Josep Maria Quintana

Llegesc al darrer número de “Política i prosa” una entrevista que Marta Rebón fa a l’escriptor Antonio Monegal arran de la publicació del darrer assaig que ha escrit, “El silencio de la guerra” (Acantilado), on parla de política i també de literatura. En aquest cas és això darrer que vull destacar, perquè m’agafa a mitja redacció de la novel·la en la qual estic treballant que, com moltes altres que he publicat, s’inspira en un històric força ben estudiat per diversos historiadors. 

Partir d’un fet de la realitat, viscut per persones de carn i os, que han passat una experiència vital (força dolorosa en el cas del relat que estic escrivint), és sempre un repte per a un escriptor de novel·les, alhora que també pot ser un parany, perquè el llenguatge de l’historiador, que narra fets i n’analitza sovint les causes, no ha de ser el mateix que el del novel·lista, que fracassarà —i aquesta és la meva por— si no aconsegueix transcendir la realitat i aconsegueix emocionar el lector amb la paraula.

“La funció de la novel·la (i de l’art en general) és —diu Monegal— ajudar-nos a comprendre el que no hem viscut” i això implica un compromís de l’escriptor amb el futur lector de la seva novel·la. Ara bé, ¿comporta també aquest compromís amb el lector un compromís amb la veritat objectiva? Monegal diu que no, i afirma que el compromís de l’escriptor és només amb el lector i no amb aquesta veritat objectiva (amb la qual, en canvi, sempre està compromès l’historiador). I això perquè “la seva tasca —la de l’escriptor— és construir un text que funcioni i que aconsegueixi transmetre alguna cosa de manera eficaç”, en definitiva, un text que provoqui en el lector una resposta emocional o intel·lectual.

Tenim, doncs, que si una novel·la és capaç de fer que un lector se senti identificat amb una situació, encara que aquesta no sigui del tot fidel a la realitat objectiva, l’escriptor haurà complert la seva funció, perquè el compromís de l‘escriptor no és amb la veritat factual sinó amb la veritat emocional i simbòlica que la seva obra és capaç de transmetre.

Tanmateix, he de reconèixer que això és més bo de dir que de dur a terme, i ho dic per experiència, perquè quan algú com jo, que ha publicat molts treballs historiogràfics, vol transcendir un fet real per transformar-lo en una novel·la, sempre té el perill d’aferrar-se massa a la realitat i, aleshores, els personatges que la protagonitzen esdevenen plans i la història (així en minúscula) que el novel·lista ha de crear, massa sovint es deu a la Història (aquesta en majúscula), i el text, encara que estigui molt ben escrit, perd la funció que hauria de tenir, que és la de transmetre una experiència emocional autèntica.

Això no obstant, la llibertat de l’escriptor per manipular la veritat no implica que no hi hagi cap responsabilitat ètica en el procés de creació literària. Aquest, doncs, pot no estar obligat a seguir la veritat objectiva, però la manipulació que en faci ha de ser honesta amb el lector en termes d’intenció i efecte. O el que és el mateix, la manipulació de la veritat ha de servir a un propòsit narratiu o artístic legítim i no ha de ser utilitzada de manera irresponsable o manipuladora.

Així les coses, quin és l’objectiu fonamental d’una novel·la? Crec que qualsevol novel·la que pugui esser avaluada com a tal, (i quan parlam de novel·la podríem també parlar d’art en general) s’ha d’entendre com un mitjà d’expressió fonamental per comprendre el món, els altres i, sobretot, comprendre’ns nosaltres mateixos. No és, doncs, estrany que es consideri la literatura com un espai on s’entrecreuen experiències viscudes i no viscudes, veritats i ficcions, amb la finalitat de generar una connexió profunda amb el lector.

Si partim, doncs, de les dues afirmacions que he pres de Monegal i he transcrit al començament d’aquest article, veurem que totes dues obren diverses reflexions fonamentals sobre la relació entre realitat, ficció, veritat i art. Apunten dos aspecte clau en la creació literària: el paper de la literatura com a eina d’exploració del desconegut i el compromís de l’escriptor amb l’efectivitat de la comunicació narrativa.

