Josep Maria Quintana

Aquest estiu, Espanya ha tornat a viure una tragèdia anunciada. Segons el sistema europeu Copernicus, fins al 19 d’agost ja s’han calcinat 382.607 hectàrees, superant de llarg les xifres de 2022, que ja havia estat el pitjor any del segle. Set morts, més de 31.000 persones evacuades i un paisatge natural arrasat que trigarà dècades a recuperar-se són les dades més visibles d’una catàstrofe que té dimensions molt més profundes.

El cost econòmic és esfereïdor. Cada hectàrea cremada ens costa uns 24.000 euros entre extinció i reforestació, mentre que la prevenció no arribaria als 500. Si fem números, les hectàrees cremades aquest estiu representen 9.182 milions d’euros. Una factura que multiplica per cinquanta el que hauria costat invertir en mesures de prevenció. A aquest cost directe cal afegir-hi els milers de milions en pèrdues agrícoles, ramaderes, turístiques i immobiliàries; l’augment de primes d’assegurances; la caiguda del valor de la propietat en zones afectades; la interrupció del transport i de l’activitat econòmica; i, sobretot, el dany ambiental incalculable que suposa perdre biodiversitat i sòl fèrtil.

Però la devastació no és només econòmica i ecològica: també és humana. Famílies senceres han hagut d’abandonar les seves llars, molts agricultors i ramaders veuen com desapareix el treball de generacions i els serveis d’emergència han de suportar jornades extremes que deixen seqüeles físiques i psicològiques. L’impacte en salut pública és també preocupant: malalties respiratòries per fum, estrès posttraumàtic i una pèrdua notable de productivitat laboral.

Davant d’aquesta realitat, sorprèn —o potser ja no tant— la incapacitat dels nostres representants polítics per reaccionar amb sentit comú i unitat. En lloc de posar-se d’acord en protocols conjunts i reforçar la prevenció, cada episodi d’incendis o de catàstrofes naturals, com la DANA que va arrasar València a l’octubre passat, es converteix en una batalla partidista. El govern central es desmarca assegurant que és competència autonòmica; les comunitats acusen Madrid de desatenció; i l’oposició aprofita per carregar contra l’executiu de torn.

Aquest espectacle de retrets i declaracions encreuades deixa al descobert una veritat incòmoda: no hi ha una política d’Estat davant emergències que ja formen part estructural del nostre futur climàtic. El que hi ha és una lluita permanent pel relat i pel rèdit electoral, mentre el territori crema o s’inunda.

És especialment greu si recordem que les solucions existeixen i estan demostrades. El pasturatge extensiu redueix l’excés de biomassa; les cremes prescrites eliminen vegetació de forma controlada; les brigades locals i la vigilància comunitària permeten una detecció primerenca; i la inversió en gestió forestal genera ocupació i estalvia costos futurs. Tot això funciona en altres països i també en algunes regions espanyoles. Però requereix planificació, inversió sostinguda i, sobretot, coordinació entre administracions. Just el que falla una vegada i una altra.

El Tribunal de Comptes Europeu fa anys que denuncia les deficiències en les polítiques de prevenció a Espanya. Algunes autonomies han retallat pressupost en neteja de boscos i manteniment de franges de seguretat, prioritzant altres partides més “rendibles” electoralment. I alhora, es destinen recursos ingents a mitjans aeris i operacions d’extinció que, tot i ser imprescindibles, arriben massa tard: quan el foc ja ho ha arrasat tot pel davant.

El contrast és evident. Cada euro invertit en prevenció en pot estalviar desenes en extinció i centenars en pèrdues derivades. Però la política immediatista prefereix actuar sobre el desastre —i sortir a la foto— abans que evitar-lo. No és només ineficiència; és una irresponsabilitat que posa en risc vides humanes, el futur econòmic de zones rurals i la salut ambiental del país.

