Josep Maria Quintana

A la fase final de l’Estatut de Catalunya els esquemes s’han modificat. El que havia de ser un trágala del tripartit que presideix Maragall, sembla que acabarà essent un acord entre el PSOE (o potser hauria de dir Rodríguez Zapatero?) i Convergència i Unió d’Artur Mas. A més, és un acord que deixarà ferits pel camí entre la gent de la casa: bàsicament Carod i els d’Esquerra, que han quedat offside; i també Maragall, que d’alguna manera queda desautoritzat.

Fa pocs dies que, en un debat al Parlament de Catalunya, Mas semblava l’home del PSOE i Maragall el líder de l’oposició, ja que el primer defensava punt per punt els acords que es concreten a l’Estatut mentre que el president acusava Zapatero de precipitació. Coses ben curioses, aquestes de la política!

D’altra banda (i deixant a un costat els homes del PP, que mantenen la coherència entorn de la idea que l’Estatut “es un disparate”), el que no sabem és què en pensen els homes del socialisme catòlic: em refereixo al ministre Bono, que s’havia confessat “espantado por el Estatut”; i el neoambaixador Vázquez, que s’havia manifestat de manera semblant. Per sort, el nomenament de Cañizares (el de Toledo, no el de València) com a cardenal, haurà fet tan feliços a Bono i a Vázquez, que possiblement els ajudarà a ser benèvols amb el seu president. Laus Deo.

L’atac a la presó palestina de Jericó per part de les milícies jueves ha estat una operació condemnable des de qualsevol punt de vista que se la miri. Els israelians sabien, però, perquè ho feien: perquè d’aquesta manera incitaven la societat civil a votar per Kadima, el partit que havia fundat Sharon i que finalment liderarà Olmert.

A dues setmanes escasses dels comicis, el govern d’Israel ha trencat tots els compromisos de bon veïnatge, la qual cosa demostra que és precisament la política de repressió la que amb més bons ulls es veu des d’Israel. De tota manera, vist des de fora, l’observador sembla tenir clar que una victòria d’Olmert recolzat pel laborisme de Peretz podria dur una política més favorable a la pau que si la política israelià passés a estar dirigida per Netanyahu.

En aquest sentit, el corresponsal de La Vanguardia a Israel, Henrique Cymerman, era clar: “Els israelians subratllen que per primer cop en gairebé 40 anys d’ocupació, un govern israelià canvia de direcció en la seva política d’assentaments, passant de la tendència a l’expansió al sentit contrari. I aquesta política (tot i l’atac dels darrers dies) és sens dubte més favorable a la que poguessin dur a terme els falcons del Likud.

Vaig passar el darrer cap de setmana a València, ciutat que visito sovint d’ençà que hi tinc llaços familiars. I allí vaig saber que l’expresident Zaplana (aquesta mena de Demóstenes vulgar de qui us parlava ahir), vol escriure un llibre per a defensar-se de la incomprensió de determinats mitjans de comunicació, perquè –diu- no sempre s’han jutjat bé els seus anys al front de la Generalitat. D’aquesta manera intentarà “poner en valor el período de mayor crecimiento de esta tierra [la valenciana]”.

Comentant aquesta decisió, Francesc de P. Burguera deia això a l’edició d’El País (Comunidad Valenciana):

“Ahora, pasado el tiempo, se queja de la falta de objetividad con que han sido juzgados sus años de gestión y piensa publicar un libro para ‘poner en valor el período de mayor crecimiento de esta tierra’. ¡Vaya por Dios! Y uno sin enterarse. Porque el “mayor crecimiento” durante los años de su presidencia ha sido el de la deuda pública acumulada que ya asciende, por lo visto, a más de veinte mil millones. Lo que ha dejado al presidente Camps, su sucesor, en la más absoluta indigencia. Días antes, en un acto celebrado en Valencia, declaró que se sentía ‘orgulloso de haber contratado a Julio Iglesias y de construir Terra Mítica’. Y que volvería a hacer Terra Mítica y a contratar a Julio Iglesias en los mismos términos. Pero lo cierto es que Terra Mítica está en suspensión de pagos y los contratos de Julio Iglesias andan siendo investigados en los tribunales por si hubo ocultaciones a Hacienda y transferencias a paraísos fiscales. O sea, que muy bien. Esperemos a que el señor Zaplana publique su libro para defenderse de la falta de objetividad con que ha sido tratado por algunos medios de comunicación.”

Tot comentat això amb un valencianista de la ceba, aquest em va demanar: “Ja saps què passa quan xafes merda?” I davant la meva cara de pòquer, afegí: “Doncs que s’aplana”.

Fa uns anys, en una visita llarga a Londres, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una de les sessions del Parlament, a la cambra dels comuns. Aquella doble filera acarada de bancs folrats de pell verda, l’ spiker al fons… El més destacable és que els diputats parlaven sempre des del seu escó. L’un s’aixecava, deia el que havia de dir, i des dels bancs de l’altre costat, li responia un membre del partit contrari. El diàleg era fluït, l’un sempre esperava que hagués acabat l’altre i, si en algun moment, la conversa s’encrespava, aleshores l’ speaker deia allò de “Order! Order!”I picava amb la massa sobre un suport ad hoc.

