Josep Maria Quintana

Les darreres setmanes, el nom de Gisèle Pelicot ha ocupat titulars i editorials de diversos diaris. La seva història no és només la d’una dona que va ser víctima d’una violació, sinó també la d’una lluitadora que, malgrat les traves d’un sistema judicial sovint opac i poc empàtic amb les supervivents d’agressions sexuals, ha decidit plantar cara a la impunitat. El cas de Gisèle ha obert un debat necessari sobre la fortalesa de les dones, les mancances del sistema judicial i la urgència de reformes per garantir els drets fonamentals de les víctimes.

Gisèle Pelicot és una dona com moltes altres. Una professional respectada, mare de dos fills i una persona compromesa amb la seva comunitat. La seva vida va canviar radicalment quan va ser drogada i víctima de ser violada per part de més de cinquanta homes, en un seguit de casos orquestrats pel seu marit. Aquest, aprofitant la seva posició de confiança, va manipular la situació i va permetre que homes que podríem considerar “normals” la violessin mentre ella estava sota sedació.

Lluny de quedar-se en silenci, Gisèle va denunciar no només el seu marit sinó també la xarxa d’homes que havien participat en els abusos. Aquesta acció va comportar un risc personal enorme, ja que es va enfrontar a un sistema sovint més disposat a protegir els agressors que les víctimes. “No és només la meva lluita, és la lluita de totes les dones”, va afirmar durant una entrevista recent.

El judici, que va tenir lloc durant les darreres setmanes, ha posat en evidència les deficiències del sistema judicial quan es tracta de casos de violació. Malgrat que hi ha protocols per evitar la revictimització, moltes dones, com Gisèle, denuncien sentir-se interpel·lades de manera injusta durant els interrogatoris, amb preguntes que sovint posen en dubte el seu testimoni o fins i tot la seva conducta.

En el cas de Gisèle, els advocats de la defensa van intentar desacreditar-la utilitzant tècniques que, malauradament, són massa comuns en aquests procediments. Es van fer al·lusions a la seva vida privada, a la seva manera de vestir i fins i tot a la seva actitud laboral, com si qualsevol d’aquests aspectes pogués justificar o minimitzar el que havia passat. Aquesta mena de pràctiques perpetuen l’estigma i dissuadeixen moltes altres dones de denunciar.

També cal destacar la lentitud del sistema judicial. El cas de Gisèle va trigar mesos a arribar als tribunals, un retard que no és infreqüent i que sovint és causat per la manca de recursos o per una burocràcia que no prioritza aquests casos. Aquesta espera no només prolonga el patiment de les víctimes, sinó que també facilita la pèrdua de proves clau.

El cas de Gisèle ha tornat a posar sobre la taula la necessitat d’implementar reformes profundes en el tractament de les agressions sexuals. Les associacions de defensa dels drets de les dones insisteixen en la importància de sensibilitzar el personal judicial i de garantir un suport psicològic adequat a les víctimes durant tot el procés.

El moviment feminista, que ha estat un suport fonamental per a Gisèle, també demana un canvi cultural. “No podem seguir vivint en una societat que tolera la violència masclista i que permet que els agressors se surtin amb la seva”, deia una portaveu d’una de les organitzacions que ha fet costat a Pelicot durant el judici. Segons aquesta portaveu, la clau per reduir aquestes situacions passa per una educació que promogui el respecte i la igualtat des de la infància.

Després de setmanes de deliberacions, el tribunal va declarar culpable el marit de Gisèle i va condemnar-lo a una pena de presó de trenta anys. Els més de cinquanta homes involucrats també van rebre condemnes que oscil·laven entre deu i vint anys de presó, depenent del grau de participació en els fets. Aquesta sentència ha estat celebrada per molts com una petita victòria en un llarg camí cap a la justícia. Tot i això, Gisèle ha recordat que la seva lluita no acaba aquí. “Aquest és un pas important, però queda molt per fer. El sistema ha de canviar per protegir realment les dones i no fer-les sentir soles en el procés”, va dir en una compareixença posterior.

