Josep Maria Quintana

Assegut davant del televisor, contemplo amb estupor un magnífic reportatge sobre l’opció política que han adoptat algunes esglésies evangèliques a l’Estat d’Iowa, exemplificada per un pastor i els seus feligresos, amb motiu de les eleccions primàries del Partit Republicà per elegir el seu candidat a la presidència dels Estats Units.

A diferència d’ara, que les ha guanyades de manera absoluta, l’any 2016 Donald Trump les va perdre, però la derrota no va ser un obstacle perquè guanyés la nominació i, després, la presidència. Aquest any, ha començat guanyant, i tots sabem que, si torna a la Casa Blanca, tindrà, entre d’altres, el suport de Putin, que veuria aplanat el seu camí a Ucraïna, i el de Netanyahu, perquè Trump és considerat el més pro-jueu de tots els candidats. Alhora, la seva victòria provocaria pànic a la Unió Europea i també a l’OTAN, organització que, no ho oblidem, ja va amenaçar amb abandonar-la.

Però l’estupor em va venir per les manifestacions del pastor i dels seus feligresos que, sense dubtar-ho gens, comparaven Trump amb Jesucrist, i els seus múltiples processaments judicial amb la persecució que va patir Jesús a mans dels prohoms jueus del Sanedrí. Tots els entrevistats parlaven amb un gran convenciment. En realitat, veneraven Trump com es venera un sant, com un home que els pot salvar no ja de la tirania de Roma sinó, i bàsicament, de la que, segons ells, els provoca la immigració, que consideren la causa de gairebé tots els seus mals.

Al reportatge no vaig escoltar ni una referència a les més de 30.000 mentides que se li han comptabilitzat de la seva etapa presidencial dites des de la Casa Blanca, ni una mínima reprovació per haver propagat la teoria falsa del frau electoral, ni per haver encoratjat la turba a assaltar el Capitoli el 6 de gener de 2021. Tot era un cant al “sant vencedor”.

Dit això, i veient que el tema de la immigració era clau en els arguments esgrimits pels votants d’Iowa, he intentat informar-me de quina és la política que Trump projecta en aquest camp si aconsegueix tornar a la Casa Blanca. I el resultat de la investigació em permet destacar, sintèticament, les propostes següents:

Mesures Frontereres: Trump vol reinstaurar la prohibició d’entrada a persones de certes nacions de majoria musulmana i reactivar la normativa que permetia rebutjar sol·licituds d’asil, basant-se en l’afirmació que duen malalties infeccioses. A més, planeja deportar milions de persones cada any, utilitzant procediments accelerats i reassignant a aquesta tasca agents federals, policies municipals i efectius de la Guardia Nacional.

Ampliació de Campaments de Detenció i Pressupost Militar Redirigit: Amb l’objectiu d’accelerar les deportacions massives, Trump proposa la construcció d’immensos campaments per detenir persones mentre els seus casos són processats. I per finançar aquestes mesures, planeja redirigir fons del pressupost militar, desencadenant així una reacció negativa tant a nivell logístic com diplomàtic.

Agenda Migratòria àmplia i radical per al 2025: Trump i els seus assessors delineen la cancel·lació de visats per a estudiants estrangers involucrats en manifestacions contra Israel, la revocació de l’estatus de protecció temporal, la investigació de visats especials per afganesos i l’abolició de la ciutadania per naixement a fills de pares sense permís legal.

Deportacions Massives i Canvis Legals Substancials: Per superar obstacles legals, planeja afavorir la deportació sumària invocant la Llei d’Enemics Estrangers de 1798. També contempla fer reviure la polèmica separació de les famílies.

Per dur a terme el seu programa antiimigratori, Trump propugna arribar a acords amb països per col·laborar en les mesures restrictives i la suspensió del programa de refugiats. No hi ha dubte, per tant, que la magnitud d’aquestes mesures podria desencadenar conseqüències significatives en termes econòmics i diplomàtics.

En resum, l’agenda migratòria proposada per Trump per a un possible segon mandat representa una repressió sense precedents que abastaria des de polítiques frontereres fins a canvis legals substancials. Tanmateix, el futur d’aquestes propostes dependrà no només de la seva implementació logística (si guanya), sinó també de la resistència que trobin en els tribunals i en l’opinió pública.

Resumida ja la política de Trump en matèria migratòria, hauria d’acabar aquí el meu article setmanal per no agafar-me els dits, però en haver tret a col·lació aquest tema, no puc menys que mostrar una certa inquietud davant l’acord (de moment difús i confús) sobre la transferència de les polítiques d’immigració que el Govern de Sánchez ha promès a Junts a canvi de la seva abstenció per consolidar els decrets que va presentar la setmana passada al Congrés dels Diputats.

I em susciten aquesta inquietud dos motius: un constitucional i un altre polític. El primer deriva de l’article 149.1.2º CE que atorga a l’Estat (no a les Comunitats autònomes) la competència exclusiva en matèria de “Nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d’asil”, tot i que l’article 150.2 contempla la possibilitat de transferir aquestes competències mitjançant una Llei Orgànica, que —com sap el lector— exigeix la majoria absoluta de vots al Congrés. Res, doncs, s’ha trencat avui ni s’ha de trencar necessàriament, però no deixa de ser com a mínim preocupant aquest interès de Junts (no d’Esquerra) per ostentar una “competència integral” en matèria d’immigració quan, a nivell europeu, s’està caminant en sentit contrari, cedint els Estats part d’aquestes competències a les institucions comunitàries.

El segon motiu, el polític, deriva dels moviments de caire xenòfob que en algun lloc de Catalunya (concretament a Ripoll) van donar la victòria (amb el suport indirecte de Junts) a la candidatura d’Aliança Catalana, de Sílvia Orriols. Però més enllà de Ripoll, és també a d’altres ajuntaments on s’estén la xenofòbia de manera subreptícia dificultant l’accés dels emigrants al padró municipal, com han denunciat la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social, la Coordinadora Obrim Fronteres, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya i les Sindicatures de Greuges locals. I com tots sabem molt bé, l’empadronament és la clau per accedir a l’atenció sanitària, l’escolarització, els ajuts socials i la regulació administrativa dels immigrants.

La preocupació neix, per tant, del fet que és molt difícil deixar de tenir en compte una realitat que ha apuntat Antoni Puigverd a “La Vanguardia”, quan, en un to claríssim de denúncia, ha dit que “potser per superar el carreró sense sortida, ara Junts fa èmfasi en el fet migratori. Ja fa mesos que la via ripollesa s’ha convertit en un pol d’atracció per als sectors més amargats pel final decebedor del procés. A les xarxes, els agitadors independentistes assenyalen els nouvinguts. Els acusen de la inseguretat i de la pèrdua de pes específic de la llengua catalana.” 

Òbviament, no puc prejutjar què cerca Junts demanant aquestes competències exclusives de l’Estat, però convé estar atents a la futura llei orgànica de transferències perquè la qüestió no deixa de ser preocupant.

El debat que va tenir lloc el passat dimecres sobre les esmenes a la totalitat interposades pel PP i Vox contra la futura llei d’amnistia s’han resolt com era d’esperar: desestimant-les per una majoria absoluta de diputats al Congrés, ja que aquesta majoria plural que dona suport al Govern de Pedro Sánchez, per diversa que sigui, no podia acceptar una proposta que, curiosament, un mes enrere, el mateix PP refusava.

L’esmena proposava la dissolució de partits que promoguin declaracions d’independència o un referèndum il·legal mitjançant la introducció al Codi Penal d’una sèrie de delictes de “deslleialtat constitucional”. Aquesta proposta de tipificació plantejava castigar “aquelles autoritats que promoguin la inobservança de les lleis o incompliment de les resolucions judicials buscant perjudicar la unitat” del país.

En versió del portaveu popular, Miguel Tellado, el seu partit proposava el rearmament i el reforç de l’Estat i de la nostra democràcia (…) tipificant les declaracions d’independència i els referèndums o consultes il·legals i promovent la dissolució d’associacions o persones jurídiques que incideixin en qualsevol d’aquests delictes”.

No hi ha dubte, que en el cas del PP, la dissolució de partits que promoguin declaracions d’independència o un referèndum il·legal i la suspensió de les seves activitats respon a l’eliminació per part del Govern de Pedro Sánchez d’instruments jurídics que abans permetien perseguir aquestes accions. Concretament, Tellado citava la derogació del delicte de sedició i la rebaixa del delicte de malversació impulsats pel Govern de Pedro Sánchez a la passada legislatura. I en aquesta línia, l’esmena pretenia recuperar els articles 544 al 547 del Codi Penal, anteriorment emmarcats en el capítol sobre la sedició. Tot i que, ara, el PP els emmarcava dins els delictes contra la Constitució en lloc de contra l’ordre públic. I suggeria penes de presó de cinc a deu anys i d’inhabilitació absoluta per temps de sis a dotze anys quan es refereixi a declaracions d’independència, i d’un a cinc anys de presó i inhabilitació especial d’un a cinc anys per a les consultes. 

