Josep Maria Quintana

Hi ha una línia invisible, però sagrada, que tot representant públic no hauria de travessar mai: la que separa l’ambició legítima del poder de la destrucció deliberada del terreny de joc democràtic. Aquest juny del 2025, diversos líders polítics han decidit creuar-la sense vacil·lar. El resultat? El deteriorament accelerat de la confiança ciutadana en les institucions i la deslegitimació del sistema democràtic. I això, sigui als Estats Units, a Brussel·les o a Madrid, és un preu massa alt.

Mark Rutte, recentment nomenat secretari general de l’OTAN, ha optat per fer de majordom de Donald Trump en lloc de liderar amb dignitat una de les institucions internacionals més rellevants del món. Les seves paraules, “Europa pagarà a lo grande i serà la teva victòria”, dirigides a Trump, no només van provocar vergonya entre els assistents a la cimera, sinó que simbolitzen una rendició humiliant de l’esperit europeu davant d’un populisme reaccionari que ha menystingut reiteradament els valors fundacionals de l’Aliança Atlàntica.

El càrrec de Rutte no és honorífic. Representa la veu de la coordinació militar i política d’Occident. Davant d’autocràcies com la russa o la xinesa, Europa necessita líders amb fermesa, no aduladors que es postren davant el poder, esperant un somriure o una foto. Rutte no ha estat a l’altura, i el mal que fa no és només simbòlic: és estratègic. Europa queda debilitada en la seva posició i Trump en surt reforçat com a figura inevitable i temuda.

Però si pensem que aquest esperpent és exclusiu de la geopolítica internacional, només cal girar la vista cap a Espanya per comprovar com aquí també el lideratge polític es converteix en una cursa cap al precipici institucional. El Partit Popular, amb Feijóo al capdavant i Aznar i Rajoy com a acompanyants de luxe, ha decidit seguir fil per randa el manual trumpista. El dany és doble: trenca amb la mínima responsabilitat institucional que s’espera d’una oposició i mina la credibilitat del sistema electoral espanyol.

Qüestionar, sense cap prova, el vot per correu; insinuar fraus electorals; parlar obertament de “pucherazo” és assumir que tot val amb tal de desgastar el govern. És una estratègia irresponsable que no només erosiona el PSOE, sinó que fa mal a la democràcia. Quan els ciutadans comencen a desconfiar del sistema electoral, el pas següent és la desafecció, el radicalisme i, en el pitjor dels casos, l’acceptació de solucions autoritàries com a resposta a un sistema presumptament corrupte.

El PP, en lloc de presentar-se com una alternativa sòlida i sensata, s’ha llançat a competir amb Vox per veure qui és més incendiari. Aquesta actitud suïcida no només l’afebleix com a opció política, sinó que deixa el país orfe d’una dreta constitucionalista que assumeixi les regles del joc. Sembla que prefereixen incendiar el castell a esperar amb paciència que els qui hi habiten acabin per sortir. I mentrestant, la política espanyola es degrada sessió rere sessió, amb insults, desqualificacions i un ambient de taverna que allunya el Congrés de qualsevol idea de sobrietat institucional.

En aquest context, no ajuden tampoc les figures històriques que haurien de contribuir a la moderació. Felipe González, expresident socialista, ha decidit jugar a la contra del seu propi partit, amenaçant de no votar més el PSOE si es consuma la llei d’amnistia. Potser oblida que la política no consisteix a ser fidel a una posició inamovible, sinó a governar en la realitat del moment. I la realitat actual exigeix buscar una solució política que posi fi al conflicte català. Pedro Sánchez ho va dir clarament: “A pesar de tots els atacs, el que està fent aquest Govern és molt important per a garantir la convivència i la unitat d’Espanya”.

El que està en joc no és només una llei o una legislatura. És la convivència entre ciutadans i la confiança en les regles del joc. I si fins i tot els qui van contribuir a consolidar la democràcia fa dècades avui decideixen dinamitar-la en nom d’una nostàlgia perillosa, què podem esperar de les noves generacions?