La situació recorda, salvant les distàncies, als dies de la pandèmia, quan l’exministre Salvador Illa va aconseguir un cert model de cogovernança amb les comunitats autònomes. No va ser perfecte, però almenys hi havia la consciència que la unitat era necessària. Avui, en canvi, davant cada emergència, sembla que l’únic objectiu és desgastar l’adversari polític. El resultat és que les comunitats apareixen com a simples escenaris de la batalla entre líders estatals, mentre les víctimes reals són els ciutadans.

El drama dels incendis i de les inundacions ens interpel·la directament. No és només una qüestió tècnica ni de pressupostos: és una prova de maduresa democràtica. Som capaços d’assumir que el canvi climàtic ens obliga a cooperar més enllà de colors polítics? O continuarem convertint cada desastre en una arma llancívola?

El país no es pot permetre aquesta dinàmica. Necessitem un pacte d’Estat per a la gestió d’emergències climàtiques, amb protocols clars, finançament garantit i una coordinació real entre nivells de govern. Necessitem també educació ambiental i una aposta per la gestió forestal sostinguda. I, sobretot, necessitem polítics capaços de mirar més enllà de les pròximes eleccions.

Que aquest pacte el proposi el Govern o l’oposició, a mi m’és igual. El que no em sembla acceptable és que ens quedem sense pacte perquè el PP es nega a donar suport al del PSOE i aquest el que s’acaba de treure de la màniga el PP (però no ha aplicat a les regions autònomes on governa).

La irrupció i el creixement de partits com Vox a l’Estat espanyol o Aliança Catalana a Catalunya no són un accident, sinó un símptoma d’una societat que, en part, ha decidit convertir la por i el rebuig a l’altre en bandera política. El mecanisme és simple i efectiu: assenyalar el migrant, especialment el musulmà, com a amenaça; reduir-lo a tòpics; i alimentar un clima de sospita permanent.

Aquest discurs, tan repetit, ja ha contaminat el debat públic. Tant, que alguns responsables eclesials s’han vist obligats a reaccionar. El cas del bisbe Joan Planellas de Tarragona és significatiu: davant d’actituds clarament racistes en l’àmbit polític, ha recordat que la convivència i el respecte no són negociables. Les seves paraules han incomodat sectors que viuen del conflicte i de la divisió, perquè els discursos d’odi s’alimenten del silenci còmplice.

En aquest context, les paraules del bisbe Jesús Sanz, d’Oviedo, han estat especialment greus. Referir-se als musulmans amb l’expressió despectiva de “moritos” és irresponsable. No només transmet menyspreu; contribueix a legitimar un llenguatge que partits xenòfobs han convertit en eina quotidiana. El risc és evident: la frontera entre el discurs polític de l’odi i el llenguatge eclesial queda perillosament esborrada.

El racisme rarament es proclama obertament. Sovint es disfressa de preocupació per la seguretat, per la identitat cultural o per la cohesió social. Però les paraules tenen conseqüències: quan un líder religiós utilitza diminutius ofensius, convida a percebre un col·lectiu com a ciutadans de segona.

La política té dret a discrepar sobre gestió migratòria, recursos socials o polítiques d’integració. El que no pot fer és degradar la dignitat de persones concretes, reduint-les a un problema o a un insult col·lectiu. Quan Vox parla dels immigrants com d’una amenaça estructural, o quan Aliança Catalana els converteix en el blanc dels seus mítings, no fa política: practica la deshumanització.

És aquí on la responsabilitat moral dels líders —polítics i religiosos— és immensa. Poden optar per encendre el foc o per apaivagar-lo, poden alimentar la por o bé apostar pel respecte i la convivència.

Per als cristians, la resposta no es troba només en la política, sinó sobretot en l’Evangeli. Marc narra un episodi revelador: la trobada de Jesús amb la dona sirofenícia (Mc 7,24-30). Ella era estrangera, marginada pel seu origen, i tot i així, amb fe i perseverança, aconsegueix que Jesús obri la seva missió més enllà de les fronteres d’Israel. L’ensenyament és clar: l’amor de Déu no té límits ni exclusions.

Aquí hi ha una advertència actualíssima: quan la institució religiosa es posa al servei de prejudicis culturals o polítics, es desvia del cor de l’Evangeli.