La proposta no deixa de tenir la seva lògica si no fos perquè no concorda poc ni gens amb la posició que el PP va mantenir al ple celebrat al Senat el passat 21 de novembre. Aquell dia, Vox va impulsar una moció a la Cambra alta amb la qual pretenia instar el Govern a sol·licitar la il·legalització d’ERC i Junts, als quals es va referir com a “ultradreta supremacista”. La moció del partit de Santiago Abascal es va trobar, però, amb 257 vots en contra, també els del PP. Només tres senadors van votar-hi a favor. Aleshores, la popular María Yolanda Ibarrola la va rebutjar amb contundència des de la tribuna amb un argument que val la pena tenir en compte: “La porten sabent que aquesta demanda no prosperaria al Tribunal Suprem. La dissolució d’un partit polític és de les mesures més greus que poden ser adoptades en democràcia”. I tenia raó.

No hi ha dubte que la qüestió que s’ha debatut és important i mereix un debat jurídic que, com gairebé tots, comporta opinions contradictòries, perquè, si bé la il·legalització dels partits no és una pena estranya en el nostre corpus jurídic, per dur-la a terme s’han de complir els requisits establerts a l’article 9.2 de la Llei 6/2022, de 27 de juny, que diu textualment que “Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático, mediante alguna de las siguientes conductas, realizadas de forma reiterada y grave” (conductes que descriu als números següents).

Per tant, actualment, un partit polític només serà declarat il·legal quan la seva activitat vulneri els principis democràtics i, particularment, quan persegueixi destruir la democràcia mitjançant conductes com la de justificar atemptats i donar suport a organitzacions terroristes, arguments amb els quals es va il·legalitzar Batasuna el 2003. Tampoc poden els partits fomentar la violència, perseguir persones per causa de la seva ideologia, creences, sexe o orientació sexual.

Anar més enllà, ampliant aquestes conductes és molt qüestionable. Entre d’altres raons perquè la reforma d’una llei orgànica com el Codi Penal ha de ser en tot cas compatible, no amb una altra llei orgànica com la Llei de partits, sinó amb la Constitució Espanyola i, específicament, amb els drets fonamentals que reconeix interpretats d’acord amb el Conveni Europeu de Drets Humans. I la proposta efectuada pel PP (no entro ja a la de Vox) no respecta la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans, que únicament valida la il·legalització quan hi hagi un greu risc per a la democràcia i aquest risc és real. Un exemple bo d’entendre d’il·legalització seria el d’un partit islamista que proposés instaurar la xaria al nostre país. Però el que el PP proposava amb la seva esmena de reforma del Codi Penal permetria dissoldre els partits que promoguin la independència amb un referèndum il·legal sense la necessitat de convocar-lo de manera efectiva i, encara menys, dur-lo a la pràctica. En això consistiria el delicte de “deslleialtat constitucional”.

Val a dir tanmateix que aquest posicionament no és incompatible amb la discrepància que pugui tenir el PP amb la llei d’amnistia, i menys encara amb la preocupació que molts tenim —fins i tot els qui, com jo, creiem que aquesta és una llei necessària per encarrilar el futur— per l’esborrament que implica dels delictes comesos durant el procés i per les reformes del Codi Penal concebudes per minimitzar les penes, que poden suposar un esperó per “tornar a fer-ho”, que és just el que sostenen alguns sectors de l’independentisme. Penso, per tant, que no és gens estrany que un partit com el PP proposi mesures que pretenguin revertir algunes de les reformes que va dur a terme el govern a la passada legislatura reposant delictes que considera que no haurien d’haver desaparegut i, fins i tot, introduint-hi canvis que puguin suposar un enduriment de les penes.

Però el que no permet la Constitució espanyola vigent des de 1978 és condemnar idees, ni que siguin contràries a l’esperit constitucional, sempre que no s’incorri en delictes o fets sancionables penalment. I la jurisprudència europea ha consolidat una llibertat d’expressió política molt àmplia, igual que ho ha fet el Tribunal Constitucional al nostre país, que, en algunes de les seves sentències, remarca que la nostra democràcia, a diferència de la dels nostres veïns francesos o alemanys, no és una democràcia militant, és a dir, no exclou la possibilitat que els seus preceptes siguin sotmesos a revisió.

Subscric, doncs, l’argument defensat per un important sector de constitucionalistes que han criticat durament la proposta del PP, i més particularment la idea de deslleialtat constitucional i la possibilitat de dissoldre partits que tinguin finalitats que siguin contràries a l’ordre constitucional i perjudiquin la unitat d’Espanya, no sols perquè amb aquesta proposta el PP emula el que Vox ve defensant des de fa temps, sinó perquè, en si mateixa, és contrària a l’ordre constitucional. 

I no sent, l’espanyola, una democràcia militant, qualsevol partit pot defensar el que consideri oportú, i fins i tot pot depassar amb les idees l’ordre constitucional. Els únics límits els imposen, per tant, la Llei de partits i el Codi Penal, interpretats d’acord amb la Constitució i la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que, amb l’objecte de defensar la llibertat de pensament i el pluralisme ideològic, no permet castigar les idees sinó les accions.

En una entrevista exclusiva a “La Vanguardia”, Artur Mas, expresident de Catalunya, ha compartit les seves reflexions sobre el panorama polític actual, marcat per la investidura de Pedro Sánchez i les negociacions entre el sobiranisme català i el PSOE. Retirat de la primera línia política des que va donar “un pas al costat” per cedir la presidència a Carles Puigdemont, Mas ha destacat la importància d’aprofitar l’oportunitat que es presenta en la política espanyola des d’una perspectiva catalana i catalanista.

Tot i així, potser el més rellevant de les seves declaracions és el realisme que desprenen quan assenyala que, malgrat les dificultats i la sensació de caos, s’està duent a terme el necessari en les negociacions entre les parts. Això, que implica una lloança indirecta al govern de Pedro Sánchez, s’explica pel convenciment que demostra l’expresident de la inviabilitat actual del projecte independentista, projecte —diu— que avui no té les condicions per avançar, encara que això no signifiqui que no pugui recuperar força en el futur.

Arribats aquí potser se li hauria de demanar si aquestes condicions que ara no es donen es donaven quan ell, en sortir decebut de l’entrevista amb Mariano Rajoy l’any 2012 i, després de la gran decepció electoral quan pensava que arrasaria en unes eleccions autonòmiques i va perdre seixanta diputats, optà per llançar el seu partit i tota Catalunya a l’orgia independentista que ha implicat un “procés” decebedor, amb condemnats, exiliats i amb una gran disminució del vot independentista a les darreres eleccions catalanes. Perquè no hem d’oblidar que Mas va ser una peça clau a l’inici d’aquest procés que ha convulsionat la política espanyola als darrers anys i d’alguna manera a coadjuvat al naixement de l’ultranacionalisme de Vox com a reacció al secessionisme.

Sigui com vulgui, Mas té raó quan considera que estem en el “postprocés” i que és necessari aprendre les lliçons dels últims deu anys. I tampoc s’equivoca en subratllar la importància de recuperar una ruta comuna entre els partits sobiranistes un cop és conscient de la disminució del pes electoral d’aquests, que difícilment pot recuperar-se de manera ràpida i no seria estrany que no sumés una majoria al Parlament a les properes eleccions catalanes que podrien dur a la presidència de Catalunya un socialista.

És obvi que la situació per la que passa actualment el nostre país no pot deslligar-se absolutament dels processos que es donen també al món d’avui, ja que no és només a Espanya que la democràcia és cada cop més vilipendiada per partits que, dient-se constitucionals —i volent mostrar-se com els principals valedors de la Constitució— trenquen diàriament alguns dels principis que el constitucionalisme liberal ha assumit com a premissa. Pensem, per exemple, en els Estats Units, on un expresident no deixa de dir que li van robar les eleccions i ha donat suport no sols a la institucionalització de la mentida sinó a un assalt al Congrés, i també en tants altres països europeus on l’extrema dreta ha guanyat o és a punt de guanyar les eleccions.

Per tant, no tot el desgavell és cosa d’Espanya, com podria semblar per les arengues diàries de Vox i les crítiques absolutament desmesurades del PP respecte de la situació actual, perquè, a pesar del gran soroll que ens envolta, no deixa de ser rellevant que en una Espanya on tants morts va provocar el terrorisme, avui no hi hagi violència política, perquè ni ETA ni el GRAPO ja no són una amenaça real, i totes les forces representades al Parlament estan plenament integrades en dinàmiques de pactes i aliances. Mirem, sinó, el Congrés dels Diputats i veurem (si les renous no ens ensordeixen o els fantasmes no ens ennuvolen la vista) que ningú —cap partit o coalició electoral— està exclòs ni s’ha automarginat de la vida política. El problema és que si “contra Franco” l’esquerra vivia millor, avui podem observar el fenomen contrari i sembla que la dreta espanyola, gairebé sense excepcions, “amb ETA en actiu” se sentia més còmoda que observant com persones i col·lectius que temps enrere van donar suport i fins i tot van ser còmplices del terrorisme, actuen des de la legalitat, col·laboren en la governabilitat d’Espanya i sostenen el Govern un cop han deixat enrere una etapa de dolor que tenim dret a recordar però no a mantenir com si encara estigués viva.