El que uneix aquests episodis –el servilisme de Rutte, el populisme incendiari del PP, la intransigència de Felipe González– és una mateixa pulsió: la incapacitat d’assumir els límits institucionals del poder. Uns perquè aspiren a tornar-hi a qualsevol preu. D’altres, perquè es resisteixen a perdre influència. I alguns, com Rutte, perquè confonen liderar amb complaure.

Davant d’aquest panorama, la ciutadania necessita referents sòlids. Líders que entenguin que el poder no és una fi, sinó un mitjà per garantir el benestar, la llibertat i la cohesió. Líders que sàpiguen perdre amb dignitat i guanyar amb mesura. Que no cridin al frau quan perden, ni renunciïn als seus principis per agradar a qui potser torni a manar. Que recordin que una institució no és un escenari, sinó un compromís amb la història i amb el futur.

No és només una qüestió d’estil. És una qüestió de supervivència democràtica.

En el moment en què escric aquestes línies, la presumpció d’innocència protegeix Pedro Sánchez de qualsevol acusació penal directa relacionada amb els casos de José Luis Ábalos i Santos Cerdán. Tanmateix, no estem parlant de dret penal (encara que aquest segurament haurà d’aplicar-se a algú), sinó de responsabilitat política. I aquesta es fonamenta en un principi essencial: si confies poder a algú que traeix aquesta confiança, també n’ets indirectament responsable. És el que estableix el principi de la culpa in eligendo.

Pedro Sánchez ha vist com dos dels seus col·laboradors més propers han estat esquitxats per escàndols de gran abast. José Luis Ábalos, antic ministre de Transports i exsecretari d’Organització del PSOE, va incorporar al seu cercle Koldo García, qui avui està sent investigat com a figura clau d’una presumpta trama corrupta relacionada amb la compra de mascaretes durant la pandèmia. Tot i que Ábalos ja no forma part del govern ni del PSOE, la seva designació i l’estructura que l’envoltava van ser avalades i sostingudes per Sánchez durant anys.

Per altra banda, Santos Cerdán, secretari d’Organització del PSOE fins fa una setmana i un dels homes de màxima confiança del president, es veu immers en sospites greus sobre la seva intermediació amb empresaris, concessions i aliances opaques. Encara que en aquest cas la investigació és preliminar, les evidències semblen tan greus que la seva continuïtat al capdavant de l’organització socialista s’ha fet impossible i ha estat expulsat del partit.

En aquest escenari, la doctrina jurídica de la culpa in eligendo ofereix un marc ètic i institucional pertinent. Segons aquest principi, una autoritat pot ser considerada responsable, no per les accions directes dels seus subordinats, sinó per no haver estat diligent en la seva selecció o supervisió. Aquest principi, reconegut en dret civil, penal i administratiu, ha estat aplicat de manera transversal per atribuir responsabilitats indirectes per omissió o negligència.

Si traslladem aquesta lògica a l’àmbit de la responsabilitat política, veiem que no cal que el president del govern hagi participat en la corrupció per ser responsable del context institucional i de les persones que decideix situar en llocs de poder. En democràcia, el poder no es delega de manera cega. Delegar comporta responsabilitat.

Aquest debat no és nou. Com a ciutadà que ha viscut de prop diversos moments històrics, recordo perfectament alguns exemples que em serveixen de referent. Willy Brandt, el canceller alemany, va dimitir el 1974 no per haver comès cap delicte, sinó perquè un ajudant personal seu, Günter Guillaume, va resultar ser un espia de la RDA. Brandt va assumir que havia fallat en la tria d’una persona clau i va fer el que avui semblaria insòlit: dimitir. Aquell gest no el va debilitar; el va engrandir.

També recordo el cas de Lord Carrington, ministre d’Afers Exteriors britànic, que va dimitir el 1982 per no haver previngut la guerra de les Malvines. Tot i que no era l’únic responsable, va considerar que havia fallat en el seu deure de previsió i lideratge. I va marxar. Amb silenci i amb dignitat.

Més recentment, el primer ministre japonès Shinzō Abe va renunciar (el 2007, en la seva primera etapa) després que diversos dels seus ministres fossin involucrats en escàndols. Ell no hi estava implicat, però va entendre que el conjunt del seu gabinet havia perdut la confiança del poble. Aquella dimissió va ser vista, al Japó i arreu del món, com un exemple d’ètica institucional.

