Josep Maria Quintana

Vaig conèixer la Disputa que, entre Mossé ben Nahman (Nahmànides) i Pau Cristià, va tenir lloc a Barcelona l’any 1263 a instància de Jaume I i sota la seva presidència, l’hivern de 1988 quan, en una llibreria de Carcassona, vaig trobar un llibret que es titulava així: La Dispute de Barcelone, d’Éditions Verdier, publicat l’any anterior. En aquest, després d’una llarga i profunda introducció escrita pels traductors de la versió en hebreu de la Disputa, l’obra de Nahmànides se’ns oferia traduïda al francès. El llibre es completava amb una explicació del “Procés Verbal” que va tenir lloc contra el rabí mesos després d’acabada la Disputa, seguit dels decrets que Jaume I va dictar posteriorment i de les dues Butlles papals de Climent IV que acaben forçant el rei a desterrar el rabí gironès.

Impactat per aquell descobriment, vaig creure que, per com s’havia desplegat el fet històric que s’hi relatava i pels efectes que aquests van provocar, podia ser objecte d’una novel·la, que tanmateix he trigat a escriure més de trenta anys, però que finalment he dut a terme (“La Disputa de Barcelona”, Pagès ediciones, 2024).

Tan aviat com vaig investigar un fet que fins aleshores jo desconeixia, vaig veure que existia una llarga bibliografia sobre aquesta matèria. Fins i tot —i no deixa de ser ben curiós— un obra de teatre de l’escriptor anglès Hyam Maccobi, The Disputation (2001), i una pel·lícula (1986), amb el mateix títol, dirigida per Geoffrey Sax, amb el guió de l’autor de l’obra de teatre, i amb Cristopher Lee en el paper del rei Jaume I. Totes aquestes en llengua anglesa. I em va sorprendre que una cosa que molts catalanoparlants desconeixíem —jo el primer— hagués despertat aquest interès en el món britànic.

Val a dir que les disputes teològiques entre jueus i cristians no eren estranyes a l’Alta Edat Mitjana ni havien alterat la seva convivència pacífica en territoris cristians com França, Castella o la Corona d’Aragó. Fins i tot els papes, fins a Calixte II (1050-1124), s’havien pronunciat en favor d’aquesta bona convivència, però a partir del Concili Laterà III  (1179) i, sobretot, del Quart (1215), els papes endureixen la seva política respecte dels jueus i empenyen els monarques cristians perquè els dificultin la vida i, fins i tot, els persegueixin. Aquesta actitud es correspon amb una idea de predomini papal sobre els monarques cristians, que exigia una actitud bel·ligerant d’aquests respecte dels musulmans (de fet, la Reconquesta es duu a terme contra les regnes musulmans), però també contra els jueus que, si bé no tenen poder polític de caire territorial, ocupaven càrrecs a moltes monarquies i ostentaven un important poder econòmic, que havien adquirit per la seva capacitat en els negocis, pel suport que havien tingut d’alguns monarques i, sens dubte, per la possibilitat legal que ells tenien en exclusiva de prestar amb interès, ja que la usura (en realitat qualsevol préstec amb interès) estava radicalment prohibida per l’Església.

Jaume I el Conqueridor va ser un dels monarques que es mostrà més beneficiós amb els jueus establerts als seus dominis. No sols perquè, des de ben jove, es va veure obligat a enfrontar-se amb l’aristocràcia catalanoaragonesa, molt refractària a perdre privilegis en favor de la monarquia —“al món no hi ha poble tan sobrer com són els cavallers” va dir en una ocasió—, sinó també amb la burgesia que, sobretot a partir del segle XII, aquesta anava conquerint parcel·les de poder i es mostrava refractària a l’autoritat reial.

El lligam estret dels reis de la dinastia de Barcelona amb els jueus venia ja dels Usatges, que sancionaven clarament que els jueus pertanyien personalment al rei, o el que és el mateix: estaven adscrits a la monarquia com a servus regis, i en dependre directament de la senyoria reial, formaven un cos apart de la societat. No influïen en la seva organització, és cert, ni tampoc participaven en el govern municipal, però més d’un cop el rei els utilitzava per dur a terme serveis directes a la Corona. Ho veiem quan, amb un llenguatge viu i expressiu, Jaume I prohibí que cap autoritat imposés exaccions al jueus, expressant com a motiu que en tot el món cristià els jueus es trobaven en estat de servitud, sotmesos directament al príncep.

Aquesta actitud protectora, que Jaume I va mantenir al llarg de tot el seu regnat, va fer que, en justa correspondència, des de les aljames de les ciutats, els jueus fessin valuoses aportacions al rei, que es van traduir en importants privilegis en favor seu.

Contràriament a les disposicions establertes als cànons 68 i 69 del Concili Laterà IV, que obligaven els jueus a vestir diferentment dels cristians, els ordenaven que romanguessin a casa durant la Setmana Santa i els prohibien exercir càrrecs públics que poguessin ser molests als cristians, Jaume I, si bé va dictar una constitució el 1228 en el sentit indicat pel concili, a causa de la pressió que damunt seu va exercir del cardenal llegat, mai no exigí que aquestes disposicions es complissin, ni tampoc va legislar mai contra la usura, sinó que va permetre que els jueus fessin préstecs, fins al punt que molts jueus rics van ser creditors de la mateixa Corona, sempre necessitada de diners per ampliar les conquestes.

Tampoc va fer cas a la prohibició que els jueus exercissin càrrecs públics, ja que durant el seu regnat molts d’ells seguien regint batllies reials i senyorials. I amb el pretext que l’ofici d’administrar rendes i patrimoni en un territori determinat no implicava pròpiament jurisdicció ni es podia considerar com una magistratura en el sentit ple de la paraula, Jaume I no es considerà obligat a remoure els jueus dels llocs de confiança en què servien. Més encara, el rei buscava contínuament entre la comunitat jueva grans tècnics perquè li servissin com a metges, com a economistes i com a diplomàtics, ja que el seu coneixement de l’àrab (llengua que normalment desconeixien els cristians) i de les pràctiques en ús dins les corts musulmanes, es feien necessaris a la darrera fase de la Reconquesta, fins al punt que, per a Jaume I, els jueus constituïen un grup difícilment reemplaçable.

Això explica per què Jaume I no era partidari de patrocinar les disputes publiques entre jueus i cristians, perquè sabia molt bé que, amb aquestes, l’Església no volia dur a terme un debat intel·lectual ni un diàleg entre iguals. Ben al contrari, pretenia exercir una posició de domini dels cristians sobre els jueus per tal de tallar-los les ales, reduir-los al silenci i, si s’esqueia, foragitar-los dels territoris cristians.

La primera gran disputa del segle XIII va ser la Disputa de París, l’any 1240, sota el regnat de Lluís IX (Sant Lluís), entre el jueus convers Nicolas Donin, franciscà, i diferents rabins francesos, que tenia com a únic objecte la condemna del Talmud i acabà amb un auto de fe i la crema de tots els llibres religiosos dels jueus.

Per això Jaume I es mostrava contrari a la disputa que, l’any 1263, li proposà Ramon de Penyafort entre el jueu convers Pau Cristià, que havia ingressat a l’ordre dels dominics, i el rabí (i metge) gironí Mossé ben Nahman, conegut també com Nahmànides, Ramban o Bonastruc ça Porta. Perquè sabia molt bé què cercava Ramon de Penyafort (exgeneral de l’ordre dels dominics, inquisidor i confessor del rei) sota la màscara de la disputa. Penyafort volia vèncer en aquell debat un dels rabins de major prestigi de terres cristianes, per ridiculitzar-lo i aprofitar aquesta derrota per exigir que tots els jueus del regne es convertissin al cristianisme. Però pressionant el rei i fins i tot acudint al que podríem descriure com un xantatge espiritual per evitar-li una possible excomunió, acabà cedint i, fins i tot, desterrant Nahmànides, un personatge de gran altura intel·lectual que avui té una avinguda a nom seu a Jerusalem.

És, doncs, en aquest marc històric, i amb aquests personatges que he construït la novel·la, però no ens quedem en la història, perquè aquesta és només això: el marc. El que importa en una novel·la, el que ens ha de fascinar és com passen les coses, és l’art de disposar-les en la pàgina d’un llibre; és, en definitiva, la sumptuositat de l’engany. I això només el lector podrà dir si ho he aconseguit.

