Josep Maria Quintana

La política espanyola té una estranya tendència a anar a contrapel. Una capacitat envejable —i esgotadora— d’escollir justament la direcció equivocada quan la història comença a marcar el ritme. I si alguna cosa demostra aquesta tendència, és que no importa com de diferents semblin els protagonistes: els errors es repeteixen, es reciclen, es vesteixen d’actualitat… però són essencialment els mateixos.

Corria l’any 1986 quan Manuel Fraga, fundador d’Alianza Popular i ferm defensor de l’ordre, la disciplina i un Occident fort, es va despenjar amb un “No” a la permanència d’Espanya a l’OTAN. No perquè no cregués en l’Aliança Atlàntica —al contrari, la seva biografia ho deixava ben clar—, sinó perquè, en aquell moment, qui governava era Felipe González. I clar, si el PSOE defensava la permanència, el sensat (parlant en termes electorals) era oposar-s’hi. Que la seguretat nacional quedés en segon pla era un detall menor, gairebé anecdòtic.

L’argument de Fraga fou una mena de pirueta lògica: no era tant estar contra l’OTAN com contra “el referèndum” en si, perquè la política exterior s’havia de gestionar des del Parlament i no des de les urnes. Una cosa que, venint d’un senyor que durant dècades no va mostrar gaire entusiasme pels mecanismes democràtics, tenia el seu toc irònic. Però el cert és que aquell “No” va situar la dreta espanyola al mateix costat que el PCE, Izquierda Unida, sindicats pacifistes i una part considerable de l’esquerra alternativa. Coses que a la vida es veuen… de tant en tant.

Gairebé quatre dècades més tard, aquest mateix esperit d’oposició sistemàtica reapareix, aquesta vegada de la mà de Sumar. En ple 2025, amb una Rússia agressiva, invasora i obertament enemiga dels valors democràtics europeus, el partit liderat per Yolanda Díaz considera que la prioritat és sortir de l’OTAN i oposar-se al rearmament europeu. No importa que estiguem a les portes d’una redefinició geopolítica del continent. No importa que Ucraïna segueixi en guerra. Per a Sumar, l’important és que no s’inverteixi “ni un euro” en defensa.

Fa tot just deu dies, sense anar més lluny, Sumar va donar suport a una moció del BNG que instava el Govern a rebutjar la proposta d’Ursula von der Leyen de crear un fons europeu de 800.000 milions d’euros per reforçar la seguretat continental. Una proposta que no implica omplir Europa de tancs, sinó protegir infraestructures crítiques, ciberdefenses, capacitats tecnològiques i militars bàsiques perquè el continent no depengui eternament de Washington. Però en la lògica de Sumar, tot el que soni a defensa sona a imperialisme.

I aquí hi ha la contradicció més sagnant: Sumar forma part del Govern d’Espanya. No d’una ONG, no d’un grup activista de barri. És part de l’Executiu. Els seus ministres juren la Constitució, gestionen carteres i cobren del mateix pressupost que pretenen deixar desprotegit davant amenaces reals. Que votin a favor de la sortida d’Espanya de l’OTAN no és només un acte d’incoherència política, és una deslleialtat institucional, una bufetada als seus propis socis de govern i un missatge molt preocupant als nostres aliats internacionals.

Pedro Sánchez, fidel al seu estil, ha intentat rebaixar el conflicte al·ludint al “posat ideològic” dels seus socis. Una manera elegant de dir que Sumar encara no ha superat el trauma de la Guerra Freda. Perquè, efectivament, hi ha un sector de l’esquerra que es lleva cada matí com la mare de Good Bye Lenin, convençut que el mur de Berlín segueix dempeus i que l’OTAN és poc més que un instrument del Pentàgon per bombardejar pobles innocents. I ningú —o gairebé ningú— s’atreveix a dir-los que el món ha canviat.

