Josep Maria Quintana

Hi estigui o no d’acord tothom, em sembla imprescindible que, per difícil que es presenti la cosa, els partits que ens representen al Parlament tenen l’obligació de trobar una sortida al greu problema que viu Espanya des que, el 2017, els catalans van prescindir de les normes constitucionals per endegar un procés d’independència que, a més dels efectes personals de presó que ha tingut per a molts dels seus partícips, ha fet que l’estat entrés en una crisi institucional que d’alguna manera s’havia de resoldre.

Un primer pas en aquest sentit —i crec que molt important— el va dur a terme el govern amb els indults que, si el lector fa memòria, van provocar duríssims atacs del Partit Popular, de Vox i d’algunes institucions judicials, semblants als que ara escoltem davant la possible llei d’amnistia. I, tanmateix, avui no crec que ningú amb un mínim d’objectivitat pugui dubtar que l’efecte que van produir aquells indults ha estat molt beneficiós per a la pau social, ja que desinflamà la situació catalana, va fer que els partits independentistes perdessin centenars de milers de vots i la vida va prosseguir sense que res no es trenqués: ni Espanya, ni la Constitució, ni la democràcia.

Les passades eleccions del 23 de juliol van tenir, però, un efecte inesperat per a gairebé tothom, val a dir que amb conseqüències diverses, perquè no és el mateix estar convençut que aniràs a governar i no poder-ho fer (i aquest seria el cas del PP i de Vox), que tenir assumit que molt provablement passaràs a l‘oposició i trobar-te amb la possibilitat de poder formar govern (i aquest és el cas del PSOE i de Sumar). Ara bé, perquè això fos possible, no sols els calia pactar un programa de govern, sinó també obtenir el suport de PNB, Bildu, BNG, i dels dos partits catalans independentistes: ERC i Junts; i la possibilitat d’un pacte amb aquests darrers passava per l’aprovació d’una llei d’amnistia respecte de la qual el PSOE sempre s’havia mostrat en contra.

Conscient d’aquesta realitat, i perquè l’acord polític a què s’ha arribat fos perdurable i sòlid, no es podia limitar a la investidura –de fet, no sembla que s’hi limiti, ja que parla d’estabilitzar la legislatura—, i per aconseguir aquest objectiu havia d’establir mecanismes legals que poguessin revertir una situació molt complexa que presenta aspectes polítics, jurídics i, també, de naturalesa penal, que afecten a les persones que van sofrir les conseqüències d’unes duríssimes sentències del Tribunal Suprem, i també a moltes altres que encara no han estat jutjades però sobre les quals pesa una imputació. 

Ara bé, no m’he d’estar de dir que també ha contribuït a la complexitat a què faig referència la manera com ha actuat el sistema legal espanyol i, per tant, la judicatura, ja que, per poc crítics que siguem, hauríem de ser capaços de veure que hi ha algunes ombres que afecten el procediment que es va dur a terme pel Tribunal Suprem, començant per la mateixa competència d’aquest tribunal, ja que —i perdoneu-me la claredat— si el Fiscal General del Regne, José Manuel Maza, en un ambient retòric de “cop d’estat” que va crear el govern de Mariano Rajoy, no s’hagués tret de la màniga l’acusació d’un inexistent “delicte de rebel·lió”, els encausats no haurien estat jutjats pel Tribunal Suprem i tampoc haurien sofert els encarceraments preventius que se’ls van aplicar, amb les corresponents inhabilitacions que els van impedir de fer política des de les institucions.

Ho dic perquè, si bé he cregut —i en tot moment he manifestat— que els polítics catalans van actuar contra la llei i el dret amb les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya el 6 i 7 de setembre de 2017 i amb el referèndum de l’1 d’Octubre, també he de dir que el sistema judicial espanyol no ha estat certament modèlic, com confio que ho acabin demostrant les institucions judicials europees que, més prest o més tard, s’hi hauran de pronunciar.

Amb uns antecedents tan complexos com els que acabo d’expressar, només ens calia el resultat electoral del 23 de juliol per complicar les coses, perquè, si bé va implicar una severa derrota per als dos partits independentistes, l’aritmètica electoral els donà la clau per investir Pedro Sánchez com a president del govern, i, des del primer moment, ERC i Junts van dir que l’elecció passava necessàriament per una llei d’amnistia.

No he de negar que, d’entrada, aquesta llei d’amnistia acordada (encara que en desconeixem l’articulat) en benefici d’uns personatges que en cap moment han reconegut que havien actuat fora de la llei, no em fa feliç. I no me’n fa perquè una llei d’aquesta naturalesa no es pot justificar només per evitar un govern del PP amb Vox. Exigia renúncies d’ERC i de Junts a actuar, en el futur, al marge de la Constitució i, per tant, a fer un referèndum unilateral, renúncia que, fins al passat dijous, només Esquerra havia fet, però llegint els fulls de l’acord, sembla que també Junts ha cedit, ja que aquest diu textualment que “Junts propondrá la celebración de un referéndum de autodeterminación sobre el futuro político de Catalunya amparado en el artículo 92 de la Constitución”. I l’article 92 diu: “2. El referèndum serà convocat pel Rei a proposta del President del Govern, autoritzada prèviament pel Congrés dels Diputats. 3. Una llei orgànica regularà les condicions i el procediment de les diverses modalitats de referèndum previstes per la present Constitució.” Certament em costa d’entendre com es podran complir aquestes premisses, però si es materialitzen, el referèndum serà constitucional.

Més enllà, doncs, que la constitucionalitat no és l’única condició que ha de respectar la llei d’amnistia, que determinarà exclusivament el Tribunal Constitucional (no els periodistes ni tampoc els polítics), centrem-nos ara en les dificultats que aquesta presenta per no contradir dos principis bàsics regulats per la mateixa Constitució: el que dona en exclusiva als jutges i tribunals la facultat de jutjar i de fer executar el que s’ha jutjat, i el que declara també la igualtat de tots els espanyols davant la llei.

Tenint en compte aquests principis i el silenci de la Constitució respecte d’una mesura de gràcia tan excepcional, hem de convenir que els arguments en contra són potents, encara que potser no són insuperables si ens atenem al corrent constitucionalista que creu —i ho raona—que, si la proposició de llei justifica degudament el perquè de la mesura, l’amnistia no ha d’usurpar necessàriament la labor exclusiva dels tribunals ni tampoc ha d’afectar a la igualtat dels espanyols.

Val a dir, però, que la gravetat del moment no deriva tan sols del debat jurídic sobre la legalitat o il·legalitat de la futura llei d’amnistia que, recordem-ho, acabarà dirimint el Tribunal Constitucional, sinó bàsicament del terratrèmol que han provocat els qui hi estan en contra sense esperar tan sols a conèixer el text que l’ha de regular.

Que aquest terratrèmol el provoquin PP i Vox, que sagnen per la ferida de no haver pogut formar govern, potser és comprensible, encara que no és justificable, però que siguin les associacions de jutges i un Consell General del Poder Judicial caducat de fa cinc anys els qui, sense conèixer el text de la llei, declarin impunement que aquesta “serà el principi del fi de la democràcia” i comportarà “l’abolició de l’Estat de Dret a Espanya”, no té nom. Això sí que és una intromissió del poder judicial en el camp legislatiu sense tenir competències per fer-ho, i ens demostra que el camí perquè els acords signats el passat dijous es puguin dur a terme estarà fressat de dificultats cada cop que el cas concret de la persona a amnistiar arribi a un jutjat. I per a mostra, l’actuació preventiva de García Castellón que, a corre-cuita, ha decidit imputar Puigdemont i Marta Rovira per “delictes de terrorisme” amb l’oposició del Ministeri Fiscal.

Ho dic perquè estic convençut que l’enginyeria jurídica que veurem en molts tribunals a l’hora d’inaplicar (o d’aplicar a la seva manera) la llei d’amnistia deixarà petita la que hauran de dur a terme els partidaris d’aquesta per elaborar la llei i obtenir la benedicció del Tribunal Constitucional.

Es fa molt difícil dir res que sigui original sobre el que està succeint a l’Orient mitjà després de l’atac de Hamàs a Israel i la resposta del govern de Netanyahu, tret de constatar que els jueus han optat per la llei del talió, “ull per ull, dent per dent”, que no sols no resoldrà el problema sinó que deixarà un camp devastat amb milers de morts sense que cap dels dos contendents aconsegueixi el seu objectiu, si és que en la ment dels uns i dels altres hi ha algun objectiu defensable.

Xavier Mas de Xaxàs, en una de les seves cròniques de la guerra que ens ofereix a “La Vanguardia” feia tres afirmacions que em semblen remarcables: 

a) El 7 d’octubre Hamàs va posar de genolls l’exèrcit més poderós de l’Orient Mitjà i va evitar un acord entre Israel i l’Aràbia Saudita que es donava per fet, però que ara Israel sap que no sobreviurà a la guerra.

b) Israel esclafarà Hamàs perquè la seva capacitat militar és molt superior, però també sap que no viurà en pau ni tindrà una relació normal amb els seus veïns àrabs fins que no resolgui el conflicte palestí. I

c) El somni ultrasionista d’un país entre el mar i el Jordà, el gran Israel que el Govern Netanyahu ha perseguit des de la seva constitució al passat desembre, tampoc no serà possible. Els aliats d’Israel li ho impediran.

I pel que fa a la situació d’avui, no podem sinó ser pessimistes, tot i que estic convençut que Netanyahu no sobreviurà políticament a aquesta guerra, perquè és responsable no sols del col·lapse de les defenses militars israelianes que es van veure sorpreses pel brutal atac de Hamàs, sinó també perquè ha venut als israelians la il·lusió que no passava res por ocupar Cisjordània i aïllar Gaza, quan veiem que sí que passava alguna cosa, i que la cosa era greu.