Després de molta insistència del meu fill, he acabat llegint una obra —la darrera que acaba de publicar— Emmanuel Todd: “La Défaite de l’Occident”, el mateix títol que utilitzà Oswald Spengler en aquella obra que, en castellà, va traduir-se com “La decadencia de Occidente”, publicada en dues parts entre 1918 i 1923, a la qual presentava la història universal com un conjunt de cultures que es desplegaven independentment les unes de les altres, com si es tractés d’un ésser viu, que té un inici i un final, i aplicant un mètode que va denominar “morfologia” comparativa de les diverses cultures, proclamà que la que podríem denominar “cultura occidental” es trobava a la seva darrera etapa, la de la decadència. En definitiva, feia servir el mateix mot que Todd ha usat cent anys més tard, “défaite”, que ben podem traduir com a decadència, desfeta, o derrota.

El llibre és dens i toca de provocatiu, encara que tota la seva reflexió es recolza sobre dades, i té molt present —de fet, és el motiu que el va empènyer a escriure’l— la guerra de Rússia contra Ucraïna, de la qual aquesta setmana hem viscut el segon aniversari del seu inici. He afirmat que és provocatiu, sí, però no m’atreviria a dir que no té raó, perquè ens mostra el costat més fosc de l’Occident que ha donat suport a la causa d’Ucraïna, alhora que desfà molts dels apriorismes que nosaltres tenim sobre unes teòriques debilitats russes que, a mesura que passen els dies, veiem que no es confirmen com a tals (penseu, per exemple, en el poc efecte que han produït les sancions internacionals), i ens fa veure que una gran part del món no ha seguit o fins i tot s’ha manifestat contrari a l’actuació d’aquest bloc que definim com l’Occident. En aquest sentit no deixa de ser significatiu que, la setmana passada, ni Lula (Brasil), ni Xi Jinping (Xina) ni Modi (Índia), líders de tres països dels més grans del món, s’hagin pronunciat contra Rússia per la mort de Navalni. Alhora, Todd ens mostra també alguns punts molt criticables del que representa l’estat ucraïnès (sobretot en relació als ucraïnesos de parla russa) que difícilment hem avaluat o que, simplement, no hem vist.

No vull entrar pròpiament en la qüestió de la guerra conscient que no disposo de prou informació per fer-ho, però sí voldria referir-me a una reflexió de Todd que m’ha semblat molt lúcida i que cal tenir en compte. Em refereixo a les conseqüències que, per a l’Occident, ha tingut el procés desintegrador de la religió (en definitiva, del cristianisme).

Todd creu —i no crec que la seva opinió sigui discutible— que en aquesta part del món que coneixem com l’Occident, el cristianisme va ser la matriu religiosa original de totes les nostres creences col·lectives posteriors. Construïda lentament entre la fi de l’Imperi romà i l’Edat Mitjana, aquesta matriu religiosa va consolidar-se amb la Reforma protestant i la Contrareforma catòlica. Però el procés de secularització, que s’inicià bàsicament a partir del segle XVIII,  ha avançat de manera imparable fins als nostre dies afavorint, en una primera etapa, un gruix de creences col·lectives que podríem denominar de substitució. Són les ideologies polítiques fortes que van organitzar i estructurar els individus como abans ho havia fet la religió. A aquestes ideologies devem que arreu d’Europa es consolidés el concepte de “nació” i també el de “classe”, i apareguessin els grans corrents de pensament que tots coneixem. A França, Todd destaca el radical-socialisme, el socialisme, el comunisme i el gaullisme; a la Gran Bretanya, el laborisme i el conservadorisme; a Alemanya, la socialdemocràcia i el nazisme i, evidentment, la democràcia cristiana. I a Amèrica podem veure que la religió protestant ha estructurat la vida social en interacció amb el sentiment racial.

Aquest enfonsament lent però inexorable del que Todd qualifica com un estat religiós “actiu” ens va dur a un estat religiós que qualifica de “zombi”. És aquell en el qual la societat abandona de fet la pràctica religiosa —l’assistència al servei dominical com a mostra més significativa— però mantén els tres ritus de pas que l’acompanyen, ja que el naixement, el casament i la mort segueixen estant marcats per l’herència cristiana. Tenim aleshores una població cristiana zombi que ja no va a missa, però que, majoritàriament, encara bateja els seus fills, i això tant es pot aplicar al catolicisme com al protestantisme.

Doncs bé, durant aquesta etapa zombi de la religió, que sacsejà l’Occident per la desaparició lenta però progressiva de Déu, les societats resten tanmateix coherents, i són encara capaces d’acció empeses per la força de les ideologies que han substituït la força activa de la religió. Aquest és un moment en què els Estats-nació, sovint ferotgement nacionalistes, despleguen un paper important en l’estructura de l’Occident. 

Tot i així, l’estat zombi de la religió és només una primera fase de la secularització que encara no es pot descriure com un estat realment post-religiós. Aquest qualificatiu el podrem utilitzar en el següent estadi evolutiu de la secularització, quan els costums i els valors heretats de la religió, que les ideologies d’alguna manera havien assimilat en substituir-la, s’atenuen i acaben per desaparèixer. És aleshores quan sorgeix el que estem vivint avui, que Todd descriu com el “buit religiós absolut”, amb individus que no sols han abandonat la religió com a substrat de la seva existència, sinó que també acaben privats de tota creença col·lectiva de substitució, perquè les ideologies també han desaparegut. Entrem aleshores a l’estat “zero” de la religió. I és en aquest moment que l’Estat-nació també es desintegra i dona lloc a la globalització, que triomfa en unes societats atomitzades on ni tan sols es pot concebre que l’Estat pugui actuar eficaçment.

En aquest darrer estadi —l’actual a l’Occident segons Todd— l’individu es troba privat de tota creença col·lectiva. I diu “privat” i no “alliberat” (com algú segurament pot pensar) perquè, en la seva opinió, l’individu es troba disminuït més que engrandit pel buit, perquè l’arribada a aquest estat religiós zero acaba per fer desaparèixer molts sentiments que estaven vigents fins aleshores, com el sentiment nacional, l’ètica del treball, la noció d’una moralitat social coercitiva o la capacitat de sacrifici per a la col·lectivitat. I és —escriu Todd—l’absència de tots aquests valors que provoca la fragilitat de l’Occident.

Els valors, per tant, que proporcionava a l’individu la religió en el seu estat actiu i els que li oferien les ideologies vigents a l’estat que Todd qualifica de zombi, organitzaven la vida social, la moral i l’acció col·lectiva. Però a l’estat zero, aquests valors ja no importen. I l’espai social i moral que ocupaven abans afecta molts àmbits, no només el del treball o el de la nació, sinó que també afecta els comportaments familiars, sexuals i la relació de l’home amb els diners.

Una de les grans il·lusions dels anys 1960 —entre la revolució sexual angloamericana i el Maig del 68 francès— va ser de creure que l’individu seria més gran una vegada s’alliberés del col·lectiu. Però ha succeït tot el contrari, ja que l’individu només es pot fer gran dins una comunitat i per ella. I això perquè, un cop es troba sol, l’individu està destinat per naturalesa a encongir-se. I tan aviat com els homes ens alliberem en massa de les creences metafísiques —no sols de la religió sinó també de les fonamentals de substitució a què m’he referit—, experimenten el buit i l’individu s’arronsa. Aleshores els individus ens convertim en una multitud de nans mimètics que ja no ens atrevim a pensar per nosaltres mateixos, però que, curiosament, ens mostrem igual d’intolerants que els creients d’abans. I això perquè les creences col·lectives no són només idees que els individus compartim i ens permeten actuar junts. Les creences també ens estructuren. I en inculcar-nos normes morals aprovades per altres, ens transformen. Però la manca d’aquestes creences acaba abocant l’home en el nihilisme, que és avui omnipresent tant a Europa com a l’altra banda de l’Atlàntic. 

Vet-aquí per què Todd es mostra pessimista davant la resposta que, avui, l’Occident pugui donar a una crisi com la desfermada per Rússia amb la seva eufemística “operació militar especial”.

Als darrers temps, a Espanya vivim la política a cop de sensació. No intentem analitzar les dades, observar els perquès, cercar una anàlisi objectiva dels fets, sinó que ens movem per impulsos, de manera que un dia ens mostrem contents (o tristos) perquè tal polític és a punt de caure, i l’endemà ens aixequem  tristos (o contents) perquè no s’ha produït allò que esperàvem… però que teníem la sensació que succeiria.