L’impacte del seu cas transcendeix les parets del tribunal. Ha obert un espai de discussió en la societat, i moltes altres dones han començat a compartir les seves històries, inspirades pel seu coratge. Això demostra que el cas de Gisèle no és només un cas individual, sinó un reflex d’un problema sistèmic que cal abordar amb urgència.

Els casos de violació i agressions sexuals no són, ni de bon tros, un fenomen nou, però el moviment global a favor dels drets de les dones ha aconseguit que, finalment, se’n parli obertament. Tot i això, parlar no és suficient. Calen mesures concretes que protegeixin les víctimes i garanteixin que els agressors siguin castigats. Cal, com ha dit Gisèle, que la vergonya canviï de bàndol.

El cas de Gisèle Pelicot ha posat de manifest la valentia d’una dona que s’ha enfrontat al sistema, però també ha deixat clar que encara hi ha molt camí per recórrer. Amb una reforma judicial adequada, un compromís ferm de la societat i una educació basada en la igualtat, és possible construir un futur en què cap dona no hagi de tenir por d’alçar la veu.

En paraules de Gisèle, “La veritable justícia arribarà quan no sigui necessari ser forta per sobreviure a un sistema que hauria d’estar al nostre costat.” Una reflexió que ens interpel·la a tots, com a individus i com a societat.

La decisió de Carles Puigdemont de dissoldre el Consell de la República marca el final d’un episodi polèmic i controvertit en el camí cap a la independència de Catalunya. Creat el 2018 amb l’objectiu de mantenir viva la flama del mandat de l’1 d’octubre des de l’exili, aquest organisme havia de ser una eina estratègica per internacionalitzar la causa independentista i coordinar accions de desobediència cívica i política. No obstant això, a mesura que han passat els anys, el Consell ha anat perdent suport, legitimitat i funció pràctica. La seva dissolució no sorprèn, però convida a fer una reflexió crítica sobre les seves virtuts, defectes i el paper que ha tingut (o no) en la lluita independentista.

El Consell de la República va néixer, sens dubte, amb l’aura d’un projecte ambiciosament simbòlic. Puigdemont i els seus promotors el van presentar com un govern a l’exili que pretenia mantenir el mandat democràtic de l’1-O viu a escala internacional, lluny de les urpes de la justícia espanyola. La idea era atractiva per a molts sectors de l’independentisme que el veien com un espai lliure on es poguessin desenvolupar estratègies sense les limitacions jurídic-polítiques de l’Estat espanyol.

Però aquest simbolisme inicial es va veure diluït per diverses raons. En primer lloc, la manca d’un reconeixement internacional real va deixar el Consell com un actor molt marginal en l’àmbit exterior, ja que tot i els intents de Puigdemont per generar aliances a Europa, la seva figura seguia sent percebuda com a polèmica i, sovint, aïllada. D’altra banda, la manca de competències reals i de capacitat d’incidència sobre el dia a dia de la política catalana va minar progressivament la seva credibilitat interna.

Una de les principals crítiques que es poden fer al Consell de la República és que mai va aconseguir unificar les diverses sensibilitats de l’independentisme. Tot i que inicialment comptava amb el suport d’alguns sectors d’Esquerra Republicana i altres actors, amb el temps es va convertir en un espai associat exclusivament a Puigdemont i Junts, cosa que va alienar altres forces polítiques. I en aquest sentit, les tensions entre ERC i Junts, especialment en el context del govern de la Generalitat, van accentuar la percepció que el Consell no era un espai unitari sinó una plataforma personalista, que és el que ha estat realment. 

La manca de transparència en el seu funcionament també va generar dubtes. Molts es van preguntar sobre el rol exacte de l’Assemblea de Representants, que havia de ser l’òrgan democràtic del Consell, però aquest mai va tenir una influència real en la presa de decisions, que estaven reservades exclusivament a Puigdemont. I aquestes divisions internes van ser agreujades per una pèrdua de suport popular que l’han deixat finalment en la irrellevància.

Un dels objectius declarats del Consell era, sens dubte, la internacionalització del conflicte. En aquest àmbit, és just reconèixer que Puigdemont ha aconseguit alguns èxits parcials, ja que la seva presència a l’exili i els processos judicials a països com Bèlgica, Alemanya i Itàlia han mantingut certa atenció internacional sobre el conflicte català, encara que sovint centrada més en la situació personal de Puigdemont que en el projecte col·lectiu del Consell.