I ho era perquè, tot i condemnant absolutament l’atac perpetrat per Hamàs, tots sabíem —també els israelians i també els Estats Units— que la barbàrie contra els palestins ve de lluny, per poc que analitzem com s’ha produït la colonització de les terres ocupades contràriament als acords internacionals i observem com s’han anat repetit les humiliacions per part del sionisme des de la fundació de l’estat d’Israel i, especialment, des de la Guerra dels Sis Dies de 1967.

Ara bé, la resposta de Hamàs amb el seu atac contra les poblacions israelianes fet per sorpresa va ser de tal magnitud que va deixar en estat de xoc el món occidental i provocà una onada d’indignació i condemnes unànimes. I la reacció israeliana, amb el suport dels Estats Units, no ha suportat els matisos, sinó que s’ha basat en la llei del talió. I per molt que ho desitgem, podem estar segurs que la cosa no té marxa enrere. I no en té tant pel costat d’Israel com pel de Hamàs, perquè els guerrillers d’aquesta organització que duu terroritzant i sotmetent els palestins de Gaza des de 2007, lluitarà fins a l’últim home, i les forces especials israelianes no en deixaran cap de viu… encara que per aconseguir-ho hagin de destruir tota Gaza i matar milers de palestins que res no tenen a veure amb els terroristes de Hamàs.

 I de què servirà aquesta llei del talió més enllà de provocar destrucció i mort d’innocents i culpables? No ho sé, però no conduirà a la pau, perquè mai no hi condueix una política basada en la venjança. “Ull per ull, deia Gandhi i el món acabarà cec…”

Tenim com a lliçó —encara que als humans aquestes lliçons ens serveixen de ben poc— l’atac a les Torres Bessones l’11 de setembre de 2001. Aleshores, algunes potències occidentals (França, bàsicament, ja que l’Anglaterra de Blair i l’Espanya d’Aznar es van aferrar a la mentida de les armes de destrucció massiva) van recomanar prudència als Estats Units, però Bush i els seus aliats van creure que l’única solució viable era l’ull per ull i van decidir emprendre la guerra a l’Afganistan contra Al Qaeda per derrocar el govern dels talibans, que protegia determinats grups terroristes arreu del món. Amb quin resultat? Doncs amb cap. Perquè de res no han servit els centenars de milers de morts, que no han evitat que, novament, siguin els talibans els qui ocupen el poder en aquell territori.

El messianisme que va fer servir Bush (i també Blair i Aznar) explicant al món que la seva guerra implicava una “lluita del bé contra el mal” era tan fals com irracional i, a més, era políticament estèril. Com també ho serà aquesta guerra d’Israel contra Hamàs que no té en compte cap de les restriccions que la moral i el dret internacional han establert, restriccions que comencen per la necessitat de distingir entre combatents i no combatents, entre els terroristes i la població civil. I quan no es tenen en compte aquestes premisses, també la política d’un estat pot esdevenir terrorisme. 

Isabelle de Gaulmyn, que escriu en una publicació francesa catòlica que llegeixo per mitjans digitals, afirmava fa uns dies que l’explosió de violències a l’Orient proper ens demostra que, tristament, les fonts apassionades d’odi són ben presents entre nosaltres. I tot seguit acudia al filòsof romanès, naturalitzat francès, Pierre Hassner, que va sortir al pas de la política de Bush arran dels atacs a les Torres bessones, per tal de remarcar el perill que implica deixar-se arrossegar per les passions. Recordem-ho. En aquell moment, els Estats Units només tenien una idea en la seva ment: venjar-se. I això, que podia ser humanament comprensible, no ho era políticament, i no era tampoc racional ni ètic, perquè la venjança, a més de plantejar problemes morals, generalment no és productiva en termes de resultats.

De fet, fins i tot Joe Biden ha advertit Netanyahu que no es deixi arrossegar per les passions. Però l’advertència ha estat debades, entre d’altres raons perquè també Joe Biden és hostatge del poderós lobby jueu dels Estats Units i les seves paraules han llenegat sobre la consciència del primer ministre israelià que ha decidit optar per la venjança i per la crueltat.

Sigui com vulgui, no voldria acabar aquest escrit sense esmentar una reflexió que feia Isabelle de Gaulmyn a l’article a què m’he referit, una reflexió de caire moral que em sembla francament assenyada. “Es evident —escriu— que es necessita violència per fer la guerra, però la violència també és necessària per construir la pau”. I explica tot seguit aquest aparent oxímoron afirmant que, a la guerra, la violència s’exerceix contra l’altre, mentre que, a la lluita en favor de la pau, la violència ha d’exercitar contra un mateix, perquè només violentant-nos som capaços de superar el ressentiment i renunciar a la venjança. En el primer cas, la violència és física i provoca destrucció i mort. En el segon, en canvi, la violència és interior, però necessària per abordar el control de les pròpies passions.

I tornant, doncs, a la guerra de Gaza, veiem que Israel no té cap interès d’exercir aquesta violència per moderar la set de venjança contra Hamàs; però no em sorprendria que, en un moment o altre —segurament quan ja sigui massa tard per evitar el desastre—, hagi de cedir a la pressió internacional —i crec fins i tot que dels Estats Units—, ja sigui per facilitar l’alliberament dels ostatges o per evitar que l’Iran i els seus aliats a la regió, sobretot Hizbul·làh, obrin el front nord a la guerra. Perquè si la guerra s’estengués a aquest front, el risc de violència que s’acabaria produint abraçaria una regió molt més ampla que faria perillar seriosament l’estabilitat mundial.

Oh, Déu, tan respectat dels meus pares, t’escric perquè, un cop he mirat entorn meu i sé que res no puc esperar, he pensat que potser només tu hi podries fer alguna cosa, perquè ets el Déu a qui invoquen els jueus, a qui preguen els cristians i el mateix a qui advoquem els musulmans, encara que tots ho fem amb noms diversos.

Vaig néixer a Gaza fa només 15 anys, deu mesos més tard que Hamàs prengués el control d’aquesta terra després de xocs violents amb les forces lleials a l’Autoritat Palestina que liderava Fatah. Però la meva història —com la de tants i tants palestins— ve de més lluny, perquè el meu pare va néixer l’any 1968, poc després de la Guerra dels Sis Dies, quan Israel ocupà Gaza, Cisjordània i l’Est de Jerusalem, marcant així el començament de l’ocupació israeliana de la nostra terra. Aleshores havien passat vint anys des que el meu avi patern es va veure forçat a abandonar la ciutat palestina on va néixer quan Israel es declarà independent i va prometre lluitar contra aquell nou estat que, per a nosaltres, els palestins, implicava l’inici del que coneixem com la Nakba, és a dir la catàstrofe.

D’aquest avi no et puc explicar gaire cosa, tret que va ser el primer a covar un odi cerval després de sentir-se expulsat i oblidat de tothom, encara que va servir-li ben poc aquella ira, perquè morí en un dels atacs a Jerusalem el juny de 1967 deixant la mare embarassada.

Més de prop he seguit, en canvi, la vida del pare, que, ja de fillet, compassà la seva residència a Gaza amb la misèria i un odi irreductible a l’ocupant, que el van empènyer a ser un més en aquelles intifades que, des del 1978, es van anar reiterant fins als primers anys d’aquest segle.

Il·lús, el pare va sentir un cert alleujament quan, el 1993, es van signar els Acords d’Oslo i, uns anys més tard, el 2005, els israelians van abandonar Gaza. Em diu que plorà en veure com, davant seu, els colons evacuaven els assentaments, les forces militars d’Israel es retiraven i el nostre petit territori quedava a les mans de l’OLP.

És cert que gairebé no ens hi podríem moure, dins aquella estreta franja, perquè dos milions d’habitants difícilment poden viure dignament en tres-cents seixanta quilòmetres quadrats, però si més no era nostra, la terra. I serien palestins els seus governants.

Novament vam ser il·lusos, oh Déu dels uns i dels altres, perquè, no sé molt bé per què, però cada cop que les coses sembla que milloren al nostre país, de seguida algú les descompon i ens sumeix altre cop en el marasme, l’horror i la barbàrie. Per tant, en el dolor i la misèria, quan no ens empeny directament a la mort. I ho dic perquè, l’any abans de jo néixer, en unes eleccions que volien ser democràtiques, va aparèixer a casa nostra un nou subjecte polític, Hamàs, tràgica figura del nostre existir, que, al juny de 2007, va prendre el control del territori amb violència, després d’enfrontar-se amb les forces lleials a l’Autoritat Palestina. I amb el teu nom sempre als llavis, va decidir que tots havíem de sotmetre’ns a la teva llei… tal com ells la interpretaven. Cridaven i criden encara Al·lahu-àkbar amb una familiaritat que espanta, i sempre en nom teu, s’han fet amos de Gaza.

Amb ells, la proposta de les Nacions Unides per construir dos estats que puguin conviure pacíficament quedà liquidada per sempre, perquè en l’univers ideològic de Hamàs només hi cap el desig d’esborrar Israel de la faç de la terra per instaurar en el mapa un únic Estat palestí. I com era d’esperar, la resposta jueva a Hamàs, que va ser immediata, comportà un bloqueig absolut de la Franja de Gaza, que destrossà l’economia i va obligar-nos a viure en unes condicions que atempten contra la nostra dignitat.

