Josep Maria Quintana

En un moment en què el món es debat entre la recerca d’un nou ordre internacional i l’auge dels lideratges autoritaris, emergeixen dues figures que encarnen models absolutament antagònics: Donald Trump, amb la seva política reduïda a un gran negoci, i Lleó XIV, el nou papa, defensor de la dignitat humana i de la justícia social. Aquesta confrontació va més enllà d’un xoc entre política i religió; és la pugna entre una visió materialista i egoista del poder i una altra fonamentada en la recerca del bé comú i la dignitat de la persona.

Trump ha tornat a la Casa Blanca envoltat de la seva cort de magnats i multimilionaris. En la seva primera gira internacional ha prioritzat les capitals dels petro-dòlars, on ha signat contractes multimilionaris sense el menor escrúpol per les qüestions de drets humans. Com ja va dir el 2017, “no posarem en risc contractes milionaris per la mort d’un periodista”, en referència al brutal assassinat de Jamal Khashoggi. Per a Trump, les relacions internacionals són simples operacions comercials on la moralitat és un destorb i, per tant, una exigència prescindible.

Aquesta concepció reduccionista de la política ha traspassat les fronteres dels Estats Units. Amb l’ajuda de l’extrema dreta global, Trump i els seus aliats intenten exportar un model basat en la llei del més fort, l’aïllacionisme disfressat de grandesa i l’ús de la religió com a eina de control i divisió. Però aquesta ofensiva ha trobat resistència no només en governs democràtics com el canadenc o l’australià, sinó, paradoxalment, al mateix cor de l’Església Catòlica, amb l’elecció de Lleó XIV.

El papa Robert Francis Prevost, nord-americà de naixement però profundament arrelat en la doctrina social de l’Església, encarna l’antítesi del discurs trumpista. La seva elecció ha estat una bufetada a les aspiracions del moviment MAGA, que esperava un pontífex submís a les seves tesis ultraconservadores. Amb el nom triat, Lleó XIV fa una clara al·lusió a Lleó XIII, autor de l’encíclica Rerum Novarum, que defensava els drets dels treballadors i posava les bases de la doctrina social moderna de l’Església. Una tria que no pot ser més eloqüent.

Steve Bannon, antic ideòleg de Trump, no ha trigat a qualificar l’elecció de Lleó XIV com un “frau” i ha amenaçat amb un cisma a l’Església. Però aquestes amenaces, lluny de debilitar el nou pontífex, reforcen el seu lideratge com a referent moral en un món en crisi. I la resposta de Lleó XIV ha estat clara en defensa de la unitat, la justícia i la dignitat humana. En la seva homilia d’inici de pontificat va afirmar que “el Papa no és un cabdill solitari”, fent així una crítica directa als líders autoritaris que veuen la política com una qüestió de poder personal i no de servei al bé comú.

La diferència fonamental entre Trump i Lleó XIV rau, doncs, en la concepció de la persona humana. Per a Trump, la persona és un instrument per assolir objectius de poder i riquesa. Per tant, els immigrants són un problema cal eliminar; els aliats, uns mers socis comercials; i els adversaris, uns objectius a destruir. Per a Lleó XIV, en canvi, cada ésser humà és portador d’una dignitat inalienable, independentment de la seva condició social, nacionalitat o creença. I és precisament aquesta visió, que s’arrela en la tradició agustiniana, la que inspira el lema del seu pontificat: “In Illo uno unum” (En aquell Un, siguem un).

La política de Trump, concebuda com una gran empresa, és víctima de la seva pròpia miopia. A curt termini pot semblar triomfant, però genera anticossos. Des del Canadà fins a Austràlia, passant pel Vaticà, les societats reaccionen contra aquesta ofensiva autoritària. Fins i tot dins dels Estats Units, la comunitat catòlica (que és majoritàriament conservadora) s’està dividint i molts fidels es distancien del discurs de l’odi i de la mercantilització de la fe.

Lleó XIV no només defensa una Església més justa i propera als desafavorits, sinó que també aposta per un nou equilibri internacional basat en una “pau justa”, concepte que l’allunya radicalment de l’aïllacionisme bel·ligerant de Trump. La seva obertura a oferir el Vaticà com a espai de mediació en conflictes com el d’Ucraïna és una mostra del seu compromís amb la diplomàcia i el diàleg, valors que el trumpisme menysprea sistemàticament.