El problema no és ideològic. Ningú discuteix que l’esquerra tengui els seus debats sobre el model econòmic, el repartiment de la riquesa, o el paper d’Europa al món. El problema és que certs discursos semblen viure en una càpsula temporal, ancorats en una lectura romàntica del passat. Com si Putin no hagués envaït Geòrgia (2008) annexionant-se regions d’Abkhàzia i Ossètia del Sud; Ucraïna (2014) annexionant-se la península de Crimea; i novament Ucraïna (2022) ocupant il·legalment Donetsk, Lugansk, Zaporíjia i Kherson. Com si els països bàltics no visquessin sota una amenaça constant —pregunteu-li sinó a Kaja Kallas, l’actual vicepresidenta de la Comissió Europea—. Com si la defensa col·lectiva fos una excusa per no invertir en sanitat. Quan, en realitat, ambdues coses —estat del benestar i seguretat comuna— no només poden coexistir: han de fer-ho.

Europa s’enfronta a un repte històric. Si vol deixar de ser un apèndix dependent dels Estats Units, necessita autonomia estratègica. I això passa per tenir una defensa europea real. No és militarisme. És responsabilitat. No és militaritzar el continent. És no dependre exclusivament del caprici de l’inquilí de la Casa Blanca —i vaja quin inquilí, l’actual!—. I sí, això costa diners. Però ens en costarà molts més mirar cap a una altra banda mentre un país veí és bombardejat.

L’esquerra que no entén això no és només una esquerra equivocada. És una esquerra irresponsable. I el que és pitjor: és una esquerra que, com Fraga en el seu moment, s’oposa per reflex, no per convicció. Amb la diferència que Fraga, almenys, no era al Govern quan ho va fer. Sumar sí que en forma part. I quan els membres del teu gabinet no tenen clar qui són els aliats i qui són els enemics, el problema ja no és ideològic. És estructural. El problema és teu, benvolgut Pedro Sánchez. O més ben dit: és nostre.

Com faig anualment, entorn de la festa de Sant Josep pas uns dies a València, on ens trobam tota la família, que viu dispersa per terres catalanes i valencianes. Aquest any ha estat passat per aigua, un fet que ha deslluït la festa i dificultat les grans desfilades que, acompanyats per les bandes de música, fan els fallers i falleres vestits amb la indumentària tradicional del país.

Però mentre la ciutat festejava com podia Sant Josep i la Mare de Déu dels Desemparats, Mazón, que ha desaparegut de pràcticament tots els actes públics, ha consumat el pacte de la vergonya amb Vox, partit al qual ha decidit entregar les claus del govern autonòmic a canvi d’un acord pressupostari que no només compromet la sostenibilitat de la Comunitat Valenciana, sinó que també ataca drets fonamentals, elimina suports a col·lectius vulnerables i dinamita qualsevol rastre de pluralisme cultural i lingüístic.

Tot i que des de la direcció del PP intenten minimitzar-ne l’abast, negant que s’hagi renunciat a res, per tal de minimitzar les conseqüències d’aquest pacte, no sé si pensant que els ciutadans no sabem llegir ni escriure,  la realitat dels fets és innegable: el govern de Mazón s’ha fet ostatge de Vox i el preu d’aquesta submissió es pagarà amb drets i serveis essencials per a la ciutadania. 

Una de les primeres grans concessions del PP a Vox ha estat la renúncia al Pacte Verd Europeu i l’eliminació de les partides relacionades amb l’Agenda 2030 i el desenvolupament sostenible. Aquestes mesures, impulsades per la Unió Europea (amb el vot del PPE) per combatre el canvi climàtic i fomentar un model econòmic més responsable, són ara descartades pel govern valencià, posant en risc el futur del sector agrari i ramader.

Així mateix, s’ha aprovat una retallada dràstica en la cooperació al desenvolupament, amb una reducció del 40% dels fons destinats a aquesta finalitat, que no ajudaven tan sols a pal·liar la pobresa en altres països, sinó que també contribuïen a frenar fenòmens com la migració forçada i la desertificació, elements clau per a una gestió intel·ligent dels recursos.