Amb el govern de Hamàs, els palestins hem sabut que qualsevol esperança de futur s’esdevé una quimera, perquè ells, en nom teu, oh Déu bondadós, ens han reprimit i esborrat tot intent democràtic, i després  d’ocupar els ressorts del poder, han imposat un control absolut de la vida política i també la quotidiana al nostre petit territori, amb una estructura militar que, amb el suport d’estats autocràtics propers, no té cap altre objectiu que destruir Israel, sense que li importi un borrall el que ens pugui passar a nosaltres.

Considerat Hamàs pel món occidental com un grup terrorista, aquest concepte s’ha estès injustament a la gent que habitem en aquest territori, com si en fóssim un apèndix, quan Hamàs ens té subjugats i ens aplica la sharia, sempre, oh Déu, en el teu nom.

Encara no fa un mes ens arribà la notícia d’un possible apropament entre Israel i l’Aràbia Saudita, i vam escoltar com Netanyahu afirmava que aquest acord de pau contribuiria a posar fi al conflicte entre àrabs i jueus, aquest que el meu avi, el meu pare i jo hem viscut de manera cruent i continuada. Imagina’t, oh Déu, com ens va alegrar aquesta notícia amb la qual s’afirmava que l’acord també serviria perquè altres estats del món àrab normalitzessin les seves relacions amb Israel, millorant així les perspectives de pau entre els israelians i els palestins de Gaza i Cisjordània. He de dir que ens costava de creure-ho, però ho volíem creure, aferrant-nos a una esperança que sempre ha esdevingut irreal.

Però era massa preciosa la història perquè s’acabés afirmant. Ho hem vist, oh bon Déu, el passat 7 d’octubre, quan, agafant distret el govern d’Israel, homes de Hamàs van entrar al seu territori a mata-degolla sacrificant més de mil quatre-cents israelians de la manera més horrible, i segrestant dos centenars d’innocents per fer-los servir d’escuts humans. Digue’m, tu, oh bon Déu, què pretenia Hamàs matant els nadons, degollant els pagesos i occint aquells joves que assistien a un festival. Destruir l’estat d’Israel? Alliberar-nos de la seva opressió ominosa?

No, no ho crec, perquè els fanàtics botxins de Hamàs no són estúpids i l’únic que ells pretenien és que succeís el que ara està succeint: que nosaltres siguem massacrats, víctimes d’una revenja bíblica que Israel ha començat, i que no deixarà pedra sobre pedra al territori de Gaza. Però a ells —i en dir ells penso en els dirigents de Hamàs i també d’Israel— els llenega el nostre dolor, com ben poc els importa també als països d’Occident, com hem comprovat en escoltar les primeres declaracions (les sinceres) de Biden i Von der Leyen, que van condemnar els horrors de Hamàs però no s’atreviren a dir que la resposta d’Israel no podia emparar-se tan sols en la venjança, afegint morts i més morts a una acció injustificable.

Aquests dies, oh Déu, hem emprès la ruta cap al sud, tal com ens ha indicat Israel abans de sollar amb les botes d’un exèrcit, el més poderós, les nostres terres. Alguns, però, han decidit no moure’s d’on són, perquè saben que la vida no els pot oferir un consol superior a la mort. Però jo sí que he partit cap al sud, encara que ho faig sense esperança. Estimo massa la vida per retre’m en silenci a l’acció del botxí. Tanmateix soc conscient del que m’espera, avançant sense llum, sense aliments, sense aigua i, pràcticament, sense res. Tindré la sort de creuar la barrera que separa Rafáh d’Egipte? I si ho faig, què m’hi trobaré? Qui m’acollirà? Perquè digue’m, on Déu de jueus i cristians, digue’m, oh Déu que et vas manifestar a Mahoma, el profeta: què serà de mi un cop hauré traspassat l’última frontera? M’hi estaràs esperant?

Enmig del tens escenari polític que és Espanya, on les aigües turbulentes de la discòrdia amenacen amb ofegar la possibilitat d’entendre’s, s’ha desencadenat una ferotge disputa sobre un tema central: l’amnistia. Aquest, abans xiuxiuejat en passadissos foscos, ha emergit ara en el discurs públic amb força controvèrsia. I a mesura que els líders polítics s’enfronten en un camp de batalla ideològic, el país es troba en una cruïlla on la política i l’orgull nacional xoquen de front.

Pedro Sánchez, el president en funcions, ha pronunciat finalment la paraula “amnistia” en un escenari internacional, com és la cimera de Granada, marcant així un gir significatiu en la seva postura tradicional. Tanmateix, aquest pas audaç ha estat rebut amb crítiques ferotges, tant dels seus detractors més acèrrims com dels qui, amb la bandera de la integritat nacional enlaire, s’oposen a qualsevol forma d’indulgència, incapaços de corejar altra cosa que “Puigdemont a prisión”.

L’arrel del conflicte es troba en l’espinosa relació entre Sánchez i els independentistes catalans, especialment Junts per Catalunya. Ja que la proposta d’amnistia s’ha convertit en el centre de les negociacions i en un requisit sine qua non per a alguns sectors de l’independentisme. Però, què significa realment l’amnistia en aquest context?

Des d’un punt de vista pragmàtic, alguns argumenten que l’amnistia podria ser un mitjà per evitar mals majors. Així, en oferir un camí legal i democràtic per reintegrar aquells que han desafiat la llei cercant objectius polítics, es podria evitar una confrontació més severa en el futur. A més, en establir mesures legals clares, es podria prevenir la repetició de tals accions, proporcionant a l’Estat una eina eficaç per preservar la seva integritat.

No obstant això, l’amnistia no és només un tema de lleis i regulacions; també és avui —negar-ho implicaria tancar els ulls— un assumpte profundament arrelat en l’orgull nacional. Els opositors a l’amnistia argumenten que aquesta mesura comprometrà la sobirania nacional i violarà els principis constitucionals, sobretot el d’igualtat davant la llei. Per a ells, cedir davant les demandes independentistes seria un acte de traïció, una rendició davant aquells que desafien la unitat d’Espanya. I per als partidaris és, potser, l’única via per incorporar els que van trencar la legalitat a la política.

Enmig d’aquesta controvèrsia, Sánchez es troba, sens dubte, en una posició delicada. Els seus intents per arribar a un acord han estat rebuts amb escepticisme i desconfiança per part de molts. Està disposat a sacrificar l’orgull nacional en nom de la pau i l’estabilitat política? Actua impulsat simplement pel seu desig de mantenir-se en el poder?

La resposta no és fàcil ja que, com escrivia no fa gaire un periodista del qual ara no recordo el nom, el discurs de Pedro Sánchez quan es refereix a l’amnistia sona una mica postís, forçat i interessat, ja que se l’acusa (no sense arguments) de canviar de criteri segons la seva conveniència personal. És probable que tinguin alguna raó en aquestes observacions, però mereix Pedro Sánchez aquesta crítica més que els seus antagonistes del PP? Mereix més consideració Feijóo, qui, després d’acceptar el resultat de les urnes que li ha permès preparar i defensar la seva candidatura a la presidència del govern amb l’absolut respecte dels seus adversaris, considera ara que les urnes no avalen un possible govern de Sánchez i exigeix que se convoquin eleccions sense esperar que aquest intenti formar-lo? Per què demonitzar els contactes del PSOE amb Junts quan el mateix Feijóo s’acostà (absurdament i matussera) a aquest partit en els prolegòmens de la seva fallida investidura? Per ventura portava Feijóo en el programa sol·licitar el vot del PSOE perquè li permetés formar un govern durant dos anys? Té cap sentit llançar-se al carrer donant per suposat que la futura norma que reguli l’amnistia serà necessàriament un “cop d’estat” quan, dia rere dia, el president en funcions afirma que la seva proposta serà constitucional?

Tinc la impressió que, un cop Feijóo no ha aconseguit els suficients suports parlamentaris per aconseguir la investidura, el que realment li importa no és assegurar la governabilitat d’Espanya i, per tant, una convivència pacífica entre els espanyols, sinó, ben al contrari, cerca indissimuladament posar en marxa una campanya per mobilitzar els espanyols amb l’objectiu d’evitar que Pedro Sánchez pugui ser investit president del Govern. El que persegueix, doncs, és que Sánchez fracassi en les seves negociacions amb Bildu, ERC, BNG, PNV i Junts per Catalunya per anar a la repetició electoral, i en el cas que Pedro Sánchez aconsegueixi ser investit, crear les condicions socials i el relat polític necessari per posar en marxa una oposició dura i constant perquè la legislatura duri poc en considerar il·legítim (una vegada més) el govern que es pugui formar.

Sap molt bé el lector que no crec que sigui gens fàcil articular una llei d’amnistia que, amb un adequat raonament en la seva exposició de motius, pugui superar amb èxit les barreres jurídiques i polítiques que trobarà, amb un Tribunal Suprem molt escorat a la dreta, un Consell del Poder Judicial segrestat pel PP des de fa gairebé dos anys, i una premsa majoritàriament decidida a carregar-se qualsevol intent de resoldre per la via pacífica la crisi que es va desencadenar a Catalunya el 2017. Però no crec que sigui acceptable que, ab initio, se li negui el pa i la sal a Pedro Sánchez, o el que és el mateix, la possibilitat d’intentar la recerca d’un camí que ajudi a resoldre aquest greu problema que afecta la nostra societat.

No té, doncs, sentit aquesta intransigència absoluta d’inhabilitar el camí de l’amnistia, de no voler tan sols considerar-la com una opció política, i plantejar-la exclusivament com un simple mercadeig consistent entre el jo et dono els meus vots i tu m’amnisties de les causes i delictes que tinc oberts. No, això no és una raó suficient. I no ho és perquè l’independentisme i l’Estat espanyol duen anys establint una dialèctica que consisteix a moure’s en un equilibri inestable a l’espera de trobar una solució per a les dues parts.