Curiosament, en uns moments en què, a pesar de de la complexitat dels pactes, de les incontinències verbals d’alguns líders independentistes i de les amenaces de la portaveu de Junts al Congrés de rompre l’estabilitat, el cert és que Espanya viu una realitat democràtica plena, que corrobora Artur Mas quan afirma sense embuts que “l’independentisme no té avui les condicions per tirar endavant”, i també Arnaldo Otegi, líder principal d’EH Bildu, quan declara que “a Euskadi no hi ha ara mateix una majoria que vulgui exercir l’autodeterminació”. 

Que el camí que s’ha de fer no és fàcil tots ho sabem, però també sabem que Espanya no es trenca —com dia rere dia prediquen els malastrucs d’una dreta que demostra més facilitat per criticar que per elaborar alternatives—, encara que som molt conscients que, com ens recordava “La Vanguardia” en un editorial no fa gaire,  la política ha adquirit un alt nivell de complexitat que aquest any es posarà a prova en dues eleccions autonòmiques ( Galícia i el País Basc) i en unes eleccions europees de forta intensitat en tota la Unió.

I vull citar aquest article editorial perquè, des d’una actitud positiva, afirma que l’actual complexitat política pot facilitar, paradoxalment, la maduració d’un país més cohesionat i integrat. Potser per primer cop a la història de la democràcia constitucional espanyola, tots som dins el marc que estableix la Llei Fonamental. I aquest “ser dins” podria fins i tot posar les bases d’un millor assentament de Catalunya a Espanya. 

Sens dubte, això exigirà un gran esforç dels nacionalistes per no sortir del solc constitucional en el que han decidit entrar, i també exigirà a l’esquerra espanyola que escolti i dialogui amb els seus adversaris, cosa que —si més no amb els sobiranistes— no havia fet Pedro Sánchez fins que s’ha vist —són paraules seves— en el deure de fer de la necessitat virtut.

Però també exigirà un canvi d’actitud de la dreta majoritària, representada pel Partit Popular, que no podrà mantenir durant gaire temps la seva actual radicalitat dialèctica i necessitarà obrir vies de diàleg amb els nacionalistes catalans i bascos si un dia vol accedir al govern del país sense necessitat de dependre de Vox, que l’ha descentrat i conduït per uns viaranys que aquest partit mai no hauria d’haver decidit recórrer.

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ), a més del seu president, que ho és també del Tribunal Suprem, es compon de 8 advocats o juristes de reconegut prestigi elegits pel 3/5 del Congrés i el Senat, i 12 jutges i magistrats elegits en els termes que estableixi la llei orgànica (art. 122.3 de la CE). Com podem veure, no és possible el canvi en el sistema d’elecció dels 8 membres elegits d’entre advocats i juristes de reconegut prestigi sense reformar la Constitució. Això vol dir que l’única possibilitat de fer canvis en la composició del CGPJ sense retocar la Carta Magna pot només afectar els 12 membres elegits per les Cambres parlamentàries d’entre els jutges i magistrats, ja que, per fer-ho, cal tan sols modificar una llei orgànica, cosa que exigeix només la majoria absoluta dels diputats.

Diguem, però que l’elecció dels 12 membres d’entre els jutges i magistrats que fa actualment el Congrés i el Senat (6 cadascun) no sempre va ser com l’actual. En la llei orgànica del CGPJ de 1980, després d’aprovada la Constitució, els 12 membres judicials eren elegits pels mateixos jutges i magistrats. Aquest sistema d’elecció el va modificar la vigent llei orgànica del Poder Judicial (LOPJ) de 1985, promoguda pel PSOE en el Govern. És, doncs, des d’aleshores, que aquests 12 membres són elegits pel Parlament (6 pel Congrés i 6 pel Senat), fet que implica que, en l’actualitat, tots els membres del CGPJ són elegits pel Poder legislatiu: 8 d’entre juristes de reconegut prestigi i 12 elegits d’entre els jutges i magistrats.

Arran de la reforma de 1985, la importància augmentada del Poder Legislatiu en l’elecció dels membres de l’òrgan de govern dels jutges i la majoria necessària per fer-ho (3/5), requerien d’una major lleialtat institucional i d’un compromís per part dels partits polítics, principalment del Partit Socialista i del Partit Popular, que havien dominat l’àmbit polític des dels anys 1980, i eren indispensables per aconseguir aquesta majoria reforçada en l’elecció. Però aquest compromís moltes vegades no s’ha complit i, curiosament, sempre que el PP ha estat a l’oposició. El 1995, amb Felipe González a la Moncloa i José María Aznar com a líder de l’oposició, va expirar el mandat del tercer CGPJ, però no es va poder renovar fins al 1996, tot i que va arribar a aquesta data absolutament esgotat, disminuït i pràcticament sense capacitat d’obrar, ja que va quedar-se amb onze membres, insuficients per aprovar les mesures que té encomanades. ¿I per què no es va renovar fins al 1996? Doncs perquè el PP, que preveia guanyar les eleccions —com així va ocórrer— volia tenir ell la clau dels nous magistrats. Així, doncs, guanyades les eleccions pel PP, després de vuit mesos d’interinitat, Aznar va decidir renovar l’òrgan de govern dels jutges amb una clara majoria conservadora. El bloqueig li va donar un bon resultat.

El segon bloqueig es va dur a terme el 2006, sota el govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. Novament, el Partit Popular dirigit llavors per Mariano Rajoy, va tornar a rebutjar la renovació del CGPJ bloquejant-lo durant gairebé dos anys. En perdre el PP les eleccions generals el 2008, Rajoy va haver de cedir i, amb retard, l’òrgan de govern dels jutges es va renovar. Val a dir, però, que a pesar de la seva derrota a les urnes, el PP no va sortir malparat d’aquest acord, ja que per asseure’s a negociar, els conservadors van exigir el manteniment d’una “minoria de bloqueig” amb nou dels vint membres, per així fer impossible sense el seu acord l’elecció dels magistrats dels principals tribunals del país, ja que no hem d’oblidar que aquesta és la seva principal funció.

L’acord va arribar, doncs, al setembre de 2008 i va ser el primer gran pacte d’Estat entre PP i PSOE en cinc anys, amb l’excepció de diversos estatuts d’autonomia. Al final, es van quedar nou vocals per a cadascun i en van cedir un a CiU i un altre al PNB. IU, que en aquell moment tenia només dos escons al Congrés, es va quedar fora. Els dos grans partits es van assegurar així un nombre suficient de vocals per bloquejar decisions de relleu, com les relatives als nomenaments o les qüestions disciplinàries.

El 2013, sota el mandat del PP i amb Mariano Rajoy a la presidència del Govern, es va aconseguir renovar el CGPJ sense demores mitjançant un acord subscrit per sis grups parlamentaris (PP, PSOE, IU, CiU, PNB i UPN; només UPyD es va quedar fora) i amb el nomenament dels 20 vocals per les forces polítiques, utilitzant, doncs, la fórmula instaurada pels socialistes que els populars havien criticat durant 30 anys. Fórmula que havien promès canviar al seu programa electoral fent que els 12 membres que, des de 1985, elegia el Parlament, fossin elegits pels mateixos jutges. ¿Per què no van canviar la fórmula que ara volen imposar i abans també defensaven? Perquè governant amb majoria, van poder imposar els seus nomenaments.

D’acord amb la llei, aquest CGPJ elegit el 2013 havia haver-se renovat a finals del 2018, però la renovació no va ser possible perquè, estant el PP en minoria, va veure que perdria la seva influència en el CGPJ. I contravenint el mandat constitucional, des de fa cinc anys bloqueja la renovació d’aquest òrgan  que actua amb un ple disminuït, però amb una clara majoria conservadora, a pesar de tenir les atribucions limitades, ja que, des de març de 2021, se li ha prohibit exercir la seva funció principal: realitzar els nomenaments dels més alts tribunals del país.

Aquesta llei que li retallava temporalment les facultats va ser promoguda pel PSOE i Unides Podem per pressionar el PP, que l’impugnà davant del Tribunal Constitucional i aquest avalà el passat mes d’octubre. Com era previsible, la prohibició ha provocat una amenaça de col·lapse al Tribunal Suprem, on ja hi ha 23 places vacants, fins al punt que el seu actual president interí, Francisco Marín, ha qualificat la situació de crítica. Tot i així, el PP han mantingut el bloqueig vulnerant clarament el mandat constitucional.

¿Per què? Doncs perquè els populars tenien la certesa de guanyar les eleccions el passat 23 de juliol i aconseguir una majoria absoluta amb Vox, que els hauria permès tres coses per a ells essencials: 1) Derogar la llei del 2021 que limita les funcions del CGPJ i prohibeix els nomenaments per part d’aquest òrgan quan està en funcions. 2) Aconseguir que l’actual CGPJ, amb majoria conservadora, fes els 80 nomenaments pendents, amb la qual cosa haurien designat presidents conservadors al Tribunal Suprem i als Tribunals Superiors de Justícia (TSJ) de les Comunitats Autònomes. I 3) Promoure (un cop fets els nomenaments)  la reforma per a l’elecció de jutges.