Però aquesta batalla no és només política, és profundament moral. En un món que viu col·lapsat per crisis climàtiques, migratòries i humanitàries, les solucions mai no vindran d’unes polítiques que es basen en la construcció de murs, l’aplicació d’aranzels o els discursos d’odi. Com recorda Lleó XIV, la sortida del col·lapse només pot passar per la cooperació, la solidaritat i la defensa insubornable de la dignitat humana.

La batalla entre aquestes dues visions no s’ha resolt, però les primeres derrotes del trumpisme en l’àmbit internacional i l’elecció de Lleó XIV com a referent mundial apunten cap a un futur on la justícia, la dignitat i la unitat poden recuperar el seu lloc. La història ensenya que els imperis basats en l’arrogància i la cobdícia no perduren. I la veu de Lleó XIV, serena però ferma, es perfila com una guia per a un món que necessita, més que mai, líders amb visió, humanitat i coratge. Sí, necessitem líders que proclamin clarament que la grandesa d’una civilització no es mesura per la seva riquesa, sinó per com tracta els més febles.

I aquesta és, en última instància, la batalla que decidirà el nostre futur.

Deixo escrit aquest article el mateix dia en què ha començat el conclave. Demà m’absento per un viatge, i no em sorprendrà que, quan es publiqui diumenge, ja tinguem un nou papa. Però això no em desdiu d’escriure el que penso en aquests moments, des d’una mirada creient, esperançada, i compromesa amb la línia de renovació eclesial que ha representat el papa Francesc. Que l’elecció que en resulti del conclave em satisfaci o no, té poca importància.

Com a catòlic que s’ha sentit plenament interpel·lat pel seu testimoni i el seu ensenyament, visc aquest moment amb emoció continguda. No estem només davant una nova elecció; estem davant una cruïlla. Després d’onze anys intensos, amb un pontificat que ha sacsejat les estructures i, sobretot, els cors, arriba el moment de discernir si la nostra Església continuarà caminant en clau d’obertura, proximitat i misericòrdia, o si es replegarà en les seves pròpies pors.

Aquest conclave té una naturalesa peculiar. No hi ha un favorit clar. No hi ha un duel entre grans corrents. I això, tot i que per alguns pugui ser senyal de confusió, jo ho interpreto com una oportunitat per escoltar millor l’Esperit. Perquè, quan no hi ha una batalla política preconfigurada, pot aparèixer la sorpresa. I és en les sorpreses on sovint actua Déu.

La diversitat del col·legi cardenalici actual és una de les herències més valuoses de Francesc. Ha fet cardenals en llocs inèdits, donant veu a comunitats que fins ara havien estat oblidades. El fet que hi hagi cardenals de Tonga, Haití, Tailàndia o Mongòlia no és només una qüestió estadística. És una afirmació profètica que l’Església ha de deixar de mirar-se només des de Roma, París o Nova York, i començar a veure’s des dels marges.

Aquest és el primer conclave on els europeus no representen ni tan sols la meitat dels electors. I, tanmateix, molts dels noms que sonen com a papables continuen sent occidentals. Aquí veiem el pes persistent d’un imaginari antic, que encara associa el lideratge espiritual a unes coordenades geogràfiques i culturals molt concretes. Però potser és hora que trenquem aquest esquema. Perquè la veritable universalitat no consisteix a incloure els altres en el mateix centre de sempre, sinó a descentrar-se.

Com ha dit tantes vegades el papa Francesc, “la realitat es veu millor des de les perifèries”. Des d’aquells llocs on la fe es viu amb radicalitat, on les comunitats cristianes són petites però profundament arrelades, on l’Evangeli no és només una doctrina sinó una necessitat vital. És allà on pot néixer un nou lideratge espiritual.

Aquest conclave tampoc no es desenvolupa en un clima serè. Hi ha pressions polítiques explícites, com la grotesca imatge de Donald Trump disfressat de papa, amb el seu habitual to provocador i manipulador. Però més greu encara són les ingerències subtils, les pressions econòmiques, els intents de condicionar la decisió des d’interessos que res tenen a veure amb el Regne de Déu.

