Josep Maria Quintana

Als darrers temps, a Espanya vivim la política a cop de sensació. No intentem analitzar les dades, observar els perquès, cercar una anàlisi objectiva dels fets, sinó que ens movem per impulsos, de manera que un dia ens mostrem contents (o tristos) perquè tal polític és a punt de caure, i l’endemà ens aixequem  tristos (o contents) perquè no s’ha produït allò que esperàvem… però que teníem la sensació que succeiria.

És obvi que si l’essència de la política fos mostrar la joia o la pena que sentim davant un esdeveniment polític, no hi hauria res a dir, perquè tots podem tenir fòbies i fílies i res no ens impedeix de manifestar-ho. El que em resulta, però, menys comprensible és que avaluem un determinat fet polític partint d’aquestes fòbies o fílies i no d’una valoració fonamentada en paràmetres objectius.

El cas de les eleccions que van tenir lloc el passat diumenge a Galícia és un exemple clar del que estic descrivint, si ens atenem a les reaccions que, des de la mateixa nit electoral, han protagonitzat els uns i els altres.

En efecte, si fem un esforç de certa objectivitat haurem de veure que la gran victòria del PP (que ho va ser) només pot magnificar-se partint de la sensació que s’havia estès arreu del país que, aquesta vegada, era possible que perdés la majoria absoluta. Però si obviem aquesta sensació, que va fer que uns entressin en pànic i d’altres es mostressin exaltats, i observem les xifres absolutes, veurem que la victòria del PP no té res d’anormal i menys d’excepcional. Perquè aquest partit ha mantingut els nivells de votació de les passades autonòmiques, però ha perdut dos diputats (passant de 42 a 40). A més, és el que ve succeint des de fa 40 anys a Galícia, amb només dues excepcions.

El fet singular (i morbós) és que, en aquestes eleccions, s’havia estès la creença —val a dir que amb algun fonament— que si el PP perdia la majoria absoluta, perillava el lideratge nacional de Feijóo. Ara bé, per poc prim que filem, i més enllà del que hàgim pogut sentir en conèixer el resultat electoral de diumenge, penso que ens hauríem de formular aquesta pregunta: ¿és una victòria a Galícia el que pot marcar a la llarga la consolidació del seu lideratge? Ho dubto, de la mateixa manera que no crec que Feijóo pugui sortir molt perjudicat si el seu partit té una severa derrota a les properes eleccions autonòmiques d’Euskadi, un lloc on és habitual que el PP sigui gairebé irrellevant.

Altrament succeirà si, a les properes eleccions al Parlament europeu, Feijóo consolida i fa créixer la seva majoria davant del PSOE, perquè allí veurem —aquest cop sí a nivell nacional i, a més, en uns comicis que se celebren amb un districte únic— si realment és un líder amb futur. Som molts els qui creiem que el PP guanyarà bé aquestes eleccions (com va guanyar les generals, encara que amb no prou majoria per formar govern), però desconeixem ara quin serà l’abast d’aquesta victòria que, repeteixo, pot ser molt il·lustrativa de quin és el sentiment del país respecte dels conservadors i del seu líder nacional.

Del que no hi ha dubte, perquè els resultats són en aquest camp molt contundents, és que, a Galícia, Feijóo quadruplica els diputats trets pel PSOE, i això és no tant una notícia favorable a Feijóo (perquè el seu partit es troba, pràcticament, on ja era abans de les eleccions) com és desfavorable —extraordinàriament desfavorable—a Pedro Sánchez, que, imbuït d’aquest cesarisme que el caracteritza (com si el PSOE sigui ell i només ell), ha tornat a caure en el mateix parany de les eleccions municipals, on semblava que optava a la batllia de totes les ciutats espanyoles. 

Amb aquesta política de terra cremada (que calcina qualsevol candidat autonòmic i qualsevol polític que se li acosta), Sánchez ha experimentat una derrota contundent, que l’hauria de fer reflexionar.