En aquest sentit, crec que tenia molta raó Félix Riera quan escrivia a “La Vanguardia” que, si el que busquen els que aprofiten la discussió i la polèmica al voltant de l’amnistia és acabar amb tota opció perquè aquesta es pugui arribar a concedir, corren el perill de deixar sense possibilitat a l’Estat de poder utilitzar en el futur un mecanisme legal que, com s’ha demostrat en altres països —i també a Espanya en temps passats—, pot ser clau per preservar la integritat nacional. O el que és el mateix, poden malbaratar el que cerquen apassionadament.

Tot i que el panorama polític espanyol presenta no poc interès després que Feijóo hagi estat derrotat al Congrés dels Diputats i comenci l’aventura de Pedro Sánchez a qui el rei ha encarregat la missió d’intentar formar govern, la cimera que s’ha celebrat aquesta setmana a Granada m’han empès a fixar la meva atenció en tres països membres de la Unió Europea que d’alguna manera desentonen en el panorama polític global. Els tres procedeixen del que era l’Europa de l’Est i els tres són fronterers amb Ucraïna.

Començaré, doncs, per Eslovàquia, un país menys poblat que Catalunya, que deu la seva existència com a estat sobirà a la caiguda del bloc de l’Est el 1989, que va significar també la fi de Txecoslovàquia com a tal i la creació de dos estats successors: Eslovàquia i Txèquia, els quals es van independitzar l’un de l’altre l’1 de gener de 1993.

M’ha cridat l’atenció aquest país per les notícies sorgides durant les últimes setmanes en les quals, ha resultat guanyador en les eleccions generals un personatge la trajectòria política del qual el situa en la línia d’aquests països europeus que duen a terme una política que s’està separant de la que han decidit els òrgans de la Unió Europea i els acosta espiritualment a Rússia.

Aquest moviment no és nou, tot i que ha anat creixent en intensitat a causa de la guerra d’Ucraïna, en la qual tant els Estats Units com la Unió Europea s’han decantat clarament a favor d’aquest país, no només criticant la invasió russa, sinó donant un suport incondicional en diners i armes a Volodymyr Zelenski, que, contràriament al que preveia Putin quan va decidir la invasió d’Ucraïna, s’ha consolidat com un líder que, sense guanyar la guerra, és evident que no l’ha perduda i que, molt probablement, no la perdrà, encara que això no significa que hagi de guanyar-la.

El cert és que la victòria de Robert Fico a les eleccions eslovaques ha tornat a posar el focus a l’est d’Europa davant un possible apropament de la regió a idees prorusses, generant incertesa i inquietud a la Unió Europea.

Fico s’ha manifestat en diverses ocasions contrari a recolzar el poble ucraïnès amb comentaris com “Eslovàquia té coses més importants de les quals preocupar-se que Ucraïna”. A més, segons he pogut llegir als diaris, ha manifestat públicament que no pensa enviar “ni una sola munició” a Kiev, la qual cosa no converteix necessàriament Eslovàquia en un país prorús, però sí contrari a Ucraïna, sobretot pel desgast de la guerra en la seva població.

És cert que la victòria de Fico no ha estat absoluta sinó relativa, d’aquí que, com ha sostingut Simón Suárez, professor d’Història i Cultura de Rússia de la Universitat de Granada, d’entre les dues opcions que té per formar govern, n’hi ha una més proeuropea i una altra més prorussa, i encara està per veure què succeirà al país, ja que no hem d’oblidar que Eslovàquia pertany a la Unió Europea i a l’OTAN, i les accions que pugui dur a terme en favor de Rússia difícilment podran anar més enllà d’evitar l’enviament d’armes a través del seu país, d’evitar l’estacionament a Eslovàquia de tropes de l’OTAN i d’evitar també l’acolliment de refugiats.

Situats a molts quilòmetres d’Ucraïna, nosaltres tenim segurament una visió molt menys compromesa amb el conflicte, perquè no en patim directament les conseqüències, o no les patim amb la intensitat i proximitat de països com Eslovàquia, Polònia o Hongria que sí limiten amb Ucraïna. I el cert és que a mesura que la guerra s’enquista, la despesa de la Unió Europea per defensar el seu aliat es dispara, augmenten els preus als estats més propers, que són els més perjudicats a l’hora de rebre refugiats i tot plegat fa que s’erosioni el suport d’aquests a Kiev. I això perquè l’opinió pública és cada vegada més escèptica, tot i que, majoritàriament, segueix apostant per impulsar les ajudes econòmiques i militars. Però els discursos favorables a Rússia tenen cada vegada més força en les posicions de poder.

Tornant a Eslovàquia, la victòria de Fico amb el 23% dels vots després d’estar cinc anys a l’oposició, el situen en un status que, lògicament, ha d’incomodar Brussel·les, ja que, fins ara, el país havia advocat per exportar armament a Ucraïna i accentuar les sancions contra els actius russos, però això podria canviar. Tot i així, no hem d’oblidar que Fico, a pesar del seu populisme i d’haver-se pronunciat clarament contra les mesures que acabo d’exposar, també ha replicat les falses tesis del president rus amb les quals culpava els “feixistes i neonazis ucraïnesos” de l’inici de la invasió.

Carles Planas, enviat d’El Periódico a Ucraïna, escrivia aquesta mateixa setmana comentant la victòria de Fico a Eslovàquia que, tot i que la seva posició és fràgil, el seu triomf electoral podria inclinar el país cap a una postura similar a la d’Hongria, on Viktor Orbán fa més d’una dècada que està instal·lat en el poder. Allí, el primer ministre d’ultradreta —tan lloat per Santiago Abascal entre nosaltres— al qual els seus correligionaris consideren un gran defensor de la democràcia il·liberal, és, en realitat, el garant d’un model polític autoritari que dins la Unió Europea ha retallat drets i llibertats i ha emmordassat la justícia, pretenent que aquesta se subordini al poder polític, fets que li han reportat sancions per part d’aquesta.

I pel que fa a la seva política exterior en relació a Ucraïna, cal dir que, si bé s’ha posicionat contra la invasió russa i ha rebut un bon nombre de refugiats ucraïnesos, Orbán ha tendit ponts econòmics amb Rússia i ha bloquejat i reduït les sancions al seu principal proveïdor energètic. Sense anar més lluny, la setmana passada, Orbán va assegurar que no donarà suport a Ucraïna en “cap assumpte internacional”, en relació a la cimera europea de desembre en què els 27 han de decidir si permeten iniciar negociacions per a una futura adhesió del país a la Unió Europea.

En aquest grup de països limítrofs amb Ucraïna que estan prenent decisions que inquieten les autoritats europees de la Unió també hi ha Polònia, un país que, en benefici seu, hem de reconèixer que és, dels europeus, el que més refugiats ucraïnesos ha rebut des de l’inici del conflicte. Però és també un país que, des de fa gairebé dues dècades, l’ultraconservador partit Llei i Justícia (PiS) i la conservadora Plataforma Cívica han instal·lat un bipartidisme que ha escombrat l’esquerra del joc polític. I on frases com “a la nostra dreta ningú, més enllà només hi ha un mur”, pronunciada pel líder del PiS fa uns mesos, no són preses com a una mostra d’extremisme, sinó de solidesa ideològica. En canvi, recolzar els drets de la comunitat LGBT, declarar-se ecologista o a favor d’una societat laica són idees pròpies que col·loquen la persona que les defensa en una posició gairebé marginal.

Com sempre passa en conflictes com l’actual d’Ucraïna, que comporten veritables servituds per als països més propers, sembla clar que l’ajuda que havia ofert Polònia a l’hora de fer arribar el gra ucraïnès a la resta de països d’Europa s’ha traduït finalment en un clar perjudici als seus propis agricultors. A causa d’això, alguns politòlegs experts en la zona assenyalen que, a les eleccions al Parlament Europeu que es celebraran el 2024, els partits polítics més anti europeistes podrien assolir molt bons resultats, i si la predicció es compleix, podria inclinar la balança d’Europa cap a una posició més prorussa.Tot i així, no hem de desesperar si tenim en compte el cas d’Itàlia, on l’actual primera ministra, Giorgia Meloni, que estant fora del govern era potser la política europea més prorussa, un cop va assolir el poder, s’ha posicionat clarament contra el líder rus. Sempre hi ha, doncs, una finestra oberta a l’esperança.

Sé que és molt difícil contemplar el panorama polític espanyol des d’una certa perspectiva per no quedar immers en aquesta mena de cafarnaüm en què vivim que fa molt difícil saber realment on som, què esperem i què ens ha de succeir, perquè sembla que els polítics, més enllà de la missió que tenen de representar-nos i de defensar els nostres interessos per ajudar-nos a viure en un món més habitable, s’han entestat a construir una realitat virtual on res no és el que sembla i on, en lloc de maldar per fer real el que és possible i convenient, prefereixen forçar aquesta realitat i basar el seu discurs en una quimera.

Perquè és una quimera —i pitjor si no ho fos, perquè voldria dir que hi ha hagut traïdors— que Feijóo es presentés a la investidura per assolir la presidència del govern quan sabia que no disposava dels vots necessaris per ser elegit com a tal; i la demostració que això és cert la trobem en el discurs del passat dimarts al Congrés dels Diputats on, més que exposar un programa de govern, actuà assumint el que la realitat sembla que l’obligarà a ser: el líder de l’oposició, ja que el nucli fort del seu parlament no es va basar en un programa econòmic, polític i social per al país, sinó en un atac frontal al que sembla que ha de ser —ell ho dona per fet— el programa que Pedro Sánchez exposarà a la cambra quan, d’aquí a unes setmanes, pugi a la tribuna per defensar el programa que el pot dur a la presidència.