És obvi que si l’essència de la política fos mostrar la joia o la pena que sentim davant un esdeveniment polític, no hi hauria res a dir, perquè tots podem tenir fòbies i fílies i res no ens impedeix de manifestar-ho. El que em resulta, però, menys comprensible és que avaluem un determinat fet polític partint d’aquestes fòbies o fílies i no d’una valoració fonamentada en paràmetres objectius.

El cas de les eleccions que van tenir lloc el passat diumenge a Galícia és un exemple clar del que estic descrivint, si ens atenem a les reaccions que, des de la mateixa nit electoral, han protagonitzat els uns i els altres.

En efecte, si fem un esforç de certa objectivitat haurem de veure que la gran victòria del PP (que ho va ser) només pot magnificar-se partint de la sensació que s’havia estès arreu del país que, aquesta vegada, era possible que perdés la majoria absoluta. Però si obviem aquesta sensació, que va fer que uns entressin en pànic i d’altres es mostressin exaltats, i observem les xifres absolutes, veurem que la victòria del PP no té res d’anormal i menys d’excepcional. Perquè aquest partit ha mantingut els nivells de votació de les passades autonòmiques, però ha perdut dos diputats (passant de 42 a 40). A més, és el que ve succeint des de fa 40 anys a Galícia, amb només dues excepcions.

El fet singular (i morbós) és que, en aquestes eleccions, s’havia estès la creença —val a dir que amb algun fonament— que si el PP perdia la majoria absoluta, perillava el lideratge nacional de Feijóo. Ara bé, per poc prim que filem, i més enllà del que hàgim pogut sentir en conèixer el resultat electoral de diumenge, penso que ens hauríem de formular aquesta pregunta: ¿és una victòria a Galícia el que pot marcar a la llarga la consolidació del seu lideratge? Ho dubto, de la mateixa manera que no crec que Feijóo pugui sortir molt perjudicat si el seu partit té una severa derrota a les properes eleccions autonòmiques d’Euskadi, un lloc on és habitual que el PP sigui gairebé irrellevant.

Altrament succeirà si, a les properes eleccions al Parlament europeu, Feijóo consolida i fa créixer la seva majoria davant del PSOE, perquè allí veurem —aquest cop sí a nivell nacional i, a més, en uns comicis que se celebren amb un districte únic— si realment és un líder amb futur. Som molts els qui creiem que el PP guanyarà bé aquestes eleccions (com va guanyar les generals, encara que amb no prou majoria per formar govern), però desconeixem ara quin serà l’abast d’aquesta victòria que, repeteixo, pot ser molt il·lustrativa de quin és el sentiment del país respecte dels conservadors i del seu líder nacional.

Del que no hi ha dubte, perquè els resultats són en aquest camp molt contundents, és que, a Galícia, Feijóo quadruplica els diputats trets pel PSOE, i això és no tant una notícia favorable a Feijóo (perquè el seu partit es troba, pràcticament, on ja era abans de les eleccions) com és desfavorable —extraordinàriament desfavorable—a Pedro Sánchez, que, imbuït d’aquest cesarisme que el caracteritza (com si el PSOE sigui ell i només ell), ha tornat a caure en el mateix parany de les eleccions municipals, on semblava que optava a la batllia de totes les ciutats espanyoles. 

Amb aquesta política de terra cremada (que calcina qualsevol candidat autonòmic i qualsevol polític que se li acosta), Sánchez ha experimentat una derrota contundent, que l’hauria de fer reflexionar.

Dit això, i obviant els mecanismes d’una llei electoral absolutament afavoridora dels municipis rurals, pensada fa quaranta anys per Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda, i amb un llindar del 5 per cent per entrar al parlament que serveix de tap a totes les minories —aquest establert per Manuel Fraga—, veurem que, fins i tot a Galícia, on sembla que la dreta guany per golejada, la diferència de vots entre els dos blocs no és tan gran com poden donar a entendre els resultats, ja que mentre el bloc conservador format per PP, Vox i Democracia Ourensana va sumar 748.296 vots (el 50’5%), el bloc progressista (format per PSOE, Sumar i Podemos) en va sumar 706.790 (el 47,7%). Per tant, entre un bloc i un altre hi ha només 41.596 vots, que, per mor de la llei electoral vigent, es tradueix en 41 diputats pel bloc conservador per 34 pel bloc progressista.

Això ens duu a una altra qüestió que, en aquestes eleccions, ha tingut molta importància. Em refereixo al gran resultat obtingut pel BNG, liderat per una dona, Ana Pontón, que, com ens recorden els qui han seguit la seva trajectòria política, duu vint anys al Parlament gallec i la gent coneix i identifica perfectament en el camp de la política autonòmica.

A diferència dels polítics socialistes que tan aviat com poden fan el salt a Madrid (mirin si no la nostra comunitat autònoma), Pontón ha estat sempre al peu del canó i és aquest picar pedra diari el que l’ha dut a guanyar la batalla de la proximitat. I de pas, explica el mal resultat del candidat socialista i de la de Sumar que venien del Parlament espanyol llançats a Galícia en paracaigudes.

Els populars, doncs, han mantingut el seu estatus, i això els consolida en el lloc que gairebé sempre han ocupat; i també l’esquerra, però amb un canvi molt significatiu, perquè si a les eleccions de 2020, BNG havia tingut 19 diputats i PSOE 14 (total 33 diputats), ara, el BNG en treu 25 i el PSOE 9 (total 34 diputats). Per tant, el més rellevant de les eleccions passades és precisament la caiguda del PSOE, no del bloc progressista, que guanya un diputat respecte de les passades eleccions.

Seria, però absurd no insistir en la qüestió que resulta la més evident: el gran enderrossall que ha protagonitzat el PSOE, que segurament no s’ha produït pels pactes amb Junts i ERC en favor de l’amnistia i, en definitiva, a causa dels acords presos amb els “enemics d’Espanya”, com assegura Feijóo. Sé que aquests acords han estat demonitzat per tota la dreta espanyola sense pietat, però el fet indiscutible és que els vots que ha perdut el PSOE no han anat a la dreta, sinó al BNG, que és un partit que ha defensat públicament la negociació dels socialistes amb Junts, però que, a més a més —i sobretot— s’ha dedicat a tractar les qüestions diàries que interessen als electors.

Per tant, crec que la dreta no a millorat, sinó que es troba pràcticament allí on ja era, però la qui ha sortit molt tocada d’aquestes eleccions és l’esquerra que podríem denominar “espanyola”, és a dir l’esquerra dels partits d’àmbit nacional, perquè a la gran caiguda del PSOE s’hi ha d’afegir l’enderroc total i absolut de Yolanda Díaz i de la seva gran aposta Sumar, que ha quedat molt per darrere de Vox. Per no parlar de Podemos que ha tingut menys vots que el Pacma (el partit animalista). Un absolut fracàs.

Dues persones utilitzen les mateixes paraules, la mateixa sintaxi, les mateixes expressions i les mateixes construccions gramaticals per entendre’s, però parlen llengües diferents. És obvi que sona a disbarat el que acabo de dir, però és el que, al mes de maig de 2013, va decidir el Parlament d’Aragó en establir que, a la Franja de Ponent d’aquella comunitat autònoma, la zona d’Aragó que limita amb Catalunya, on bona part de la població parla el català i pràcticament tothom l’entén, no es parlava català sinó “lapao”, acrònim de “lengua aragonesa propia del área oriental”. A més, també va decidir canviar el nom de l’aragonès que es conserva viu en determinades zones pirinenques del territori d’Aragó. Aquest, ja no es diria aragonès, sinó “lapapyp”, acrònim de “lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”.

Em vaig referir a tan extravagant decisió del Parlament aragonès en aquesta mateixa secció el 12 de maig de 2013, dient que, en explicar aquest fenomen, tenia la impressió que els meus lectors que desconeguessin la decisió política presa pel Partit Popular i el Partit Aragonès Regionalista (PAR) creurien que els estava prenent el pèl, però no, no els volia prendre el pèl ni tampoc confondre, perquè l’únic que estava fent era explicar la realitat, ja que aquella era una decisió que, si bé a la pràctica no va tenir cap repercussió i quedà com una ridiculesa política, el cert és que es va publicar al butlletí oficial i, de iure, va tenir valor de llei, la qual cosa feia un trist favor a la idea que tots podem tenir de la llei, perquè si bé sabem que aquesta potser justa o injusta, encertada o desencertada, constitucional o inconstitucional, la novetat d’aquella decisió dels aragonesos presa l’any 2013 ens feia veure que, a més a més, la llei també podia ser absurda, arbitrària, estúpida i, el que és encara pitjor, acientífica.