El missatge de Marc és nítid: en el Regne de Déu no hi ha estrangers. I el Crist convida a mirar l’altre —sigui migrant, refugiat o musulmà— no com a amenaça, sinó com a germà.

El Concili Vaticà II va ser igualment contundent. Gaudium et Spes (29) declara que “Tota forma de discriminació en els drets fonamentals de la persona, per raó de sexe, raça, color, condició social, llengua o religió, ha de ser vençuda i erradicada com a contrària al pla de Déu”.

A Nostra Aetate (3), l’Església afirma que “mira amb respecte els musulmans, que adoren l’únic Déu, vivent i subsistent, misericordiós i omnipotent”. Insultar-los no és només una manca de respecte: és una contradicció frontal amb el magisteri de l’Església.

I Lumen Gentium (13) recorda que tots els pobles estan cridats a formar part del Poble de Déu. No hi ha categories ni ciutadans de primera i de segona: només germans i germanes.

El Papa Francesc va insistir que “no es tracta només de migrants, es tracta de la nostra humanitat”. Per tant, quan una societat permet que els més febles siguin convertits en boc expiatori, posa en joc la seva pròpia dignitat col·lectiva.

Això val també per a l’Església: no es pot predicar l’amor al proïsme i tolerar un llenguatge que degrada persones concretes, senyor bisbe d’Oviedo. No n’hi ha prou amb declaracions institucionals: cal coherència, valentia i claredat. El silenci o la complicitat, encara que sigui inconscient, acaben sent un aval al discurs de l’odi.

Vox i Aliança Catalana han fet del menyspreu als migrants un instrument polític. És legítim combatre-ho des de la política, però també des de l’ètica i la fe. Els cristians estem cridats a fer-ho amb veu clara: no al racisme, no a la xenofòbia, no al menyspreu disfressat de debat públic.

Per això, quan un bisbe parla com un agitador i no com un pastor, cal denunciar-ho amb fermesa. Perquè el que està en joc no és només la coherència de l’Església, sinó la qualitat democràtica i humana de tota la societat.El missatge de l’Evangeli i del Concili és coincident: Déu no fa distinció de persones. L’Església, si vol ser fidel a Crist, tampoc pot fer-la. La fraternitat no és una opció, és l’essència de la fe.

Hi ha una frase que defineix bé la política catalana —i, per extensió, l’espanyola— d’avui: “No importa el que passi, importa el que expliquem que ha passat.” L’últim exemple és la valoració del primer any de Salvador Illa com a president de la Generalitat. Junts i el Partit Popular coincideixen en suspendre’l. Però el motiu d’aquest suspens és diametralment oposat.

Per a Junts, Illa és el president que ha aixecat un “tripartit del 155”, que ha votat més de 80 vegades amb PP i Vox i que ha emprès una “desnacionalització” de Catalunya. Per als populars, en canvi, Illa és el president que cedeix davant del “separatisme” per protegir Pedro Sánchez. Per a uns, és massa espanyolista; per als altres, massa independentista. Una paradoxa que no només fa somriure sinó que il·lustra fins a quin punt la política ha abandonat l’anàlisi objectiva per refugiar-se en relats prefabricats.

En un debat sa, les crítiques haurien de partir d’una base comuna de fets: quines mesures ha pres el govern? Quins resultats han donat? Quins objectius s’han complert i quins no? Però avui això sembla ciència-ficció. Tant a l’independentisme com al constitucionalisme més dur, el guió està escrit abans de començar la pel·lícula. La feina del partit no és descriure la realitat, sinó modelar-la perquè encaixi amb el seu relat.

Així, l’acord de finançament assolit el 14 de juliol és llegit per Junts com una humiliació —cap euro nou, cap singularitat— i pel PP com un privilegi —un “cupo separatista” que trenca la solidaritat autonòmica. El mateix document serveix per sostenir dues tesis contràries sense que ningú s’aturi a examinar les xifres amb serenitat.