La primera de les afirmacions ens duu a considerar la funció social i psicològica de la novel·la perquè, quan llegim, ens endinsam en un món que, en la major part dels casos, no té res a veure amb el nostre, on els personatges viuen situacions que mai hem experimentat i on les seves relacions poden desafiar fins i tot les nostres pròpies intuïcions.

De fet, per mitjà de la lectura ens posam en les sabates dels altres, experimentam la seva alegria, el seu dolor, els seus dubtes i les seves decisions, i és aquesta experiència que ens permet comprendre conflictes, dilemes morals i emocions universals que no podríem experimentar d’una manera directa.

I això ens duu a la segona de les afirmacions a què m’he referit, perquè, al final, el que queda clar és que la literatura, i en particular la novel·la, és un espai de diàleg entre l’escriptor i el lector. I aquest diàleg no es basa en la transmissió d’informació objectiva, sinó en la creació d’una experiència compartida. En definitiva, l’escriptor ofereix al lector una història que pot reflectir una realitat objectiva o manipulada, però que sigui una cosa o l’altra no és l’essencial. El que importa és que el text funcioni, que arribi al lector, que l’emocioni, que el faci reflexionar o que li permeti veure el món d’una manera diferent de com l’ha vist fins aleshores.

Crec, doncs, que té raó Monegal quan diu que la funció de la novel·la és s’ajudar-nos a comprendre el que no hem viscut, perquè, a través de la ficció, l’escriptor té la llibertat de jugar amb la veritat objectiva, sempre que aquest joc serveixi a la veritat emocional i artística de la seva obra.

El projecte de llei sobre intercanvi d’informació d’antecedents penals, que va disparar la bronca política entre el PP i el Govern la setmana anterior a aquesta, era una transposició obligatòria d’una directiva europea a la qual el PP havia donat suport a Estrasburg i a Brussel·les. El projecte de llei orgànica objecte de la trifulga política havia estat registrat al març de 2024 i tingut set mesos de tramitació parlamentària. Més encara, el termini d’esmenes s’havia prorrogat fins a onze vegades, i el PP havia votat a favor en totes les ocasions.

Amb aquest recorregut, per què Feijóo es va desdir de l’afirmat fins aleshores i assegurà des de la tribuna del parlament que el Govern pretenia reduir les penes als etarres condemnats?

La consigna “redueixen les penes als presos d’ETA” es va llançar amb tota impunitat, quan qualsevol persona sensata (i honesta) sabia que era mentida, ja que el projecte de llei l’únic que pretenia era que el temps de les penes que els condemnats havien complert en presons estrangeres es computés sumat al que havien complert a Espanya. 

No hi havia, doncs, en la norma que s’anava a aprovar cap rebaixa, però que es rebaixava la pena als etarres és el que van propagar sense cap rubor al parlament, als diaris i als mitjans de comunicació tots els dirigents del PP, a pesar que —i ells ho sabien— era mentida. I aquesta actitud l’agreujà el seu portaveu al Congrés, Miguel Tellado, quan, en un acte vergonyós, va mostrar a la vicepresidenta primera del Govern, les fotografies de dotze càrrecs socialistes assassinats per ETA mentre li preguntava si seria capaç de mirar als ulls les seves famílies.

Davant el que, sens dubte, havia estat un gravíssim error dels populars que es desdeien de l’afirmat i fet anteriorment, i de la inqualificable actuació de Tellado al Congrés, el PP, convençut que, en política, com en futbol, la millor defensa és l’atac, ha vist com el cel se li obria amb l’informe de la UCO de la Guàrdia Civil que posa en dubte l’actuació de Pedro Sánchez en relació al que s’ha vingut a anomenar el “cas Koldo”, que, amb els dies, ha esdevingut “cas Abalos”, el qual, per la relació estreta del president amb el seu exministre, el pot esquitxar plenament i, en realitat, el posa en l’ull de l’huracà, tot i que, d’una lectura a fons de l’informe de la Guàrdia Civil, només es desprèn que el president podria haver estat enganyat pel seu antic home de confiança.