La decisió del Parlament presa l’any 2013 va ser una reacció contra la llei de llengües del PSOE i Chunta Aragonesa (CHA) de 2009, que incloïa el català i l’aragonès (amb aquestes denominacions admeses internacionalment) com a llengües pròpies de l’Aragó juntament al castellà, decisió que va ser novament presa el 2016 quan, altre cop, els socialistes van ocupar el poder. Però ara, després que ha assumit la presidència de l’Aragó el Partit Popular amb el suport de Vox, ha fet evident la seva obsessió anticatalana —en definitiva, de qualsevol cosa que, en la seva denominació contingui el mot “català”— emprenent una reforma de la política lingüística partint d’una afirmació, tan contundent com falsa, com la que ha fet pel president aragonès Jorge Azcón des de Brussel·les, en afirmar que “A l’Aragó no es parla català”, sentència que es complementa amb una altra encara més greu, quan afirma que a l’Aragó tampoc es parla aragonès. I és per això que està decidit a modificar la llei perquè el català i l’aragonès no estiguin reconeguts com a “llengües pròpies” de la comunitat autònoma.

En el fons, quan rasques una mica, t’adones que el president no és tan inculte com sembla, en el sentit que desconegui que a Fraga, a Mequinensa i a d’altres poblacions de la Franja es parla català. O bé que en algunes zones pirinenques i prepirinenques de l’Aragó encara és viu l’aragonès. El que li dol és el nom acadèmic d’aquestes llengües, el que li dol i no accepta de cap manera és que la denominació comunament acceptada de la llengua que es parla a Fraga i a Mequinensa sigui “llengua catalana”.

Òbviament, els plans del tàndem PP-Vox no és tant que a les regions amb una llengua pròpia diferent del castellà es deixi de parlar la llengua autòctona (encara que, probablement, no els sabria cap greu fer-la desaparèixer), com que aquesta llengua autòctona es digui “català” o bé “aragonès”, ja que ells, tot i que tenen un concepte global i unitari del “castellà o espanyol”, que pot ser aplicable sense fer distincions a qualsevol regió, comunitat o estat o es parla, val a dir que amb una gran riquesa de varietats dialectals (penseu no sols en Espanya sinó en Centre-Amèrica i Sud-Amèrica), el que de cap manera accepten és que la llengua catalana sigui una única llengua a tots els llocs en es parla, tot i que presenti (en això com totes les llengües) varietats dialectals que, per importants que siguin, no alteren el concepte unitari de la llengua. El mateix, en definitiva, que succeeix amb el castellà, l’anglès i, en general, amb totes les llengües.

Aquest cop, el president aragonès, després de fer l’afirmació contundent que he transcrit abans —“A l’Aragó no es parla català”— reconeix tanmateix que, a la seva comunitat, hi ha altres llengües vives, que difícilment pot enquadrar en la matriu castellana, ja que no són una varietat —unes modalitats— del castellà. Per això prefereix denominar-les patués, chistabín, ansotà, maellà o fragatí, entre d’altres, denominacions que no hi hauria cap inconvenient a mantenir vives —com nosaltres també podem dir que parlam menorquí, mallorquí o eivissenc (i, si tant voleu, maonès, o ciutadellenc), ja que podem distingir aquestes parles, sempre que no neguem que el menorquí, el mallorquí o l’eivissenc (i també les modalitats maonesa o ciutadellenca) són manifestacions vives de la llengua catalana.

Sortosament, no tothom ha acceptat sense queixar-se les manifestacions del president Azcón, i les quatre associacions més veteranes en la promoció i defensa de l’aragonès i el català a Aragó —Rolde d’Estudis Aragonesos, Consell d’a Fabla Aragonesa, Institut d’Estudis del Baix Cinca i Associació Cultural del Matarranya— han presentat una queixa davant el Justícia (el Defensor del Poble autonòmic) per assenyalar la “desprotecció legal” en què quedaran totes dues llengües (el català i l’aragonès) si es suprimeixen els seus noms. A criteri d’aquestes associacions, això infringiria “la normativa estatal i internacional, especialment la Carta Europea de les llengües”.

El més preocupant d’aquesta política —que, sense tanta intensitat, però també amb convicció, és assumida a casa nostra per Vox i d’una manera no tan radical però val a dir que preocupant per alguns elements del PP, és que, amb la teòrica defensa de lo nostro, s’amaga la voluntat de reduir la llengua catalana a un argot d’estar per casa, que és en el que s’acabaria convertint si no disposés d’una gramàtica que vinculés totes les variants existents i no mantingués una varietat estàndard que permeti estudiar-la, ensenyar-la i practicar-la de manera genèrica, com fan totes les llengües cultes del món… començant pel castellà.

El més greu de tot plegat és que els diferencialistes lingüístics volen ignorar que, sense la varietat genèrica, una llengua es desfibra, es fragmenta en mil formes particulars de parlar-se i acaba perdent-se i reduint-se tan sols als usos domèstics i casolans. 

I diguem-ho clarament, amb aquests posicionaments sobre la llengua, tots els quals estan  fora dels consensos de les institucions acadèmiques d’abast internacional, el que es vol realment és llançar una llengua determinada (el català i l’aragonès en aquest cas) a les escombraries. I per fer-ho, no hi ha res millor que fragmentar-la i desfibrar-la. Per tant, no ens podem estranyar que les defenses més fervoroses de l’aïllament lingüístic (valencià, mallorquí, menorquí etc.) normalment es facin en llengua castellana. I si algun cop es fan en un format marcadament dialectal del català, no és tant per convenciment ni per amor a la llengua com per autojustificar-se.

Comparteixo amb tots vosaltres la ressenya que el diari Menorca ha publicat avui sobre la meva darrera novel·la “La disputa de Barcelona”.

Comprenc que el lector estigui cansat de llegir i escoltar el debat que mantenim sobre el mateix tema. Fins i tot que es trobi lleugerament confús per la força que posen els uns i els altres per donar un sentit ben divers a un mateix mot, i tanmateix hauríem de fer un esforç per trobar el sentit genuí de les paraules i no intentar confondre. Perquè el debat no versa sobre una qüestió banal, sinó que ho fa sobre una matèria més aviat complexa respecte de la qual hi ha tanmateix un acord molt general sobre la seva definició des del punt de vista del Dret, tret que ens acostem a països on el aquest brilla per la seva absència, on el poder s’exerceix amb cap respecte per la ciutadania i on els drets humans no han estat reconeguts en els termes que els han acceptat les nacions civilitzades.

El lector ja haurà endevinat que el mot de què estic parlant sobre el qual mostrem una gran discrepància és el de “terrorisme”, concepte en el qual hauríem d’estar versats els espanyols que l’hem patit en les nostres carns durant molts anys amb atacs indiscriminats i cruents contra la ciutadania i els seus drets més elementals a mans de bandes criminals com han estat ETA, GRAPO i GAL, per esmentar les principals d’arrel espanyola, però que també hem sofert atacs d’Al-Qaeda o, si més no, de grups que, en nom de la jihad, van crear terror en atemptats com el de Madrid l’any 2004 o el de Barcelona el 2017.

En abordar aquest tema, Xavier Melero acut a l’obra de Michael Burleigh sobre el terrorisme, “Sangre y rabia” (Taurus, 2008), a la qual l’autor fa un esforç per definir aquest fenomen d’abast mundial que, de fet, s’ha donat a tots els territoris al llarg de la història, un fenomen que ve marcat per la violència però no de qualsevol tipus, sinó d’una violència que ell descriu com “la acción moralmente sórdida y criminal de aquellos sujetos para los que la destrucción que se ceba en cualquier víctima inocente constituye una compensación fugaz de un agravio real o imaginario, o bien de quejas más abstractas que son las causantes de su rabia y su histerismo. Mientras, sus víctimas solo tienen en común que un perdedor radical y resentido aspire a destruirlos o mutilarlos con tal de avanzar hacia un mundo cuya existencia prácticamente nadie desea.”