També és una quimera afirmar, com si sigui una veritat absoluta, que, en un sistema parlamentari com el nostre en què el president no l’elegim directament els ciutadans, qui té més vots en un escrutini és qui, no sols ha guanyat les eleccions, sinó qui ha de formar govern, tot afirmant que, si això no succeeix, s’està fent un frau. Per poca memòria que fem, si contemplem el nostre passat des de 1978 i observem què ha succeït a molts parlaments autonòmics, als consells insulars o als ajuntaments, sabem que aquella afirmació no és certa, ja que forma govern —i el mateix pot succeir al Congrés dels Diputats— qui és capaç de reunir entorn seu una majoria de vots. I no deixa de ser absurd que un líder com Feijóo, que ha permès que a parlaments com el de Canàries o d’Extremadura i a molts ajuntaments, com per exemple el de Valladolid, els seus correligionaris assolissin la presidència no sent el PP el partit més votat, mantingui aquesta teoria pensant que nosaltres, els electors, ens l’hem de creure. Potser per convèncer-lo  que no és així, li haurà estat útil el discurs d’Oscar Puente a la sessió del passat dimarts on —“de guanyador a guanyador” (la ironia de vegades és molt saludable)— va intentar fer-li veure com n’era, d’absurd, seguir defensant que ell tenia tot el dret del món a ser elegit president.

No és, en canvi, una quimera, sinó una falsedat, assegurar que, si Feijóo ho hagués volgut, tindria els vots necessaris per ser elegit president, i que si no els tenia era perquè no es volia sotmetre al xantatge dels partits independentistes que posen com a condició l’amnistia i l’autodeterminació, peticions que trenquen els principis constitucionals i que, d’acceptar-los, comportarien per a ell la realització d’un acte immoral que mai no durà a terme.

Prescindint de dir el que penso de l’amnistia i de l’autodeterminació, perquè ja ho he expressat prou clarament en anteriors articles, la immoralitat de Feijóo radica en la falsedat manifesta d’aquesta afirmació, perquè no és cert que, si ell hagués volgut cedir al xantatge dels independentistes hauria pogut ser elegit president, ja que aquests —com tampoc el PNB— mai no li han ofert els seus vots. El PNB li els va negar expressament, i amb Junts i Esquerra ni tan sols hi va parlar, i no em consta —i crec que no consta a ningú— que aquests partits li haguessin fet una oferta sabent que, a l’equació que presentava el candidat, hi anava inclòs un pacte amb Vox, del tot inacceptable pels nacionalistes.  

El que no és tampoc una quimera però sí revela una gran hipocresia (perquè no crec que es tracti de falta de memòria) és la veneració i el respecte que Feijóo va mostrar al PSOE d’antany, tan ple de virtuts, segons ell, tan respectuós amb la moral, l’ètica, la integritat i la honestedat, per contraposar-lo al PSOE d’avui, al de Pedro Sánchez, un home que és, en opinió del PP, l’encarnació de tots els vicis que pot acumular un polític.

Més encara. Per al líder del PP, no sols Felipe González o Alfonso Guerra, a qui no va al·ludir expressament però els noms dels quals planaven en la ment de Feijóo quan va fer aquestes referències a l’actual partit que governa, encarnarien aquest PSOE respectable i venerat. Fins i tot Rodríguez Zapatero, tan criticat fa uns anys, seria un exemple de virtuts si el comparàvem amb el maquiavèl·lic Pedro Sánchez, quan tots sabem, perquè tenim memòria, com en va ser, de dur, José María Aznar amb aquell PSOE —recordeu el martelleig continuat del “¡Váyase señor González!” i les gravíssimes acusacions de què va ser objecte pels dirigents del PP quan retreien a aquells dirigents socialistes avui notables per a Feijóo, que havien estat els responsables de la “cal viva” amb què van ser enterrats José Antonio Lasa i Ignacio Zabala, després que van ser segrestats, torturats i assassinats sembla que per membres de la Guàrdia Civil el 1983.

És clar, però, que no només Feijóo i el PP han estat aquesta setmana víctimes d’una gran quimera, perquè, si bé Pedro Sánchez se n’ha salvat en esquivar l’escenari polític amb la maniobra (val a dir que reeixida) de fer que vagi ser Oscar Puente el bel·licós contrincant de Feijóo a la tribuna del Congrés dels Diputats, això no ens ha evitat de veure i escoltar parlamentaris nacionalistes que segueixen pensant que el seu plantejament de l’amnistia i l’autodeterminació són realitats que es poden implementar sense cap mena de problemes com si fossin estris que es poden comprar en un mercat. 

Sense anar més lluny, dimarts passat, a la mateixa hora en què Feijóo lluitava per aconseguir l’impossible, com si fos un jove abrandat del Maig parisenc del 68, Pere Aragonés, des de la tribuna d’oradors del Parlament de Catalunya, exigia a Pedro Sánchez un compromís ferm per “fixar les condicions” per a un referèndum d’autodeterminació dins la propera legislatura.

Atesa la competència ferotge que enfronta Esquerra amb Junts, els de Junqueras han passat ja la pantalla de l’amnistia, que donen per amortitzada després de donar suport a Francina Armengol per ocupar la presidència del Congrés, i aposten clarament per l’autodeterminació, per a la qual exigiran a Sánchez que fixi una data dins el propers quatre anys.

I per si en aquesta puja a la subhasta la proposta d’Aragonès no fos suficient, la presidenta de la cambra catalana, Anna Erra, de Junts, flirtejà clarament amb la idea de la desobediència.

Amb això vull dir que, si bé el que hem vist aquesta setmana ha estat una sessió d’investidura passada per aigua que sonava més a censura que cap altra cosa, el món de les quimeres està lluny d’haver-se difós en el panorama polític que els espanyols ens veurem forçats a viure durant les properes setmanes.

A la que acabem de passar, Pedro Sánchez, que s’ha mostrat des de fa temps com un dels deixebles més avantatjats de Maquiavel, ha estat molt hàbil en no pujar a la tribuna per respondre a Feijóo, perquè així s’ha estalviat haver de respondre qüestions que el candidat va rebatre sense que Sánchez encara les hagués plantejat. Però aquestes qüestions segueixen i seguiran presents, com ens han fet veure els polítics catalans en la mà dels quals hi ha la clau d’una possible investidura de Sánchez, i d’ara en endavant, el futur candidat socialista a la presidència no les podrà defugir.

Més enllà de l’absurd en què es converteix el fet que avui, diumenge, només a dos dies que Feijóo hagi de defensar davant el Congrés dels diputats la seva candidatura a la presidència del govern, el líder del PP hagi convocat una gran manifestació contra una llei d’amnistia que, en tot cas, hauria de promoure un govern presidit per Pedro Sánchez; més enllà, dic, de l’absurd que això representa, perquè ens demostra clarament que Feijóo no creu en les seves possibilitats de ser elegit i utilitza, per tant, el mecanisme constitucional com a diversió per a un objectiu diferent del que marca la Constitució espanyola, el cert és que, si demà passat succeeix el que ell mateix preveu, ens trobarem amb una gran paradoxa que ha provocat el mecanisme constitucional vigent.

Atès el que diu la nostra llei fonamental, el rei encarregarà a Pedro Sánchez que explori les possibilitats que té de formar govern, i tots sabem molt bé que, amb l’aritmètica parlamentària sorgida de les passades eleccions del 23 de juliol, Sánchez només pot assolir la presidència si, a més d’aconseguir el vot favorable de Sumar, PNB, Bildu, ERC i BNG, obté també el vot de Junts, el partit que dirigeix Carles Puigdemont, un home —no ho oblidem— que ha defugit la Justícia espanyola (en la qual no creu) i també el marc constitucional espanyol (que troba injust), i que, per a més INRI, a les passades eleccions va treure el pitjor resultat que mai no havien tret els hereus de Convergència (un 11,16%), que el situa com a cinquena força a Catalunya, per darrere del PP, que va treure un 13,34%. Tot i així, els seus 7 diputats són els qui tenen la clau de la votació, els qui, finalment, han de decidir si voten o no Pedro Sánchez.

I tots sabem també, perquè llegim diaris i escoltem les ràdios, que Carles Puigdemont, que de cop i volta s’ha convertit (a pesar dels seus errors i del seu mal resultat electoral) en un estadista que rep a Waterloo els polítics d’alt nivell que el visiten com si fos l’oracle de Delfos, ha dit (per ara) que només donarà el vot a Sánchez si aquest aprova una llei d’amnistia que l’afecti a ell i a tots els processats, d’una manera o altra, a causa del “Procés”, per tal que, més endavant, es pugui abordar l’autodeterminació de Catalunya. I ha dit encara més coses, perquè, a diferència d’Esquerra Republicana, ell ha afirmat que, si no es fa el que ell demana, el seu partit no renuncia a un trencament amb Espanya de manera unilateral.