Dit això, i obviant els mecanismes d’una llei electoral absolutament afavoridora dels municipis rurals, pensada fa quaranta anys per Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda, i amb un llindar del 5 per cent per entrar al parlament que serveix de tap a totes les minories —aquest establert per Manuel Fraga—, veurem que, fins i tot a Galícia, on sembla que la dreta guany per golejada, la diferència de vots entre els dos blocs no és tan gran com poden donar a entendre els resultats, ja que mentre el bloc conservador format per PP, Vox i Democracia Ourensana va sumar 748.296 vots (el 50’5%), el bloc progressista (format per PSOE, Sumar i Podemos) en va sumar 706.790 (el 47,7%). Per tant, entre un bloc i un altre hi ha només 41.596 vots, que, per mor de la llei electoral vigent, es tradueix en 41 diputats pel bloc conservador per 34 pel bloc progressista.

Això ens duu a una altra qüestió que, en aquestes eleccions, ha tingut molta importància. Em refereixo al gran resultat obtingut pel BNG, liderat per una dona, Ana Pontón, que, com ens recorden els qui han seguit la seva trajectòria política, duu vint anys al Parlament gallec i la gent coneix i identifica perfectament en el camp de la política autonòmica.

A diferència dels polítics socialistes que tan aviat com poden fan el salt a Madrid (mirin si no la nostra comunitat autònoma), Pontón ha estat sempre al peu del canó i és aquest picar pedra diari el que l’ha dut a guanyar la batalla de la proximitat. I de pas, explica el mal resultat del candidat socialista i de la de Sumar que venien del Parlament espanyol llançats a Galícia en paracaigudes.

Els populars, doncs, han mantingut el seu estatus, i això els consolida en el lloc que gairebé sempre han ocupat; i també l’esquerra, però amb un canvi molt significatiu, perquè si a les eleccions de 2020, BNG havia tingut 19 diputats i PSOE 14 (total 33 diputats), ara, el BNG en treu 25 i el PSOE 9 (total 34 diputats). Per tant, el més rellevant de les eleccions passades és precisament la caiguda del PSOE, no del bloc progressista, que guanya un diputat respecte de les passades eleccions.

Seria, però absurd no insistir en la qüestió que resulta la més evident: el gran enderrossall que ha protagonitzat el PSOE, que segurament no s’ha produït pels pactes amb Junts i ERC en favor de l’amnistia i, en definitiva, a causa dels acords presos amb els “enemics d’Espanya”, com assegura Feijóo. Sé que aquests acords han estat demonitzat per tota la dreta espanyola sense pietat, però el fet indiscutible és que els vots que ha perdut el PSOE no han anat a la dreta, sinó al BNG, que és un partit que ha defensat públicament la negociació dels socialistes amb Junts, però que, a més a més —i sobretot— s’ha dedicat a tractar les qüestions diàries que interessen als electors.

Per tant, crec que la dreta no a millorat, sinó que es troba pràcticament allí on ja era, però la qui ha sortit molt tocada d’aquestes eleccions és l’esquerra que podríem denominar “espanyola”, és a dir l’esquerra dels partits d’àmbit nacional, perquè a la gran caiguda del PSOE s’hi ha d’afegir l’enderroc total i absolut de Yolanda Díaz i de la seva gran aposta Sumar, que ha quedat molt per darrere de Vox. Per no parlar de Podemos que ha tingut menys vots que el Pacma (el partit animalista). Un absolut fracàs.

Dues persones utilitzen les mateixes paraules, la mateixa sintaxi, les mateixes expressions i les mateixes construccions gramaticals per entendre’s, però parlen llengües diferents. És obvi que sona a disbarat el que acabo de dir, però és el que, al mes de maig de 2013, va decidir el Parlament d’Aragó en establir que, a la Franja de Ponent d’aquella comunitat autònoma, la zona d’Aragó que limita amb Catalunya, on bona part de la població parla el català i pràcticament tothom l’entén, no es parlava català sinó “lapao”, acrònim de “lengua aragonesa propia del área oriental”. A més, també va decidir canviar el nom de l’aragonès que es conserva viu en determinades zones pirinenques del territori d’Aragó. Aquest, ja no es diria aragonès, sinó “lapapyp”, acrònim de “lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”.