No cal dir que tot aquest projecte se’ls ha fet malbé un cop ha estat el PSOE qui ha format govern, i ara el PP no sap com sortir de l’atzucac, ja que són conscients que amb un CGPJ en descomposició, un Tribunal Suprem i uns Tribunals de Justícia de les Comunitats Autònomes esgotats, és impossible allargar més la seva agonia. 

La situació és, doncs, insostenible. Per això, fent de la necessitat virtut, Feijóo ara s’ha tret de la màniga el desig que el comissari europeu de Justícia Didier Reynders actuï en qualitat de mediador en el procés de renovació del CGPJ, confiant així que, pel fet de ser membre del grup conservador, aquest li doni una mà en la defensa dels seus interessos.

Tot plegat no deixa de ser ridícul, encara que pugui acabar essent una solució. A més, dubto que la Comissió Europea accepti aquesta feina de mediació. Ara que, sigui quin sigui el resultat de la proposta, crec que té raó Ernesto Ekaizer quan diu que aquesta fórmula no és sinó un intent desesperat de salvar-se del naufragi del “titànic” judicial que ha provocat pel PP (des de Pablo Casado a Alberto Núñez Feijóo) mitjançant una crida de socors a Brussel·les perquè els ajudi a tapar les vergonyes en un assumpte que no té defensa i que ha implicat un greu incompliment de la Constitució que tant diuen defensar.

Davant del creixement del repte sobiranista, el Govern de Mariano Rajoy va actuar amb covardia. En lloc d’articular una resposta política al clam dels independentistes, va decidir que deixava en mans dels jutges la defensa de la unitat d’Espanya. En lloc de contestar políticament les seves reivindicacions, va decidir que els jutges diguessin que tot estava prohibit. I els tribunals, incloent-hi el Constitucional, van entrar gustosos en aquell joc. Tant, que fins i tot van arribar a prohibir que al Parlament de Catalunya es discutís —no que s’aprovés, sinó que tan sols es discutís— la independència, i per coronar aquesta gestió, el Govern ordenà a la policia que ataqués amb malls i porres milers de persones per frenar (val a dir que inútilment) un referèndum que no era sinó una simple consulta reivindicativa, encara que els independentistes pretenien donar-li més valor, però que —i ells ho sabien—estava mancat de tota força jurídica. 

Aleshores, el Tribunal Suprem, aprofitant que el fiscal general de l’Estat qualificà absurdament uns fets que s’havien dut a terme pacíficament com a delicte de rebel·lió, es va atribuir la competència per jutjar un cas per al qual d’altra manera no hauria estat competent, i va utilitzar la presó provisional per als encausats, als quals també aplicà la inhabilitació preventiva, per a, finalment, condemnar-los a unes penes de presó desorbitades. No dubto que el Tribunal Suprem ho va fer per defensar Espanya, però ¿tenia prou empara en la llei per actuar com ho va fer?

Temps després, quan el Parlament espanyol, empès per les circumstàncies, va decidir treure del Codi penal el delicte de sedició i regular de manera més laxa el de malversació, el Tribunal Suprem tornà a la càrrega i refusà l’aplicació del subtipus atenuat als processats en la causa del “procés” Puigdemont, Comín i Ponsatí, fent d’aquesta manera una interpretació molt forçada d’aquest delicte que contravenia l’esperit de la reforma duta a terme pel poder legislatiu.  I com sempre, a costa dels líders independentistes.

Dubto, per tant, que davant l’independentisme (ideologia que, com saben els meus lectors jo no comparteixo) els jutges que hi van intervenir hagin actuat sotmesos estrictament a la llei, com confio que s’acabi demostrant quan es resolguin els recursos que s’han interposat davant les institucions judicials europees. 

És això lawfare? Molt probablement, encara que no és el mateix que ho digui jo des d’una columna periodística que ho faci una diputada, com Míriam Nogueras, en seu parlamentària, i que ho faci amb noms i llinatges de jutges que ta titllat d’indecents i per als quals ha demanat expressament que siguin separats dels seus càrrecs i condemnats.

Com era d’esperar, aquesta intervenció de Nogueras, al meu entendre molt desafortunada, ha provocat un daltabaix en el món dels jutges i de l’oposició del PP, que han criticat obertament les opinions de la diputada, la qual ha tingut el suport —se suposa que involuntari— de l’expresident d’Extremadura i avui senador popular, José Antonio Monago, que, sense avaluar l’abast (i les conseqüències) de les seves paraules, per voler criticar Nogueras, ha acabat per donar-li la raó quan, dirigint-se al ministre de Justícia, ha afirmat que “el mayor caso de ‘lawfare’ que se ha conocido en la historia política de España lo mecieron ustedes. Porque un juez, el juez de Prada, introdujo en una sentencia un párrafo a propósito de la sentencia sobre la ‘Gürtel’, que provocó la caída del Gobierno del señor Rajoy”. Que dies després d’afirmar això se n’hagi desdit un cop els seus li han estirat les orelles, no resol del problema, perquè el cert és que, quan afirmà que el jutge de Prada havia actuat malament, és clar que, des del seu punt de vista —el del PP—, denunciava un cas de lawfare al món de la justícia, com també hauria estat un cas de lawfare  —aquest molt més greu si hagués acabat prosperant— l’intent d’aquella frustrada reforma del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) acordada entre PP i PSOE que situava Marchena al capdavant del Tribunal Suprem, operació que s’avortà quan el senador del PP Ignacio Cosidó comentà en un twit que, amb aquell acord, els populars controlarien la Sala Segona del Tribunal Suprem per la porta de darrere.

Exemples, per tant, de lawfare n’hi ha i no pocs. Basti esmentar l’arxiu que s’ha produït aquesta darrera setmana del cas “Neurona” contra Podem, després de tres anys d’imputació, i també el de la querella del fons voltor “Vauras” contra Ada Colau i dos dels seus regidors a l’Ajuntament de Barcelona, que l’Audiència Provincial va ordenar investigar l’abril del 2022, i ara també s’ha arxivat. 

Davant fets com aquests darrers ¿no hauria estat bé que els jutges que es van revestir amb la toga i van sortir al carrer per protestar contra les acusacions de lawfare que es feien al pacte entre PSOE i Junts per l’amnistia, es pronunciessin ara sobre l’ús il·legítim de la Justícia per desgastar els oponents polítics? ¿No hauria estat bé que el CGPJ hagués dit alguna cosa quan el ja famós jutge García Castellón s’inventà una pel·lícula (perquè no crec que es pugui definir d’altra manera) per acusar Puigdemont de ser un terrorista pel fet d’haver escrit un twit que donava suport a uns manifestants independentistes, establint com a element factual del delicte que un senyor francès que passava per allí va morir d’un infart? 

No obstant això, una cosa és que jo —o d’altres persones com jo— discrepem d’una o de diverses decisions judicials i ho diguem en un article com el que jo ara escric, i l’altra que afirmem que el sistema judicial espanyol no és imparcial i que tots els jutges s’han convertit en actors polítics. I tampoc és el mateix que l’opinió crítica es publiqui en un diari, que l’acusació es faci de manera solemne a la tribuna del Parlament, perquè això darrer —i més quan s’hi implica tot el sistema— comporta proclamar que el nostre poder judicial està pervertit. I fer-ho no sols és arriscat sinó injust, alhora que contribueix a augmentar la inestabilitat del país. Per això mateix, un partit responsable, si bé ha de prendre nota que hi ha irregularitats al sistema i buscar-hi solucions, no sempre pot expressar-les en veu alta sense el risc que les paraules danyin greument la democràcia.

Comprenc, per tant, que davant els atacs amb noms i llinatges de Míriam Nogueras, el ministre Bolaños hagi hagut de sortir en defensa dels jutges que el Govern —com a tal Govern— no ha criticat, encara que, a l’acord signat per PSOE i Junts per l’amnistia sí es parla explícitament de lawfare.

Haurem, per tant, de convenir que, encara que creguem que hi ha jutges espanyols que abusen del seu poder per fer activitat política, això només es pot combatre amb els mecanismes de l’Estat de dret. Ara que, davant les evidències, caldria  abordar la situació i trobar els mecanismes adequats per evitar el desprestigi de la judicatura. 

Però dit això, haureu de convenir que l’actual CGPJ no és el més adequat per abordar el problema, perquè només des d’un biaix ideològic inacceptable es pot creure que els actuals membres d’aquesta institució tenen legitimitat per parlar d’una bona administració de justícia al nostre país, perquè ells són —i ho dic amb total convenciment— el cas més evident de lawfare entre nosaltres.

Diumenge passat, el diari “Menorca” duia com a notícia de portada el següent titular: “El Consell eliminará el límite de 90 m² para legalizar más hortals”. I subtitulava així la notícia: “Mientras que la norma actual deja fuera de ordenación el 75% de las casas, con el cambio se amnistiarán la mitad”. 