Abans d’entrar en l’amnistia, voldria prevenir d’una altra paradoxa que hem de lligar a la possible investidura de Sánchez. O potser no és una paradoxa sinó, realment, un absurd: creure que el futur “encaix” de Catalunya dins Espanya es resoldrà amb la investidura de Sánchez, perquè aquest “encaix” (mot que ja defensava Nicolau M. Rubió l’any 1932 en un llibre intitulat “Catalunya i Espanya Societat Anònima”) no és, en els termes que presenta Puigdemont, realment un “encaix”, sinó una “separació” després d’un referèndum d’autodeterminació, ja que el seu objectiu és la independència. I hem d’estar convençuts que, ens agradi o no, amb l’actual sistema constitucional espanyol i, per tant, respectant l’estat de dret vigent, si bé aquest “encaix” seria possible (depenent dels termes que s’acordessin), no ho és un referèndum d’autodeterminació sense una reforma prèvia del text constitucional, cosa que, com vaig explicar diumenge passat, s’esdevé impensable si tenim en compte el complex mecanisme que regeix aquesta reforma i el mapa polític espanyol, tret que, amb força imaginació, decidíssim avançar a partir de la proposta (poc explicada però interessant) que, en nom del PNB, van exposar fa un parell de setmanes el lehendakari Urkullu i el president Urtuzar, proposta que, d’entrada, tant Carles Puigdemont com Oriol Junqueres han desestimat.

Per tant, mala peça al taler!

I ara, passem a parlar de l’amnistia, perquè aquest és, si més no d’entrada, el cavall de batalla amb el qual haurà de lluitar Pedro Sánchez si és finalment investit president, per fer ajustada a la Constitució una llei d’amnistia que, òbviament, no es dirà “llei d’amnistia” però que, ens agradi o no, també té difícil encaix en el nostre sistema constitucional, com no n’ha tingut, per cert, l’amnistia fiscal, aprovada per Rajoy i Montoro el 2012 (que tampoc es va dir amnistia sinó, eufemísticament, “Declaración Tributaria Especial”), que el Tribunal Constitucional (no el d’ara, de caire més progressista, sinó l’anterior, molt favorable als conservadors) va declarar inconstitucional perquè —va dir textualment— “viene a legitimar como una opción válida la conducta de quienes, de forma insolidaria, incumplieron su deber de tributar de acuerdo con su capacidad económica, colocándolos finalmente en una situación más favorable que la de aquellos que cumplieron voluntariamente y en plazo su obligación de contribuir”.

Canviï el lector les paraules per adaptar-les als fets relacionats amb el Procés que van suposar malversació i desobediència i ja tindrà els termes de la sentència que, amb tota probabilitat, dictarà el Tribunal constitucional en una amnistia pels fets del 6 i 7 de setembre i l’1 d’octubre de 2017, que van implicar dures condemnes, tret que, com ens ha promès Pedro Sánchez, tot el que ell faci s’ajusti a la Constitució.

Tot i així, és evident que hem d’explorar la possibilitat d’una llei que ens ajudi a sortir del pas sense, però, que aquesta signifiqui un “pas en fals” i aboqui el país a una crisi institucional sense precedents. Crec, en efecte, que ho hem d’intentar a tota costa, conscients tanmateix que els límits del legislador espanyol no són, a diferència del que predica Puigdemont reiteradament, els tractats internacionals en matèria de drets humans. No, també la Constitució és un límit que no es pot superar. I a la Constitució (que no parla de l’amnistia, ni a favor ni en contra, però que, si fem memòria, haurem de recordar que, quan es va debatre el text de 1978, es van refusar dues esmenes que pretenien introduir-la), trobem, com ha destacat el professor Arbós, un article 117 que atorga en exclusiva als jutges i tribunals la facultat de jutjar i de fer executar el que s’ha jutjat; també hi trobem un article 14 que proclama la igualtat de tots els espanyols davant la llei, que d’alguna manera es trencaria amb l’amnistia; i també un article 24, que reconeix un dret a la tutela judicial efectiva dels qui van ser part en els processos que s’arxivarien com a conseqüència de l’amnistia.

Els arguments contraris a aquesta llei són, per tant, molt potents, encara que potser no són del tot insuperables si ens atenem a d’altres constitucionalistes que, com el professor Nieva-Fonoll, no creuen que una amnistia usurpi per se la labor exclusiva dels tribunals, encara que sí ho faria si no s’hi posessin uns límits molt estrictes; ni creuen tampoc que pugui vulnerar necessàriament el dret a la defensa de l’article 24 de la Constitució, encara que sí s’haurien d’atendre les reclamacions econòmiques de les víctimes d’accions que els han perjudicat. Alhora, pensen que no necessàriament ha de vulnerar el dret a la igualtat, encara que reconeixen que aquest és, sens dubte, un argument molt potent contrari a l’amnistia.

Concloent, doncs, aquesta reflexió, el que sí vull dir és que crec del tot impossible que aquesta futura llei, si s’ha d’acabar aprovant, es pugui elaborar pels tràmits d’urgència, com reclama Puigdemont. La qüestió és massa complexa i pot produir conseqüències tan greus que exigeix un diàleg serè, cosa que resulta pràcticament impossible en el panorama actual (penseu, si més no, en la gran manifestació d’avui).

Penso, per tant, que ens caldrà molt de diàleg i aquest no serà gens fàcil pel soroll que vorejarà totes les conversacions. I pel que fa a l’actitud de Puigdemont, crec que l’endevinava Màrius Carol quan afirmava en un dels seus articles que, amb la investidura de Pedro Sánchez tot el món hi arrisca i pot perdre-hi molt. Junts —afegia— en té la clau, però en unes properes eleccions, si aquestes s’acaben produint a causa d’un fracàs de les negociacions amb el PSOE, Puigdemont pot perdre fins i tot el clauer.

L’onze de setembre no és, només, la data de la derrota que celebren els catalans en forma de diada nacional per la caiguda de Barcelona davant les tropes de Felip V el 1714, és també la data en què, a Xile, es va produir el cop d’estat que enderrocà Salvador Allende de la presidència del país per entronitzar-hi Augusto Pinochet, trencant així la tradició d’un Estat que, fins aleshores, havia estat exemple de democràcia a Llatinoamèrica i encetant una dictadura que ha durant molts anys i que, d’alguna manera, condiciona encara l’actual democràcia. I no hem d’oblidar que, aquest any 2023, commemorem el cinquantè aniversari d’aquell fet luctuós que a mi em va enganyar fent el servei militar a Toledo.

Voldria parlar, doncs, avui, d’aquells dies que, en la meva història particular, lliguen també amb un moviment que va tenir gran transcendència al si de l’Església catòlica: els protagonitzat per Cristians pel Socialisme (CpS), no sols perquè m’hi vaig sentir proper, sinó també perquè, segurament per aquesta raó, em va servir de leitmotiv per escriure “Cartes de combat” (Ed Pagès, 2020), una densa novel·la que, al darrer capítol, desplega l’amarga aventura d’Andreu Montsalvatge, un mossèn de caràcter més aviat conservador i fidel a l’ortodòxia, que parteix cap a Xile per cercar el seu germà Oriol, també prevere com ell, però compromès clarament amb CpS, que ha desaparegut amb el cop d’estat i del qual la família no n’han tingut més notícies.

No he parlar de la novel·la però sí voldria dir alguna cosa de CpS i de Salvador Allende perquè va ser el Moviment Obrer d’Acció Catòlica (MOAC) el que, des del 1969, optà pel socialisme i, per tant, per la Unitat Popular (UP), el col·lectiu polític d’Allende, que coincidia amb la utopia d’una societat socialista que, per a CpS, s’inspirava en l’Evangeli del Crist. L’opció, doncs, que va prendre el MOAC xilè el va situar com a part preponderant de CpS, i la seva militància va desplegar grans esforços per veure coronat el somni dels pobres.

De 1969 a octubre de 1971, la UP apareix triomfant i a l’ofensiva, però ja des del mes de juny d’aquest darrer any, la dreta xilena comença a aixecar cap i es produeix un empat polític. És en aquesta etapa que es mostra públicament el moviment CpS, que defineix la seva línia fonamental en el moviment obrer, enfrontat ja clarament amb la jerarquia catòlica molt alineada amb la Democràcia Cristiana.

Al novembre de 1971, la dreta passa a l’ofensiva i, des de la famosa marcha de las cacerolas, les classes dominants comencen a reorganitzar-se. El 5 de novembre d’aquell mateix any, Fidel Castro visita Xile durant un mes i, pel febrer de 1972, un grup de CpS va a Cuba i llença un missatge a tots els cristians d’Amèrica llatina. Això els empeny a celebrar a Santiago el I Encuentro latinoamericano de Cristianos por el Socialismo que donà al moviment una dimensió continental que ja no perdria mai més.

Entre maig i novembre de 1972, en el terreny polític es produeixen dos moviments successius, íntimament lligats entre sí. El primer (maig-juliol) està centrat en el “diàleg” entre les associacions polítiques de la Unitat Popular i el Partido Demócrata Cristiano (PDC). La UP cerca un enteniment amb el sector “progressista” i “democràtic” de la burgesia per enfrontar-se amb força a l’imperialisme i a la burgesia monopolista (en el llenguatge de l’època). Però aquest sector “progressista”, intenta debilitar el govern, dividir l’esquerra i impedir el compliment del programa de la UP. La conseqüència del “diàleg” va ser una segona i més feroç ofensiva de la dreta durant els mesos d’agost a octubre de 1972.

Tot i així, en un crida que farà l’esquerra durant el mes d’octubre, aquesta presentarà cara a la dreta amb una resposta poderosa que provocarà un clar i dur enfrontament entre la “burgesia” i el “poder popular”. 

En la successió d’aquestes dues conjuntures —de diàleg i d’enfrontament—, el moviment CpS passarà també per dues etapes successives de desenvolupament. Durant el “diàleg” oficial, CpS realitzarà aquest diàleg amb les seves bases i creixerà en els ambients populars. I durant l’ofensiva de la dreta, CpS participarà de manera activa en l’enfrontament i farà un salt qualitatiu cap endavant en la seva definició “socialista i proletària”. Aquest treball de base i de definició interna de CpS serà recollit i avaluat a la “Jornada Nacional” de novembre de 1972, una de les més importants que va constituir una mena de segon naixement de CpS a Xile.