L’Església ha de ser lliure. Ho diu el jurament dels cardenals abans de votar. Ho diu l’Evangeli. I ho demana el nostre temps, que necessita una veu profètica, no una institució al servei del poder. Ja n’hi ha prou de papats que tranquil·litzin les elits o que busquin complicitats amb governs. El món d’avui ens demana una Església capaç de denunciar la injustícia, defensar la vida, i construir pau.

Quan el papa Francesc va ser escollit, el 2013, va obrir finestres que estaven tancades des de feia dècades. Va parlar de sinodalitat, no com una tècnica de govern, sinó com una actitud espiritual. Va recuperar la centralitat de la misericòrdia, no com una excepció, sinó com la norma. Va posar la missió al centre de tot: una Església en sortida, no preocupada per conservar, sinó per anunciar.

Aquest camí, però, no ha estat fàcil. Ha trobat resistències. Ha estat sovint incomprès, fins i tot ridiculitzat. Però ha deixat un rastre inesborrable. Milions de creients s’hi han sentit reconeguts. Molts que havien marxat de l’Església hi han tornat. D’altres, que no hi havien trobat mai el seu lloc, han descobert que hi havia espai per a ells.

Ara, aquest procés no pot quedar interromput. No podem tornar a l’Església de l’autoritarisme, de la por, de la litúrgia com a escenografia i no com a pregària. Cal un papa que continuï aquest camí, amb fidelitat creativa, amb discerniment i amb coratge.

El món que hereta el proper papa és un món ferit. Ferit per guerres, per desigualtats extremes, per la crisi climàtica, per la desesperança. L’Església no pot callar. El nou papa haurà de ser una veu clara en defensa de la pau, com ho ha estat Francesc davant la guerra d’Ucraïna i altres conflictes silenciats. Haurà de defensar els pobres i denunciar les estructures econòmiques injustes. I haurà de ser un papa ecològic, que porti endavant la conversió integral de Laudato si’, no com un text més, sinó com una brúixola per a tot el poble de Déu.

La temptació de tornar enrere és real. Hi ha qui voldria clausurar el sínode, tancar la reflexió sobre el paper de les dones, silenciar les preguntes incòmodes. Però aquesta temptació és contrària a l’Esperit. Jesús mateix no va tancar mai els camins. Dialogava, acollia, escoltava. L’Església no pot tenir por del discerniment. El pròxim papa haurà de ser, sobretot, un home de fe profunda, capaç de confiar en el poble fidel, i de caminar amb ell.

No sabem qui serà escollit. No sabem si durarà molt el conclave o si l’Esperit inspirarà un acord ràpid. Però el que sí sabem és que Déu continua guiant la seva Església. I que, com va dir el papa Joan XXIII, “no són les tempestes les que fan naufragar l’Església, sinó la manca de sants”.

Preguem perquè el nou papa sigui un d’aquests sants: humil, valent, proper, compromès. Un pastor que continuï posant el pobre al centre, que parli amb el cor, que no tingui por dels poderosos i que sàpiga somiar una Església amb les portes obertes. Perquè, com deia Francesc, “Déu no es cansa mai de perdonar. Som nosaltres els que ens cansem de demanar perdó.”

Vivim temps d’amors desordenats. Temps en què l’afecte, la lleialtat i fins i tot la compassió es veuen sotmesos a una lògica de fronteres, banderes i murs invisibles.

És en aquest horitzó que s’alça un debat silenciós, però fonamental, sobre el veritable sentit de l’ordo amoris, aquell antic concepte agustinià que ens invita a ordenar els nostres amors segons la veritat del que són les coses i els éssers.

Dues figures tan dispars com J.D. Vance, vicepresident dels EUA, i el papa Francesc encarnen dos pols oposats en una disputa profunda sobre aquesta qüestió essencial: què vol dir estimar bé? A qui, en quin ordre, i amb quina intensitat?

Vance, fill de la depressió post industrial de l’Amèrica profunda, ha fet del particularisme afectiu la seva bandera. Per a ell, l’ordre natural de l’amor exigeix prioritzar la pròpia família, la pròpia comunitat, la pròpia nació. És en aquest cercle de pertinença on, segons Vance, radica la veritable obligació moral.