El diàleg, però, acabava imposant-se i tu sorties del Parlament sabent què pensaven els uns, què pensaven els altres i com es resoldria la qüestió que havia estat objecte de debat.

I ara diguem-me: Creu algú que els debats que se sostenen al Congrés dels Diputats cada dimecres, on el Govern se sotmet al control de l’oposició, serveixen per alguna cosa? Per a debatre sobre una matèria és evident que no. Només serveixen per a organitzar un berious d’aquells que, com deia Ruiz i Pablo, no hi ha qui els entengui.

Quin teatre, Déu meu! I del dolent! A aquestes sessions no se cerca sinó envestir, banyegar l’adversari, però mai trobar la veritat o la via més adequada per a governar el país.

Dic això arran de la sessió del passat dimecres i, bàsicament, pensant en la intervenció de Zaplana. En aquella sessió el personatge se superava a ell mateix i perdia els papers (això sí, sempre amb aquell somriure postís que tant el caracteritza) davant la vice-presidenta del Govern. Pot creure algú que Zaplana perseguia alguna cosa més que menysprear Fernández de la Vega en dir allò de les disfresses? Em temo, però, que no va sortir-se amb la seva. I no ho dic perquè les diputades d’esquerra sortissin de l’hemicicle, perquè això no era necessari, ho dic perquè la resposta de la vice-presidenta fou contundent. I això és el que importa.

De tota manera, em confirmo en la idea que ha mogut aquest comentari: el parlamentarisme espanyol és una caricatura d’allò que els demòcrates esperàvem.

La mort de Milosevic, més enllà del que pugui significar per a un futur de pau en els territoris de l’antiga Iugoslàvia, el que posa en evidència és el mal funcionament del Tribunal de La Haia i del sistema de conduir el judici que va imposar la fiscal Carla Del Ponte, més preocupada per refer tot un procés històric que per a condemnar l’exbotxí serbi.

El discutit procés de Nuremberg on es jutjaren i condemnaren els responsables de la segona guerra mundial, va durar 218 sessions. A La Haia, el judici contra Milosevic ja havia celebrat 466 sessions i el resultat final és que haurà de tancar-se sense haver condemnat el criminal i, també, sense haver conclòs el procés d’investigació històrica que perseguia Da Ponte. En definitiva, un fracàs.

I ara, confiem que els resultats definitius de l’autòpsia confirmin els provisionals, perquè, d’altra manera, les conseqüències d’aquesta mort podrien ser terribles per a la credibilitat del Tribunal internacional.

Quan s’aprovà la primera Llei del Tribunal Constitucional es va establir la possibilitat que la norma impugnada quedés en suspens i, doncs, no entrés en vigor fins que l’alt Tribunal hagués resolt sobre la matèria. Aquesta suspensió cautelar de la norma impugnada fou eliminada de la llei en una reforma posterior perquè es va veure que, en la pràctica, els partits que estaven a l’oposició (que són els qui impugnen les lleis aprovades per la majoria parlamentària) utilitzaven aquesta facultat cautelar de manera impròpia i, de fet, no sols paralitzaven la vida ordinària del Parlament, ans també convertien el Tribunal Constitucional en una tercera cambra.

Davant això, es decidí suprimir la suspensió cautelar de la norma i ara, la inconstitucionalitat de la llei impugnada o bé d’alguns dels seus articles es provoca només un cop s’ha produït la sentència.

Josep Piqué, tot pensant en l’Estatut de Catalunya que ell (i els seus) pressuposen inconstitucional, ha opinat que seria interessant de posar en vigor la suspensió cautelar de la norma només en els casos que la llei en qüestió impliqui, com succeeix en l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia, un referèndum popular a la Comunitat autònoma on aquest estatut ha de regir, per a evitar un gravíssim conflicte en el cas que, un cop aprovat l’Estatut, no sols pel Parlament de l’Estat, sinó també per referèndum popular, aleshores el Tribunal Constitucional decretés la inconstitucionalitat de tot o d’alguns articles de l’Estatut.

Recuperar la suspensió cautelar en aquests casos no em sembla cap disbarat, ans crec que es tracta d’una proposició assenyada.

Quan Mas assegura que per tres vegades l’han convidat a formar part del govern de la Generalitat i no cita la font, ni tampoc el dia ni la hora en què li han fet tan substanciosa oferta, no fa sinó demagògia del més pur estil, perquè no pretén altra cosa que sembrar zitzània en el camp del tripartit i, en definitiva, en el Govern de la Generalitat.