El 2 de novembre, Salvador Allende, que té grans dificultats per governar amb la burgesia en contra, incorpora els militar al govern per instaurar, diu, una “pau social” i cercar una sortida “democràtica” a la lluita de classes. El 4 de març de 1973, Xile celebra eleccions parlamentàries i la UP obté un triomf espectacular, en pujar la seva votació del 36,3% (setembre de 1970) a un 43%, i això en condicions molt desfavorables per al govern. Tot i així, aquest triomf no donava a la UP la majoria absoluta necessària per seguir avançant per la via legal vers el socialisme. Però la dreta tampoc havia obtingut una votació suficient per derrocar “legalment” el govern. Es produïa, per tant, un impàs institucional.

D’aleshores ençà, la burgesia va decidir que prescindia d’una democràcia que ja no li servia i cercà la manera d’aixafar directament i per la força el govern i el moviment popular. Per contra, Allende decidí perseverar en la via legal i tractà d’establir un consens democràtic de mínims.

Durant aquest procés d’enfrontament directe amb el bloc burgès, el moviment democràtic de masses es va enfortí enormement i assolí el nivell més alt de la seva història, però no aconseguí dotar-se de la conducció política adequada per dur el conjunt del poble a la construcció de la societat socialista que anhelava. I les mesures polítiques que va prendre, els canvis socials que provocà, l’estatització de les riqueses naturals, l’expropiació de la banca i de la gran indústria, van provocar una violenta i despietada reacció de la dreta i dels poderosos que, amb el suport i el finançament dels Estats Units, aconseguiren desencadenar sobre Xile el terror i la barbàrie.

Va ser en aquesta situació de debilitat i d’enfrontament que la dreta utilitzà els generals per donar el cop d’estat i reconstruir, amb terror i fam, el sistema capitalista a Xile per mitjà de la dictadura que tingué com a gran prebost Augusto Pinochet. 

No cal dir que, en els mesos anteriors al cop, CpS va experimentar un desenvolupament profund i accelerat i actuà amb una identitat pròpia gestada en la convergència d’una pràctica política revolucionària i una pràctica radical de l’evangeli. Naturalment, van ser perseguits i molts d’ells torturats i assassinats. Com era de preveure, el MOAC també va pagar les conseqüències de la seva gosadia; a pocs dies del cop d’estat, patí la detenció del seu Assessor Nacional, el Pare Joan Alsina, de Castelló d’Ampúries, el qual va ser bestialment assassinat al pont Bulnes de Santiago.

No cal dir que la figura del pare Alzina i de tants altres catòlics compromesos amb el socialisme que van ser assassinats, van inspirar, a la meva novel·la, el personatge d’Oriol Montsalvatge, el mossèn que, compromès amb CpS, desapareix a Xile l’11 de setembre de 1973, un fet cruel i dramàtic que produirà una catarsi en la persona del seu germà Andreu, quan aquest se sent víctima d’una clara manipulació i observa, sobretot, una manca de compromís amb l’Evangeli de les altes jerarquies eclesiàstiques xilenes durant el seu periple entre Santiago i Valparaiso, seus episcopals regentades aleshores pel cardenal Silva i pel bisbe Tagle Covarrubias.

El professor de filosofia, Antoni Barber, publicava el passat diumenge a les pàgines del diari “Menorca” un article que intitulà “El problema identitari” en el qual constatava, crec que molt encertadament, que el tret més característic de les societats contemporànies és el dinamisme intern afegit al fet de la diversitat, un fet, aquest, que, tant per un costat com per l’altre, afecta a la qüestió de la identitat nacional.

Deia: “Si parlem a nivell estatal, els partits polítics es poden classificar en dos grups: els enyoradissos de l’Estat-nació en termes d’unitat nacional, i els oberts al reconeixement de la pluralitat —inherent a la vida social mateixa— i diversitat nacional de l’Estat espanyol. Filosòficament, aquesta negació del fet plurinacional s’ha d’equiparar a la negació de l’alteritat, però assumint que aquesta negació es pot produir per part dels dos costats, impossibilitant la convivència.” I després de fer aquesta afirmació, en feia una altra per alertar-nos, perquè —deia— que “un fracàs polític en aquest terreny és un fracàs en la capacitat de comprensió de la realitat mateixa de les coses, i no ja en uns termes —només— teòrics o conceptuals, sinó —a més— pràctics i ètico-polítics.”

Avui, a Espanya, Vox és un partit que, indiscutiblement, podem situar en el primer grup que descriu el professor Barber —el dels enyoradissos de l’Estat-nació en termes d’unitat nacional—, i crec que el PP també ha de situar-s’hi si tenim en compte les declaracions que aquests dies escoltem als seus dirigents contra la possibilitat d’un pacte amb els nacionalistes (independentistes) catalans i bascs, els quals, lògicament, hem de situar en el segon grup —el dels que creuen en la diversitat nacional de l‘Estat espanyol—. 

I si hem de fer cas al professor, l’article del qual estic comentant, no hi ha dubte que el xoc entre els dos grups —la impossibilitat d’arribar a un acord i, en alguns casos, fins i tot de diàleg— l’haurem de conceptuar com un fracàs en la capacitat de comprensió de la realitat mateixa de les coses.

I el PSOE? Em fa de mal dir perquè, si més no fins avui, el PSOE, encara que amb un llenguatge no tant directe ni radical, també s’ha situat tradicionalment en el costat dels qui es mostren enyoradissos de l’Estat-nació, tot i que amb algunes excepcions… diguem que moderades (per exemple la mallorquina Armengol o el valencià Ximo Puig), però amb altres que en són clarament partidaris (García Page o Lambán, per parlar de líders actuals, perquè si cerquem en els antics, en trobaríem molts més, com Guerra, Rodríguez Ibarra o Bono, per citar-ne tan sols alguns). I fins és possible que fins i tot i hauríem pogut ubicar també el mateix Pedro Sánchez a l’època que pretenia formar govern amb Ciudadanos d’Albert Rivera, encara que un bany de realitat —aquesta capacitat de comprensió de les coses, de què parla el professor Barber— l’ha situat davant una perspectiva diferent, ja que, davant la possibilitat de formar un nou govern, sembla que estigui disposat a tractar la idea d’una Espanya plurinacional que, en un grau o un altre, d’alguna manera haurà d’assumir si vol el suport dels nacionalistes bascs i catalans.

El panorama és, per tant, complicat perquè aquest “tocar de peus a terra” en un sistema democràtic com el nostre no es pot fer al marge de la Constitució, i val a dir que tenim una Constitució que, entre moltes virtuts, presenta, al meu criteri, un defecte molt important: que és pràcticament immodificable en els seus trets fonamentals. No tenim, doncs, una constitució de les que, atenent al procediment de reforma, pugui qualificar-se de “flexible”, com és el cas de la Carta Magna del Regne Unit (signada al segle XIII), que pot ser modificada pel Parlament sense una tramitació especial; sinó que tenim una constitució “rígida”, que contempla procediments especials que, recollits a la mateixa Llei fonamental, preveuen la seva modificació seguint uns tràmits específics i, en la major part dels casos, agreujats o més complexos en comparació amb els procediments legislatius ordinaris. De fet  i per simplificar, avui, la Constitució espanyola, en qüestions fonamentals, és pràcticament immodificable.

Això significa que els pactes que pugui signar Pedro Sánchez amb els partits nacionalistes difícilment poden acceptar un referèndum d’autodeterminació, com el que exigeix Junts i també Esquerra Republicana, perquè, en l’esquema vigent, la sobirania recau en el poble espanyol en el seu conjunt, i això significa que una part no pot decidir sense l’acord del tot. I també presenta dificultats una amnistia, com la reclamada per aquests mateixos partits, encara que en aquest punt la qüestió no està tan clara, a pesar que hi ha constitucionalistes que la refusen de manera radical.

De tot això en sembla conscient el mateix Junqueras que, en unes declaracions a “La Vanguardia” del passat diumenge, diu: “l’amnistia és fonamental i en els últims quatre anys hem desbrossat el camí perquè ara sigui possible. Però també és rellevant que la qüestió del dret a decidir estigui present a la mesa de negociació política entre els governs d’Espanya i Catalunya”. No és gaire diferent del que —amb més soroll i parafernàlia— ha dit també Puigdemont, en aparcar el referèndum i reclamar una llei d’amnistia “que inclogui l’ampli espectre de la repressió iniciada des d’abans de la consulta del 9-N del 2014”.

És com si diguessin: l’amnistia és innegociable i de l’autodeterminació n’haurem de parlar, però no per formar el nou govern. Tanmateix, serà en el marc força encotillat de la Constitució que s’haurà de produir el diàleg entre el PSOE i els independentistes catalans, i és també en aquest marc que hem de llegir la proposta feta pel lehendakari del govern basc, Íñigo Urkullu i pel president d’aquest partit, Andoni Ortuzar; proposta que parteix de la idea que la negociació de la investidura de Pedro Sánchez pot obrir una oportunitat per repensar el model d’Estat.