Tot i així, la sospita és gran, sobretot perquè Pedro Sánchez mai no ha explicat clarament què el va dur a apartar el seu amic del gabinet ministerial mentre, pocs mesos després, l’incloïa a les llistes amb què els socialistes es van presentar a les eleccions que el van confirmar com a president del Govern.

La ocasió era massa favorable perquè el PP la deixés perdre i, amb la parafernàlia de sempre, ha decidit, una vegada més, passar a l’atac per veure si aquesta vegada aconsegueix derrotar el seu gran rival, ni que sigui forçant la màquina i acudint a l’Audiència Nacional, convençut que la via judicial el pot beneficiar molt més que la política, ja que difícilment podria aconseguir el poder mitjançant una moció de censura al parlament.

L’objectiu és —segons ha dit Cuca Gamarra— que l’Audiència Nacional investigui també “les suposades bosses de diners en efectiu que haurien portat empresaris a la seu del PSOE durant la pandèmia”. Perquè “volem que s’obri una investigació judicial sobre aquest aspecte que s’ha conegut al marge de les investigacions judicials, però que està perfectament vinculat a les trames que ja investiguen al Jutjat d’Instrucció número 2 i el Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional”, ja que, segons assegura la diputada popular, si s’uneixen “tots els punts de tots els escàndols de corrupció, el que surt és la cara de Pedro Sánchez”.

El temps dirà si aquesta greu acusació es converteix en realitat o queda com un altre desig frustrat del seu partit. De moment, cal assenyalar que la base sobre la qual els populars sustenten la seva querella és una informació difosa dijous passat per un mitjà digital, segons la qual un empresari anònim, soci del detingut Víctor de Aldama, presumpte cap de la trama del cas Koldo, hauria admès portar bosses amb fins a 90.000 euros en efectiu a la seu del PSOE al carrer Ferraz de Madrid. Però cal advertir que aquest fet de finançament il·legal no figura en l’informe de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil sobre el cas Koldo, recentment fet públic, ni apareix en cap sumari judicial.

No deixa de sorprendre que la mateixa setmana en què, una comissió parlamentària havia d’analitzar l’ “operació Catalunya”, el primer episodi de les maniobres para policials contra l’oposició que es va desenvolupar durant el Govern de Mariano Rajoy, (de fet, una “guerra bruta” en la qual estan involucrats, Rajoy, l’exministre de l’interior Fernández Díaz i Soraya Sáenz de Santamaría, com a màxima responsable que era del CNI), i quan encara no s’han resolt tots els serrells de la dita “operació Kitchen”, el Partit Popular hagi decidit posar novament en marxa la màquina del fang sense que tal circumstància produeixi, almenys, una mica de vergonya en alguns líders del PP que aquests dies es mostren indignats.

Davant això, i més enllà de l’interès que tots hem de tenir a saber si l’acusació és o no és certa, la pregunta que molts ens fem és si Sánchez podrà resistir el nou front que ara se li ha obert, però més enllà d’aquesta pregunta, diré que estic convençut que, als espanyols d’avui, els arbres difícilment ens permeten contemplar el bosc, perquè, com ha dit en una frase lapidària Ivan Redondo: “Lluny d’anticipar-nos a l’escenari que podríem denominar de futur terror —el que provoca el possible retorn de Donald Trump a la Casa Blanca—, a Espanya estem a la nostra, embadalits i entretinguts amb el nostre carrusel infinit de temes propis”.