Vox ha aconseguit que el PP reduís de manera dràstica les subvencions destinades a la promoció del valencià, incloent-hi les ajudes a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i a entitats culturals que treballen per la normalització lingüística. Això significa un retrocés en la difusió i ensenyament del valencià, marginant encara més una llengua ja castigada per la desigualtat de tractament respecte al castellà.

El PP, que històricament havia mantingut una posició ambigua respecte a la llengua, ha decidit ara assumir sense matisos el discurs de Vox, que busca convertir el valencià en una llengua residual en els espais públics. Aquesta decisió no és només un menyspreu a la diversitat lingüística, sinó que també representa una pèrdua cultural irreparable.

Un dels aspectes més alarmants del pacte és la negativa del govern valencià a acollir menors immigrants no acompanyats procedents de les Illes Canàries. Aquesta decisió inhumana, argumentada sota el pretext d’una suposada falta de recursos, deixa a la seva sort desenes de fillets i adolescents que necessiten protecció i suport. A més, el pacte preveu la retirada de subvencions a ONGs que donen suport a la immigració i la creació d’un pla de retorn per a immigrants en situació irregular. Aquestes mesures criminalitzen un col·lectiu especialment vulnerable, reforcen un discurs xenòfob i destrueixen xarxes d’integració fonamentals per a la convivència.

Com si això no fos prou, el govern de Mazón destinarà fons a la verificació de l’edat dels immigrants que afirmen ser menors, un mecanisme que ja ha estat denunciat per diverses organitzacions de drets humans com a estratègia per justificar deportacions.

El pacte PP-Vox també comporta l’eliminació de totes les partides destinades a la recuperació de la memòria democràtica i suposa una burla a les famílies de les víctimes del franquisme.

Alhora, ha acordat la retallada de subvencions a agents socials i entitats d’igualtat posa en perill la lluita contra la discriminació i la protecció de col·lectius vulnerables, demostrant que la prioritat del nou govern no és garantir la igualtat d’oportunitats, sinó imposar una agenda excloent.

La gran mentida de Mazón i del PP valencià consisteix a voler justificar aquest pacte assegurant que només es tracta d’un acord pressupostari, però la realitat és una altra: el PP s’ha rendit a les exigències de Vox en tots els aspectes fonamentals de la gestió pública. Els populars han deixat clar que estan disposats a dinamitar la protecció social, la diversitat cultural i la sostenibilitat per mantenir-se en el poder.

Aquesta submissió no és accidental ni circumstancial; és una mostra de la deriva ideològica d’un PP que ha decidit abraçar el populisme ultradretà a canvi de suports parlamentaris. El pacte de Mazón amb Vox no és, per tant, un simple acord de govern. És una declaració de principis que situa la Comunitat Valenciana en el camí de la repressió, la censura i la negació dels drets fonamentals. I aquesta és, sens dubte, la pitjor notícia per als valencians i valencianes que creuen en una societat justa, oberta i democràtica.

La proposició de llei orgànica presentada per PSOE i Junts al Congrés per delegar a Catalunya competències en matèria migratòria ha generat un gran debat jurídic, i si acaba per ser aprovada (cosa dubtosa si, com han promès, els quatre diputats de Podemos, hi voten en contra, afegint els seus vots als del PP i de Vox) permetrà que la Generalitat gestioni els Centres d’Internament d’Estrangers (CIE) i les devolucions de persones amb prohibició d’entrada, i els Mossos d’Esquadra compartiran amb la Guàrdia Civil i la Policia Nacional la seguretat en ports, aeroports i zones crítiques.

Són molts els experts jurídics que, acudint a l’article 149.1 de la Constitució, assenyalen que aquesta proposició de llei és inconstitucional perquè la immigració és una competència exclusiva de l’Estat. En efecte, diu aquest article que “L’Estat té competència exclusiva sobre les matèries següents: …2. Nacionalitat, immigració, emigració, estrangeria i dret d’asil.”