D’altra banda, les institucions europees han mantingut una posició clarament alineada amb Espanya, i cap Estat membre de la Unió Europea ha mostrat disposició de donar suport a una hipotètica independència de Catalunya. I això ha deixat el Consell com un actor sense capacitat real d’influir en la dinàmica internacional, més enllà de generar titulars esporàdics.

Cal afegir que també les irregularitats de Toni Comín han tingut un impacte significatiu en la crisi interna i la dissolució d’aquest organisme, després que diverses despeses personals, com vacances i creuers, van ser revelades en auditories independents. Això va erosionar la confiança en la seva gestió com a vicepresident executiu i va intensificar la crisi de legitimitat de l’organització, que ja arrossegava problemes estructurals des de la seva creació com a govern paral·lel després del 2017.

Davant l’escàndol, es van implementar mesures per limitar les seves atribucions financeres, però aquestes no van resoldre completament les tensions internes. Les disputes sobre la gestió dels recursos, els desacords laborals i el desgavell financer van contribuir a una dimissió en bloc del govern del Consell i la seva substitució per una junta gestora. Aquests esdeveniments han deixat l’entitat en una situació de col·lapse polític i administratiu i han reforçat la percepció que el Consell ha perdut el seu paper com a eina per impulsar el moviment independentista i esdevenir un instrument més del lideratge polític de Carles Puigdemont i Toni Comín.

La dissolució del Consell de la República és, doncs, la culminació d’un llarg procés de decadència. Puigdemont ha justificat aquesta decisió argumentant que és necessària una reestructuració per adaptar-se a les noves circumstàncies polítiques i estratègiques. Qui no es consola és perquè no vol. Però molts ho interpretam com un reconeixement implícit del fracàs del projecte. Per això mateix se’m fa mal d’entendre que Puigdemont continuï essent l’esperança viva d’un gran sector (que, tanmateix, ha anat a menys) de l’independentisme català. Però ho és, gràcies al fet que Junts tengui avui, només amb set diputats, la clau del govern de Sánchez. I Junts és, ara per ara, la joguina de Puigdemont. 

Un interlocutor molt proper em fa arribar una ressenya de Julien Damon publicada a “La bibliothèque de Telos” sobre el darrer llibre de Jérôme Fourquet, “Métamorphoses françaises. État de la France en infographies et en images”, Paris, Seuil, 2024”, en el qual ofereix un retrat sorprenent de les metamorfosis que ha sofert el seu país, que l’autor destaca amb gran habilitat.

Aquest nou opus confirma la qualitat d’una orientació i una metodologia per desxifrar, amb xifres i fets significatius, els grans canvis d’un país que es descristianitza, s’americanitza i es polaritza. Sobretot, experimenta una transformació profunda. 

La introducció comença traçant un paral·lel entre el cas de Gabrielle Russier, l’any 1969, i una singularitat del matrimoni presidencial. Gabrielle Russier, una professora que mantenia una relació amb un dels seus alumnes menors d’edat, va ser condemnada per la justícia i es va suïcidar. Avui, la diferència d’edat entre Brigitte i Emmanuel Macron pot haver generat comentaris, però ja no té el caràcter escandalós del tràgic cas que va commoure el president Georges Pompidou. Fourquet sap trobar aquestes comparacions i les paraules adequades per descriure hàbilment transformacions de gran abast.

Vegem alguns exemples dels punts que Fourquet aprecia especialment, i comencem per l’estudi dels noms propis, que resulta molt revelador.

L’any 1918, els nounats es repartien entre 1.600 noms. El 2021, l’elecció dels pares gairebé s’havia multiplicat per 10: es van donar 13.500 noms diferents. El 1918, el nombre de fillets a qui s’assignava un nom àrabo-musulmà era minúscul. El 1945, només el 0,2% dels nounats en rebien un. El 1983, la xifra era del 7%. El 2021, superava el 20%. Encara que els puristes dels conceptes i les categories puguin discutir detalls metodològics, res ens impedeix concloure que aquestes magnituds són vàlides. Aquest indicador reflecteix clarament una gran transformació.

