Josep Maria Quintana

El passat 12 de desembre, vaig tenir el plaer de presentar a l’Ateneu de Maó un llibre que no és només una lectura d’actualitat, sinó una alarma cívica: El franquisme en temps de Trump, de Francesc-Marc Àlvaro. Un assaig que mira el nostre present sense nostàlgies ni coartades i que, a partir del cas espanyol, descriu un fenomen global: el renaixement de les ultradretes que, amb nous codis i noves plataformes, reciclen els vells reflexos autoritaris. Deixeu-me que li dediqui l’article d’avui.

Àlvaro parteix d’una paradoxa: Franco no fou derrotat pels aliats i, en la Guerra Freda, va aconseguir legitimar-se com a mur anticomunista. Aquell aval exterior —la famosa abraçada d’Eisenhower a Madrid— va normalitzar la dictadura i en va fer sediment social. Mig segle després, aquesta herència es reactiva. Vox reviscola una nostàlgia que presenta el franquisme com una etapa “de reconstrucció i reconciliació”, i ho fa inserit en la constel·lació ultra internacional, amb Donald Trump com a referent decisiu. El catàleg d’enemics és clar: multiculturalisme, “ideologia de gènere”, ecologisme, globalisme, immigració, “woke”, autonomies i nacionalismes perifèrics. El seu lema emocional rima amb el Make America Great Again: prometen una regeneració nacional que connecta amb un passat idealitzat i excloent.

En aquest marc, l’autor parla de la “commemoració de plàstic” dels 50 anys de la mort de Franco: un recordatori indolor, sense balanços exigents ni reparació efectiva per a les víctimes. Recorda la Llei d’Amnistia de 1977 i la seva ambigüitat fundacional, així com la persistència de continuïtats institucionals i culturals —de fundacions, aplaçaments de la retirada de memorials, serveis d’intel·ligència i pràctiques policials més que dubtoses (penseu amb la policia patriòtica del temps de Rajoy o en el programa Pegasus amb què s’espià els polítics catalans)— que dificulten un veritable trencament amb el passat autoritari.

Un dels capítols més estimulants és el que explica l’èxit ultra entre una part de la joventut. Avui “ser punk” pot voler dir portar l’etiqueta de la provocació il·liberal: menyspreu pel pacte, insult com a mètode, fascinació per l’home fort. Xarxes, agitació i pseudo-periodisme inflamable fan de caixa de ressonància, mentre el dèficit d’educació històrica i la precarització post-2008 faciliten un relat que converteix el ressentiment en identitat. No és nou: els feixismes sempre han buscat capturar la joventut. La novetat és el vernís pop, trendy, d’un feixisme que es ven com a dissidència contra “l’establishment” i que, des de Trump, practica una estètica de reality show.

Àlvaro qualifica Vox de neofranquista —no de postfranquista—: un partit nacional-populista, “nativista”, que no reivindica el retorn formal de la dictadura però en normalitza el llegat i en treu lliçons operatives per al present. El seu ascens accelerat respon a tres onades de crisi (la de l’11-S el 2001, la de la Gran Recessió el 2008 i la dels refugiats el 2015) i a un desplaçament de l’agenda cap a batalles culturals. A Espanya, el procés català actua com a coartada mobilitzadora: l’“enemic interior” pesa més que l’“enemic exterior”. El relat de la nació que proposa Vox —Hispanitat reformulada com a “Iberosfera”, guerra contra la Llegenda Negra de la colonització, recentralització i demolició de l’Estat autonòmic, retrocés del català a l’espai públic (relat que aquests dies també experimentam a Menorca amb la política del Consell Insular)— cerca una èpica regeneradora que apel·la a la memòria d’un imperi perdut.

L’assaig també interroga la dreta convencional. “Feijóo no és Merkel”, escriu Àlvaro, per denunciar la temptació d’imitar l’agenda ultra en immigració, ordre i cultura, una estratègia que, com mostra la història europea, sol afeblir qui la practica i enfortir l’original. La figura d’Ayuso simbolitza aquesta colonització estilística. Davant això, l’autor reivindica el cordó sanitari merkelià i una idea exigent d’Europa com a espai de drets, no només de mercat.

Hi ha, a més, les “restes visibles i invisibles” del règim: monuments franquistes, topografies de la repressió sense reconeixement oficial, reciclatges biogràfics i una alta administració, judicial i eclesiàstica que massa sovint mira el passat amb indulgència. El llibre proposa una memòria democràtica que no obri ferides per plaer, sinó que les tanqui amb veritat, justícia i pedagogia; el contrari del blanqueig que perpetua la ferida en silenci.