Em vaig referir a tan extravagant decisió del Parlament aragonès en aquesta mateixa secció el 12 de maig de 2013, dient que, en explicar aquest fenomen, tenia la impressió que els meus lectors que desconeguessin la decisió política presa pel Partit Popular i el Partit Aragonès Regionalista (PAR) creurien que els estava prenent el pèl, però no, no els volia prendre el pèl ni tampoc confondre, perquè l’únic que estava fent era explicar la realitat, ja que aquella era una decisió que, si bé a la pràctica no va tenir cap repercussió i quedà com una ridiculesa política, el cert és que es va publicar al butlletí oficial i, de iure, va tenir valor de llei, la qual cosa feia un trist favor a la idea que tots podem tenir de la llei, perquè si bé sabem que aquesta potser justa o injusta, encertada o desencertada, constitucional o inconstitucional, la novetat d’aquella decisió dels aragonesos presa l’any 2013 ens feia veure que, a més a més, la llei també podia ser absurda, arbitrària, estúpida i, el que és encara pitjor, acientífica.

La decisió del Parlament presa l’any 2013 va ser una reacció contra la llei de llengües del PSOE i Chunta Aragonesa (CHA) de 2009, que incloïa el català i l’aragonès (amb aquestes denominacions admeses internacionalment) com a llengües pròpies de l’Aragó juntament al castellà, decisió que va ser novament presa el 2016 quan, altre cop, els socialistes van ocupar el poder. Però ara, després que ha assumit la presidència de l’Aragó el Partit Popular amb el suport de Vox, ha fet evident la seva obsessió anticatalana —en definitiva, de qualsevol cosa que, en la seva denominació contingui el mot “català”— emprenent una reforma de la política lingüística partint d’una afirmació, tan contundent com falsa, com la que ha fet pel president aragonès Jorge Azcón des de Brussel·les, en afirmar que “A l’Aragó no es parla català”, sentència que es complementa amb una altra encara més greu, quan afirma que a l’Aragó tampoc es parla aragonès. I és per això que està decidit a modificar la llei perquè el català i l’aragonès no estiguin reconeguts com a “llengües pròpies” de la comunitat autònoma.

En el fons, quan rasques una mica, t’adones que el president no és tan inculte com sembla, en el sentit que desconegui que a Fraga, a Mequinensa i a d’altres poblacions de la Franja es parla català. O bé que en algunes zones pirinenques i prepirinenques de l’Aragó encara és viu l’aragonès. El que li dol és el nom acadèmic d’aquestes llengües, el que li dol i no accepta de cap manera és que la denominació comunament acceptada de la llengua que es parla a Fraga i a Mequinensa sigui “llengua catalana”.

Òbviament, els plans del tàndem PP-Vox no és tant que a les regions amb una llengua pròpia diferent del castellà es deixi de parlar la llengua autòctona (encara que, probablement, no els sabria cap greu fer-la desaparèixer), com que aquesta llengua autòctona es digui “català” o bé “aragonès”, ja que ells, tot i que tenen un concepte global i unitari del “castellà o espanyol”, que pot ser aplicable sense fer distincions a qualsevol regió, comunitat o estat o es parla, val a dir que amb una gran riquesa de varietats dialectals (penseu no sols en Espanya sinó en Centre-Amèrica i Sud-Amèrica), el que de cap manera accepten és que la llengua catalana sigui una única llengua a tots els llocs en es parla, tot i que presenti (en això com totes les llengües) varietats dialectals que, per importants que siguin, no alteren el concepte unitari de la llengua. El mateix, en definitiva, que succeeix amb el castellà, l’anglès i, en general, amb totes les llengües.

Aquest cop, el president aragonès, després de fer l’afirmació contundent que he transcrit abans —“A l’Aragó no es parla català”— reconeix tanmateix que, a la seva comunitat, hi ha altres llengües vives, que difícilment pot enquadrar en la matriu castellana, ja que no són una varietat —unes modalitats— del castellà. Per això prefereix denominar-les patués, chistabín, ansotà, maellà o fragatí, entre d’altres, denominacions que no hi hauria cap inconvenient a mantenir vives —com nosaltres també podem dir que parlam menorquí, mallorquí o eivissenc (i, si tant voleu, maonès, o ciutadellenc), ja que podem distingir aquestes parles, sempre que no neguem que el menorquí, el mallorquí o l’eivissenc (i també les modalitats maonesa o ciutadellenca) són manifestacions vives de la llengua catalana.