Què tenen en comú aquests casos? En tots ells, els dirigents no van esperar a ser imputats o forçats pels fets. Van anticipar-se. Van entendre que el poder polític és també una responsabilitat moral, i que un error de selecció també és una forma de fallida institucional.

En el cas de Pedro Sánchez, no hi ha, fins avui, proves de participació directa en cap trama il·legal. Però hi ha una cadena de confiança fallida que l’afecta directament. No es tracta d’una negligència tècnica. Es tracta d’una fallida ètica, en la qual persones nomenades, protegides i sostingudes per ell han resultat implicades en conductes incompatibles amb l’interès públic.

Per tot això, l’única sortida políticament responsable és clara: Pedro Sánchez hauria de sotmetre’s a una qüestió de confiança al Congrés dels Diputats, o en el seu defecte, dissoldre les Corts Generals i convocar eleccions. No es tracta d’una reacció punitiva, sinó d’un exercici d’higiene democràtica. El missatge a la ciutadania ha de ser contundent: en aquest govern no es toleren les ombres ni els silencis còmplices.

Alguns podran al·legar que això és desproporcionat. Que no hi ha una responsabilitat directa del president. Però això seria ignorar el fonament de tota responsabilitat institucional: la cadena de confiança que sustenta l’Estat. Quan aquesta es trenca, cal reparar-la. I en política, reparar vol dir rendir comptes.

Els ciutadans d’avui, com els d’ahir, no esperen governs perfectes. Però sí que esperen dirigents que sàpiguen assumir les seves errades i actuar en coherència. No hi ha dignitat més gran en el poder que reconèixer quan aquest s’ha exercit malament. No hi ha lideratge real si no es fonamenta en la responsabilitat.

Pedro Sánchez, si vol estar a l’altura dels referents que la història ens ha llegat, ha de demostrar que entén que la responsabilitat política no és una exigència partidista, sinó un pilar de la democràcia. I això passa, avui, per deixar que siguin els representants de la sobirania popular en una moció de confiança o el conjunt del poble en unes eleccions generals els qui decideixin si encara mereix continuar al capdavant del govern.

I si Pedro Sánchez no es veu en cor d’afrontar una d’aquestes dues possibilitats, també pot dimitir i deixar la solució als parlamentaris socialistes. El que no pot és continuar sense prendre una d’aquestes tres decisions.

Al meu darrer article del passat diumenge vaig afirmar que Marga Prohens no representa una aposta de renovació sinó una estratègia de resistència política. Bàsicament, perquè ha optat per conservar el poder assumint les exigències de Vox com a moneda d’estabilitat. 

El pacte pressupostari amb l’extrema dreta ha implicat, al meu entendre, cessions profundes en tres àmbits clau: la llengua, amb la desnaturalització de la immersió i la marginació del català; la immigració, amb polítiques reactives i estigmatitzadores; i la memòria democràtica, amb la derogació d’una llei construïda des del consens. Aquest conjunt de decisions no reflecteixen una visió de futur, sinó una política orientada al control intern i a l’acceptació tàcita d’un gir regressiu. Prohens, com Feijóo, ha prioritzat la supervivència política a curt termini, encara que sigui a costa dels valors que han garantit la convivència i l’equilibri institucional a les Illes.

Davant d’aquest escenari, i sense minimitzar la responsabilitat directa de Prohens i del PP, cal obrir un espai per a una reflexió fent una pregunta que pot resultar incòmoda: Podia el PSOE, tot i estar a l’oposició, fer alguna cosa per evitar aquest desenllaç? La pregunta no és ni retòrica ni pretén ser oportunista. Apunta només a una responsabilitat que, sense ser principal, tampoc és del tot inexistent. I això perquè quan es tracta de protegir valors estructurals d’una societat, cap partit que es consideri constitucionalista no pot limitar la seva actuació a esperar exclusivament el desgast del rival.