Un altre eix és la postveritat. El manual trumpista —d’atacar qui diu la veritat, de mentir sense rubor, de sembrar confusió i de reservar la “veritat” al líder— ha estat importat amb èxit. Internet, indiferent a la falsedat, en multiplica l’efecte. El resultat és una opinió pública anestesiada: la indignació es degrada en indiferència i, finalment, en complicitat. Contra això, Àlvaro reclama reconstruir el vincle entre la llibertat d’expressió i els fets, i desactivar la maquinària del ressentiment que converteix l’altre en enemic ontològic.

El capítol final interpel·la directament el lector: “Nosaltres, els antifeixistes?” Ser demòcrata i ser antifeixista són, per a l’autor, la mateixa cosa. Camus i Arendt li serveixen de brúixola: no n’hi ha prou amb la indignació moral; cal política, llenguatge, institucions i una ètica pública capaç de disputar l’emoció del ressentiment amb una cultura cívica de responsabilitat i pluralisme. No es tracta de normalitzar ni demonitzar a crits, sinó d’enfortir la democràcia: educació històrica, mitjans rigorosos, partits valents, una memòria que no sigui decorat i unes polítiques socials que redueixin la benzina del greuge.

En definitiva, El franquisme en temps de Trump és un mapa per entendre per què avui l’ombra del 1939 pot projectar-se sobre el 2025, i com es pot evitar que aquesta ombra s’espesseixi. Parla d’Espanya, sí, però també de nosaltres: de com ens informam, de com discutim, de què esperam de la política i de si estam disposats a defensar —amb serenor i fermesa— els límits que fan possible la llibertat de tothom.

Hi ha imatges que, sense voler-ho, capturen l’esperit d’una època. Ivan Krastev, al seu assaig sobre Europa (“Europa después de Europa” PUV, 2017) en va oferir una d’aquestes: “els europeus —va escriure—vivim inconscientment a la vora del precipici”. No era només una advertència, sinó una forma d’anomenar un malestar difús —una mena de tremolor interior del projecte europeu que, com els terratrèmols profunds, només es manifesta en vibracions subtils, gairebé imperceptibles. Europa, durant la primera dècada del segle actual, encara mantenia una certa fe en la seva excepcionalitat: la convicció que, després de dos segles de guerres i reconciliacions, havia trobat finalment la fórmula de la pau i la cooperació duradora. Però el brexit i la victòria de Trump, gairebé simultanis (2016), van fracturar aquesta il·lusió amb la precisió d’un cisell.

Des d’aleshores, les paraules de Krastev ressonen amb una clarividència incòmoda: el que semblava improbable —la desintegració de la Unió Europea— ha passat de l’esfera de la fantasia apocalíptica a la de l’hipotèticament possible.

Raymon Aymerich descrivia el passat diumenge un món que s’ha quedat sense teló de fons, com un teatre on els decorats han estat retirats deixant al descobert les parets de formigó. El món “creat” per Trump en deu mesos —una hipèrbole que és alhora diagnòstic i lament— té la lògica dels jocs nocturns amb un triler.

En aquest escenari transaccional, la Unió Europea sembla una institució aturada en un temps més lent, un personatge que encara recita un text clàssic enmig d’una sala que demana improvisació. Aymerich observa representants europeus que “vaguen sense nord”, com si l’alfabet diplomàtic que havien après ja no tingués correspondència amb cap llengua viva. La imatge és contundent: Europa invoca regles que el món ha deixat de reconèixer.

Més encara, els Estats Units i Rússia coincideixen a veure Europa com un obstacle: per a Washington, un fre; per a Moscou, una peça feble. Així, la UE apareix com un projecte que tothom dona per existent, però que pocs es molesten a sostenir.

Enric Juliana, tractant la mateixa qüestió, ens recordava que Europa ha estat sempre un projecte protegit. El 1978, els EUA impulsaven la democratització del sud del continent dins la seva estratègia global. El contrast amb el present és notable: el nou document estratègic nord-americà anuncia suport als “partits patriòtics”, és a dir, a les forces que volen desfer el projecte europeu. De garants de l’estabilitat democràtica, els EUA han passat a ser actors que volen estimular la fragmentació.