L’argument que utilitza el Govern per contradir aquesta opinió negativa és que no s’ha decidit transferir la competència a la Generalitat, sinó delegar-la, o el que és el mateix: donar-li l’execució, alhora que és l’Estat el que se la reserva. I ho fa, diu, emparant-se en l’article 150.2 del text constitucional que diu textualment: “2. L’Estat podrà transferir o delegar a les comunitats autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació. La llei preveurà en cada cas la transferència corresponent de mitjans financers i també les formes de control que l’Estat es reservi.”

No hi ha dubte que, com a mínim, la qüestió és dubtosa des del punt de vista constitucional, però tant el PSOE com Junts, que són conscients de trepitjar un camp minat, consideren que la delegació es possible i, per si de cas, han acudit a presentar la proposta al Congrés com a proposició de llei i no com a projecte de llei, per així evitar els controls previs d’òrgans consultius, com el Consell d’Estat o el Consell General del Poder Judicial.

Jo no m’atreviria a dictar un veredicte sobre aquesta proposició de llei que, si s’aprova, és segur que arribarà al Tribunal Constitucional, que no ho tindrà fàcil, perquè haurà de resoldre el recurs sense un precedent clar que orienti la seva decisió. Ho dic perquè ni tan sols la sentència sobre l’Estatut de Catalunya és aplicable al cas, ja que aquesta, tot i confirmar que la immigració és una competència exclusiva de l’Estat, i subratllar que el més rellevant és l’abast material de les competències atribuïdes a la comunitat autònoma, el que el Tribunal Constitucional va fer aleshores va ser analitzar la “transferència” de competències en immigració, però no la “delegació”, que és una figura diferent, ja que, com he dit, en aquest darrer cas l’Estat manté la titularitat de la competència i només en cedeix l’exercici.

A més, al llarg dels anys, el Constitucional ha dictat sentències canviants en matèria de delegació de competències, passant de postures més federalistes a d’altres més centralistes. I en la major part dels casos, ha estudia la immigració des de la perspectiva de l’ordre i la seguretat, però que avui també cal considerar-la des del punt de vista dels Drets Humans.

He exposat el meu punt de vista (que, com veieu, en aquest cas és dubtós) perquè crec que, en qualsevol país democràtic, el debat sobre la constitucionalitat de qüestions com aquesta s’hauria de moure acudint exclusivament a raonaments jurídics que puguin avalar la postura dels polítics que les sustenten, ja sigui a favor o en contra..

Però si ens fixam en el que ha succeït a Espanya, contra l’opinió expressada per tots els socialistes (tret de García Page), que consideren constitucional la proposició de llei, els principals líders del PP no s’han esforçat a raonar el seu posicionament amb arguments jurídics, sinó que, s’han dedicat a l’exabrupte. Feijóo ha dit que l’acord sobre immigració “compromet la seguretat nacional”, que el pacte és “la cessió més greu de la història constitucional” i l’ha definit com una “humiliació sense precedents” que contribueix a “desmantellar l’Estat” (cap argument jurídic), mentre a l’entrada del Mobile de Barcelona qualificà Pedro Sánchez de ser un “presidente florero”. I la secretària general, Cuca Gamarra, acusà el president del Govern, de ser un “pelele absoluto del separatismo”.

Més enllà del mal gust, no estaria demés que Feijóo i Gamarra reflexionessin sobre el nostre passat i, més concretament, sobre el seu ídol, Manuel Fraga, qui, davant l’article 2 de la Constitució, afirmà l’any 1978 que aquest obria la porta a la futura disgregació d’Espanya i al separatisme. I després d’apostar per la defensa d’un “Estat unitari i centralista, similar al de la Segona República, criticà el model autonòmic del Títol VIII de la Constitució. Sobretot, la possibilitat que les dites comunitats històriques —Catalunya, el País Basc i Galícia— poguessin tenir una autonomia diferenciada, ja que això suposava reconèixer una desigualtat territorial.