Sortosament, no tothom ha acceptat sense queixar-se les manifestacions del president Azcón, i les quatre associacions més veteranes en la promoció i defensa de l’aragonès i el català a Aragó —Rolde d’Estudis Aragonesos, Consell d’a Fabla Aragonesa, Institut d’Estudis del Baix Cinca i Associació Cultural del Matarranya— han presentat una queixa davant el Justícia (el Defensor del Poble autonòmic) per assenyalar la “desprotecció legal” en què quedaran totes dues llengües (el català i l’aragonès) si es suprimeixen els seus noms. A criteri d’aquestes associacions, això infringiria “la normativa estatal i internacional, especialment la Carta Europea de les llengües”.

El més preocupant d’aquesta política —que, sense tanta intensitat, però també amb convicció, és assumida a casa nostra per Vox i d’una manera no tan radical però val a dir que preocupant per alguns elements del PP, és que, amb la teòrica defensa de lo nostro, s’amaga la voluntat de reduir la llengua catalana a un argot d’estar per casa, que és en el que s’acabaria convertint si no disposés d’una gramàtica que vinculés totes les variants existents i no mantingués una varietat estàndard que permeti estudiar-la, ensenyar-la i practicar-la de manera genèrica, com fan totes les llengües cultes del món… començant pel castellà.

El més greu de tot plegat és que els diferencialistes lingüístics volen ignorar que, sense la varietat genèrica, una llengua es desfibra, es fragmenta en mil formes particulars de parlar-se i acaba perdent-se i reduint-se tan sols als usos domèstics i casolans. 

I diguem-ho clarament, amb aquests posicionaments sobre la llengua, tots els quals estan  fora dels consensos de les institucions acadèmiques d’abast internacional, el que es vol realment és llançar una llengua determinada (el català i l’aragonès en aquest cas) a les escombraries. I per fer-ho, no hi ha res millor que fragmentar-la i desfibrar-la. Per tant, no ens podem estranyar que les defenses més fervoroses de l’aïllament lingüístic (valencià, mallorquí, menorquí etc.) normalment es facin en llengua castellana. I si algun cop es fan en un format marcadament dialectal del català, no és tant per convenciment ni per amor a la llengua com per autojustificar-se.

Comparteixo amb tots vosaltres la ressenya que el diari Menorca ha publicat avui sobre la meva darrera novel·la “La disputa de Barcelona”.

Comprenc que el lector estigui cansat de llegir i escoltar el debat que mantenim sobre el mateix tema. Fins i tot que es trobi lleugerament confús per la força que posen els uns i els altres per donar un sentit ben divers a un mateix mot, i tanmateix hauríem de fer un esforç per trobar el sentit genuí de les paraules i no intentar confondre. Perquè el debat no versa sobre una qüestió banal, sinó que ho fa sobre una matèria més aviat complexa respecte de la qual hi ha tanmateix un acord molt general sobre la seva definició des del punt de vista del Dret, tret que ens acostem a països on el aquest brilla per la seva absència, on el poder s’exerceix amb cap respecte per la ciutadania i on els drets humans no han estat reconeguts en els termes que els han acceptat les nacions civilitzades.

El lector ja haurà endevinat que el mot de què estic parlant sobre el qual mostrem una gran discrepància és el de “terrorisme”, concepte en el qual hauríem d’estar versats els espanyols que l’hem patit en les nostres carns durant molts anys amb atacs indiscriminats i cruents contra la ciutadania i els seus drets més elementals a mans de bandes criminals com han estat ETA, GRAPO i GAL, per esmentar les principals d’arrel espanyola, però que també hem sofert atacs d’Al-Qaeda o, si més no, de grups que, en nom de la jihad, van crear terror en atemptats com el de Madrid l’any 2004 o el de Barcelona el 2017.

En abordar aquest tema, Xavier Melero acut a l’obra de Michael Burleigh sobre el terrorisme, “Sangre y rabia” (Taurus, 2008), a la qual l’autor fa un esforç per definir aquest fenomen d’abast mundial que, de fet, s’ha donat a tots els territoris al llarg de la història, un fenomen que ve marcat per la violència però no de qualsevol tipus, sinó d’una violència que ell descriu com “la acción moralmente sórdida y criminal de aquellos sujetos para los que la destrucción que se ceba en cualquier víctima inocente constituye una compensación fugaz de un agravio real o imaginario, o bien de quejas más abstractas que son las causantes de su rabia y su histerismo. Mientras, sus víctimas solo tienen en común que un perdedor radical y resentido aspire a destruirlos o mutilarlos con tal de avanzar hacia un mundo cuya existencia prácticamente nadie desea.”