Aquest mecanisme no és nou, però s’ha accentuat amb la polarització i les xarxes socials. La política s’assembla cada cop més a una sèrie televisiva amb temporades interminables, on cada personatge juga el paper assignat: l’heroi, l’antagonista, el traïdor, el salvador. No hi ha lloc per a girs de guió que trenquin el personatge. Si l’adversari fa alguna cosa positiva, cal minimitzar-la o reinterpretar-la com a part d’un pla ocult.

El resultat és que qualsevol intent d’anàlisi equilibrada es percep com a sospitós. El periodista, l’acadèmic o el ciutadà que reconeix mèrits puntuals a un adversari polític és acusat de vendre’s o de “fer el joc a l’altre bàndol”. Vivim, doncs, una cultura que penalitza la moderació i premia el dogmatisme.

He dut aquí el cas d’Illa perquè em sembla paradigmàtic, ja que concentra totes aquestes dinàmiques. Junts li retreu que no s’hagi plantat davant de Madrid en temes com el dèficit fiscal o el traspàs de Rodalies, i que hagi incomplert compromisos d’investidura. I el PP li retreu exactament el contrari: que cedeixi davant del nacionalisme català, que protegeixi el PSOE i que no hagi “tancat” la fase política oberta pel procés.

El diagnòstic és clar: per a uns, Illa és massa tou amb Espanya; per uns altres, massa tou amb Catalunya. El que podria ser llegit com un intent de governar des del centre és interpretat, inevitablement, com a feblesa o traïció, segons qui ho miri.

La discrepància és necessària en democràcia. Però el problema arriba quan aquesta discrepància és impermeable als fets. Si les xifres d’atur baixen, per a uns serà gràcies al govern central i per als altres malgrat aquest. Si la inversió estatal creix, per a uns serà un “pegat” insuficient i per als altres un malbaratament de recursos. El contingut objectiu de les dades és irrellevant; el que importa és com encaixen dins del relat previ.

Aquesta impermeabilitat té, però, les següents conseqüències greus: A) El bloqueig institucional, perquè qualsevol iniciativa és rebutjada si la impulsa l’adversari, sense importar-ne el contingut. B) La polarització emocional, perquè la política es converteix en una guerra cultural constant, on cada decisió és una batalla simbòlica. I C) La desafecció ciutadana, perquè molta gent, farta del soroll, es desconnecta de la política, deixant més pes als nuclis durs.

Quan no hi ha un espai compartit de fets, el debat democràtic s’erosiona. I sense aquesta base és impossible construir consensos mínims: Els acords tècnics es tornen sospitosos; les reformes a llarg termini són inviables i la negociació es veu com una concessió inacceptable.

Sortir d’aquesta trampa exigeix, però, voluntat i cultura democràtica. Voluntat per part dels partits, que haurien d’acceptar que l’adversari pot tenir raó en algun punt sense que això signifiqui rendició. I cultura democràtica per part dels mitjans i la ciutadania, que haurien d’exigir dades contrastables, indicadors clars i avaluacions independents.

Tornant, doncs, al cas de Salvador Illa, que he dut a col·lació, potser la qüestió de fons no és afirmar si ha estat un bon o mal president en aquest primer any, sinó si encara som capaços de respondre a aquesta pregunta amb rigor. Perquè si cada fet és reinterpretat segons el relat de qui el jutgi, la discussió no es fa sobre la realitat, sinó sobre quina ficció aconsegueix més adeptes.

La política, en teoria, és l’art de governar. Però si seguim pel camí he em emprès, correm el risc que es converteixi definitivament en l’art de narrar. I en aquest terreny, la veritat  sempre tindrà les de perdre.

En un món sacsejat per crisis simultànies —climàtica, social, tecnològica i espiritual—, les paraules del pensador Rafael Argullol a l’entrevista que li ha publicat “La Vanguardia” (5.08.25) ressonen amb una força inusitada: “El món només es pot salvar amb el retorn a l’humanisme.” La seva afirmació, lluny de ser una proclama romàntica o idealitzadora del passat, és una diagnosi precisa i urgent sobre l’estat del nostre temps. I potser també una brúixola per a tots nosaltres.