A justa raó, només el president Pasqual Maragall pot fer una oferta d’entrar en el govern, perquè és ell qui nomena i cessa els consellers, si més no formalment, perquè tots sabem que, en un govern de coalició, les coses es discuteixen. Així doncs, una afirmació d’aquest tipus no condueix sinó al descrèdit del qui la fa que, en no poder donar detalls de l’oferta, queda com un vulgar mentider. I és una llàstima.

Un lector m’escriu una mica sorprès pel meu comentari en el qual, segons que ell em diu, poso en un mateix nivell l’amenaça de balcanització que fa el PP i l’ “esperit de lluita que demostren els catalans per a reivindicar un dret inalienable, el de ser una nació” –cito textualment.

No, no poso les coses en un mateix nivell, encara que sí confesso que em sento una mica esgotat pel debat estatutari i per l’essencialisme nacional d’alguns (molts) dels qui parlen.

Quan un du ja molts anys a l’esquena de treball constant i mai no interromput de defensa de la llengua i de la cultura catalana, i ho fa des d’una Menorca que, com diu el poeta Ponç Pons, tothom l’estima però tot seguit la destrueix (la citació no és textual) i on, en una campanya mediàtica gens menyspreable, se’ns explica darrerament en castellà com s’ha d’escriure en català el nom de la ciutat de Maó, penso, dic, que una persona així té dret a prendre alguna postura una mica crítica respecte d’allò que “els nostres” diuen i fan. I que ningú no es confongui: les amenaces i les mentides del PP ens irriten, però algun cop les exageracions ultranacionalistes i, sobretot, pancatalanistes, ens dolen, perquè nosaltres sabem que a cada crit de “Visca els països catalans” fet des de Catalunya, a Menorca, a Mallorca, a Eivissa, i també a València, neix un nou “nacionalista espanyol” que dificultarà una mica més el nostre treball, i això és terrible per la nostra cultura i per la nostra llengua que sofreix, com mai, la pressió constant –i penso que sense tornada enrere- del castellà.

Ja sé que de vegades abuso una mica del meu fill, en Pere, i de les seves opinions que m’exposa per correu electrònic des de Tolosa de Llenguadoc. Però les seves opinions m’importen molt perquè m’obren horitzons que jo mai no havia ni tan sols imaginat. Doncs bé, hi tornaré avui, perquè penso que és interessant que els meus lectors vegin la percepció que ell, i gent com ell (tots catalanistes de formació i d’esperit) tenen, per exemple, la darrera i gran manifestació “Tenim Dret a Decidir” que va tenir lloc a Barcelona. 18 – febrer – 2006. Diu en Pere:

La veritat és que quan el veus des de fora, fa una mica de pena… Quan veus en Joel Joan parlant t’adones que és molt provincià…

Sembla mentida que encara creguin en això d’un poble, un país, una nació, una llengua, una religió (ai no! això ja no es porta), …

El catalanisme necessita una mà de pintura, molta pintura…

No us ho sembla?

Xerrant amb un amic meu que ha vingut a Tolosa, on hi pensa romandre durant 4 mesos, el qual és indubtablement d’esquerres, vam arribar a la conclusió que l’acord de CiU, passi el que passi i malgrat que en Mas no ens agrada gaire, va ser una bona bufetada de professional als afeccionats d’ERC…

És clar que són opinions que exigirien un diàleg, però convindria que algus dels qui més criden les tinguessin en compte. Perquè nosaltres no som el PP, ni som tampoc Ciutadans de Catalunya. Que ningú no es confongui.

És ben complicat opinar sobre la Convenció del PP de la qual tots han sortit tan feliços. Mariano Rajoy s’ha consolidat (si més no fins a les properes eleccions) i tothom ha tancat files entorn d’un líder al qual “el lider”, “l’autèntic”, ha incitat els seus fidels a continuar per la via dels extrems i de l’exageració, encara que d’altres, com Ruíz Gallardón o García Escudero, s’hagin mostrat més cauts i moderats.

Aznar ha tornat parlar de la balcanització, i això a mi em sembla una fal·làcia, si és que no podem qualificar-ho de monstruositat. On és la balcanització? Algú la veu a Barcelona, a Bilbao o a Palma de Mallorca? On condueix l’estratègia de la por?

Si el país es trobés amb una realitat econòmica com la de 1931 potser sí que l’enfrontament nacional seria possible. Però perquè l’Estatut de Catalunya digui en el seu preàmbul que el projecte aprovat pel parlament deia que Catalunya és una nació (afirmació que, d’altra banda no reflecteix sinó un fet real), per això no crec que arribem a cap guerra (perquè balcanització vol dir guerra civil, que ningú no es confongui).

Molt em temo que avui els polítics es mouen en una esfera que res o molt poc té a veure amb la realitat. I això tant els del PP (amb això de la balcanització) com els del tripartit (amb la qüestió de la nació). La sort és que els ciutadans, força aliens als nostres polítics, treballem, ens preocupem per l’educació dels fills, anem al cinema, continuem estimant-nos el futbol i pensem com ens ho hem de fer per a pagar la propera quota de la hipoteca.