Després de les eleccions, amb una presidenta en minoria, el PSOE va optar per una oposició frontal i sense concessions. Lògica des del punt de vista partidista i comprensible ideològicament. Però aquesta estratègia ha tingut costos molt concrets per a la ciutadania. Per això considero legítim preguntar-me si una actitud més dialogant, sense necessitat de cedir els principis, hauria pogut evitar l’entrada de Vox en la presa de decisions fonamentals.

El precedent del desembre de 2024 és revelador. Davant l’aprovació per error d’esmenes de Vox a la llei de simplificació administrativa, el PP es va veure obligat a recórrer al PSOE per revertir-les. El PSOE hi va accedir, i a canvi es va preservar la Llei de Memòria Democràtica. Aquesta operació demostra que el diàleg estratègic és possible, fins i tot entre partits confrontats.

Aquesta manca de voluntat de trobar espais compartits contrasta amb la decisió del mateix PSOE de facilitar la investidura de Mariano Rajoy l’any 2016. Aquella abstenció, que va costar el càrrec a Pedro Sánchez (un dels polítics més hàbils que té Espanya, però també dels més intransigents), va ser una mostra de responsabilitat institucional per evitar una tercera repetició electoral. Per què aquest sentit de responsabilitat no es va activar a les Balears? Per què no es va explorar una abstenció condicional per permetre un govern del PP en solitari, amb acords puntuals i clàusules de salvaguarda per a les grans qüestions que ara s’han malmès?

Acordar no vol dir cogovernar. Cedir en la forma no és cedir en el fons. El PSOE podria haver condicionat el seu suport puntual a la defensa del model d’immersió lingüística, al respecte per la memòria democràtica i a una política migratòria ambiciosa i humanista. No calia entrar al govern ni avalar la totalitat del programa del PP. Només calia tenir clar quins eren els límits que no es podien traspassar i actuar amb intel·ligència estratègica per protegir-los.

Aquesta actitud s’hauria pogut traduir en un suport tàcit però decisiu a iniciatives puntuals, establint una nova cultura institucional basada en la responsabilitat compartida. En lloc de confrontar des de la distància, es podria haver influït des de la proximitat crítica. En altres paraules, exercir una oposició útil. Una oposició que, en moments excepcionals, és capaç de posar l’interès general per damunt del càlcul partidista.

La renúncia del PSOE a jugar aquest paper no són bones notícies per a la política ni per a la societat, sobretot quan l’espai que no ocupa la centralitat democràtica l’ocupa l’extremisme. Perquè quan el centre no arbitra, el radicalisme marca les regles. Això és exactament el que ha passat a les Balears: Vox ha imposat l’agenda, no per força, sinó per absència d’una alternativa negociada i viable.

Desconec si el PP de Prohens hauria accedit a dialogar amb el PSOE i, per tant, no puc assegurar que el que jo estic reclamant en aquest article hauria estat possible, però crec que els socialistes haurien d’haver intentat encarnar una funció de contrapès responsable, garantint que determinades línies vermelles no es creuessin, sense necessitat d’embrutar-se les mans ni perdre coherència. Aquesta funció, tan pròpia de la maduresa democràtica, és la que sovint manca quan els partits es tanquen en la seva trinxera ideològica.

Aquest és el nucli de la reflexió que he volgut fer en aquest article amb el qual no pretenc —ni fer-hi prop!— criminalitzar el PSOE, sinó tan sols preguntar-me en veu alta si, amb una mica més de flexibilitat, no hagués contribuït a salvar els consensos fonamentals. I si aquesta flexibilitat no sols no hauria estat una renúncia sinó, ben al contrari, una manera d’enfortir la democràcia.

Salvar l’essencial és, de vegades, més important que tenir la raó absoluta. I la política, si vol estar a l’altura del seu temps, ha de saber distingir quan cal oposar-se amb contundència i quan cal oferir una sortida per evitar mals majors. El PSOE ha deixat escapar una d’aquestes ocasions. I, mentre es prepara per reclamar responsabilitats a la senyora Prohens per la seva política, potser també seria desitjable que fes una revisió profunda sobre les seves omissions.