Argullol torna a posar el focus en el Quattrocento, aquell segle prodigiós que, segons ell, va protagonitzar la mutació cultural més profunda de la història de la humanitat. “Fou un segle en què va canviar la visió de la Terra, es descobrí Amèrica i el mar va passar a ser un de sol. Va canviar completament la idea del cos humà.” Amb aquestes paraules, l’autor no es limita a elogiar un període de glòria artística, sinó que apunta a una transformació radical en la manera com l’ésser humà es comprenia a si mateix i comprenia el món. Avui, aquest canvi és igualment necessari, però amb altres coordenades.

El pensament humanista renaixentista situava l’ésser humà com a mesura de totes les coses, celebrant la seva llibertat, creativitat i dignitat. Però com recorda Argullol, aquell humanisme “era eurocèntric”, i en molts sentits excloïa altres veus: la de la dona, la dels pobles no europeus, la de la natura… D’aquí que ell reivindiqui un “humanisme pluricèntric”que dialogui amb altres tradicions i que assumeixi plenament la diversitat del món actual. No es tracta de repetir el passat, sinó de continuar la seva millor intuïció: posar la persona —amb tota la seva complexitat— al centre de l’univers.

Però, com ell mateix adverteix, no podem parlar de retorn a l’humanisme sense revisar l’individualisme contemporani. Si el renaixement reivindicava la llibertat interior i l’afirmació de l’individu creador, avui l’individualisme s’ha transformat sovint en el seu contrari: “una espècie de mercaderia que produeix i consumeix”. La llibertat ha estat colonitzada pel mercat i per la lògica del rendiment. L’individu ha deixat de ser un misteri per esdevenir una marca personal, un perfil de xarxes, un algoritme optimitzat. Hem substituït la interioritat per l’aparença (penseu en els enganys sobre les titulacions acadèmiques) i el sentit de les coses per l’eficiència.

D’aquesta manera, Argullol fa una crítica punyent al món actual, on la idea de l’ésser humà ha esdevingut, diu, “grossera i quasi diria que grotesca”. Ens hem avesat a la manipulació, al fake, al decorat (a aparentar el que no som). I potser per això costa tant trobar avui una veu capaç d’afirmar amb convicció, com ho va fer Pico della Mirandola al segle XV, que “l’home és un gran miracle”. Per a Argullol, aquesta pèrdua de la grandesa interior de l’ésser humà és més greu que qualsevol crisi política o econòmica: és una crisi d’esperit, una erosió del que ens fa realment humans.

I tanmateix, hi ha esperança. Perquè si una idea recorre tota l’entrevista és la d’una urgència moral de recuperar el sentit de la dignitat, de la llibertat, de la creació i de la compassió. Per a ell, la compassió —“compartir la passió, la dignitat, la llibertat”— no és un valor sentimental o religiós, sinó profundament humanista. És la consciència que en explotar o instrumentalitzar l’altre, perdo també la meva pròpia humanitat. Una afirmació que em sembla revolucionària.

Un altre front que Argullol obre amb lucidesa és el de la tecnologia. L’expansió de la intel·ligència artificial, diu, obre un escenari en què “la criatura podria substituir el creador”, com ja advertia la ciència-ficció en pel·lícules com Blade Runner. La humanitat, que es creia alliberada després de la “mort de Déu”, corre ara el risc d’afrontar la seva pròpia mort simbòlica. Sense fer-se preguntes, sense posar-se límits, sense un projecte de sentit, l’ésser humà pot convertir-se en una peça obsoleta dins de sistemes que ja no controla. El perill no és la màquina, sinó la nostra renúncia a pensar-nos.