Scott W. Hibbard, professor associat i director del Departament de Ciències Polítiques de la Universitat DePaul de Chicago (Illinois), és autor de l’assaig “Religious Politics and Secular States: Egypt, India and the United States”, i ha publicat a “La Vanguardia” un extens escrit sota el títol “El nacionalisme cristià de Trump”, de gran interès per a tots aquells que ens demanam què té de cristià aquest nacionalisme i quines són les bases ideològiques que el fonamenten. Sobretot, perquè aquest fenomen no sols es circumscriu a Trump i als Estats Units, sinó perquè està assolint una gran paper en el món d’avui i, sens dubte, també a Espanya. El meu article d’avui té, doncs, molt poc de collita pròpia, ja que, per l’interès que em desperta aquest fenomen, em limitaré a sintetitzar (cosa que no ha estat fàcil) la tesi de Hibbard.

El fenomen de Donald Trump i el seu gran suport electoral als Estats Units està profundament arrelat en una estratègia que barreja el nacionalisme cristià, la política de guerra cultural i la polarització de la societat entorn de temes identitaris. Al llarg de la història nord-americana, la relació entre religió i política ha estat un tema de debat. Tot i que la Constitució estableix una separació formal entre l’Església i l’Estat, el cristianisme protestant ha jugat un paper clau en la identitat nacional. Aquesta influència, però, ha variat al llarg del temps, i en les darreres dècades, la política conservadora ha explotat la religió com una eina per mobilitzar la seva base electoral.

Trump ha aconseguit capitalitzar un sentiment de descontentament entre els cristians conservadors, que veuen amenaçats els seus valors tradicionals per una cultura secular que consideren immoral. La percepció que el secularisme no és neutral, sinó hostil cap a la religió, ha estat un argument central de figures com William Barr, que va culpar el relativisme moral de problemes socials com l’abús de drogues i les famílies desestructurades. En resposta a això, Trump ha presentat una plataforma que promet tornar la religió al centre de la vida pública, apel·lant a la protecció dels valors tradicionals i posicionant-se com el defensor dels cristians davant d’una suposada persecució per part d’una elit progressista.

Un dels aspectes més destacats de la campanya de Trump és el seu enfocament en les anomenades guerres culturals. La guerra cultural, que va començar a la dècada de 1990, s’ha intensificat en els últims anys, i Trump ha estat un gran exponent de l’estratègia republicana d’utilitzar temes divisoris per mobilitzar votants. En lloc de centrar-se en les polítiques econòmiques, l’estratègia de Trump ha estat emfatitzar temes com l’avortament, els drets LGBTI i la immigració, qüestions que apel·len directament a les preocupacions morals dels cristians conservadors. Aquest enfocament ha permès que Trump mantengui un fort suport entre els protestants evangèlics blancs i els catòlics conservadors, tot i que la seva vida personal i el seu comportament sovint estan en desacord amb els valors cristians tradicionals.

La base del suport de Trump prové, per tant, d’una profunda polarització de la societat, que ha estat fomentada per dècades de retòrica conservadora que barreja religió i política. Richard Nixon va ser un dels primers a utilitzar la religió i la raça com a eines polítiques, amb la famosa “estratègia del sud” que buscava atraure els votants blancs de classe treballadora. Aquesta estratègia ha estat refinada i utilitzada per tots els presidents republicans de llavors ençà, però va ser Trump qui la va dur al seu màxim nivell. A través d’un populisme de dretes, que barreja el nacionalisme cristià amb el militarisme i la xenofòbia, Trump ha aconseguit consolidar la seva base, fins i tot en moments de crisi.

El més desconcertant per a molts és que, tot i que Trump no és un exemple de vida cristiana, els cristians conservadors el veuen com un defensor de la seva visió del país. Segons alguns dels seus seguidors, com el pastor Franklin Graham, Trump és l’únic capaç de lluitar contra l’elit progressista i recuperar el control de les institucions que, segons ells, han estat corrompudes per una cultura secular. Aquesta visió del país està marcada per un tribalisme polític, on el cristianisme es barreja amb una reafirmació de jerarquies socials tradicionals i privilegis racials.