Fraga va fer mans i mànigues per frenar l’expansió del model autonòmic promovent una interpretació més rígida de la Constitució i proposant reformes posteriors per recentralitzar competències, però amb el temps —qui ho havia de dir!— Fraga van acabar acceptant l’Estat autonòmic com a plenament constitucional, i fins i tot va assumir la presidència de la Xunta de Galícia l’any 1990, que exercí fins al 2005. 

Seria demanar massa que els polítics argumentessin jurídicament les seves propostes, i més encara en un cas com aquest que presenta molts dubtes des del punt de vista constitucional?

La gestió de la Dana que va assolar la Comunitat Valenciana el passat 29 d’octubre s’ha convertit en un autèntic malson per al president de la Generalitat, Carlos Mazón, i per al Partit Popular. Quatre mesos després de la tragèdia, la polèmica sobre la seva actuació continua creixent, erosionant la seva credibilitat i deixant-lo en una situació políticament insostenible.

La investigació judicial ha revelat que la majoria de les 227 víctimes mortals de la catàstrofe van morir abans que es llancés el primer avís a la població, a les 20:11. Aquesta dada ha estat devastadora per a Mazón, que inicialment va declarar que havia arribat al Centre de Coordinació d’Emergències (Cecopi) “a mitja tarda”, però recentment s’ha vist forçat a admetre que en realitat va arribar a les 20:28, gairebé una hora després de l’alerta. Aquest canvi en la seva versió ha desfermat crítiques ferotges i ha confirmat allò que molts sospitaven: el president no era al lloc on hauria d’haver estat en un moment crucial.

A més, la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra ha revelat que el retard en l’activació dels protocols d’emergència i la falta de coordinació entre les institucions van ser factors determinants en l’alta mortalitat de la Dana. Segons les seves conclusions, l’advertència enviada a la població va ser “notablement tardana” i “errònia en el seu contingut”, cosa que va impedir a molts ciutadans prendre mesures per protegir-se. L’informe judicial també ha destapat que les autoritats van desestimar avisos previs d’experts meteorològics, que ja havien advertit de la magnitud de la tempesta des del matí del 29 d’octubre. De fet, aquell dia jo havia de dinar a la Universitat Politècnica de València i no ho vaig poder fer perquè el rector va ordenar el tancament de la institució.

La jutgessa ha manat que es recaptin proves sobre qui va prendre la decisió de retardar l’alerta i per què no es van activar els mitjans de protecció necessaris. Aquesta investigació està generant un autèntic terratrèmol polític, perquè obre la porta a possibles responsabilitats legals per negligència greu.

És evident que l’escàndol ha sacsejat profundament el PP, que veu com la seva estratègia inicial de donar temps a Mazón per reconstruir la seva imatge s’ha fet miques. La indignació de la població s’ha traduït en protestes massives exigint la seva dimissió, i dins del mateix PP s’alcen veus que admeten que la situació és insostenible. No obstant això, el partit es troba atrapat en un dilema sense solució fàcil.

El president del PP, Alberto Núñez Feijóo, és conscient que la crisi no només danya Mazón, sinó que pot esquitxar tota la formació. Però forçar la seva dimissió no és una opció tan senzilla, perquè depèn del suport de Vox. El PP necessita els seus 13 diputats a les Corts Valencianes per substituir Mazón sense anar a eleccions anticipades, i Vox, que veu una oportunitat per desgastar encara més el PP, no sembla disposat a col·laborar.

Davant aquests fets els ciutadans hem de demanar-nos per què Mazón segueix encara en el càrrec malgrat l’evidència d’una mala gestió que està revestida de tots els elements que l’haurien d’obligar a dimitir.

Els motius són tres des del meu punt de vista:

1. La dependència de Vox: Qualsevol moviment per substituir Mazón necessitaria el suport del partit d’ultradreta, que no té cap interès en facilitar la transició. Vox prefereix mantenir Mazón feble i desgastat per continuar imposant la seva agenda.