Tot això converteix la proposta de Rafael Argullol en una crida radical: repensar què vol dir ser humans avui. No per nostàlgia, sinó per responsabilitat. No es tracta de tornar enrere, sinó de reprendre una línia interrompuda. Un fil que va d’Atenes a Florència i que pot arribar fins a nosaltres si el fem viure amb paraules i accions. Un humanisme que no ignori la ciència, però que tampoc sacrifiqui l’ètica. Que assumeixi la pluralitat, però no caigui en el relativisme. Que sigui capaç de mirar als ulls l’altre —humà, animal o planeta— i reconèixer-hi una dignitat compartida.

Aquest nou humanisme, afirma Argullol, ha d’alimentar també una nova democràcia. No la mera forma electoral o institucional, sinó una manera de viure junts amb respecte, amb memòria, amb justícia. “Tot el que atempti contra la dignitat dels altres no és llibertat”, afirma amb contundència, desmuntant així el fals dilema entre llibertat individual i responsabilitat col·lectiva. El capitalisme salvatge, diu, ha degradat la noció mateixa de llibertat, convertint-la en excusa per a l’abús, l’explotació o l’oblit. Tornar a l’humanisme és també tornar a pensar què vol dir viure dignament amb els altres.

És difícil llegir aquesta entrevista sense sentir-se interpel·lat. Quan Argullol assenyala que “sense memòria no som res”, no només parla de cultura o d’art, sinó de l’experiència humana més bàsica: la capacitat d’aprendre, de recordar, de transmetre. I potser, en això, l’esperança està encara viva. No en els algoritmes, ni en els mercats, ni en les promeses buides del poder, sinó en la capacitat de pensar i de crear. També en la compassió, la lucidesa i la rebel·lia. Tres noms antics per a una nova resistència.

Si volem salvar el món, no n’hi ha prou amb solucions tècniques. Necessitem una nova mirada. I potser —només potser—, l’humanisme que proposa Rafael Argullol és la millor forma de començar a recuperar-la.

En plena ebullició mediàtica pel cas de Noelia Núñez, que ha dimitit com a diputada i dirigent del Partit Popular després que es descobrís que va inflar el seu currículum amb estudis universitaris que mai va acabar, seguit del cas, també descobert aquesta setmana, de José María Ángel, que, presumiblement, va accedir al càrrec que ostentava a la Comunitat Valenciana havent falsificat un títol universitari, correm el risc de caure en l’anècdota i perdre de vista el nucli de la qüestió. No es tracta només d’unes mentides puntuals, ni d’unes simples irregularitats administratives. El que realment ha quedat exposat en aquests casos és la relació entre la veritat, l’autenticitat i la confiança en la política. I això no és un tema menor: afecta el fonament moral de la vida pública.

No cal fer llenya dels arbres caiguts. De fet, resulta comprensible —encara que no justificable— que algú, sentint-se insegur o pressionat, hagi volgut embellir el seu perfil. Noelia Núñez va al·legar que la falsa atribució del doble grau en Dret i Ciències Polítiques havia estat una “equivocació” en una web institucional, i José María Ángel ha dimitit dels seus càrrecs afirmant que, en el seu expedient, no hi ha cap mena d’irregularitat. Però el cert és que, en el cas de Núñez, aquella titulació apareixia no només al portal del Congrés, sinó en entrevistes, xarxes socials i intervencions públiques. I en el cas d’Ángel, constava al seu expedient administratiu com a funcionari. El que la diputada presentava com un error puntual i Ángel afirma que és una persecució política, la resta del país ho llegeix com una construcció deliberada. Com una falsedat manifesta.

El problema no és, en cap cas, no tenir una carrera universitària. Afortunadament, la democràcia no exigeix títols per ser diputat (encara que sí per accedir a determinades funcions públiques). De fet, hi ha hagut grans polítics sense estudis reglats, però amb una profunda cultura política i una sòlida vocació de servei. El problema rau en mentir sobre qui som. I quan aquest engany es fa des d’una posició de poder i representació pública, la gravetat augmenta exponencialment.