Pel que fa a la família, Fourquet recorda tendències que tothom hauria de tenir presents. El 1980, el 10% dels fillets naixien fora del matrimoni. Aquesta proporció havia canviat poc durant el segle XX, excepte durant les dues grans guerres. En quatre dècades, la proporció dels fills que, tradicionalment, els codis tractaven d’il·legítims o naturals ha crescut cada any. El 2022, el 65% dels naixements van tenir lloc entre pares no casats (parelles de fet o en unió lliure). Val a dir que França és líder mundial occidental en aquest aspecte. Mirant, doncs, els fills petits, que encarnen el futur, es constata, amb el declivi del baptisme, aquesta descristianització, que no equival, però, a una secularització del país. El 1960, quatre de cada cinc fillets de 0 a 7 anys estaven batejats. Avui, només un de cada quatre ho està. En l’àmbit espiritual, els francesos es diversifiquen. Més enllà de les grans religions, Fourquet destaca la creixent importància del xamanisme, la bruixeria i el ioga, que ara és practicat ocasionalment per una cinquena part dels francesos i una quarta part de les franceses. Segons Fourquet, França viu ara un “maelstrom espiritual”.

Una evolució eloqüent, que combina qüestions filosòfiques fonamentals amb la percepció del cos (en un país on més d’una de cada cinc persones porta almenys un tatuatge), és la relativa a les cerimònies funeràries. Igual que amb els naixements fora del matrimoni, els canvis són recents i han avançat ràpidament any rere any. La progressió de la cremació és una de les transformacions socials més importants en curs. El 1980, només l’1% de les cerimònies eren cremacions; avui superen el 40%. Aquesta ràpida evolució, amb implicacions notables en molts àmbits, reflecteix profundes transformacions en la representació de la mort.

Fourquet es refereix també a canvis en el món socioeconòmic als quals no em referiré per mor de l’espai que ha d’ocupar aquest article, però també —i sobretot— perquè el que vull destacar és que, segons ell afirma, l’abandó del cristianisme no condueix, com algú podria esperar, a la secularització, aquesta que s’inicià bàsicament a partir del segle XVIII amb la Il·lustració, i ha avançat de manera imparable fins als nostre dies afavorint, en una primera etapa, un gruix de creences col·lectives que podríem denominar de substitució, tan potents al llarg dels segles XIX i XX, com van ser el radical-socialisme, el socialisme, el comunisme i el gaullisme a França; el laborisme i el conservadorisme a la Gran Bretanya; i a Alemanya, la socialdemocràcia i la democràcia cristiana.

Avui hem passat ja a un nou estadi evolutiu de la secularització, en el quan els costums i els valors heretats de la religió cristiana, que les ideologies d’alguna manera havien assimilat en substituir-la, s’atenuen i acaben per desaparèixer. És aleshores quan sorgeix el que avui estem vivint, una realitat que Emmanuel Todd descriu com el “buit religiós absolut”, amb individus que no sols han abandonat la religió com a substrat de la seva existència, sinó que també acaben privats de tota creença col·lectiva de substitució, perquè les ideologies a què m’he referit també han desaparegut o són camí de desaparèixer. En aquest darrer estadi —l’actual a l’Occident segons Todd— l’individu es troba privat de tota creença col·lectiva, i això vol dir que els valors (del cristianisme o de les ideologies que el van substituir) ja no importen. Potser és aquesta la causa que, com indica Fourquet, els francesos han deixat de creure en Déu però no s’han secularitat. Prefereixen anar veure bruixes i xamans.

L’Espanya d’avui es troba atrapada en una dinàmica política que posa en risc no només l’estabilitat institucional, sinó també la confiança de la ciutadania en el sistema democràtic. I una de les claus d’aquest risc són les relacions entre el Partit Popular (PP) i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), els dos grans pilars polítics des de la Transició, que estan marcades per una confrontació constant que impedeix abordar reptes clau per al futur del país. 