Descripció llarga però molt clara que exclou episodis que, si bé poden ser violents, no tenen la càrrega i la intenció que reclama el terrorisme. En efecte, aquestes darreres setmanes on tots debatem sobre què és i què no és terrorisme a causa del debat al Congrés sobre la llei d’amnistia, en un gran exercici pedagògic, Enric Juliana ens recordava moments que s’han donat al nostre país de gran violència i que mai ningú no va titllar de terrorisme. Esmentava els enfrontaments que es van donar durant els anys vuitanta a causa de la dolorosa reestructuració de la indústria estatal on els obrers van llençar bolles metàl·liques i coets a la Policia Antidisturbis amb imatges d’una gran duresa a les conques mineres d’Astúries, les drassanes de Ferrol, Cadis, Sagunt i Cartagena. També l’incendi que, l’any 1992, van provocar els treballadors de les drassanes militars de Bazán, que van incendiar una ala de l’Assemblea de la Regió de Múrcia amb seu a Cartagena que, amb un còctel molotov llançat per una finestra van calar foc a la sala de conferències del Parlament regional murcià amb una batalla campal que va produir la cremada de sis cotxes policials i 40 persones ferides entre policies i manifestants.

A pesar de la gravetat dels fets, considerats, sens dubte, de desordres públics greus, a ningú no se li va ocórrer parlar de terrorisme, a diferència del que succeí amb l’atemptat d’Hipercor a Barcelona l’any 1987, amb 21 morts i 45 ferits, o l’atemptat d’ETA a la caserna de la Guàrdia civil de Saragossa, també l’any 1987, amb un resultat d’11 morts i 88 ferits, o en el cas de l’assassinat d’Ernest Lluch i de tants altres ciutadans a mans d’ETA.

Molt més recentment, tots tenim present les grans manifestacions violentes dels “armilles grogues” de França que, sobretot l’any 2018, cada dissabte portaven la violència pels carrers de París on, segons les dades ofertes per la policia francesa, 2.100 persones van resultar ferides, 22 manifestants van perdre un ull, 5 han quedat sense una mà i 210 van sofrir ferides greus al cap. I si acudim al que està passant aquestes darreres setmanes a França amb les manifestacions dels pagesos, també ens haurem de referir a actes vandàlics, talls de carreteres i d’autopistes, boicots a camions i destrosses de tota mena. I no hem de sortir d’Espanya per veure com aquests darrers dies els pagesos han bloquejat carreteres provocant disturbis greus. Tampoc ningú no s’ha atrevit a titllar de terrorisme aquests actes de protesta perquè no reuneixen les característiques de la definició que he transcrit en cursiva de Michael Burleigh.

Això no obstant, l’ocupació de l’aeroport del Part (no de les pistes, com van fer els obrers d’IBERIA el 26 de juliol de 2006, que obligà a suspendre 544 vols) és vist pel jutge García Castellón com a terrorisme, i també per la junta de fiscals del Tribunal Suprem, que entén per una majoria que s’aprecien indicis de terrorisme en l’ocupació d’aquelles terminals l’any 2019 i afirmen que el Tribunal Suprem ha d’investigar Puigdemont com a presumpte terrorista. I tot després de quatre anys de silenci, durant els quals el mateix jutge no havia considerat aquests fets sota el prisma d’un atac terrorista fins que s’ha discutit una llei d’amnistia que, en els termes que va entrar al Congrés, deixava sense amnistiar els actes que poguessin rebre aquesta consideració.

Que sapiguem, aquell dia, la manifestació no va ocupar les pistes, encara que va dur a terme disturbis amb certa violència. I Puigdemont no hi era present, ja que feia dos anys que residia a Bèlgica. Tot i així, el jutge García Castellón i la majoria de fiscals del Suprem veuen terrorisme en aquella acció, com també n’hi veu Feijóo, per al qual “el que és evident és que el que va passar a Catalunya és pur terror i és pur feixisme, perquè la gent no podia sortir al carrer, perquè la gent no podia agafar el seu tren, no podia agafar el seu avió, no podia agafar el cotxe, perquè la gent tenia por i no sortia de casa seva”.