El Partit Popular travessa una etapa política amb dues cares aparentment contraposades però connectades estructuralment: la d’un Alberto Núñez Feijóo que no acaba d’assolir el poder estatal i la d’una Marga Prohens que governa a les Illes Balears gràcies a pactes que erosionen la centralitat ideològica del seu partit. Una oposició que crida molt però actua poc, i un govern que actua molt però renuncia massa. Aquest és, en essència, el retrat del PP actual.

Quan Feijóo va arribar a la direcció del PP el 2022, ho va fer amb l’aurèola del gestor solvent, del moderat capaç de reconciliar les diverses ànimes d’un partit trencat. Però tres anys després, la seva metodologia ha quedat marcada per una prudència que voreja la inacció i una retòrica inflamada que no es tradueix en actes. El contrast entre el llenguatge —on Sánchez és “ese tío” i “el capo de la mafia”— i la manca de gestos parlamentaris contundents —com la no-presentació d’una moció de censura— debilita la credibilitat del seu lideratge.

Feijóo no arrisca, i això té conseqüències. Prefereix el càlcul fred que el gest simbòlic. I en política, com demostren figures com Felipe González o el mateix Pedro Sánchez, sovint és el gest el que obre la porta al canvi, no el càlcul. La por al fracàs, la pressió d’Ayuso i la manca de control sobre els seus barons autonòmics l’han convertit en un líder més centrat en sobreviure que en liderar. La seva agenda real, com s’ha vist amb la convocatòria de la manifestació d’avui, 8 de juny, a Madrid (la setena contra el govern), no sembla tant per fer caure Sánchez com per reforçar el seu lideratge intern abans del congrés del partit.

Aquest immobilisme estratègic no només desgasta el PP com a alternativa, sinó que l’alia, sovint de forma tàcita, amb els postulats de Vox. Quan la retòrica esdevé més pròpia d’un míting radical que d’un debat institucional, i quan es comparteix carrer amb banderes franquistes i discursos d’odi, el PP perd la centralitat i la capacitat d’aglutinar el vot moderat. Feijóo ha intentat imitar el to d’Ayuso per recuperar votants, però la còpia rarament supera l’original.

Si Feijóo és la metàfora del poder que no arriba, Marga Prohens representa el poder que es conserva a qualsevol preu. Presidenta d’un govern autonòmic gràcies al suport de Vox, ha optat per una metodologia que combina discreció comunicativa amb una cessió programàtica profunda. L’exemple més clar és l’acord pressupostari amb l’extrema dreta, que inclou retrocessos en matèria lingüística, educativa, migratòria i memorialista.

En matèria de llengua, el gir és evident. El català perd centralitat com a llengua vehicular i es rebaixa el requisit per accedir a la funció pública. Amb el pretext del bilingüisme i la “llibertat d’elecció”, es promou una política que desnaturalitza la immersió lingüística i que, de facto, margina el català en un context on ja és la llengua feble. Aquesta laminació institucional del català es ven com una flexibilització, però és una erosió lenta d’un patrimoni col·lectiu.

En política migratòria, el gir és encara més dur. El PP balear ha assumit el relat de Vox sense matisos: criminalització dels menors no acompanyats, proves dentals per verificar edats, eliminació de subvencions a entitats socials, i plans de deportació. No es tracta d’una política migratòria ferma sinó d’una política reactiva, dissenyada per tranquil·litzar l’extrema dreta i generar un imaginari de control, tot i que els problemes de fons —com la falta de recursos o de coordinació amb altres administracions— no s’afrontin.

La derogació de la llei de Memòria Democràtica completa el triangle ideològic del pacte: llengua, immigració i memòria. L’eliminació d’aquesta norma no respon a cap urgència social ni eficàcia de gestió; respon a una voluntat de reescriure simbòlicament el passat i de desarticular consensos democràtics construïts amb esforç durant dècades.

Tot i les diferències de context —Feijóo a l’oposició, Prohens al poder—, les metodologies que despleguen responen a una mateixa lògica: la de controlar el relat intern i mantenir-se en el lloc que ocupen, més que de construir un projecte de futur. Feijóo evita riscos per no perdre suports dins del PP; Prohens accepta renúncies per mantenir el govern. Tots dos projecten una política centrada en la resistència més que en la iniciativa.