A més, la política de guerra cultural de Trump ha estat eficaç per distreure l’electorat de problemes estructurals més profunds, com la creixent desigualtat econòmica i la desindustrialització. En lloc d’abordar aquests temes, Trump ha optat per inflamar les passions dels seus seguidors a través de la demonització dels progressistes, els mitjans de comunicació i els demòcrates, acusant-los de ser responsables de la decadència moral i cultural dels Estats Units.

En resum, el suport a Trump dins de la dreta cristiana no es basa en la seva adhesió a una ètica cristiana (la que tindria el fonament en l’Evangeli), sinó en la seva capacitat per utilitzar la religió com una eina política. Trump, en efecte, ha ofert als cristians conservadors el que han estat buscant durant dècades: un líder disposat a utilitzar el poder de l’Estat per promoure la seva visió del món. I a canvi del seu suport, Trump ha promès aprovar lleis i nomenar jutges que retrocedeixin en els avenços assolits pels moviments pels drets civils, els drets de les dones i la igualtat LGBTI. Al mateix temps, ha alimentat una narrativa de guerra cultural que ha polaritzat profundament la societat nord-americana, deixant el futur de la democràcia en una posició incerta.

Amb les eleccions presidencials del 2024 a la vista, el paper de Trump com a defensor del nacionalisme cristià i la seva capacitat per mobilitzar la dreta religiosa continua sent crucial. L’estratègia de Trump sembla estar basada en una combinació de retòrica religiosa, nacionalisme excloent i polítiques econòmiques conservadores que prometen un retorn als valors tradicionals i una defensa davant les amenaces internes i externes que, segons els seus seguidors, amenacen la identitat dels Estats Units. Per tant, la polarització política i religiosa que ha caracteritzat la campanya de Trump no és nova, però ha assolit noves dimensions amb ell, cosa que planteja interrogants fonamentals sobre el futur de la política nord-americana i la relació entre religió i Estat al país.

És molt probable que els no avesats al llenguatge jurídic mostrin certa perplexitat a l’hora de poder dissociar les dues notícies que s’han creuat aquesta setmana: la que diu que el Tribunal Suprem ha decidit no aplicar l’amnistia als líders del “procés”, i la que ens indica que el Tribunal Suprem també ha plantejat al Constitucional un recurs d’inconstitucionalitat contra la llei d’Amnistia.

Cal tenir present que aquest recurs a què m’acab de referir no té per objecte determinar l’aplicabilitat o no de la llei a una o diverses persones determinades, sinó que va directament contra la norma, ja que el Tribunal Suprem considera que, qualssevol que fossin els seus possibles beneficiaris, la llei d’Amnistia ha de ser declarada inconstitucional perquè suposa una vulneració del dret constitucional a la igualtat davant la llei, així com també dels principis de seguretat jurídica i proscripció de l’arbitrarietat que la Constitució espanyola proclama.

El Tribunal Constitucional haurà, doncs, de resoldre, a petició del Tribunal Suprem, si la Llei Orgànica 1/2024, de 10 de juny, d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya és o no constitucional, en tot o en part, i si, per tant, podrà ser aplicada. A més, el Tribunal Constitucional haurà també de resoldre en aquest mateix sentit l’admissió a tràmit dels recursos d’inconstitucionalitat plantejats pel PP i per diverses comunitats autònomes. 

Una altra cosa diferent és la decisió que ha pres el Tribunal Suprem de no aplicar l’amnistia —per tant, de no aplicar la llei que, mentre no es declari la inconstitucionalitat, resta vigent— als líders del “procés” que van ser condemnats pel delicte de malversació de cabals públics per l’organització del referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Aquesta decisió de la Sala que presideix Manuel Marchena considera que Junqueras i els exconsellers Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull (la decisió no afecta Puigdemont perquè no va ser jutjat ni condemnat) no poden ser amnistiats perquè la llei d’Amnistia recull una excepció d’acord amb la quals no se’n poden beneficiar els qui van desviar fons públics per a un benefici personal. I el Tribunal Suprem considera que és el que van fer els condemnats per malversació: beneficiar-se personalment.