És obvi que el jutge esmentat, els fiscals del Tribunal Suprem i el senyor Feijóo no viuen al món on jo visc, ni tampoc on vivim milers de persones que distingim clarament el “pur terror” de Hamás quan ataca Israel i mata 1.200 persones en un dia, també el de l’Estat israelià quan ataca indiscriminadament Gaza i provoca més de 26.000 morts, o el d’ETA a Hipercord de Barcelona; i el distingim de les “alteracions de l’ordre públic” que van provocar els membres de Tsunami Democràtic. Com tampoc viuen al mateix món que els jutges i fiscals esmentats el catedràtic de Dret penal de la Universitat Autònoma de Madrid, Manuel Cancio, quan (extrec la citació de Xavier Melero) afirma que “hechos como los que se agrupan en la causa Tsunami pueden ser calificados de terrorismo en Moscú, en Estambul o en Teherán. Nunca lo serían ni en Berlín, ni en París ni en Berna. Y en derecho, tampoco en Madrid”.Tot sembla que hagi sortit de mare i costarà molt redreçar aquesta distorsió que, al meu entendre, es mou en un món del tot hiperbòlic que malmet el sentit de les paraules, esbrella les costures de la llei i, el que és encara pitjor, també les del sentit comú.

Desconec si, com explica la darrera enquesta del CIS, és cert que l’amnistia ocupa el lloc trenta-setè pel que fa a les preocupacions dels espanyols. De ser veritat seria una molt bona notícia i una prova de maduresa de la ciutadania, encara que és evident que, per arribar a aquesta conclusió, s’haurien d’haver fet moltes enquestes, perquè si ens fixem en els dos pols oposats (Junts i ERC per una banda i PP-Vox per l’altra) em sembla evident que aquesta proposició de llei que acaba de ser rebutjada pel Congrés dels diputats (de fet per Junts) ocupa el primer rang en les seves preferències: els uns, per anar-li fent modificacions per blindar-la cada cop més; i els altres, animant els dos jutges de la casa (García Castellón a l’Audiència Nacional i Joaquín Aguirre al jutjat número 1 de Barcelona) per sortejar tota la lletra que s’hi incorpori i perquè no pugui aplicar-se a tot el conjunt de ciutadans involucrats amb el procés que l’independentisme vol que quedin lliures de qualsevol mena de condemna.

Mirar la carrera de les negociacions per afegir més i més circumstàncies a la llei per blindar-la de les urpes dels jutges, i la que també duen a terme alguns magistrats per, a base d’imaginació i ganes, aconseguir que Puigdemont, Marta Rovira i molts altres no puguin ser amnistiats, esdevé un espectacle lamentable que només perdria importància si realment tingués raó el CIS i, en efecte, l’amnistia ocupés el lloc treta-setè en les preocupacions dels espanyols.

Òbviament, no ocupa aquest lloc a la ment de José María Aznar, que, diumenge sí diumenge no, Núñez Feijóo treu a passejar per Madrid com si fos el “Santcristo gros” i perquè ens recordi la seva consigna: “Qui pugui fer-ho, que ho faci; qui pugui moure’s, que es mogui, i qui pugui aportar, que aporti”, lema que s’ha pres al peu de la lletra García Castellón que, a la darrera manifestació del PP, va ser corejat pels milers d’assistents com si fos un ídol del roc, tan aviat com el va nomenar la presidenta de Madrid, Díaz Ayuso. I de veritat que s’ho mereixia, si ens atenem a les darreres interlocutòries que ha signat, a les quals, quatre anys després de l’ocupació de l’aeroport de Barcelona per Tsunami Democràtic, ara qualifica el fet de terrorisme, i diu, per acabar-ho d’ajustar, que actuaven amb ànim homicida a les ordres de Carles Puigdemont. I això no és tot, perquè la darrera aportació al serial que escriu aquest jutge ve marcada per una intuïció, a la qual ha arribat després de furgar en la ment d’aquest personatge, al qual també li imputa haver pensat dur a terme un possible atemptat contra el rei. 

Però si l’actuació d’aquest jutge em sembla obsessiva i malaltissa, penso que pequen també d’una obsessió semblant els diputats de Junts, quan, dia rere dia, intenten forçar més i més el text d’una proposició de llei que segurament va néixer com a constitucional però que, si el PSOE acaba cedint sense nord —de moment s’ha plantat— farà aigües per tots costats i acabarà sent vulnerable no sols als embats que rebrà de molts dels jutges quan hagin d’aplicar-la, sinó al judici del Tribunal Constitucional i de les instàncies judicials de la Unió Europea. 