En efecte, ens agradi més o menys, el que no crec que pugem acceptar és que el fet de negar-se Pedro Sánchez a donar suport a l’oferta feta per Feijóo impliqui “evitar la democràcia”, com s’ha escrit en un article del diari “Menorca”. Com si només PP i PSOE en fossin els garants. Perquè també els partits nacionalistes són democràtics i poden defensar un sistema plurinacional que no concordi amb el que ha estat vigent fins avui. I aquest és, si més no a nivell teòric, el que, des de la capital alabesa, seu de la Lehendakaritza, Urkullu ha intentat fer recuperant la iniciativa amb una proposta de repensar el model d’Estat per mitjà d’un instrument singular com seria la “convenció constitucional”. Es tracta, evidentment —i aquesta és la qüestió més problemàtica— d’una fórmula que beu de la tradició política anglosaxona i que té també recorregut a la Unió Europea, que cerca un nou consens en clau plurinacional, però dins el marc de la Constitució.

La fórmula basca, que tindrà, certament, moltes dificultats per ser viable, perquè no sols el PSOE diu que no és la seva, sinó que també Junqueras no la veu factible des de posicions catalanes, pensa més a “reinterpretar” la Carta Magna que no a “reformar-la” (conscient de la rigidesa constitucional a què m’he referit), però té, encara que a Esquerra i a Junts no els convenci, molt en compte l’escenari català. El lehendakari fa, en realitat, una lectura general de la problemàtica territorial, atén als números que calen per aconseguir majories i pensa buscar solucions conjuntes i de calat, ja que una renovació del marc d’autogovern basc no exigiria un plantejament tan profund com el que proposa.

És, doncs, evident que el PNB no vol una repetició electoral i, sens dubte, com ha subratllat per activa i per passiva, no recolzarà la investidura de Feijóo. La seva única alternativa passa per buscar que es reediti un govern de caràcter progressista que obri la porta a la plurinacionalitat. Vol que aquesta opció prosperi i per això es mostra constructiu i propositiu. Però és evident que aquesta via no funcionarà sense Junts i Esquerra a l’equació. I no oblidem que, també el PSOE, és imprescindible per provocar un canvi que, si no s’aconsegueix, implicarà un fracàs en la capacitat de comprensió de la realitat de què ens parlava el passat diumenge el professor Antoni Barber.

Constituït el nou Parlament espanyol i elegida la persona que haurà de presidir el Congrés dels Diputats per una clara majoria del bloc format per PSOE, Sumar, Junts, Esquerra, Bildu, PNB i PNG, es posà en marxa el mecanisme constitucional previst a l’article 99 de la Constitució, l’apartat primer del qual diu: “Després de cada renovació del Congrés dels Diputats, i en els altres supòsits constitucionals en què sigui procedent, el Rei, prèvia consulta amb els representants designats pels grups polítics amb representació parlamentària, i a través del President del Congrés, proposarà un candidat a la Presidència del Govern.”

En virtut, doncs, del dit article, el rei no només ha actuat d’acord amb el que s’hi disposa sinó que, a través de la Casa Reial, ha emès un comunicat en què anunciava que, “després de la ronda de contactes amb els representants de els grups polítics, Felip VI ha proposat el líder del Partit Popular, Alberto Núñez Feijóo, com a candidat a la Presidència del Govern.”

Fins aquí, no crec que es pugui objectar res al rei ja que és possible (encara que a mi em resulti estrany) que el monarca consideri que Feijóo té possibilitats d’obtenir la investidura. Però el que sí em sorprèn és que, a la nota emesa per la Casa Reial, es recordi que el PP va ser la força més votada a les passades eleccions del 23 de juliol, i que, “tret de la Legislatura XI, a totes les eleccions generals celebrades des de l’entrada en vigor de la Constitució, el candidat del grup polític que ha obtingut el nombre més gran d’escons ha estat el primer a ser proposat”. Per acabar dient que aquesta pràctica “s’ha anat convertint amb el pas dels anys en un costum”.

Tot i així, al mateix text, s’assenyala que a la ronda de consultes “no s’ha constatat, avui dia, l’existència d’una majoria suficient per a la investidura que, si escau, fes decaure aquest costum”.

Certament, el rei no podia tenir constància que Pedro Sánchez tingués lligada la possibilitat de formar govern ja que, en cap moment, Junts i Esquerra han dit que el votaran. Encara més, els dos grups s’han mostrat distants, exigents i, a més, han posat d’entrada dues condicions que, preses strictu sensu, són difícilment acceptables pel PSOE: l’autodeterminació (que és clarament inconstitucional) i l’amnistia (de la qual la Constitució no parla i la seva constitucionalitat genera dubtes en determinats sectors doctrinals).

En aquestes circumstàncies, és possible que el rei cregués que Feijóo té més possibilitats que Sánchez de sortir airós del tràngol, però no és de rebut que l’argument per encarregar a Feijóo la tasca de formar govern sigui el “costum”, ja que aquest és un concepte jurídic completament aliè a l’article 99 de la Constitució, i si l’encàrrec ha recaigut habitualment sobre el líder del partit més votat, això no es deu al “costum” sinó perquè, en tots aquests casos, el líder del partit més votat a les eleccions era el que, raonablement, tenia més possibilitats de formar govern. I el que demostra l’absurditat de l’argument esgrimit pel monarca és el que va passar el 2016, quan Rajoy, tot i que era el líder del partit amb més diputats, en rebre l’encàrrec de formar govern, va declinar la invitació real perquè era conscient que no tenia cap possibilitat de formar-lo.

En el nostre sistema parlamentari, encara que, des de la mateixa nit electoral, Feijóo i el seu equip van proclamar que havien guanyat les eleccions i que, per tant, li corresponia rebre l’encàrrec de formar govern, les coses no funcionen constitucionalment així. No necessàriament és el líder del partit més votat qui té possibilitat i formar-lo, ja que la té el líder del partit que aconsegueixi més suports. I si els obté, és aquest qui gaudeix de la legitimitat constitucional per formar-lo.

Repeteixo, doncs, que, en no tenir Sánchez lligada i ben lligada la possibilitat d’aconseguir un suport de la majoria per a la seva investidura, era lògic que el rei encarregués aquesta funció a Feijóo, però no al·legant que ho va fer així perquè aquest és un “costum” que s’ha de seguir, ja que si el “costum” fos la font de dret aplicable en aquest cas, no caldria que el rei actués. Bastaria constatar qui és el líder del partit més votat perquè aquest, sense necessitat de rebre l’encàrrec del rei, intentés aconseguir la investidura.

Dit això i, per tant, criticant la raó que el rei ha esgrimit per designar Feijóo (que més que una “raó” sembla una “excusa” per justificar-se), cal preguntar-se per què Feijóo, si, com ell mateix ha dit, creu que no podrà aconseguir el seu propòsit, ha manifestat tant d’interès en rebre l’encàrrec reial.

Encara que el que ara diré comporta un judici d’intencions, crec que m’hi he d’arriscar perquè em sembla obvi. Feijóo sap (pel que pensa, pel que ha dit i perquè no pot prescindir de Vox) que no pot pactar amb Junts ni amb Esquerra després que, des que va ser elegit per presidir el seu partit, ha assegurat que aquests col·lectius defensen postulats inconstitucionals que són inacceptables per a ell. I també ha dit el mateix de Bildu, amb el representant del qual s’ha negat a negociar. En aquestes circumstàncies, quin és, doncs, l’objectiu “real” de voler fer front a una investidura que sap per endavant que serà fallida?

Al meu parer, Feijóo pretén carregar-se de raons per afirmar, un cop hagin fracassat les negociacions amb Junts i amb Esquerra, que els postulats que aquests partits defensen són netament inconstitucionals, i que només la defensa de la integritat de la pàtria i de la Constitució són les causes que li fan impossible d’acceptar els seus plantejaments, la qual cosa comporta una afirmació de caràcter subliminal: que si Sánchez acaba formant govern, serà a causa d’haver “venut Espanya” als seus enemics, cosa que el durà a la conclusió que Espanya tindrà novament un “govern il·legítim”.

I no ens hem d’estranyar que sigui això que pretén perquè, en realitat, per poca memòria que tinguem, hem de recordar que aquesta és una afirmació que, al llarg dels darrers vint anys, ha estat utilitzada pel Partit Popular i per la premsa que li és afí cada cop que han governat els socialistes.

Vegem-ho. El 2004, després del gran atemptat gihadista de Madrid i de l’engany a què ens va voler sotmetre el govern d’Aznar, guanyà les eleccions Rodríguez Zapatero, que formà govern quan Rajoy i el PP tenien coll avall que serien ells els vencedors. No va ser així, però el nou govern va haver de fer front a una gran campanya duta per la premsa conservadora amb el suport del PP, en la qual s’afirmava que la victòria de l’esquerra s’havia aconseguit fraudulentament. D’aquí va néixer una “teoria de la conspiració” que mai no s’aconseguí demostrar davant dels tribunals de justícia, però amb la qual vam haver de conviure molts anys.

Celebrades les eleccions del 2019, que van donar novament el poder al PSOE amb el suport directe o indirecte de Podem i d’altres forces polítiques nacionalistes, el líder del principal partit de l’oposició, Pablo Casado, no es va atrevir a qualificar d’il·legítima la investidura de Sánchez, però es va veure empès per Vox a utilitzar un tipus d’artilleria desconeguda fins aleshores. Estressat després per la pressió de Vox (i aquest continua essent el problema que té ara Feijóo), Casado no trigaria gaires setmanes a acusar Sánchez de “president il·legítim”, qualificatiu que, injustament, han repetit fins a la sacietat durant tota la legislatura. 

Es repetirà la mateixca cantarela, un cop fracassi Feijóo, Sánchez aconsegueix formar govern? Tot fa pensar que sí, tret que Feijóo aconsegueixi que quatre diputats socialistes votin contra el que van prometre en presentar-se a les eleccions i, amb una inacceptable funció de transfuguisme —recordin el tamallazo de Madrid—, donin suport al PP. Cosa que no crec que succeeixi i que, si es donés, seria lamentable.