Cap dels dos no ha plantejat, fins ara, una alternativa clara, sòlida i reconeixible. L’estratègia de Feijóo és sorollosa però ineficaç; la de Prohens, eficaç però regressiva. El primer mobilitza sense resultat; la segona governa sense horitzó.

El problema de fons no és tant la naturalesa de les aliances, sinó què s’està disposat a cedir per mantenir-les. El pacte amb Vox, tant al carrer com als despatxos, no és neutre. Modifica prioritats, contamina discursos i desplaça els marcs de debat. La dreta que volia renovar-se torna, en realitat, a vells esquemes de confrontació, de por i de recentralització. I ho fa a costa de drets culturals, garanties democràtiques i cohesió social.

El risc més gran és que aquestes metodologies s’acabin normalitzant: que la política esdevingui una lluita per la supervivència interna i l’ocupació de l’espai institucional, i no una proposta de país. Espanya i les Balears necessiten lideratges valents, amb conviccions sòlides i capacitat de dialogar sense diluir-se. Ni Feijóo ni Prohens, a dia d’avui, han demostrat  que estan disposats a fer aquest pas.

El Partit Popular viu un moment de transició inacabada. Amb un líder estatal que no acaba d’arrencar i amb dirigents autonòmics que governen a base de renúncies, el partit sembla més preocupat per resistir que per construir. Feijóo té l’oportunitat d’encarnar una dreta moderna, europea i institucional, però s’encalla en la confrontació i la por de perdre el control. Prohens, per la seva banda, podria haver estat un model de centredreta balearista (com ho va ser l’enyorat Cañellas), però s’ha entregat a una agenda que erosiona els consensos socials que han fet possible la convivència a les illes.

En un article publicat al diari Menorca (22.05.25), el periodista Miquel Payeras fa dues afirmacions contundents: que Israel, com a estat, no hauria d’existir, ja que va néixer absurdament com a fruit de diferents factors polítics combinats del context internacional, però existeix i això ja no té tornada enrere; i també que el que està succeint a Gaza no és cap genocidi, sinó una massacre indecent provocada per l’aplicació de la Llei del Talió.

La primera afirmació, tot i que respectable, no porta enlloc, com ell mateix reconeix, perquè l’Estat existeix des de 1948 i només un cataclisme mundial de caràcter apocalíptic podria revertir-ho. Però la segona —que el que s’està fent a Gaza no és un genocidi, encara que sí una massacre— em duu a reflexionar sobre aquest darrer concepte, per més que, tant el genocidi com la massacre són accions que, de fet, es tradueixen en la provocació de milers de morts indiscriminats.

Per analitzar si el que passa a Gaza pot considerar-se legalment un genocidi, cal tornar a la definició internacionalment acceptada: la de la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi de les Nacions Unides, aprovada el 1948, que estableix que constitueix genocidi qualsevol acte, com ara matar, causar danys greus físics o mentals, sotmetre a condicions de destrucció o impedir naixements, sempre que sigui perpetrat “amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal.”

Aquesta definició posa l’accent en dos elements essencials: els “actes objectius” (com assassinats massius, destrucció d’infraestructures vitals, etc.) i la “intenció genocida”, un aspecte subjectiu però imprescindible.

En un article publicat a El Periódico (24.05.25), Mario Saavedra ofereix una anàlisi precisa i rigorosa del cas de Gaza a la llum d’aquesta definició. L’autor recull opinions de diversos experts en estudis sobre genocidi, inclòs Raz Segal, acadèmic israelià especialitzat en Holocaust i genocidis moderns, que afirma rotundament: “No hi ha controvèrsia: és un genocidi.”

Aquestes paraules no són llançades a la lleugera. Segal argumenta que a Gaza es compleixen tant els actes com la intenció. Els fets són difícils de discutir: més de 53.000 morts (segons xifres oficials, probablement duplicades en la realitat), 16.000 dels quals són infants, el 70% d’infraestructures destruïdes —incloent hospitals, escoles, universitats, mesquites i arxius culturals— i una població civil sotmesa a bloqueig, fam, manca d’aigua i desplaçament forçat. Aquestes condicions encaixen amb els apartats b) i c) de la definició legal.