Descripció llarga però molt clara que exclou episodis que, si bé poden ser violents, no tenen la càrrega i la intenció que reclama el terrorisme. En efecte, aquestes darreres setmanes on tots debatem sobre què és i què no és terrorisme a causa del debat al Congrés sobre la llei d’amnistia, en un gran exercici pedagògic, Enric Juliana ens recordava moments que s’han donat al nostre país de gran violència i que mai ningú no va titllar de terrorisme. Esmentava els enfrontaments que es van donar durant els anys vuitanta a causa de la dolorosa reestructuració de la indústria estatal on els obrers van llençar bolles metàl·liques i coets a la Policia Antidisturbis amb imatges d’una gran duresa a les conques mineres d’Astúries, les drassanes de Ferrol, Cadis, Sagunt i Cartagena. També l’incendi que, l’any 1992, van provocar els treballadors de les drassanes militars de Bazán, que van incendiar una ala de l’Assemblea de la Regió de Múrcia amb seu a Cartagena que, amb un còctel molotov llançat per una finestra van calar foc a la sala de conferències del Parlament regional murcià amb una batalla campal que va produir la cremada de sis cotxes policials i 40 persones ferides entre policies i manifestants.

A pesar de la gravetat dels fets, considerats, sens dubte, de desordres públics greus, a ningú no se li va ocórrer parlar de terrorisme, a diferència del que succeí amb l’atemptat d’Hipercor a Barcelona l’any 1987, amb 21 morts i 45 ferits, o l’atemptat d’ETA a la caserna de la Guàrdia civil de Saragossa, també l’any 1987, amb un resultat d’11 morts i 88 ferits, o en el cas de l’assassinat d’Ernest Lluch i de tants altres ciutadans a mans d’ETA.

Molt més recentment, tots tenim present les grans manifestacions violentes dels “armilles grogues” de França que, sobretot l’any 2018, cada dissabte portaven la violència pels carrers de París on, segons les dades ofertes per la policia francesa, 2.100 persones van resultar ferides, 22 manifestants van perdre un ull, 5 han quedat sense una mà i 210 van sofrir ferides greus al cap. I si acudim al que està passant aquestes darreres setmanes a França amb les manifestacions dels pagesos, també ens haurem de referir a actes vandàlics, talls de carreteres i d’autopistes, boicots a camions i destrosses de tota mena. I no hem de sortir d’Espanya per veure com aquests darrers dies els pagesos han bloquejat carreteres provocant disturbis greus. Tampoc ningú no s’ha atrevit a titllar de terrorisme aquests actes de protesta perquè no reuneixen les característiques de la definició que he transcrit en cursiva de Michael Burleigh.

Això no obstant, l’ocupació de l’aeroport del Part (no de les pistes, com van fer els obrers d’IBERIA el 26 de juliol de 2006, que obligà a suspendre 544 vols) és vist pel jutge García Castellón com a terrorisme, i també per la junta de fiscals del Tribunal Suprem, que entén per una majoria que s’aprecien indicis de terrorisme en l’ocupació d’aquelles terminals l’any 2019 i afirmen que el Tribunal Suprem ha d’investigar Puigdemont com a presumpte terrorista. I tot després de quatre anys de silenci, durant els quals el mateix jutge no havia considerat aquests fets sota el prisma d’un atac terrorista fins que s’ha discutit una llei d’amnistia que, en els termes que va entrar al Congrés, deixava sense amnistiar els actes que poguessin rebre aquesta consideració.

Que sapiguem, aquell dia, la manifestació no va ocupar les pistes, encara que va dur a terme disturbis amb certa violència. I Puigdemont no hi era present, ja que feia dos anys que residia a Bèlgica. Tot i així, el jutge García Castellón i la majoria de fiscals del Suprem veuen terrorisme en aquella acció, com també n’hi veu Feijóo, per al qual “el que és evident és que el que va passar a Catalunya és pur terror i és pur feixisme, perquè la gent no podia sortir al carrer, perquè la gent no podia agafar el seu tren, no podia agafar el seu avió, no podia agafar el cotxe, perquè la gent tenia por i no sortia de casa seva”.

És obvi que el jutge esmentat, els fiscals del Tribunal Suprem i el senyor Feijóo no viuen al món on jo visc, ni tampoc on vivim milers de persones que distingim clarament el “pur terror” de Hamás quan ataca Israel i mata 1.200 persones en un dia, també el de l’Estat israelià quan ataca indiscriminadament Gaza i provoca més de 26.000 morts, o el d’ETA a Hipercord de Barcelona; i el distingim de les “alteracions de l’ordre públic” que van provocar els membres de Tsunami Democràtic. Com tampoc viuen al mateix món que els jutges i fiscals esmentats el catedràtic de Dret penal de la Universitat Autònoma de Madrid, Manuel Cancio, quan (extrec la citació de Xavier Melero) afirma que “hechos como los que se agrupan en la causa Tsunami pueden ser calificados de terrorismo en Moscú, en Estambul o en Teherán. Nunca lo serían ni en Berlín, ni en París ni en Berna. Y en derecho, tampoco en Madrid”.Tot sembla que hagi sortit de mare i costarà molt redreçar aquesta distorsió que, al meu entendre, es mou en un món del tot hiperbòlic que malmet el sentit de les paraules, esbrella les costures de la llei i, el que és encara pitjor, també les del sentit comú.

Desconec si, com explica la darrera enquesta del CIS, és cert que l’amnistia ocupa el lloc trenta-setè pel que fa a les preocupacions dels espanyols. De ser veritat seria una molt bona notícia i una prova de maduresa de la ciutadania, encara que és evident que, per arribar a aquesta conclusió, s’haurien d’haver fet moltes enquestes, perquè si ens fixem en els dos pols oposats (Junts i ERC per una banda i PP-Vox per l’altra) em sembla evident que aquesta proposició de llei que acaba de ser rebutjada pel Congrés dels diputats (de fet per Junts) ocupa el primer rang en les seves preferències: els uns, per anar-li fent modificacions per blindar-la cada cop més; i els altres, animant els dos jutges de la casa (García Castellón a l’Audiència Nacional i Joaquín Aguirre al jutjat número 1 de Barcelona) per sortejar tota la lletra que s’hi incorpori i perquè no pugui aplicar-se a tot el conjunt de ciutadans involucrats amb el procés que l’independentisme vol que quedin lliures de qualsevol mena de condemna.

Mirar la carrera de les negociacions per afegir més i més circumstàncies a la llei per blindar-la de les urpes dels jutges, i la que també duen a terme alguns magistrats per, a base d’imaginació i ganes, aconseguir que Puigdemont, Marta Rovira i molts altres no puguin ser amnistiats, esdevé un espectacle lamentable que només perdria importància si realment tingués raó el CIS i, en efecte, l’amnistia ocupés el lloc treta-setè en les preocupacions dels espanyols.

Òbviament, no ocupa aquest lloc a la ment de José María Aznar, que, diumenge sí diumenge no, Núñez Feijóo treu a passejar per Madrid com si fos el “Santcristo gros” i perquè ens recordi la seva consigna: “Qui pugui fer-ho, que ho faci; qui pugui moure’s, que es mogui, i qui pugui aportar, que aporti”, lema que s’ha pres al peu de la lletra García Castellón que, a la darrera manifestació del PP, va ser corejat pels milers d’assistents com si fos un ídol del roc, tan aviat com el va nomenar la presidenta de Madrid, Díaz Ayuso. I de veritat que s’ho mereixia, si ens atenem a les darreres interlocutòries que ha signat, a les quals, quatre anys després de l’ocupació de l’aeroport de Barcelona per Tsunami Democràtic, ara qualifica el fet de terrorisme, i diu, per acabar-ho d’ajustar, que actuaven amb ànim homicida a les ordres de Carles Puigdemont. I això no és tot, perquè la darrera aportació al serial que escriu aquest jutge ve marcada per una intuïció, a la qual ha arribat després de furgar en la ment d’aquest personatge, al qual també li imputa haver pensat dur a terme un possible atemptat contra el rei. 

Però si l’actuació d’aquest jutge em sembla obsessiva i malaltissa, penso que pequen també d’una obsessió semblant els diputats de Junts, quan, dia rere dia, intenten forçar més i més el text d’una proposició de llei que segurament va néixer com a constitucional però que, si el PSOE acaba cedint sense nord —de moment s’ha plantat— farà aigües per tots costats i acabarà sent vulnerable no sols als embats que rebrà de molts dels jutges quan hagin d’aplicar-la, sinó al judici del Tribunal Constitucional i de les instàncies judicials de la Unió Europea. 

Tornat als jutges, val a dir que García Castellón no està sol en aquesta campanya orquestrada des de la “independència” del Poder Judicial tan corejada pel PP, que, perquè ens creguem que els magistrats actuen sense pressió, manté segrestat l’òrgan de govern dels jutges des de fa més de cinc anys. 