Estimar comença a casa nostra. Per tant, el que excedeix aquest horitzó immediat pot ser sospitós, naïf o fins i tot perillós. D’aquesta manera, la defensa d’un ordo amoris “natural” es converteix en fonament ideològic d’una política de la protecció: de protegir els nostres davant els altres.

És així com la seva mirada, plena de la nostàlgia d’un món cohesionat i segur, justifica els murs, els controls i un replegament afectiu que converteix l’amor en una forma refinada d’egoisme.

En contraposició a aquest punt de vista, el papa Francesc reprèn l’herència agustiniana per conduir-la més enllà dels estrets marges de la tribu i de la pàtria. Per a ell, l’amor vertader no es fonamenta en la proximitat biològica ni cultural, sinó en la vulnerabilitat de l’altre. És el rostre del que pateix, sigui d’on sigui, el que reclama primer l’amor; no el color de la seva bandera.

A Fratelli tutti, Francesc articula amb força aquesta intuïció: no hi ha veritable ordo amoris si no reconeixem en cada ésser humà, i especialment en els més descartats, un proïsme irrenunciable. La fraternitat no és, per tant, una expansió sentimental voluntarista, sinó una exigència estructural de l’amor ordenat.

La discrepància entre Vance i Francesc no és, per tant, de matís filosòfic: és el reflex de dues visions del món que són incompatibles. I això perquè la proposta de Vance, sota la retòrica de l’orde i la pertinença, acaba legitimant les polítiques antiimmigració, els populismes identitaris i un tancament progressiu de l’espai moral comú. El seu amor, noble en aparença, degenera en un amor exclusiu: cal que estimem tant els propis que ens esdevé lícit oblidar o rebutjar els altres.

Francesc, per contra, ens recorda incansablement que el veritable amor és sempre expansiu, centrífug, universal. No es tracta d’ignorar els de casa —ben al contrari: qui no estima el seu germà que veu, difícilment estimarà el Déu que no veu (1 Joan 4,20)—, sinó de comprendre que cap amor autèntic pot legitimar l’exclusió ni l’oblit de l’altre.

Assumir la proposta de Francesc no és ingenu ni utòpic (tampoc és fàcil): implica reconèixer que la fidelitat a l’ordre veritable de l’amor no pot dependre de la nacionalitat, la llengua o la cultura, com creuen Vance, Trump i molts altres populistes i nacionalistes d’arreu del món. És entendre que l’ésser humà, en la seva fragilitat, precedeix tota altra identitat. És admetre que no podem viure un amor veritable si no estem disposats a travessar fronteres, a assumir riscos, a incórrer en costos.

L’ordo amoris que Vance defensa, per més elegantment que es presenti, és un amor que es corromp en l’autoafirmació. És l’amor del clan, de la tribu, de la muralla.

Ben al contrari, l’amor que en vida ha defensat el papa Francesc ens projecta cap a un món més difícil, però més just i, sobretot, més humà: un món en què el rostre desconegut és reconegut com a germà, en què la dignitat no es negocia, en què l’amor no es tanca sobre si mateix, sinó que es desborda.

En un món assetjat per murs visibles i invisibles, triar l’ordo amoris del papa Francesc universal no és un acte de debilitat: és l’únic camí cap a una civilització veritablement humana.

Certament que el camí que ens ha traçat Francesc no és fàcil, però hauríem d’estar convençuts que no hi ha pau —que no pot haver-hi pau—, que no hi ha justícia —que no pot haver-hi justícia—, i que no hi ha dignitat possible si l’amor resta empresonat en les categories del “nosaltres” i del “ells”, categories que polaritzen el món i el confronten.

Hauríem, per tant, d’estar convençuts que en l’enfrontament filosòfic que han protagonitzat Vance i Francesc uns dies abans de la mort del papa, no es discutia només sobre amor; es discutia sobre el futur mateix de la civilització.

I només una civilització fundada en l’amor universal podrà resistir les temptacions eternes del tancament, de la por i de l’odi a què cada dia ens hem d’enfrontar.