Però és suficient això per parlar de genocidi? Com assenyala el mateix article, la clau és la prova de la “intenció de destruir aquest grup”, en aquest cas, el poble palestí de Gaza. I aquí és on entren en joc les declaracions públiques dels líders polítics i militars israelians. El ministre de Defensa, Israel Katz, va dir el passat 19 de març: “Pagaràs el preu. L’alternativa és la devastació total.” Altres com Netanyahu, Gallant o Herzog han fet afirmacions públiques que deshumanitzen el poble de Gaza, identifiquen tot el grup com a enemic i justifiquen la seva destrucció.

La jurisprudència de la Cort Internacional de Justícia estableix que la intenció genocida no cal que sigui expressa o escrita en un document oficial: pot “inferir-se d’un patró de comportament”, com es va fer en el cas de Srebrenica el 2007. Aquest precedent jurídic és clau per entendre que la manca d’un “pla de destrucció escrit” no implica absència de genocidi.

També col·lectius com Human Rights Watch, Amnistia Internacional, la Universitat de Boston, la Red Universitaria de Derechos Humanos i la mateixa Cort Internacional de Justícia —que ha qualificat d’“actes plausiblement genocides” el que està fent Israel a Gaza— apunten en la mateixa direcció.

Tanmateix, encara hi ha veus que es mostren escèptiques. Alguns, com l’historiador israelià Benny Morris, afirmen que Israel “encara no té una política genocida, però va camí de tenir-la”. Altres, com Ben-Dror Yemini, argumenten que les declaracions polítiques no són vinculants per a l’exèrcit i que Israel simplement es defensa del terrorisme de Hamàs. Aquesta línia de defensa és, però, molt problemàtica quan es consideren les accions sobre Cisjordània —on Hamàs no té el control— i la política d’assentaments, que denoten un objectiu més ampli que la simple “defensa”.

En aquest punt, també cal assenyalar una qüestió clau: no es pot combatre el terrorisme amb pràctiques de terrorisme d’Estat. L’existència d’un atac previ —com el del 7 d’octubre per part de Hamàs— no justifica la destrucció sistemàtica d’una població civil. Com diu Ana Bernal-Triviño, també a El Periódico (24.05.25), “un estat no pot actuar com si fos un grup terrorista”. Els crims de Hamàs no exoneren Israel d’actuar dins els límits del dret internacional.

La dificultat de provar el genocidi davant els tribunals és, tanmateix, innegable, i caldran anys perquè la Cort Penal Internacional arribi a una sentència definitiva. Però com recorda Bernal-Triviño, això no vol dir que el genocidi només existeixi quan una cort ho diu. El genocidi “passa quan passa”, i no quan ho dicta una sentència.

A la llum de l’anàlisi jurídica, dels fets documentats i de les opinions cada cop més coincidents de la comunitat científica i de les organitzacions internacionals, sostenir que el que succeeix a Gaza no és un genocidi comporta, al meu entendre, ignorar les bases legals i morals del concepte. Potser cal parlar amb més matisos, amb més prudència, però ja no és sostenible rebutjar-ho sense una anàlisi rigorosa.

En conclusió, si a Gaza es mata de manera sistemàtica, es destrueix la infraestructura vital, s’afamega la població, s’impedeix la supervivència del grup i tot això es fa amb un discurs públic de deshumanització, responsabilització col·lectiva i destrucció, aleshores sí, el que passa a Gaza és un genocidi, segons la definició legal internacional. 

—————-

La Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi, adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 9 de desembre de 1948, defineix el genocidi de la manera següent (Article II):

“S’entén per genocidi qualsevol dels actes següents perpetrats amb la intenció de destruir, totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós com a tal:

a) L’assassinat de membres del grup;
b) Lesions greus a la integritat física o mental de membres del grup;
c) Sotmetre intencionadament el grup a condicions d’existència que comportin la seva destrucció física, total o parcial;
d) Mesures destinades a impedir els naixements en el si del grup;
e) El trasllat forçat de nens del grup a un altre grup.”Aquesta definició és la base legal internacional per jutjar els casos de genocidi i és reconeguda tant pel Tribunal Penal Internacional (TPI) com per la Cort Internacional de Justícia (CIJ).