2. Manca d’un pla alternatiu: Al PP no li queda clar qui hauria de substituir Mazón. La candidata natural, l’alcaldessa de València, Maria José Catalá, no agrada a Vox, i altres opcions tampoc el convencen. La manca d’un relleu clar ha fet que el PP opti per aguantar Mazón tant com pugui.

3. Por a un efecte dominó: Feijóo sap que si Mazón cau, el PP quedarà molt tocat en la Comunitat Valenciana i obrirà la porta a una ofensiva del PSOE i Compromís, que intentaran capitalitzar la crisi.

Tot i això, és evident que el procés no ha acabat encara si tenim en compte que la investigació judicial, liderada per la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra, continua aportant detalls incòmodes sobre la negligència institucional durant la Dana. L’anàlisi dels fets ha deixat clar que la resposta a l’emergència va ser tardana i insuficient, i que les autoritats autonòmiques, incloent-hi Mazón, van fallar en la seva obligació de protegir la ciutadania.

Amb aquest escenari, la resistència de Mazón a abandonar el càrrec sembla cada cop més insostenible. Però, si el PP continua aferrant-se a ell per por de les seves pròpies debilitats internes, el desgast polític serà encara més gran. La pregunta no és si Mazón caurà, sinó quan i de quina manera.

Per tant, no hi ha dubte que Carlos Mazón es troba contra les cordes. La seva gestió desastrosa de la Dana i la seva manca de transparència han destruït la seva credibilitat. Mentrestant, el PP es veu atrapat en una crisi que no sap com gestionar. Però tenc la impressió que l’estratègia d’esperar que la polèmica es dissipi ja no és vàlida, perquè l’escàndol creix i la pressió de l’opinió pública es fa cada cop més insostenible.

Crec, doncs, que el Partit Popular hauria de prendre una decisió valenta i apartar Mazón si vol evitar que aquest cas esdevingui un llast electoral encara més greu. Però el bloqueig de Vox i la manca de lideratge intern fan que, per ara, Mazón continuï al capdavant, en una posició que sembla destinada a empitjorar. En aquesta partida d’escacs política, cada moviment erroni pot tenir conseqüències devastadores per al futur del PP a València i, per extensió, en l’escena nacional.

Des del final de la Segona Guerra Mundial, l’ordre internacional s’havia cimentat sobre la base de la cooperació, la seguretat compartida i un sistema liderat pels Estats Units i els seus aliats democràtics. No obstant això, els esdeveniments recents posen en evidència que aquest model, durant molt de temps venerat, es troba en greu perill. La postura adoptada per Donald Trump i els nous acords que es gesten amb Rússia no només qüestionen principis històrics, sinó que obliguen Europa a replantejar-se el seu futur en un món cada cop més transaccional i desproveït de garanties de seguretat.

Durant la llarga contesa a Ucraïna, Kíev va rebre 175.000 milions de dòlars en ajuda militar per resistir la invasió russa. No obstant això, en un gir inesperat, Washington ha condicionat la continuïtat del subministrament d’armes a canvi de beneficis econòmics i estratègics per als Estats Units. Entre les exigències hi ha la cessió preferent de recursos minerals —terres rares i metalls estratègics— i la repartició del 50% dels beneficis de les explotacions mineres, juntament amb la instauració d’un fons d’inversió conjunt per a la reconstrucció del país. Aquesta estratègia, que frega l’extorsió, evidencia que l’amistat internacional té un preu i que la seguretat s’ha convertit en una mercaderia negociable.

El rebuig de Volodímir Zelenski a aquestes condicions —que estava disposat a signar i que acabà rebutjant després d’una reunió turmentosa al despatx oval on Trump s’ha mostrat tal com és: un energumen— ha disparat totes les alarmes, perquè el missatge és clar: Els EUA no pensen concedir cap mena de protecció de manera desinteressada. 