Aquesta mutació deixa Europa en un estat de vulnerabilitat inèdit: per primera vegada en dècades, el continent es troba sol, literalment sol, davant un conflicte —el d’Ucraïna— que el travessa existencialment. És com si el vell relat de la unió pel perill exterior hagués quedat suspès, trencat per una Amèrica que prefereix negociar amb Moscou sense comptar amb Brussel·les, i per una Rússia que amenaça amb una guerra total mentre desplega una guerra híbrida constant. Tenim, doncs, que Europa no només ha perdut un aliat: ha perdut el marc mental que li donava sentit.

Krastev ja advertia el 2017 que les democràcies europees havien deixat de ser motors d’inclusió per convertir-se en màquines de por selectiva. D’una Europa oberta i acollidora hem passat a una Europa que es vol fortificar. Allò que durant dècades se celebrava com espai de la llibertat —la supressió de fronteres, la mobilitat com a experiència vital— es redibuixa ara com una geografia de murs, vigilàncies i sospites.

Veiem, doncs, com els populismes, lluny d’esdevenir una tempesta passatgera, s’han assentat com una climatologia estable. I si bé no han aconseguit (encara) capturar el poder central en les grans democràcies europees, la seva influència és prou profunda com per alterar l’arquitectura institucional i el debat públic. Són forces que imposen un to, un ritme i una gramàtica emocional. (Observin, sinó, la deriva de la senyora Prohens i del senyor Villafranca a nivell proper) .

Tanmateix no hauríem de perdre de vista que Europa ha estat més sòlida en la crisi que en l’abundància. La de l’euro, la dels refugiats, la de la pandèmia… cada crisi ha fet aflorar un mecanisme ancestral de supervivència col·lectiva. Ho hem vist en el fons de reconstrucció post-Covid, en els avenços —encara tímids— d’autonomia energètica, i en els tímids intents de coordinació militar davant Rússia.

La Unió Europea és fràgil, sí, però també és una estructura extraordinàriament adaptable: una obra sempre inacabada, capaç de rectificar el rumb, corregir els seus errors i repensar-se quan el món l’obliga a fer-ho. Europa no té un destí predeterminat, però tampoc està condemnada. Existeix perquè milions de persones continuen decidint —amb més pragmatisme que romanticisme— que avançar plegats és millor que tornar a caminar sols.

Aquesta constatació arriba en un moment delicat. Europa ha entrat en un temps de vespres, en un territori d’incertesa en què el dia no s’apaga del tot i la nit encara no comença. És una llum incòmoda, però reveladora: exposa amb cruesa els contorns d’amenaces molt reals —l’autoritarisme global, la pressió migratòria mal gestionada, la fatiga econòmica, les fractures internes— i ens obliga a mirar-les sense filtres ni autoenganys.

El mirall europeu pot semblar avui trencat, però cada tros reflecteix una veritat imprescindible: la necessitat d’una autonomia estratègica real, la urgència d’un lideratge que parli amb claredat, la importància d’una cohesió social que freni els populismes, la conveniència —ja inajornable— d’una defensa comuna.

El precipici hi és, i ignorar-lo seria una irresponsabilitat. Però també és real la possibilitat d’afrontar el futur amb lucidesa i coratge. Europa ha estat imperi, ha estat frontera en flames, ha estat experiment democràtic i ha estat negociació inacabable. Penso, doncs, que encara pot ser un projecte exigent de llibertat madura: imperfecte, difícil, però viable. Si més no, hem d’intentar-ho.

Hi ha límits que una democràcia no pot permetre’s traspassar sense perdre’s a si mateixa. I un d’aquests límits és el llenguatge que converteix éssers humans en deixalles, en amenaces abstractes, en ombres sense rostre ni dignitat. Quan Donald Trump qualifica els immigrants somalis de “fems” i assegura que no els vol al seu país ( “No contribueixen en res. Són fems”, ha dit), no només ataca unes persones concretes, sinó que erosiona deliberadament els fonaments més elementals d’una societat oberta: el respecte, la igualtat i la humanitat compartida.

El que està passant a Minnesota —amb un govern federal enviant més d’un centenar d’agents per “controlar” comunitats perfectament legals, treballadores i integrades— no és només una política migratòria agressiva. És una escenificació teatral de força, una demostració pública de qui pot decidir qui és visible i qui s’ha de descartar. És, en essència, una política de deshumanització.