Sí, el diari ho deia així de clar —“se amnistiarán la mitad”—, amb aquestes paraules que no han causat cap mena de sotsobra a la ciutadania i, encara menys, als consellers del Partit Popular que són els que han decidit que aquesta amnistia no sols és aconsellable, sinó també desitjable per a la pau social.

Desplegant la notícia, el periodista David Marquès explicava que durant els darrers 20 anys —ço vol dir des de l’aprovació del Pla Territorial Insular (PTI) pel govern socialista que presidia Joana Barceló—, la proliferació d’edificacions il·legals en sol rústic s’havia frenat, la qual cosa demostra la bondat d’aquella norma, ja que els nuclis d’hortals que havien crescut descontroladament des de la dècada dels anys vuitanta, amb prou feines sumen mig centenar de construccions més de les comptabilitzades l’any 2003.

Reconeixia, a més, que l’acció judicial impulsada a Ciutadella, amb l’apertura de 700 expedients per delictes urbanístics i la creació del Consorci insular de Disciplina en Rústic, també havien influït per aturar noves il·legalitats, se suposa que pel temor a la inspecció, encara que aquest temor no ha impedit que alguns propietaris seguissin ampliant les seves cases i construccions sense llicència. És a dir il·legalment.

El fet és que durant molts anys (sobretot abans del PTI de 2003), a Menorca hi havia dos tipus de propietaris: uns que ajustaven el seu comportament a la llei i no construïen en sòl rústic si no obtenien la corresponent llicència municipal, que, en molts casos, permetia només la construcció de petites edificacions que no eren aptes per a ser vivendes habitables, mentre que d’altres, més llançats, construïen al seu antull, prescindint de la legislació vigent i, per tant, sense els costos i les limitacions que edificar amb llicència comporta (si l’administració no actua després mitjançant les seves competències en disciplina urbanística). A més, aquests propietaris —els més llançats— van construir en molts casos edificacions molt superiors als 90 metres, que van convertir en vivendes familiars en sòl rústic.

Sense entrar en consideracions ètiques, en les quals no em correspon entrar, el cert és que el mal comportament urbanístic d’alguns ciutadans i la desídia —en realitat el desistiment en les seves funcions— per part de l’administració, que més d’un cop va fer els “ulls grossos” davant aquesta realitat, i que en molts casos era còmplice passiva de les actuacions urbanístiques il·legals —recordeu aquell batle que s’enorgullia que, al seu poble, es construís sense llicència, però no sense “permís”, perquè “el permís jo els l’he donat”—, ha acabat afectant tota la ciutadania, perquè el temps no ha transcorregut debades i l’acció administrativa per actuar contra les actuacions il·legals ha prescrit, de manera que l’incívic comportament dels uns i l’abandó de funcions dels altres ha creat un problema que és de tots. Un problema mal de resoldre.

No és, doncs, estrany que el Consell insular, davant una situació de fet de la qual no n’és el primer responsable (encara que durant molts anys no va potenciar com corresponia l’exercici d’una disciplina urbanística estricta), hagi de cercat una solució, i sembla que l’ha trobada amb aquesta “amnistia” que ha decidit concedir a un bon grapat de propietaris que, en eliminar el límit dels 90 metres, aconseguiran salvar —és a dir legalitzar— les edificacions que van aixecar contravenint la norma urbanística. 

Com que no m’agrada fer demagògia, he de reconèixer que, segurament, la fórmula que pensen adoptar és l’única possible per aconseguir resoldre el problema i posar una mica de pau social en aquest sector de propietaris que havien actuat contra legem. Per això, i amb un gest de sinceritat, el tinent d’alcalde de Ciutadella Joan Benejam ha declarat al nostre diari que “si queremos resolver el problema, cabe ser generosos”. I té raó, encara que aquest “ser generosos”, impliqui amnistiar els que van incomplir la llei —perquè d’açò parlam, d’amnistiar—, tot i que suposo que, tant el regidor com els consellers del PP impulsors d’aquesta mesura, saben que el fet d’aprovar una amnistia és, si hem de fer cas a Feijóo, un frau de llei i un atac humiliant contra la igualtat de tots els espanyols, encara que, en el nostra cas, seria només un atac contra la igualtat dels menorquins, ja que, un cop aprovada pel Consell l’amnistia dels hortals, aquesta, ens agradi o no, implicarà que, tant els que es van comportar d’acord amb la llei com els que la van contradir, tindrem els mateixos drets i el mateix reconeixement legal.

Em sembla, doncs, que la decisió que vol prendre el Consell insular, amb el vistiplau de l’ajuntament de Ciutadella, hauria de fer reflexionar els dirigents menorquins del PP sobre les paraules que va dir Feijóo el passat dimarts des de la tribuna del Parlament espanyol, on va afirmar que l’amnistia —se suposa que qualsevol amnistia, no només la que es vol aprovar en favor dels independentistes— romp el principi d’igualtat entre tots els espanyols,  és immoral, és il·legítima, i es poc considerar un atac a la democràcia, un frau de llei, un atemptat a la separació de poders i una fractura de l’estat de dret, paraules que tota la bancada popular va aplaudir dempeus i que, com sap molt bé el lector, jo no puc compartir, ni crec tampoc que, com va dir Feijóo, el passat dimarts fos el dia més trist des del 23 de febrer de 1981 en què Tejero segrestà els diputats a tret de pistola.

Amb tot això vull només remarcar que, encara que estiguem contemplant fets diferents i que uns puguin tenir molta més repercussió que els altres, el fet d’amnistiar els independentistes o d’amnistiar els que van construir en sòl rústic contravenint la normativa vigent és, substantivament el mateix. Implica aprovar una mesura de gràcia que prenen els nostres representants públics (en un cas el Parlament i en l’altre el Ple del Consell insular) quan, empesos per un problema que no es pot resoldre fàcilment per la via de la legalitat ordinària, els polítics creuen que “convé ser generosos”, com molt bé ha dit el senyor Joan Benejam, sabent que aquesta mesura d’excepció contribuirà a la pau social i ajudarà a establir una bona convivència. I la prenen sense demanar que els afavorits per l’amnistia es penedeixin, demanin perdó públicament o prometin que no ho tornaran a fer.

Per poc que ho reflexionem, i per molta bona voluntat que hi posem, cal reconèixer que no és fàcil encaixar en l’esquema polític actual, emmarcat en una constitució de la qual celebrem aquests dies el quaranta-cinquè aniversari, que, perquè el Govern es pugui entendre amb un dels seus socis d’investidura s’hagi de tenir un mediador internacional, en aquest cas el salvadoreny Francisco Galindo Vélez, que els acompanyi en unes reunions que s’han de celebrar a Suïssa (país neutral), ja que el líder de Junts (que ho és sense tenir cap càrrec orgànic dins el partit) resideix a Brussel·les des que es va escapar d’Espanya per evitar ser jutjat i condemnat pels tribunals després de posar en perill el sistema polític espanyol amb una declaració d’independència que va estar vigent durant poc més d’un minut.

Però si entendre aquest joc no és fàcil per a la resta dels mortals, més difícil és comprendre que el Govern espanyol no només hagi acceptat el requisit del mediador per entendre’s amb Junts (els set vots dels quals són necessaris per mantenir-se en el poder), sinó que també necessiti un mediador diferent (confio que, com a mínim, en aquest cas s’actuarà des d’Espanya) per entendre’s amb un altre soci d’investidura, l’Esquerra Republicana de Catalunya, els set vots de la qual també són necessaris per sostenir el Govern de Pedro Sánchez.

Però el més sucós del cas no és el fet d’aquestes dues mediacions, sinó la circumstància que les exigeix, que, a diferència del que assegura Feijóo, no és principalment la voluntat de Sánchez d’aferrar-se al poder, sinó la guerra civil que, a Catalunya, viuen els dos partits independentistes, amb l’objectiu principal de vèncer-se mútuament o, com a mínim, de ridiculitzar-se, intentant demostrar al seu públic que “jo soc més independentista que tu” i dissimular el que, en realitat, estan fent, que no és altra cosa que abandonar la política-ficció a la qual s’havien aferrat per acollir-se a la realpolítik, l’única possible.

El primer que abandonà els núvols de la utopia va ser Junqueras, qui, després de ser el causant que Puigdemont no dissolgués el Parlament català el 2017 (recordeu les famoses trenta monedes de plata que li va llançar Rufián) i de haver anat a la presó, ha vist que l’Estat espanyol disposa d’armes i bagatges (legals i paralegals, lawfare inclòs) que difícilment poden ser vençuts i que l’únic camí viable és el que transcorre per la legalitat constitucional. Suposo que haver patit la presó i aconseguit l’indult ha estat una lliçó que mai no oblidarà, per això ha decidit donar un tomb a la política del seu partit i optar pel diàleg.

