perquè empara la insularitat del territori com a fet diferencial i mereixedor de protecció.

b) L’institucional, ja que els consells insulars, que fins ara havien patit d’una certa indefinició respecte de la seva naturalesa jurídica, ara seran indiscutiblement institucions de la Comunitat autònoma (com el president, el Parlament i el Govern de les Illes Balears), amb competències autonòmiques pròpies, a més de les que els corresponen com a administracions locals.

c) L’estructural, atès que l’establiment en els consells insulars d’uns governs de caràcter burocràtic i no merament representatiu (els dits Consells executius) es fa estatutàriament i no depèn ja d’una llei autonòmica que qualsevol majoria podria revocar o canviar. També perquè es constitueix un nou consell a Formentera, i perquè se separa l’elecció de diputats i de consellers, que s’haurà de fer en llistes independents per a cada institució. Igualment cal destacar en aquest camp la possibilitat que tindrà el president de la Comunitat autònoma de dissoldre el parlament, facultat que fins avui li era negada.

d) L’econòmic i financer, perquè s’estableix per a l’Estat l’obligació d’aprovar una llei que fixi un nou règim econòmic per a la comunitat que s’adeqüi a la realitat insular de l’arxipèlag (exigència que ens afavoreix, però que no podrem avaluar fins que el text que reguli aquest règim sigui aprovat per les Corts Generals), i perquè fixa també un règim per a les inversions de l’Estat a les Balears durant els propers set anys, inversions que no podran ser inferiors a la mitjana de les que es facin a la resta de comunitats (la qual cosa comporta, al meu entendre, que el dèficit no creixerà en el futur immediat, però no implica –tal com se’ns assegurava- un rescabalament del dèficit que s’ha generat fins avui, dèficit que Matas establia en uns 3.000 milions d’euros). A més, es podrà crear una Agència Tributària pròpia, que actuarà coordinada amb l’Agència estatal.

e) El competencial, perquè d’alguna manera augmenta el sostre de matèries sobre les quals podran actuar el Parlament i el Govern de les Balears. En aquest punt cal destacar l’ ampliació de competències en matèria de ports i aeroports, policia i sobre gestió del domini públic marítim terrestre.

f) El regulador dels drets i dels deures inherents a la ciutadania. Constitueix una novetat l’establiment d’un títol nou sobre els drets, deures i llibertats dels ciutadans de les Balears, text que és segurament molt correcte però que esdevé redundant (i probablement innecessari), ja que trobem regulada aquesta matèria a la Constitució espanyola, que obliga a tots els ciutadans espanyols, també, doncs, als de les Illes Balears.

g) El lingüístic. Potser en aquest punt hauria de parlar de decepció i no d’avanç o de modificació, però no ho faré perquè, si bé ha estat una llàstima que no s’hagi aprofitat l’ocasió per establir una igualtat de tracte de la llengua catalana (que tothom té el dret de conèixer) amb la castellana (que tothom té el dret i el deure de conèixer), no puc dir que el fet sigui decebedor, perquè s’ajusta a un criteri constitucional que és clarament discriminatori en favor del castellà. D’altra banda, i vista la composició del nostre parlament, penso que ens hem de felicitar perquè el tracte que es dóna al català no hagi empitjorat substancialment respecte de l’estatut anterior (empitjorament que jo em temia). En aquest sentit, doncs, cal dir que la referència que es fa “nominatim” a les “modalitats dialectals” del català que es parla a les Illes, encara que sigui una bestiesa fruit de la ignorància i de la mala fe (perquè no es possible que els nostres diputats pensin que el català que es parla a Catalunya o el castellà que es parla a Espanya no en té, de modalitats), en realitat no malmet gran cosa. En el futur, el tractament constitucional i estatutari de la llengua catalana continuarà essent tan trist, migrat i pobre com ho ha estat fins avui.

Tots els diaris en van plens. Em refereixo a les reflexions que des de tots els angles i tots els punts de vista es fan públiques sobre Saddam Hussein, un cop aquest ha mort executat. El fet ha aixecat passions: d’eufòria entre els xiïtes, d’indignació entre els sunnites. I mentre els primers ho celebren sortint pels carrers tot fent pública la seva satisfacció, els sunnites ens prometen (de fet ja han començat) un seguici d’atemptats en massa que probablement causaran centenars o milers de morts a l’Iraq, i ves a saber si en alguna altra part del món.

Els occidentals, però, sempre més discrets, ens hem limitat a lamentar l’ús de la forca. En alguns casos (Prodi, Merkel, Chirac, Zapatero…) s’ha condemnat la pena de mort; en d’altres (Bush), s’ha assegurat que amb la pena capital es feia justícia. No sé què deu haver dit Blair…

Val a dir, però, que, en general, l’actitud d’Occident és d’una gran hipocresia, encara que aquesta es reparteixi de manera desigual. Només perquè us en feu una idea, us recomano que llegiu uns paràgrafs –penso que els més suculents- de l’article que Robert Fisk publicava ahir a La Vanguardia:

Seguimos sin saber – y con la muerte de Sadam es probable que no sepamos nunca- el alcance de los créditos estadounidenses a Iraq, que empezaron en 1982. El paquete inicial, la suma gastada en la compra de armas estadounidenses a Jordania y Kuwait, ascendió a 300 millones de dólares. En 1987, a Sadam se le prometieron ya mil millones en créditos. En 1990, justo antes de su invasión de Kuwait, el comercio anual entre Iraq y Estados Unidos había crecido a 3.500 millones de dólares. Presionado por el ministro de Exteriores de Sadam, Tariq Aziz, para que aumentara los créditos estadounidenses, el entonces secretario de Estado James Baker – el mismo Baker que acaba de emitir un informe que pretende sacar a Bush de la catástrofe del actual Iraq- dio nuevas garantías por otros mil millones de dólares.

En 1989, el Reino Unido, que había proporcionado por su cuenta asistencia militar encubierta a Sadam, garantizó 250 millones de libras esterlinas poco después de la detención del periodista de The Observer Farzad Bazoft en Bagdad. Bazoft, que había investigado la explosión en Hilla de una fábrica que utilizaba los mismos componentes químicos enviados por EE. UU., fue posteriormente ahorcado. Menos de un mes después de la detención de Bazoft, William Waldegrave, entonces ministro de Exteriores británico, dijo: “Dudo que haya un mercado futuro de semejante escala en cualquier lugar donde el Reino Unido esté potencialmente tan bien situado si movemos nuestra diplomacia del modo adecuado… Unos cuantos Bazoft más o un brote de opresión interna lo harían más difícil”. Aún más repugnantes fueron los comentarios del entonces viceprimer ministro, Geoffrey Howe, a propósito de la relajación de los controles sobre la venta de armas británicas a Iraq. Mantuvo el secreto, escribió, porque “habría parecido cínico que, tan poco tiempo después de expresar nuestra indignación por el trato dado a los kurdos, adoptáramos un enfoque más flexible ante las ventas de armas”.

Sadam conocía también los secretos del ataque contra el USS Stark,cuando el 17 de mayo de 1987 un avión iraquí lanzó misiles contra la fragata estadounidense que acabaron con una sexta parte de la tripulación y casi hundieron el buque. EE. UU. aceptó la excusa de Sadam de que había sido confundido con un barco iraní y le permitió rechazar la petición de entrevistar al piloto iraquí.

Toda la verdad murió con Sadam en una cámara de ejecución bagdadí. Muchos en Washington y Londres habrán suspirado de alivio al ver que el viejo ha sido silenciado para siempre.