No cal dir que la majoria de mortals vam interpretar l’excepció en el sentit que no podrien ser amnistiats els qui, amb la malversació, s’haguessin posat els diners a la butxaca, però el Tribunal Suprem, amb una habilitat hermenèutica impressionant, ha capgirat l’argument i ho ha fet amb una suposició: “L’enriquiment personal —diu— es va produir perquè l’ús dels fons públics va permetre als polítics condemnats no haver de posar diners de la seva butxaca per dur a terme les accions del Procés”. I al·lega que pot fer molt bé aquesta interpretació perquè “interpretar la llei” és aquesta la funció que els correspon com a jutges davant els qui demanen que els tribunals s’ajustin a la literalitat de la norma. I això perquè “la imatge del jutge com a ‘boca muda’ que ha de limitar la seva funció a proclamar conseqüències jurídiques que flueixin de la literalitat de la norma representa una imatge antiquada que els recurrents presenten ara com l’ideal democràtic d’una justícia respectuosa amb el poder legislatiu”. 

Val a dir que ha discrepat del sentit majoritari de la Sala Segona la magistrada Ana Ferrer que, en un vot particular, reitera la necessitat d’atendre el mandat que emana del legislador: “La lectura dels preceptes —objecta Ferrer—adverteix de l’inequívoc propòsit legislatiu d’amnistiar l’aplicació de fons públics a la celebració dels referèndums que van tenir lloc a Catalunya els anys 2014 i 2017 i, amb caràcter general, totes les despeses assumides per l’erari públic sempre que busquessin fer realitat el que el legislador denomina el procés independentista català“. Per tant, a criteri de la magistrada, la interpretació que està fent de la malversació el Tribunal Suprem per negar l’aplicació de l’amnistia als qui l’han sol·licitada no és acceptable.

Tot i així, el que val és el vot de la majoria, que tanca la via jurisdiccional als interessats, als quals ara se’ls obre la possibilitat d’acudir al Tribunal Constitucional formulant un recurs d’empara, però la veritat és que a Junqueras i els seus companys se’ls complica molt la situació perquè els seus recursos d’empara per tal que se’ls apliqui l’amnistia en base a la llei vigent, aniran a la coa i, per tant, el Tribunal Constitucional no els podrà resoldre fins que hagi resolt el recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Tribunal Suprem i, també, els recursos d’inconstitucionalitat del PP i de les Comunitats autònomes.

I suposant que, superades les recusacions de magistrats del Constitucional (que ja se n’han produït), aquest finalment desestimés tots els recursos d’inconstitucionalitat i digués que la llei d’Amnistia és fidel a la Constitució —la qual cosa li permetria entrar a resoldre els recursos d’empara i decidir si la interpretació que ha fet el Tribunal Suprem de la malversació s’ajusta o no a la llei—, sabem que el Constitucional es trobarà amb un nou entrebanc, ja que el Tribunal Suprem s’ha guardat un as a les punyetes de la toga, i ha enunciat que, si el Constitucional valida la llei d’Amnistia, formularà una qüestió prejudicial davant del Tribunal Europeu de Justícia de la Unió Europea (TJUE), fet que paralitzarà novament (i per un llarg termini) la possibilitat d’actuar fins aquest darrer tribunal europeu dicti una resolució si aquesta és favorable a la llei qüestionada.

En definitiva, que la Sala Segona del Tribunal Suprem que presideix Manuel Marchena, amb el vot contrari d’Ana Ferrer, ha decidit jugar fort. I si bé ningú podrà dir que es mou fora de la legalitat, perquè tots els passos que dona la respecten, difícilment podrem concloure que la seva actuació s’ajusta al que vol representar aquella al·legoria de la Justícia que ens mostra una dona amb els ulls tapats i duu en una mà una balança, símbol de l’equitat. No, al Tribunal Suprem li pesa molt més l’espasa que l’al·legoria duu en l’altra mà, amb la qual pretén imposar per la força les seves decisions.