Veiem, doncs, que el que està succeint a Ucraïna és el reflex d’un canvi de paradigma que afecta tota Europa, condemnada, si no hi posam remei, a ser una zona d’influència on desapareix la solidaritat per fer prevaldre la llei del més fort.

El tracte proposat evoca episodis foscos de la història europea. Em fa pensar en els Acords de Munich de 1938, en què les potències van cedir a Hitler la regió dels Sudets —una zona de Txecoslovàquia amb una població considerable d’origen alemany—. Aquesta cessió, realitzada sense consultar el govern txecoslovac, pretenia, en teoria, apaivagar les demandes de l’Alemanya nazi i evitar una guerra. No obstant això, a la pràctica, va enfortir Hitler permetent-li annexar el territori sense resistència, cosa que més tard es va considerar un clar exemple de la política d’apaivagament que va contribuir a l’esclat de la Segona Guerra Mundial. També m’evoca la Conferència de Ialta de 1945, on es va repartir Europa entre les grans potències. Avui, en una escenari on els Estats Units negocien obertament amb Rússia sense incloure representants europeus o ucraïnesos, tot apunta a un retrocés que duu cap a una lògica de poder unilateral.

Aquest canvi d’estratègia, liderat per Trump, implica una ruptura no només amb la política del seu predecessor, Joe Biden, sinó amb dècades de tradició diplomàtica que havien forjat el bloc occidental, ruptura que deixa Europa en una situació de creixent vulnerabilitat. La confiança depositada en els Estats Units per garantir la seguretat del continent s’ha vist, doncs, seriosament compromesa. La recent negociació amb Rússia, en la qual es cedeixen pràcticament territoris ucraïnesos i es desestima la integració d’Ucraïna a l’OTAN, exposa la debilitat del pacte que, des de 1945, havia unit Europa al voltant de valors comuns. El fet que Europa rebi aranzels suplementaris, juntament amb atacs verbals d’alts càrrecs estatunidencs contra la Unió Europea, són senyals clares d’un allunyament de la política de solidaritat.

El replantejament de l’ordre internacional i la transaccionalitat en les relacions de poder plantegen, doncs, algunes preguntes que, per a Europa, són crucials:

Com podrà Europa garantir la seva pròpia seguretat sense dependre excessivament d’un aliat que avui mostra clares tendències a negociar amb enemics històrics? Dubto que hi hagi un altre camí que l’enfortiment de la defensa i l’increment de la despesa militar, encara que no ens agradi, per no quedar a mercè de decisions unilaterals.

Quin serà el rol d’Europa en un món que es reorganitza en zones d’influència? És imperatiu evitar que el continent es transformi en un peó d’un joc de poder global on cada moviment tingui conseqüències desastroses per a la pau i l’estabilitat.

Ara bé, no hi ha dubte que les tensions polítiques i la polarització en diversos països europeus —reflectides, per exemple, el passat diumenge en les eleccions a Alemanya— posen en risc la cohesió del bloc, quan la unitat interna és fonamental per afrontar els desafiaments externs i construir una política comuna sòlida.

Suposo que tot això també haurà de referir-se al desenvolupament de tecnologies emergents, com la intel·ligència artificial, que no només exigeix grans inversions, sinó també una reconfiguració del consum energètic al continent. La necessitat d’equilibrar innovació i sostenibilitat serà, doncs, crucial en la propera dècada.

El desafiament per al continent és majúscul, ja que ha de redefinir el seu paper en un món multipolar, enfortir la seva autonomia i assegurar que els ideals democràtics i de pau no siguin traïts per la immediatesa d’interessos transaccionals.

Crec, no obstant això, que Europa hauria d’aprofitar aquest moment de crisi com una oportunitat per reinventar-se. Si el bloc europeu no aconsegueix respondre a aquests interrogants, correm el risc de veure com el llegat d’una pau duradora i la visió d’un món regit per principis democràtics s’esvaneixen deixant en entredit tot allò pel qual tantes generacions han lluitat.