I per si el jutge García Castellón no es bastés per anar augmentant l’aposta cada dia per fer inútil l’amnistia que s’acabi aprovant, ara hi hem d’afegir la decisió del titular del jutjat número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, que aquesta setmana passada ha vist en la persona de Carles Puigdemont indicis d’un delicte d’ “alta traïció” per haver-se reunit personalment amb un ambaixador de Vladímir Putin hores abans de proclamar il·legalment la independència. I és clar, si Puigdemont no és només un terrorista sinó també un traïdor, mai no podrà ser amnistiat amb la llei que ara es tramita.

Jo no dubto que Carles Puigdemont va dur a terme una quantitat ingent de bestieses i fins i tot delictes que poden fregar la malversació, l’alteració de l’ordre públic i la desobediència al Tribunal Constitucional, i que va empènyer el país a un procés francament desgraciat des de tots els punts de vista, que ha causat dolor i decepció en molts dels seus fidels, però d’aquí a considerar-lo un terrorista i un traïdor per haver-se reunit amb un enviat del Kremlin anomenat Nikolay Sadovnikov el 26 d’octubre de 2017, crec que n’hi ha un bon tros. 

Sembla que la reunió amb Sadovnikov va existir, però creure que Puigdemont, a través d’aquest interlocutor, aconseguís convèncer Rússia perquè enviés a Catalunya 10.000 soldats i una partida de 500.000 milions de dòlars sempre que, un cop declarada la independència, Catalunya es convertís en un paradís fiscal de les criptomònades, també se’m fa impossible de creure i demostra el gran desgavell on es mou avui la política i algun sector del poder judicial.

Em sembla, per tant, que hem arribat a un grau tan gran de despropòsits per part dels uns i dels altres que es farà mot difícil desfer els nusos que, entre tots, estem fent a la troca de la governabilitat i de la convivència, ja que, si més no per als milers de ciutadans que mou el PP a tota Espanya, és dogma de fe el que afirmen aquests jutges i creuen a ulls clucs que Puigdemont és un terrorista i també un traïdor.

Estant així les coses, després d’escoltar cada dia el discurs únic de Feijóo afirmant que l’amnistia és el final del sistema democràtic, el producte més genuí d’un dictador que s’ha venut als qui volen la desfeta d’una Espanya que s’està esmicolant en trencar-se el principi d’igualtat i que la política del Govern de Pedro Sánchez només es pot definir amb paraules com “humiliació”, “indignitat” “corrupció” i “manca d’escrúpols”, no ens hem de sorprendre que, amb aquest discurs tan hiperbòlic, acabin triomfant les tesis de Vox, del qual el PP amb prou feines es pot distingir.

Desconec que passarà ara, un cop la proposició de llei que s’ha rebutjat ha de retornar a la comissió de Justícia del Congrés, on ja va ser modificada el passat 24 de gener. No sé tampoc si Sánchez es plantarà i, encara menys, què faran els diputats de Junts. Sabem tanmateix que Junts continua obstinat en la seva política de màxims, oblidant que l’acció del Govern, com la de qualsevol agent polític, té els seus límits. Però també que el fracàs de l’operació amb què tant s’ha compromès el PSOE no reportaria res de bo a l’escena política espanyola, i encara menys per als interessos de Junts.

De tota manera, no puc acabar aquest article sense dir una cosa que res no té a veure amb el binomi PP-Vox, però que em veig obligat a afirmar: És lamentable i francament trist que tants catalans (no sé si molts o pocs, però ben prou) segueixin ballant-la al so d’aquest personatge de fira que és Carles Puigdemont, un autèntic trepaletrep, com diem a Menorca, un home que ha dilapidat el patrimoni polític que Catalunya havia aportat al país des de l’inici de la democràcia i manté segrestat el seu futur.

En un editorial publicat fa un parell de setmanes, titulat “Unes investigacions pertinents”, La Vanguardia destacava la gravetat de les informacions revelades en el coneixement de l’operació Catalunya i indicava que, una vegada coneguts els documents esmentats, era obligada una resposta judicial, per la senzilla raó que, en un sistema democràtic amb bona salut, aquest tipus d’irregularitats han de ser analitzades, perseguides i, arribat el cas, castigades.

Davant aquesta informació, el portaveu del PP, Miguel Tellado, va comparèixer a la Cope per donar explicacions sobre els documents de la guerra bruta contra l’independentisme, on es destacava que el president Mariano Rajoy estava al corrent de tot, i afirmà que eren una “cortina de fum del Govern”, alhora que qualificava La Vanguardia i ElDiario.es d’“entramat mediàtic del PSOE”.

A ningú hauria d’estranyar que, amb arguments tan pobres i atacs tan simples, els socialistes hagin respost afirmant que estem davant el Watergate del PP. També llavors, davant les notícies que apareixien sobretot a The Washington Post, però també a The New York Times, Richard Nixon es va defensar estúpidament acusant-los de ser “diaris de biaix liberal” que intentaven danyar la credibilitat de la nació vessant “acusacions salvatges”.

Sé —i també el lector ho sap— que el PP de Feijóo no sembla tenir res a veure amb les activitats de la policia patriòtica del Ministeri de l’Interior de l’època de Mariano Rajoy. Es pot entendre, per tant, que intenti evitar que aquest tema es converteixi en el centre d’atenció i que la polèmica pugui esquitxar-lo en un futur, però seria un error adherir-se al discurs del seu nou portaveu al Congrés, ja que l’operació Catalunya va ser denunciada al seu dia per la premsa catalana, quan l’amnistia era una cosa en la qual ningú encara havia pensat.

A més, és fals el que diu Tellado quan afirma que ara els socialistes utilitzen uns fets “de no se sap quan es van produir i sobre els quals no hi ha absolutament res de nou”, ja que sí que hi ha novetats: com a mínim, des que la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb el vistiplau del Fiscal General de l’Estat, va decidir obrir diligències per esclarir l’intent d’investigació iniciat pel Ministeri de l’Interior contra l’aleshores fiscal en cap de Catalunya, Martín Rodríguez Sol. Les proves que aquests dies estan aportant el treball conjunt dels diaris esmentats sobre l’operació Catalunya mereixerien, crec, una resposta més seriosa i elaborada per part del PP. 

No he dubtat per un moment que l’operació Catalunya ha estat una de les grans vergonyes de la nostra democràcia, perquè demostra la incapacitat del govern de Mariano Rajoy d’imposar la Constitució davant els independentistes i també la voluntat d’usar males arts per frenar-los, arrossegant pel camí institucions i persones que, més d’un cop, no tenien res a veure amb la intemperància sobiranista.

Basta llegir per damunt les investigacions, plenes de documents autèntics, publicades últimament sobre aquesta operació per creure que les proves que han aportat els diaris ben mereixerien una resposta més elaborada per part del PP, ja que com raonava en un article editorial La Vanguardia, aquí no es tracta de tapar els presumptes delictes comesos per empresaris catalans o disculpar les actuacions dels dirigents independentistes que van vulnerar les lleis per intentar aconseguir la independència. Es tracta de demanar responsabilitats a qui va crear una trama, amb el suport del govern, per inventar proves falses o per investigar molts ciutadans sense autorització judicial. I això per la simple raó que no es pot estar d’acord amb l’estratègia del tot val per salvar la unitat d’Espanya. I la realitat, que sol ser tossuda, molt probablement indicarà al PP que, més que enfrontar-se a una cortina de fum, es pot trobar amb un incendi descontrolat, segons com avancin les investigacions.

És cert que Mariano Rajoy, la incompetència del qual només és superada per la seva actitud fanfarrona davant els fets que se li imputen, ha intentat sortir al pas d’aquestes acusacions afirmant que els que intentin imputar-lo “ho tenen difícil (lo tienen crudo)”. Potser tingui raó sabent que compta amb suports més que notables en el que Ernesto Ekaizer, molt gràficament, ha qualificat de “sindicat mediàtic-judicial”, que s’ha posat en marxa ràpidament després que la vicepresidenta del Govern, Teresa Ribera, hagi dit en veu alta el que molts pensem i hem proclamat per escrit més d’una vegada, afirmant, no sense defensar abans el respecte que ens mereix la separació de poders, que “això no impedeix veure que hi ha algunes persones que ostenten aquesta responsabilitat del poder judicial que tenen certa tirada a pronunciar-se sempre en una mateixa direcció i en un moment particularment oportú davant el que d’altra banda solen ser els pronunciaments d’altres companys dins de l’exercici d’aquest poder judicial”, referint-se, sense nomenar-lo, al jutge García Castellón.