Trump i els seus aliats inventen fraus massius sense proves, assenyalen persones que ja són vulnerables, i les converteixen en objectius simbòlics d’una batalla cultural destinada a obtenir rèdits polítics. Aquesta estratègia és tan antiga com perillosa: consisteix a fabricar un “nosaltres” pur, amenaçat, i un “ells” contaminant. És el mateix mecanisme que denuncia Caroline Emcke (“Contra el odio” Ed. Taurus) quan parla del dogma de la univocitat: la necessitat fanàtica de simplificar el món fins a convertir-lo en una caricatura, on només hi ha bons i dolents, purs i impurs, nadius i intrusos.

Però aquest tipus de discurs no només falseja la realitat, també la trenca, la parteix en blocs incompatibles, i ho fa amb una violència subtil però devastadora. Quan un president afirma que hi ha comunitats senceres que “no contribueixen en res”, està reduint trajectòries vitals, històries d’esforç, aportacions culturals i econòmiques a un únic estereotip infame. I sobretot, està marcant un camí: el de la permissivitat davant l’odi.

És aquí on Emcke ens alerta: no es pot combatre el fanatisme amb més fanatisme, ni l’odi amb més odi. Però això no significa resignar-se. Significa que la crítica ha de ser ferma sense ser destructiva, ha de desemmascarar les estructures de poder i els discursos de l’exclusió, però sense alimentar la mateixa lògica que es pretén combatre.

I llavors, què cal dir amb claredat sobre Trump i les polítiques que encapçala? Cal dir que són moralment corrosives. Que degraden el debat públic fins a convertir-lo en un combat de consignes buides. Que instrumentalitzen el patiment de persones reals per satisfer una fantasia nacionalista impossible: la d’un país homogeni, pur, sense dissidències ni diversitats. I cal dir, sobretot, que aquest projecte no porta a cap estabilitat ni seguretat, sinó a un augment de la por, de la divisió i de la violència.

Quan una administració cancel·la entrevistes de residència permanent o cerimònies de naturalització sense explicació, està jugant amb vides humanes com si fossin fitxes d’un tauler. Quan fa esperar anys a famílies i després els tanca la porta a la cara amb un decret improvisat, no està governant: està humiliant. I un govern que humilia no és fort; és profundament feble. Necessita permanentment enemics nous per alimentar la seva narrativa, perquè no pot construir res sòlid ni inclusiu.

En canvi, les comunitats somalis de Minnesota —a les quals Trump vol presentar com una amenaça— són un exemple vivent del que Emcke defensa: la convivència plural, la individualitat que només pot florir quan s’inscriu en un espai compartit de respecte i llibertat. La majoria tenen estatus legal, treballen, estudien, aporten. Són, senzillament, ciutadans i veïns. I és aquesta normalitat quotidiana la que el trumpisme no pot tolerar, perquè desmunta el relat de por que necessita constantment alimentar.

Quan els fanàtics inventen un enemic, no estan descrivint la realitat: estan projectant les seves pròpies febleses, el seu propi pànic a la complexitat del món. I és per això que la resposta democràtica no pot consistir a reduir-se al seu nivell, sinó a fer exactament el contrari: reivindicar la pluralitat com a força, la diversitat com a condició de llibertat, el respecte com a base de la convivència.

Trump diu que la ciutadania és un “privilegi” reservat als “millors entre els millors”. Però darrere d’aquesta frase aparentment meritocràtica s’amaga una idea sinistra: la d’un govern que decideix qui és prou humà, prou digne, prou “pur” per ser reconegut i respectat. Aquesta idea és incompatible amb qualsevol concepció liberal de la democràcia. És incompatible amb els drets humans. És incompatible amb qualsevol societat que vulgui anomenar-se civilitzada.

La resistència a l’odi —com afirma Emcke— neix del reconeixement de la singularitat de cada persona i de la necessitat de construir un “nosaltres” inclusiu. Però aquest “nosaltres” mai no pot estar basat en la por, ni en la sospita, ni en la persecució política de minories. Ha d’estar basat en la convicció que la diversitat no amenaça la llibertat, sinó que la fa possible.

Per això cal denunciar Trump sense vacil·lacions: perquè les seves polítiques són un atac frontal a aquesta idea de convivència. I perquè un projecte polític que necessita deshumanitzar per governar és, en el fons, un projecte autoritari disfressat de patriotisme.

La democràcia, si vol defensar-se, només té un camí: seguir sent democràcia. I això exigeix plantar cara —sense por, sense odi, però amb una determinació absoluta— a qualsevol intent de destruir la dignitat humana en nom de la por o de la identitat.