Tornat als jutges, val a dir que García Castellón no està sol en aquesta campanya orquestrada des de la “independència” del Poder Judicial tan corejada pel PP, que, perquè ens creguem que els magistrats actuen sense pressió, manté segrestat l’òrgan de govern dels jutges des de fa més de cinc anys. 

I per si el jutge García Castellón no es bastés per anar augmentant l’aposta cada dia per fer inútil l’amnistia que s’acabi aprovant, ara hi hem d’afegir la decisió del titular del jutjat número 1 de Barcelona, Joaquín Aguirre, que aquesta setmana passada ha vist en la persona de Carles Puigdemont indicis d’un delicte d’ “alta traïció” per haver-se reunit personalment amb un ambaixador de Vladímir Putin hores abans de proclamar il·legalment la independència. I és clar, si Puigdemont no és només un terrorista sinó també un traïdor, mai no podrà ser amnistiat amb la llei que ara es tramita.

Jo no dubto que Carles Puigdemont va dur a terme una quantitat ingent de bestieses i fins i tot delictes que poden fregar la malversació, l’alteració de l’ordre públic i la desobediència al Tribunal Constitucional, i que va empènyer el país a un procés francament desgraciat des de tots els punts de vista, que ha causat dolor i decepció en molts dels seus fidels, però d’aquí a considerar-lo un terrorista i un traïdor per haver-se reunit amb un enviat del Kremlin anomenat Nikolay Sadovnikov el 26 d’octubre de 2017, crec que n’hi ha un bon tros. 

Sembla que la reunió amb Sadovnikov va existir, però creure que Puigdemont, a través d’aquest interlocutor, aconseguís convèncer Rússia perquè enviés a Catalunya 10.000 soldats i una partida de 500.000 milions de dòlars sempre que, un cop declarada la independència, Catalunya es convertís en un paradís fiscal de les criptomònades, també se’m fa impossible de creure i demostra el gran desgavell on es mou avui la política i algun sector del poder judicial.

Em sembla, per tant, que hem arribat a un grau tan gran de despropòsits per part dels uns i dels altres que es farà mot difícil desfer els nusos que, entre tots, estem fent a la troca de la governabilitat i de la convivència, ja que, si més no per als milers de ciutadans que mou el PP a tota Espanya, és dogma de fe el que afirmen aquests jutges i creuen a ulls clucs que Puigdemont és un terrorista i també un traïdor.

Estant així les coses, després d’escoltar cada dia el discurs únic de Feijóo afirmant que l’amnistia és el final del sistema democràtic, el producte més genuí d’un dictador que s’ha venut als qui volen la desfeta d’una Espanya que s’està esmicolant en trencar-se el principi d’igualtat i que la política del Govern de Pedro Sánchez només es pot definir amb paraules com “humiliació”, “indignitat” “corrupció” i “manca d’escrúpols”, no ens hem de sorprendre que, amb aquest discurs tan hiperbòlic, acabin triomfant les tesis de Vox, del qual el PP amb prou feines es pot distingir.

Desconec que passarà ara, un cop la proposició de llei que s’ha rebutjat ha de retornar a la comissió de Justícia del Congrés, on ja va ser modificada el passat 24 de gener. No sé tampoc si Sánchez es plantarà i, encara menys, què faran els diputats de Junts. Sabem tanmateix que Junts continua obstinat en la seva política de màxims, oblidant que l’acció del Govern, com la de qualsevol agent polític, té els seus límits. Però també que el fracàs de l’operació amb què tant s’ha compromès el PSOE no reportaria res de bo a l’escena política espanyola, i encara menys per als interessos de Junts.

De tota manera, no puc acabar aquest article sense dir una cosa que res no té a veure amb el binomi PP-Vox, però que em veig obligat a afirmar: És lamentable i francament trist que tants catalans (no sé si molts o pocs, però ben prou) segueixin ballant-la al so d’aquest personatge de fira que és Carles Puigdemont, un autèntic trepaletrep, com diem a Menorca, un home que ha dilapidat el patrimoni polític que Catalunya havia aportat al país des de l’inici de la democràcia i manté segrestat el seu futur.