Més difícil ho tenia Puigdemont ja que, en no haver-se sotmès a l’acció dels jutges, ha continuat muntat en el núvol de l’irracional, ja que irracional ha estat (alhora que gens democràtic) el seu Consell per la República ubicat a la seva casa de Waterloo, que li dificulta abandonar el paradís de la utopia per adaptar-se a la realitat, ja que sap molt bé que qualsevol renúncia comporta que l’altre li pugui retreure la seva abdicació. Per això ha d’ornar la seva política amb subterfugis estranys i fins i tot ridículs, com aquest del mediador, com si el que tenim aquí fos un conflicte entre estats per la sobirania d’un territori, o la necessitat de mediar en un conflicte armat, com el que mantenen Ucraïna i Rússia, que exigeix un mediador internacional que garanteixi la neutralitat de la seva missió.

Això no obstant, hem de reconèixer que aconseguir una taula de negociació a Suïssa ja és en si mateix un triomf de Puigdemont, perquè, si més no en aparença, aconsegueix que Sánchez accepti els seus postulats, alhora que obliga Junqueras a exigir alguna cosa paral·lela per no quedar-se enrere davant d’unes bases que, desconcertades, els van retirant el seu suport, que ha passat de ser massiu a ser encara important però molt menys del que ho havia estat temps enrere.

A més, amb aquest joc de taules paral·leles, tant Puigdemont com Junqueras han aconseguit exacerbar els ànims del PP, que, com ens té acostumats des que Feijóo n’ha pres el comandament (amb el permís d’Aznar i d’Ayuso), ha posat el crit al cel per la cessió de Sánchez a Puigdemont, acusant-lo sense pal·liatius de “vendre Espanya als que volen trencar-la”, crit que serveix a Puigdemont de salvavides en un moment en què Junts ha de contenir les seves pròpies crisis internes, que tanmateix hi són i afloraran més prest o més tard, ja que, com raonava fa uns dies Ernest Folch des de les pàgines de “El Periódico”, tots sabem que aquesta taula mai desembocarà en un referèndum per la independència i que l’únic valor que té és el de la seva pròpia existència, amplificada fins a límits grotescos pels qui pretenen combatre-la (és a dir per Feijóo i els seus aliats).

Diu Folch que, en realitat, l’únic que vol demostrar Junts és que la seva taula és millor que la d’Esquerra, i que Puigdemont negocia millor que Junqueras, quan el que està fent no es diferencia del que ja van fer els republicans a la primera taula, el valor únic de la qual també era —val la pena repetir-ho— la taula mateixa.

El més curiós d’aquesta comèdia de l’absurd és, però, que la ira en què s’ha instal·lat Feijóo fa que els populars contemplin l’episodi grotesc de les dues taules de diàleg amb el Govern com una actuació humiliant i roïna de Sánchez per a Espanya i els espanyols, mentre el líder socialista, en el seu cada dia més avançat maquiavel·lisme, sap que aquesta mena de concessions extravagants a Junts i a Esquerra condueix a l’anul·lació mútua dels dos partits independentistes, ja que cadascun es dedicarà bàsicament a criticar el que l’altre ha aconseguit o no ha pogut aconseguir.

Com a mostra del que dic és que, a pesar de l’enorme repercussió que les dues taules han tingut al si del PP, que, com mai, s’ha posat en peu de guerra, aquestes no han provocat cap mena de resposta a nivell internacional, perquè ningú a Europa creu que el conflicte que tenim els espanyols amb Catalunya sigui un conflicte territorial entre estats, sinó un problema intern d’Espanya que els espanyols estem condemnats a resoldre.

I mentre Feijóo vocifera, ni Esquerra ni Junts semblen adonar-se del ridícul i estèril que suposa la convivència de dues taules que, més que escenificar el conflicte entre Catalunya i Espanya, són sobretot l’expressió d’un conflicte domèstic de l’independentisme. En realitat, aquesta coexistència de dues negociacions que ningú sap en què es diferencien l’una de l’altra és el resum perfecte de la guerra fratricida que està destruint l’independentisme. I això perquè els líders que es creien molt astuts han resultat ser una calamitat ja que, si haguessin estat capaços d’acordar una unitat real d’acció, una sola taula de negociació i un sol discurs, segurament haurien aconseguit molt més del que aconseguiran d’aquesta manera. 

En definitiva, que, més enllà de les dues taules que s’han constituït, la taula que de veritat necessita l’independentisme català és la que hauria d’aplegar Esquerra i Junts per dirimir les seves irresolubles diferències.

Fins l’any 1988, la Llei de societats anònimes espanyola no va admetre les accions rescatables, i quan ho va fer va establir que només podien ser utilitzades per societats cotitzades i amb un límit del 25% del capital social. No hi havia, per tant, a la normativa espanyola, una escletxa perquè una societat anònima, qualsevol que fos la seva activitat, pogués emetre accions rescatables que formessin part dels recursos bàsics, i això era una limitació que afectava molt negativament als bancs, però sobretot a les caixes d’estalvis, ja que aquestes, per la seva pròpia configuració jurídica, no podien emetre cap mena d’accions, qualsevol que fos l’adjectiu que les acompanyés.

Aquesta impossibilitat va fer que, en una gran demostració d’enginyeria jurídica, moltes entitats bancàries constituïssin filials en un país estranger (millor si tenia grans avantatges fiscals i molta flexibilitat normativa, per exemple les illes Caiman), a l’objecte social de les quals hi figurava la possibilitat d’emetre el que es va conèixer amb el nom d’accions preferents. Un cop aquestes eren subscrites, la filial estrangera dipositava l’import aconseguit a la matriu espanyola, a canvi d’una remuneració, import que coincidia amb la que percebien dels adquirents: els dits preferentistes. D’aquesta manera, no només se superava la barrera de la restrictiva legislació mercantil espanyola, sinó que també s’obtenia un tracte fiscal generós.

Mitjançant aquest subterfugi, entre 1999 i 2003 els bancs van realitzar 24 emissions que es van subscriure, avaluades en molts milions d’euros. Com era inevitable, ben aviat s’aixecaren veus que van advertir dels perills que tenia actuar d’aquesta manera i, fent-se’n ressò, el 31 d’octubre de 2000, la Comissió d’Hisenda del Senat denuncià els bancs per escudar-se en l’estrangeria d’aquestes filials, de les quals eren accionistes únics, i dirigien des de la seu central de la matriu, per negar-se a donar informacions sobre les seves activitats i els seus clients a les autoritats fiscals.

Davant aquest panorama, l’any 2003, el govern va dissenyar uns canvis normatius d’índole mercantil i fiscal amb l’objectiu de permetre l’emissió de preferents des de territori espanyol i fins i tot per afavorir el trasllat al nostre país de les societats instrumentals creades a l’estranger. Amb això es netejava la cara a unes pràctiques estèticament dubtoses i jurídicament fraudulentes. El primer pas va consistir a reformar l’article 7 de la Llei 13/1985 perquè el que a Espanya es van conèixer com a participacions preferents (s’obvià el terme acció) poguessin ser comptades com a recursos propis, però sense donar cap indicació sobre el seu règim legal. Poc després, la Llei 19/2003 sobre règim jurídic dels moviments de capitals i de les transaccions econòmiques amb l’exterior, introduïa una disposició addicional sobre els requisits que havien de complir les participacions preferents per formar part dels recursos propis computables de les entitats.

El més destacable del cas es que, ara fa vint anys, essent ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro i president del govern José María Aznar, el Parlament espanyol, amb majoria absoluta del PP, aprovà una llei que exonerava de qualsevol responsabilitat administrativa o penal totes les entitats que havien fet ús del disseny anterior, amb indubtables conseqüències recaptatòries negatives per al Tresor espanyol, decisió que implicava l’acceptació per part del legislador (és a dir pel PP i pel govern d’Aznar) de l’argument esgrimit per les entitats afectades que van justificar-se dient que s’havien vist obligades a sortir a l’estranger per emetre accions preferents per l’estretor del marc legal nacional; argument que era cert, però que era també un eufemisme per no dir, ras i curt, que havien actuat contra la llei o, si més no, en frau de llei. I posats a ser generosa amb els bancs que havien actuat contravenint la llei, la nova normativa incloïa un tracte fiscal favorable a l’emissió des de territori espanyol d’aquesta categoria de títols que, per cert, a la llarga van causar greus problemes a molts ciutadans que, pocs informats pels bancs respecte de la seva naturalesa, com a conseqüència de la crisi van perdre els seus estalvis.

Val a dir que no tothom va veure amb bons ulls aquella mesura del Govern d’Aznar, com es pot veure en un article que, el 17 de desembre de 2003, va publicar J. Hernández Vigueras, com a membre d’ATTAC (Associació per la Tributació de les transaccions financeres i l’acció ciutadana), en el qual es demanava el perquè d’aquella llei que es promulgava contra els criteris defensats per la Fiscalia Anticorrupció.

Deia Hernández Vigueras: “Personalidades de los poderes fácticos —que ahora son los financieros— se movilizaron para que se abordase este tema que tenía en juego muchos miles de euros. Y el Gobierno movilizó a sus peones parlamentarios y aprovecho la Ley de blanqueo de capitales (…) para que aprobaran además de la Ley sobre los movimientos de capitales (BOE 5/07/2003) una serie de modificaciones de otras leyes, regulando la emisión de participaciones preferentes por entidades financieras y empresas; prohibiendo que en adelante se emitan en paraísos fiscales, y aprovechando estos cambios legislativos para aprobar e incluir una AMNISTÍA para todas las cajas, bancos y empresas que habían utilizado la emisión de este tipo de acciones preferentes vía paraísos fiscales, que de esta manera se veían libres de la reclamación tributaria, con graves pérdidas de ingresos para la Hacienda española.