La pregunta clau que ens hem de fer és: Per què algú menteix sobre la seva trajectòria? Pot haver-hi diverses motivacions: la por a no ser prou considerat pels ciutadans, la voluntat de destacar en un entorn competitiu, el mimetisme amb altres figures més “brillants”, o simplement l’esperança que ningú no ho comprovarà. Però la motivació no eximeix de responsabilitat. Més aviat ens parla de la cultura política en què vivim: una cultura que premia la imatge, la velocitat i l’ambició, sovint per damunt de la substància i la veracitat.

Quan un polític menteix sobre els seus estudis, no només s’enganya a si mateix. Enganya la ciutadania, trenca el pacte implícit de confiança i erosiona la credibilitat de la institució que representa. El càrrec públic no pertany a qui l’ocupa, sinó a la societat. Per això les exigències morals són —i han de ser— més altes que en l’esfera privada. No es tracta de ser perfecte, sinó de ser honrat, transparent i coherent amb allò que es predica.

És cert que la política està plena de matisos, i que la veritat —sobretot en els debats ideològics— no és sempre fàcil de delimitar. Però una cosa és discrepar sobre idees, i una altra és falsejar dades objectives sobre la pròpia vida. Aquesta darrera mena de mentida és la més perillosa perquè ataca directament la integritat del representant, que és qui encarna la paraula pública davant del poble.

Noelia Núñez i José María Ángel han dimitit, i això cal reconèixer-ho com un gest de responsabilitat. Però també cal entendre que la seva renúncia no tanca la qüestió. De fet, l’obre. Perquè ara hem de preguntar-nos quins mecanismes han fallat. Com és que ningú no va verificar les dades? Com és que cap responsable del partit no va advertir-ho abans? Com és que, a la Diputació de València, ningú no verificà la titulació? Quina cultura interna permet que aquestes pràctiques passin desapercebudes —o siguin tolerades— fins que esclaten als mitjans?

Aquesta mena de casos no són simplement errors individuals. Són símptomes d’una tolerància estructural a la impostura. I mentre aquesta cultura persisteixi, n’hi haurà més. Avui és un currículum, demà pot ser una contractació irregular, una adjudicació dubtosa o una promesa electoral buida. Mentir sobre un mateix no és només una mentida personal. És un senyal de com es concep l’exercici del poder.

El ciutadà, per la seva banda, també té una tasca: la de discernir. Perquè no tots els errors són iguals. No totes les mentides són insignificants. No és el mateix rectificar ràpidament i de manera honesta que resistir amb excuses fins que la pressió és insostenible. I tampoc és admissible que els partits utilitzin aquests episodis com a armes per atacar l’adversari, mentre minimitzen els casos interns (és el que han fet PP i PSOE). La doble vara de mesurar només afegeix cinisme i allunya la gent de la política.

Caldria aprofitar l’ocasió per establir mecanismes de verificació curriculars per a qualsevol càrrec electe o designat. Igual com es demanen certificats per accedir a una plaça pública, també hauria de ser obligatori verificar les dades exposades en els perfils institucionals. No es tracta de desconfiar a priori de tothom, sinó d’establir una cultura de transparència sistemàtica. La confiança, en política, s’ha de guanyar i protegir.

Però més enllà dels protocols, hi ha una qüestió de fons que ens interpel·la com a societat: per què vivim en un entorn on sembla més important semblar que ser? Què diu de nosaltres com a comunitat política que una persona es vegi empesa a inventar títols per sentir-se vàlida? Potser el problema és més profund, i afecta no només els polítics, sinó la mirada amb què jutgem les trajectòries vitals i les aptituds per al lideratge.

La política no necessita més títols, sinó més veritat. I la veritat comença per un mateix. Per saber qui som, què hem fet i fins on podem arribar, sense màscares ni ficcions. El coratge d’assumir les pròpies limitacions és, al capdavall, una mostra de maduresa personal i pública.

Que el cas Noelia Núñez i de José María Ángel serveixi, doncs, no per estigmatitzar unes persones concretes, sinó per recordar-nos com d’essencial és la veracitat en la vida democràtica. I per exigir a tots —també als votants— que la política no sigui un espai on valgui tot, sinó un lloc on el valor de la paraula es mantingui com a fonament insubornable de la confiança col·lectiva.