Per poc objectius que siguem haurem de concloure que els debats polítics a Espanya s’han convertit en escenaris de confrontació on preval el desacord sistemàtic. Aquesta situació no només dificulta la renovació d’institucions essencials, com va succeir amb el Consell General del Poder Judicial o l’aprovació de pressupostos (prorrogats els de l‘any passat), sinó que també trasllada al conjunt de la societat una imatge de paràlisi. Quan els ciutadans perceben que els seus representants són incapaços de posar-se d’acord fins i tot en els temes més bàsics, la confiança en la política i en les institucions es deteriora. I això fomenta una espiral de desafecció que es tradueix en una menor participació electoral i en l’auge de discursos populistes, que sovint simplifiquen problemes complexos i assenyalen culpables fàcils.

Alhora, aquesta incapacitat de consens té efectes devastadors en la formulació de polítiques a llarg termini. Àrees crucials com la transició ecològica, la reforma del sistema de pensions o la modernització educativa requereixen estratègies que transcendeixin legislatures i ideologies. No obstant això, l’enfrontament constant obliga a prendre mesures a curt termini, sovint simbòliques i poc efectives. Aquesta situació també fomenta la polarització entre els ciutadans, que tendeixen a reproduir els discursos antagonistes dels seus líders polítics, dificultant així el diàleg entre diferents sectors socials.

Un altre element que exacerba aquest bloqueig és la sobreexplotació del relat polític com a eina de mobilització electoral. Tant el PP com el PSOE han caigut en la dinàmica de prioritzar narratives partidistes que busquen consolidar les seves bases més fidels en lloc de construir ponts. I aquesta estratègia, que pot ser eficaç a curt termini, resulta devastadora per a la salut del sistema polític. Com més s’intensifica aquest relat confrontatiu, més s’alimenta el malestar de la ciutadania, que percep una política centrada en els interessos de partit i no en els problemes reals.

La sobreactuació i la personalització de la política agreugen aquesta situació. Figures com Pedro Sánchez o Alberto Núñez Feijóo es converteixen en el centre del debat, desplaçant la discussió sobre les polítiques i projectes concrets. Aquesta personalització no només limita la capacitat de diàleg, sinó que també reforça la divisió entre els votants, que sovint veuen en l’altre líder no un adversari, sinó un enemic.

Davant d’aquest panorama, resulta evident que Espanya necessita un impàs, un moment de reflexió col·lectiva que permeti replantejar les dinàmiques actuals. Aquest impàs no implica renunciar al debat polític, sinó reformular-lo. El PSOE i el PP han de reconèixer que, més enllà de la competència electoral, tenen una responsabilitat compartida amb el conjunt de la ciutadania.

En aquest sentit, el PSOE hauria de prioritzar la lluita contra les desigualtats socials, especialment a través de polítiques d’habitatge que esdevinguin un factor de cohesió i estabilitat. Això implica entendre que la por a l’extrema dreta, tot i que és un argument legítim, ja no és suficient per mobilitzar un electorat que exigeix solucions tangibles. Per la seva banda, el PP hauria de centrar-se en construir aliances amb aquells actors polítics que podrien ser els seus socis futurs (penso en el PNV i Junts), sense incomodar-los amb discursos o accions que fan impossible aquesta aliança.

La superació del bloqueig també requereix reformes institucionals que incentivin el consens i penalitzin la confrontació sistemàtica. Un exemple seria establir terminis obligatoris per a la renovació d’òrgans institucionals, evitant així que aquesta qüestió es converteixi en una eina de pressió partidista. Això garantiria un funcionament més eficient i menys condicionat per les disputes polítiques.

Finalment, no podem oblidar el paper dels mitjans de comunicació i la societat en general. Una premsa responsable, que prioritzi el rigor i eviti l’espectacularització, pot contribuir a crear un clima més favorable per al consens. Això passa per deixar de donar prioritat a la crispació com a estratègia per captar audiències i apostar per una informació més equilibrada i constructiva.

Espanya es troba davant d’un repte històric que exigeix altura de mires i un compromís ferm per part de tots els actors polítics. I recau bàsicament sobre PSOE i PP, com a principals forces del país, la responsabilitat especial en aquest procés. I que ningú no s’enganyi: això no significa renunciar a les seves diferències, sinó aprendre a gestionar-les de manera constructiva.

I dit això he de confessar que la meva esperança que aquests desiderata es compleixin a curt termini em sembla una utopia lamentablement inassolible.