Y es que, según cálculos de expertos, estaban en juego entre 3.000 y 6.000 millones de euros que los bancos y cajas habrían tenido que pagar si Hacienda hubiera seguido adelante con la reclamación. Evidentemente, de no haber mediado esa vergonzante amnistía, esas entidades financieras habrían tenido que aprovisionar contra resultados esas cantidades, con independencia de los recursos judiciales que se hubieran planteado. La razón de fondo: el sistema bancario hispánico podría haberse tambaleado (…). Y ya sabemos que el neoliberalismo está para proteger al gran capital.”

Observarà el lector que, stricto sensu, i a pesar de l’opinió d’ Hernández Vigueras, l’amnistia mai no va existir formalment, perquè no es pot amnistiar persones que no han estat prèviament condemnades, encara que no hi ha dubte que aquella llei va exonerar de qualsevol responsabilitat administrativa o penal totes les entitats que havien actuat en frau de llei, i que haurien estat condemnades si els fets s’haguessin jutjat als tribunals. Per tant, el que el govern d’Aznar els va concedir era, si no una amnistia, sí un perdó encobert que, si ens atenem als seus efectes, no és una mesura de gràcia gaire diferent.

No dubto que, amb aquella llei, el Govern d’Aznar pretenia —busquem, amb bona voluntat, una raó per justificar-la— evitar el que hauria pogut ser un col·lapse del sistema bancari espanyol, ja que, a la pràctica, tots els bancs i caixes havien acudit a paradisos fiscals per fer aquelles operacions que, molt detalladament, explica l’exrector de la Universitat de Barcelona i expresident de Catalunya Caixa, Antoni Serra Ramoneda, en un llibre titulat “Preferentes y subordinadas. Una tragedia española” (Ed. El espejo i la lámpara, 2016).

Avui, doncs, veiem que la voluntat d’evitar el col·lapse de la banca va ser, per al Govern de José María Aznar, un argument vàlid en favor de la pau social, que és, ni més ni menys, el que pretén Sánchez amb l’amnistia. Ara que, acceptem o no el plantejament que Aznar va fer aleshores, com a mínim haurem de reconèixer que va ser més hàbil que Rajoy, ja que va prendre ex ante una decisió que Rajoy també hauria pogut prendre el 2017, però va preferir inhibir-se en favor dels jutges. I un cop aquests van dictar sentència, només una llei d’amnistia pot resoldre el que, al seu dia, no va resoldre la política i havia d’haver resolt.

Potser la cosa ve de lluny, però a efectes pràctics, el desassossec va començar el 23 de juliol passat quan el partit que estava segur de guanyar les eleccions les va perdre… a pesar de ser el més votat en aquells comicis, oblidant —el candidat, els correligionaris de base i els dirigents del partit, presents i pretèrits— que en una democràcia parlamentària guanya qui pot formar govern. I Feijóo no podia formar-lo, perquè la investidura depèn de tots els patits que són a l’hemicicle, també dels independentistes, nacionalistes o regionalistes, que, en aquest cas, són els que han tingut la clau d’una nova legislatura. 

Però el que podia haver estat un emprenyament comprensible, una rebequeria que, en refredar-se els ànims podia anar decaient, s’ha convertit en un clam, en un atac frontal que va més enllà del que és políticament acceptable, frega la irresponsabilitat i pot tenir conseqüències, perquè les paraules, quan pugen de to, quan no es mesuren, poden acabar produint una tragèdia. De fet, la història n’està plena d’exemples, encara que ens consti d’acceptar.

És cert que el PSOE, de la mà del seu líder, ha dut a terme uns pactes arriscats i no fàcils d’entendre per tothom, uns pactes —sobretot el referent a l’amnistia dels condemnats pel Procés— que poden merèixer la crítica raonada, tant des del punt de vista de l’ètica política com de la constitucionalitat, encara que, com en tota proposició de llei, la constitucionalitat no pot ser valorada fins que la llei s’ha publicat al BOE i la determina, no un periodista, no el líder de l’oposició, no un expresident del Govern, sinó el Tribunal Constitucional.

Però el PP no ha esperat tan sols a conèixer els termes amb què el govern de Pedro Sánchez volia aprovar la llei d’amnistia, sinó que, des del primer moment, s’ha dedicat a fer una desqualificació que va molt més enllà de la norma, la inconstitucionalitat de la qual afirma, i ho fa dedicant al govern tots els epítets negatius possibles després d’esbombar una visió apocalíptica de la realitat.

Potser no en són conscients, però penso que ho haurien de ser si no volen que, en un moment donat, les seves proclames surtin de mare i ens aboquin en una situació que tots lamentarem. Ho dic perquè em sembla un insult a la intel·ligència —i també al sistema democràtic— negar que els vots dels partits amb els quals no combreguem no són tan vàlids com els dels partits que ens donen suport, i afirmar, com va fer l’expresident Aznar el dia 2 de novembre, que estem assistint a un “cambio de régimen”, per demanar tot seguit als espanyols que “no se inhiban” davant el tracte de Sánchez amb Junts i ERC, perquè “la continuidad de España se puede deshacer”.

“Si la casa se está quemando no caminaremos con matices”, reflexionava Aznar assegut al costat d’Alberto Núñez Feijóo a l’aula magna de la Universitat Francisco de Vitoria. I ni  l’un ni l’altre van escatimar hipèrboles en el diàleg sobre l’amnistia que van compartir. “El candidato [Pedro] Sánchez es un peligro para la democracia constitucional española”, va dir Aznar. I Feijóo va afegir que la mesura de gràcia és “la humillación más grande a España en buena parte de sus siglos de historia”. Després, ja desfermat, l’expresident del Govern va anar encara més lluny que l’actual líder popular, en advertir que Espanya es troba “en territorio de una crisis constitucional extraordinariamente grave”, i per això instava a “actuar” per intentar salvar la Constitució espanyola de la seva “liquidación”. I encara que no va concretar com s’havia d’actuar, en donava pistes, ja que empenyia els espanyols a manifestar-se de manera continuada contra el govern que es formaria aviat.

Per la seva banda, al discurs de resposta al de la investidura de Sánchez, Feijóo afirmà que aquesta investidura era un exemple de “corrupción política” perquè “nace de un fraude”. I explicà per què: perquè “tomar decisiones contra el interés general a cambio de beneficios personales es corrupción política”. I afegí: “Se humilla él mismo y a su partido, pero no tiene derecho a humillarnos a los españoles. Es lo que ha hecho. No os equivoquéis, el señor Sánchez no ha conseguido el soporte de nadie. Lo ha comprado, que es diferente, firmando cheques que pagaremos todos”, va ser la seva conclusió.

Partint d’aquestes paraules, el que hem vist d’ençà les sessions d’investidura no ens hauria de sorprendre. No tant per les dues grans manifestacions que el PP ha organitzat a Madrid per protestar pacíficament, cosa que és del tot acceptable, sinó per una sèrie de fets que el PP no controla, però que, amb el brou de cultiu que està creant per deslegitimar el nou govern, s’estan produint. Ho dic per les manifestacions davant la seu del PSOE, que no es diferencien gairebé gens de les que va sofrir Barcelona després de la sentència pels fets de l’1-O, que van ser considerades com a “terrorisme”, i han estat força més violents que aquella per la qual es condemnà els “Jordis” a molts anys de presó.

I em demano: ¿Podem esperar que la gent fidel al PP cregui en el nostre sistema constitucional després que un home com González Pons, en un vídeo oficial, hagi acusat el PSOE d’haver causat una “humillación sin precedentes” a Espanya, i després d’afirmar que “deroga la división de poderes para comprar la Presidencia del Gobierno”, ha acabat la seva intervenció intimidant el Tribunal Constitucional dient que aquest “tendrá que decidir de qué lado está: de los constitucionalistas o de los enemigos de la Constitución”?

¿Pot sorprendre que, davant declaracions com les que he transcrit, el passat dissabte 19 de novembre, a la manifestació davant la seu del PSOE a Madrid es detingués un alferes que esgrimia una pistola? ¿Pot sobtar que, després de l’atemptat contra l’exlíder del PP a Catalunya, Alejo Vidal-Quadras (que ell mateix va derivar a una acció promoguda per Iran), a la xarxa social X, els usuaris llencessin missatges que comparaven aquest intent d’assassinat amb el magnicidi de l’exministre d’Hisenda Calvo Sotelo el 1936? ¿Pot sorprendre que un columnista com Alfonso Ussía escrivís el passat dia 10 que “Mientras Sánchez entregaba España a sus enemigos delincuentes y separatistas, Alejo recibía un disparo en la cabeza”? ¿Pot estranyar-nos que, enmig d’aquest clima apocalíptic, algú tingués la idea de llençar el hastag #Calvo Soteloimmediatament després que comencés a circular la noticia d’aquest atemptat?