Aquestes declaracions han provocat una revolta de les associacions conservadores de la magistratura i també del PP, és a dir dels mateixos que, per cert, van guardar silenci quan, durant la campanya de les eleccions municipals i autonòmiques del 28 de maig de 2023, van escoltar José María Aznar atacant el Tribunal Constitucional i la seva majoria progressista, o han callat també quan, amb motiu de les dues sentències dictades per aquest tribunal que han anul·lat la condemna d’inhabilitació a l’exdiputat d’Unides Podem Alberto Rodríguez i la que empara Arnaldo Otegi, coordinador general d’EH-Bildu, han merescut una dura crítica de Feijóo.

Encara més, el líder del PP ha iniciat una guerra sense treva contra el Constitucional, restant legitimació a les seves decisions, ara que el seu partit no compta amb una majoria afí en aquest tribunal de garanties. I ha dit que les sentències del Constitucional són “inaudites”, provoquen una “inseguretat” jurídica dels ciutadans “i, per descomptat, inseguretat del meu partit polític”. I per reblar la crítica, el vicesecretari de relacions institucionals del seu partit, González Pons, va dir el passat dimarts que el Tribunal Constitucional i el seu president, Conde Pumpido “són el càncer d’Espanya”, declaracions que superen de molt la crítica que va fer Teresa Ribera.

I acabaré l’article d’avui referint-me novament a l’operació Catalunya, perquè són pocs els dubtes que podem tenir sobre el coneixement que tenia Mariano Rajoy dels excessos de la dita “policia patriòtica”, després que sabem que era informat puntualment amb sobres sense remitent que duia a mà a la Moncloa un funcionari d’Interior, on s’indicaven les persones que, arbitràriament, eren investigades i acusades injustament. Entre elles, l’exalcalde Xavier Trias, al qual van acusar falsament de tenir una compte a Suïssa.

No dubto, per tant, que la comissió d’investigació que es constituirà al Congrés farà llum sobre la qüestió, ja que a ella haurà d’acudir Mariano Rajoy i no podrà mentir perquè li ho prohibeix la llei. Però el més important, des del punt de vista de la justícia penal, no s’ha de dirimir al Congrés, sinó davant els jutjats, a pesar que s’hi oposaran amb ungles i dents Vox, el PP i el “sindicat mediàtic-judicial” de què parlava Ekaizer.

Assegut davant del televisor, contemplo amb estupor un magnífic reportatge sobre l’opció política que han adoptat algunes esglésies evangèliques a l’Estat d’Iowa, exemplificada per un pastor i els seus feligresos, amb motiu de les eleccions primàries del Partit Republicà per elegir el seu candidat a la presidència dels Estats Units.

A diferència d’ara, que les ha guanyades de manera absoluta, l’any 2016 Donald Trump les va perdre, però la derrota no va ser un obstacle perquè guanyés la nominació i, després, la presidència. Aquest any, ha començat guanyant, i tots sabem que, si torna a la Casa Blanca, tindrà, entre d’altres, el suport de Putin, que veuria aplanat el seu camí a Ucraïna, i el de Netanyahu, perquè Trump és considerat el més pro-jueu de tots els candidats. Alhora, la seva victòria provocaria pànic a la Unió Europea i també a l’OTAN, organització que, no ho oblidem, ja va amenaçar amb abandonar-la.

Però l’estupor em va venir per les manifestacions del pastor i dels seus feligresos que, sense dubtar-ho gens, comparaven Trump amb Jesucrist, i els seus múltiples processaments judicial amb la persecució que va patir Jesús a mans dels prohoms jueus del Sanedrí. Tots els entrevistats parlaven amb un gran convenciment. En realitat, veneraven Trump com es venera un sant, com un home que els pot salvar no ja de la tirania de Roma sinó, i bàsicament, de la que, segons ells, els provoca la immigració, que consideren la causa de gairebé tots els seus mals.

Al reportatge no vaig escoltar ni una referència a les més de 30.000 mentides que se li han comptabilitzat de la seva etapa presidencial dites des de la Casa Blanca, ni una mínima reprovació per haver propagat la teoria falsa del frau electoral, ni per haver encoratjat la turba a assaltar el Capitoli el 6 de gener de 2021. Tot era un cant al “sant vencedor”.

Dit això, i veient que el tema de la immigració era clau en els arguments esgrimits pels votants d’Iowa, he intentat informar-me de quina és la política que Trump projecta en aquest camp si aconsegueix tornar a la Casa Blanca. I el resultat de la investigació em permet destacar, sintèticament, les propostes següents:

Mesures Frontereres: Trump vol reinstaurar la prohibició d’entrada a persones de certes nacions de majoria musulmana i reactivar la normativa que permetia rebutjar sol·licituds d’asil, basant-se en l’afirmació que duen malalties infeccioses. A més, planeja deportar milions de persones cada any, utilitzant procediments accelerats i reassignant a aquesta tasca agents federals, policies municipals i efectius de la Guardia Nacional.

Ampliació de Campaments de Detenció i Pressupost Militar Redirigit: Amb l’objectiu d’accelerar les deportacions massives, Trump proposa la construcció d’immensos campaments per detenir persones mentre els seus casos són processats. I per finançar aquestes mesures, planeja redirigir fons del pressupost militar, desencadenant així una reacció negativa tant a nivell logístic com diplomàtic.

Agenda Migratòria àmplia i radical per al 2025: Trump i els seus assessors delineen la cancel·lació de visats per a estudiants estrangers involucrats en manifestacions contra Israel, la revocació de l’estatus de protecció temporal, la investigació de visats especials per afganesos i l’abolició de la ciutadania per naixement a fills de pares sense permís legal.

Deportacions Massives i Canvis Legals Substancials: Per superar obstacles legals, planeja afavorir la deportació sumària invocant la Llei d’Enemics Estrangers de 1798. També contempla fer reviure la polèmica separació de les famílies.

Per dur a terme el seu programa antiimigratori, Trump propugna arribar a acords amb països per col·laborar en les mesures restrictives i la suspensió del programa de refugiats. No hi ha dubte, per tant, que la magnitud d’aquestes mesures podria desencadenar conseqüències significatives en termes econòmics i diplomàtics.

En resum, l’agenda migratòria proposada per Trump per a un possible segon mandat representa una repressió sense precedents que abastaria des de polítiques frontereres fins a canvis legals substancials. Tanmateix, el futur d’aquestes propostes dependrà no només de la seva implementació logística (si guanya), sinó també de la resistència que trobin en els tribunals i en l’opinió pública.

Resumida ja la política de Trump en matèria migratòria, hauria d’acabar aquí el meu article setmanal per no agafar-me els dits, però en haver tret a col·lació aquest tema, no puc menys que mostrar una certa inquietud davant l’acord (de moment difús i confús) sobre la transferència de les polítiques d’immigració que el Govern de Sánchez ha promès a Junts a canvi de la seva abstenció per consolidar els decrets que va presentar la setmana passada al Congrés dels Diputats.

I em susciten aquesta inquietud dos motius: un constitucional i un altre polític. El primer deriva de l’article 149.1.2º CE que atorga a l’Estat (no a les Comunitats autònomes) la competència exclusiva en matèria de “Nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d’asil”, tot i que l’article 150.2 contempla la possibilitat de transferir aquestes competències mitjançant una Llei Orgànica, que —com sap el lector— exigeix la majoria absoluta de vots al Congrés. Res, doncs, s’ha trencat avui ni s’ha de trencar necessàriament, però no deixa de ser com a mínim preocupant aquest interès de Junts (no d’Esquerra) per ostentar una “competència integral” en matèria d’immigració quan, a nivell europeu, s’està caminant en sentit contrari, cedint els Estats part d’aquestes competències a les institucions comunitàries.

El segon motiu, el polític, deriva dels moviments de caire xenòfob que en algun lloc de Catalunya (concretament a Ripoll) van donar la victòria (amb el suport indirecte de Junts) a la candidatura d’Aliança Catalana, de Sílvia Orriols. Però més enllà de Ripoll, és també a d’altres ajuntaments on s’estén la xenofòbia de manera subreptícia dificultant l’accés dels emigrants al padró municipal, com han denunciat la Federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social, la Coordinadora Obrim Fronteres, la Confederació d’Associacions Veïnals de Catalunya i les Sindicatures de Greuges locals. I com tots sabem molt bé, l’empadronament és la clau per accedir a l’atenció sanitària, l’escolarització, els ajuts socials i la regulació administrativa dels immigrants.