Més encara, ¿no veuen els dirigents del PP que, en assegurar que “nosotros devolveremos golpe por golpe”, com va dir Ayuso (encara que dies més tard ha intentat treure ferro a l’expressió), s’incita a la violència i es facilita el camí perquè cinquanta militars retirats reclamin que l’Exèrcit destitueixi Pedro Sánchez a causa del “acoso al Estado de derecho, al copar el poder Ejecutivo la mayoría de los órganos judiciales”? (Per cert, ¿ho diuen pel CGPJ, que el PP es nega a renovar des da fa cinc anys contravenint així la Constitució?)

¿Els pot sorprendre que, si el vicesecretari del PP, Miguel Tellado diu públicament “creo que Sánchez debería irse de este país en un maletero”, Laura del Río, exalcaldessa i avui regidora del PP en un poble de Segovia, hagi desitjat que algú li pegui “un tiro en la nuca” perquè “es lo que se merece”, o que, a Gimenells i el Pla de la Font, província de Lleida, el primer tinent d’alcalde i membre del PP, Roberto Martínez, difongués un muntatge fotogràfic substituint la figura de John F. Kennedy per la de Pedro Sánchez muntat en el cotxe on va ser assassinat amb frases com “He tenido un sueño”. “Espero que tenga la misma puntería”, encara que hores després l’esborrés de la xarxa?No, no ens hauria de sorprendre, perquè saben molt bé que les paraules no són innocents. I utilitzades de manera irresponsable poden causar un mal irreparable.

Tot i que al llarg de la meva carrera jurídica, de més de quaranta anys, la meva especialitat contemplava bàsicament el que coneixem com a Dret privat, i a pesar que el Dret públic i, dins d’aquest, el Dret Constitucional m’ha interessat especialment ja que afecta a la res pública, que és la que vinc comentant des d’aquestes pàgines, he de reconèixer que els meus coneixements de la matèria són francament limitats. No ha d’estranyar, doncs, al lector que, fins l’any 2020, no tingués coneixement del que significava el “lawfare”, concepte sobre el qual aquestes darreres setmanes tots hem assistit a un curs accelerat.

l vaig entendre llegint a “El Economista” un article en què el periodista Mario Becedas l’explicava d’una manera molt clara. Per aquells dies de 2020, dirigents d’Unides Podem havien esgrimit el concepte de “lawfare” per defensar-se de les acusacions que l’oposició havia llançat al Govern de coalició, especialment per la gestió del coronavirus i els seus efectes derivats.

Què significa el terme “lawfare”? es preguntava el periodista, conscient que es tractava d’un concepte poc conegut pels seus lectors, que havia sorgit de l’àmbit acadèmic i aparegut per primera vegada a mitjans dels anys 70. El terme “lawfare”, que procedia d’una barreja de les paraules en anglès “law” (llei) i “warfare” (àmbit de guerra), es podria traduir com a “guerra jurídica” i podria definir-se com una manera de denunciar l’intent de desgast del Govern o d’opositors a través dels tribunals.

Així doncs, mantenint una aparença de legalitat i a través del sistema jurídic —però amb l’acord dels jutges i comandaments policials—, amb el “lawfare” es buscaria la caiguda d’oponents polítics amb detencions innecessàries o aparatoses dins d’una investigació judicial feta, però, amb intencions polítiques. El concepte, doncs, hauria d’associar-se amb la més coneguda teoria del “cop suau”, que busca els efectes del clàssic cop d’Estat, però sense que es produeixi un enderrocament exprés del poder vigent.

Per posar uns exemples d’abast internacional, des de l’esquerra es va fer servir el terme amb freqüència pel context llatinoamericà amb el que va passar amb Lula da Silva (que va ser processat i condemnat) a Brasil. I molt probablement també es podria aplicar a les condemnes d’opositors fetes pels tribunals a Nicaragua, que, en els últims anys, s’han convertit en el braç executiu del matrimoni Ortega sota un mantell d’aparença legal.

Baixant a l’arena espanyola, el 2020, des d’Unides Podem es va plantejar el “lawfare” quan, enmig de gran tensió política i a l’inici de la pandèmia, va aparèixer un informe de la Guàrdia Civil sobre la marxa feminista del 8-M a Madrid assenyalant el Govern per haver permès aquesta manifestació davant l’agreujament de la situació sanitària, mentre que altres actes havien estat cancel·lats. Els morats van veure en aquest informe un instrument de l’oposició per, amb la complicitat dels tribunals, culpar el Govern.

Més explícit va ser llavors el portaveu d’Unides Podem al Congrés, Pablo Echenique, qui va denunciar que l’informe de la Guàrdia Civil era “un pastiche de bulos” propi d’una estratègia de “lawfare” impulsada des de l’oposició conservadora.

Però va ser Jaume Asens, portaveu parlamentari d’En Comú, qui va assimilar aquesta teoria sostinguda per Podem amb el cas dels independentistes catalans, i ho va fer amb aquestes paraules: “Primer, la caverna mediàtica construeix el marc. Després, la dreta l’eleva. I més tard, el seu braç judicial li atorga certesa. És el mateix esquema que es va usar abans contra altres adversaris polítics, com els independentistes. Ara és en contra el govern de coalició. Lawfare”.

També des de la branca catalana dels “morats”, el membre de la taula del Congrés Gerardo Pisarello va atribuir a determinades actuacions judicials la pràctica de “lawfare” o “guerra jurídica” en actuar —va dir— com a “braç judicial i policial” de la dreta per “realitzar operacions obscenes de persecució” contra el Govern de coalició “democràticament elegit”. Més clar va ser encara Juan Carlos Monedero, que, el 2020, va assenyalar explícitament el PP: “Fa temps que el PP està preparant el ‘lawfare’ a Espanya, en utilitzar els jutges per, com fan a Amèrica Llatina, aconseguir als tribunals el que no són capaços d’aconseguir a les urnes. Els cops d’Estat ara són blans, però són cops d’Estat”.

Comprendrà el lector que, un cop aclarit el concepte de “lawfare”, em preocupés enormement que, en el comunicat conjunt de l’acord entre el PSOE i Junts que obria el camí a la investidura de Sánchez, es digués que “les conclusions de les comissions d’investigació d’aquesta legislatura es tindran en compte en l’aplicació de la llei d’amnistia en la mesura en què es puguin derivar situacions compreses en el concepte de ‘lawfare’ o de judicialització de la política, amb les conseqüències que, si procedeix, puguin donar lloc a accions de responsabilitat o modificacions legislatives.”

Una lectura literal i honesta d’aquest paràgraf (malgrat que no és un bon exemple de claredat ni de sintaxi) permetia intuir que s’obria la possibilitat que la llei d’amnistia pogués beneficiar persones que estiguessin sent investigades, o que haguessin estat condemnades, per actuacions que no res tenien a veure amb els esdeveniments vinculats directament amb el moviment independentista, és a dir amb el Procés.

De ser així —que amb l’amnistia es pogués amnistiar a persones per delictes que no tenien res a veure amb el Procés— significaria que podria aplicar-se a casos de “lawfare”, és a dir, de judicialització de la política que suposarien un ús desviat del poder judicial per perseguir adversaris polítics. Aquest seria el cas —posem un exemple— de Laura Borràs, condemnada per corrupció a causa d’haver trossejat contractes públics, però que, en la seva opinió, aquesta condemna no respon sinó a una persecució política del Tribunal Superior de Catalunya. Si amb l’amnistia es pogués amnistiar Laura Borràs, estaríem en un cas evident de “lawfare”, ja que voldria dir que el tribunal hauria actuat al marge de la llei, i això ens portaria directament a acusar els jutges que el composen de prevaricació per haver dictat, conscientment, una sentència injusta.

No és, doncs, estrany que, davant el comunicat del PSOE i Junts, jutges i tribunals s’hagin sentit incòmodes, però el cert és que, en llegir la proposició de llei d’amnistia que s’ha presentat al Congrés per al seu debat i posterior aprovació, el concepte de “lawfare”, pel qual tant han bregar Puigdemont i el seu entorn en les últimes setmanes, no apareix enlloc després que, segons sembla, el PSOE —amb molt bon criteri— s’hagi negat a especular amb aquest concepte, que suposaria admetre a priori que hi ha hagut una persecució judicial (per tant prevaricadora) contra l’independentisme.

Una cosa és, per tant, que creguem que tota l’actuació judicial relacionada amb el Procés no ha estat modèlica i una altra que afirmem que els jutges que hi ha intervingut han prevaricat. Ara que, dit això –i que quedi clar—, penso també amb Xavier Melero que, “quan en plena negociació sobre la llei d’amnistia veig alguns moviments extravagants al CGPJ i resolucions judicials [com la de García Castellón] que treuen del barret de copa el socorregut conill del terrorisme o es coordinen temporalment amb una sincronització més que sospitosa, miro atònit la meva pròpia cara al mirall i no la reconec: em comença a convèncer, malament que em pesi, l’argument de Puigdemont.”