La preocupació neix, per tant, del fet que és molt difícil deixar de tenir en compte una realitat que ha apuntat Antoni Puigverd a “La Vanguardia”, quan, en un to claríssim de denúncia, ha dit que “potser per superar el carreró sense sortida, ara Junts fa èmfasi en el fet migratori. Ja fa mesos que la via ripollesa s’ha convertit en un pol d’atracció per als sectors més amargats pel final decebedor del procés. A les xarxes, els agitadors independentistes assenyalen els nouvinguts. Els acusen de la inseguretat i de la pèrdua de pes específic de la llengua catalana.” 

Òbviament, no puc prejutjar què cerca Junts demanant aquestes competències exclusives de l’Estat, però convé estar atents a la futura llei orgànica de transferències perquè la qüestió no deixa de ser preocupant.

El debat que va tenir lloc el passat dimecres sobre les esmenes a la totalitat interposades pel PP i Vox contra la futura llei d’amnistia s’han resolt com era d’esperar: desestimant-les per una majoria absoluta de diputats al Congrés, ja que aquesta majoria plural que dona suport al Govern de Pedro Sánchez, per diversa que sigui, no podia acceptar una proposta que, curiosament, un mes enrere, el mateix PP refusava.

L’esmena proposava la dissolució de partits que promoguin declaracions d’independència o un referèndum il·legal mitjançant la introducció al Codi Penal d’una sèrie de delictes de “deslleialtat constitucional”. Aquesta proposta de tipificació plantejava castigar “aquelles autoritats que promoguin la inobservança de les lleis o incompliment de les resolucions judicials buscant perjudicar la unitat” del país.

En versió del portaveu popular, Miguel Tellado, el seu partit proposava el rearmament i el reforç de l’Estat i de la nostra democràcia (…) tipificant les declaracions d’independència i els referèndums o consultes il·legals i promovent la dissolució d’associacions o persones jurídiques que incideixin en qualsevol d’aquests delictes”.

No hi ha dubte, que en el cas del PP, la dissolució de partits que promoguin declaracions d’independència o un referèndum il·legal i la suspensió de les seves activitats respon a l’eliminació per part del Govern de Pedro Sánchez d’instruments jurídics que abans permetien perseguir aquestes accions. Concretament, Tellado citava la derogació del delicte de sedició i la rebaixa del delicte de malversació impulsats pel Govern de Pedro Sánchez a la passada legislatura. I en aquesta línia, l’esmena pretenia recuperar els articles 544 al 547 del Codi Penal, anteriorment emmarcats en el capítol sobre la sedició. Tot i que, ara, el PP els emmarcava dins els delictes contra la Constitució en lloc de contra l’ordre públic. I suggeria penes de presó de cinc a deu anys i d’inhabilitació absoluta per temps de sis a dotze anys quan es refereixi a declaracions d’independència, i d’un a cinc anys de presó i inhabilitació especial d’un a cinc anys per a les consultes. 

La proposta no deixa de tenir la seva lògica si no fos perquè no concorda poc ni gens amb la posició que el PP va mantenir al ple celebrat al Senat el passat 21 de novembre. Aquell dia, Vox va impulsar una moció a la Cambra alta amb la qual pretenia instar el Govern a sol·licitar la il·legalització d’ERC i Junts, als quals es va referir com a “ultradreta supremacista”. La moció del partit de Santiago Abascal es va trobar, però, amb 257 vots en contra, també els del PP. Només tres senadors van votar-hi a favor. Aleshores, la popular María Yolanda Ibarrola la va rebutjar amb contundència des de la tribuna amb un argument que val la pena tenir en compte: “La porten sabent que aquesta demanda no prosperaria al Tribunal Suprem. La dissolució d’un partit polític és de les mesures més greus que poden ser adoptades en democràcia”. I tenia raó.

No hi ha dubte que la qüestió que s’ha debatut és important i mereix un debat jurídic que, com gairebé tots, comporta opinions contradictòries, perquè, si bé la il·legalització dels partits no és una pena estranya en el nostre corpus jurídic, per dur-la a terme s’han de complir els requisits establerts a l’article 9.2 de la Llei 6/2022, de 27 de juny, que diu textualment que “Un partido político será declarado ilegal cuando su actividad vulnere los principios democráticos, particularmente cuando con la misma persiga deteriorar o destruir el régimen de libertades o imposibilitar o eliminar el sistema democrático, mediante alguna de las siguientes conductas, realizadas de forma reiterada y grave” (conductes que descriu als números següents).

Per tant, actualment, un partit polític només serà declarat il·legal quan la seva activitat vulneri els principis democràtics i, particularment, quan persegueixi destruir la democràcia mitjançant conductes com la de justificar atemptats i donar suport a organitzacions terroristes, arguments amb els quals es va il·legalitzar Batasuna el 2003. Tampoc poden els partits fomentar la violència, perseguir persones per causa de la seva ideologia, creences, sexe o orientació sexual.

Anar més enllà, ampliant aquestes conductes és molt qüestionable. Entre d’altres raons perquè la reforma d’una llei orgànica com el Codi Penal ha de ser en tot cas compatible, no amb una altra llei orgànica com la Llei de partits, sinó amb la Constitució Espanyola i, específicament, amb els drets fonamentals que reconeix interpretats d’acord amb el Conveni Europeu de Drets Humans. I la proposta efectuada pel PP (no entro ja a la de Vox) no respecta la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans, que únicament valida la il·legalització quan hi hagi un greu risc per a la democràcia i aquest risc és real. Un exemple bo d’entendre d’il·legalització seria el d’un partit islamista que proposés instaurar la xaria al nostre país. Però el que el PP proposava amb la seva esmena de reforma del Codi Penal permetria dissoldre els partits que promoguin la independència amb un referèndum il·legal sense la necessitat de convocar-lo de manera efectiva i, encara menys, dur-lo a la pràctica. En això consistiria el delicte de “deslleialtat constitucional”.

Val a dir tanmateix que aquest posicionament no és incompatible amb la discrepància que pugui tenir el PP amb la llei d’amnistia, i menys encara amb la preocupació que molts tenim —fins i tot els qui, com jo, creiem que aquesta és una llei necessària per encarrilar el futur— per l’esborrament que implica dels delictes comesos durant el procés i per les reformes del Codi Penal concebudes per minimitzar les penes, que poden suposar un esperó per “tornar a fer-ho”, que és just el que sostenen alguns sectors de l’independentisme. Penso, per tant, que no és gens estrany que un partit com el PP proposi mesures que pretenguin revertir algunes de les reformes que va dur a terme el govern a la passada legislatura reposant delictes que considera que no haurien d’haver desaparegut i, fins i tot, introduint-hi canvis que puguin suposar un enduriment de les penes.

Però el que no permet la Constitució espanyola vigent des de 1978 és condemnar idees, ni que siguin contràries a l’esperit constitucional, sempre que no s’incorri en delictes o fets sancionables penalment. I la jurisprudència europea ha consolidat una llibertat d’expressió política molt àmplia, igual que ho ha fet el Tribunal Constitucional al nostre país, que, en algunes de les seves sentències, remarca que la nostra democràcia, a diferència de la dels nostres veïns francesos o alemanys, no és una democràcia militant, és a dir, no exclou la possibilitat que els seus preceptes siguin sotmesos a revisió.

Subscric, doncs, l’argument defensat per un important sector de constitucionalistes que han criticat durament la proposta del PP, i més particularment la idea de deslleialtat constitucional i la possibilitat de dissoldre partits que tinguin finalitats que siguin contràries a l’ordre constitucional i perjudiquin la unitat d’Espanya, no sols perquè amb aquesta proposta el PP emula el que Vox ve defensant des de fa temps, sinó perquè, en si mateixa, és contrària a l’ordre constitucional. 

I no sent, l’espanyola, una democràcia militant, qualsevol partit pot defensar el que consideri oportú, i fins i tot pot depassar amb les idees l’ordre constitucional. Els únics límits els imposen, per tant, la Llei de partits i el Codi Penal, interpretats d’acord amb la Constitució i la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, que, amb l’objecte de defensar la llibertat de pensament i el pluralisme ideològic, no permet castigar les idees sinó les accions.