Amb motiu dels quaranta anys de la constitució del Consell Insular de Menorca, el nostre diari convidà fa uns mesos diverses persones significatives de la societat menorquina perquè exposessin el que pensaven respecte d’aquesta institució. Gairebé tots els articles que es van publicar van fer una lectura positiva de la trajectòria del Consell, més enllà dels criteris que els seus autors poguessin tenir respecte de les persones que han tingut la responsabilitat de gestionar-lo, i van coincidir en afirmar que aquesta era una institució necessària per a la bona administració politicoadministrativa de la nostra illa. També és aquest el meu criteri, que pretenia exposar en una conferència que m’havia encarregat la presidència del Consell per a un acte oficial commemoratiu que es va suspendre tres dies abans de la data fixada. Se’m va dir aleshores que es posposava per a més endavant i, fa poc més d’una setmana, se m’ha fet saber que l’acte no es duria a terme. Atès que jo tenia la feina feta, exposaré, ni que sigui de manera molt sintètica, alguns aspectes que em semblen rellevants d’aquesta institució en dos articles.
A la conferència programada tenia interès a fer una mica d’història de la gènesi del Consell -interessant i rocambolesca alhora- d’ençà que la nostra illa s’obrí a la vida democràtica i participativa, amb l’aprovació de l’Estatut el 1983 i, posteriorment, amb la Llei de Consells de 1989, però aquí no hi ha espai per fer-ho i hauré de passar per alt aquest punt. Diré tan sols que, des de l’aprovació de la Llei 8/2000, es configurà un nou model d’estructura organitzativa per a aquestes peculiars institucions a partir de dues idees centrals: 1) Que, definitivament, els consells tenen una doble naturalesa (són institucions autonòmiques i alhora ens locals); i 2) Que la Comunitat autònoma té potestat d’autoorganització de les seves pròpies institucions, l’estructura de les quals calia retocar perquè l’organització administrativa local era clarament insuficient per gestionar de manera adequada el gruix de competències transferides (especialment en el cas de les illes menors), en què la majoria governant podia estar formada tan sols per set membres electes (els del partit o de la coalició que hagués format govern).
Tot i així, ja sigui amb la més limitada i deficient estructura prevista a l’estatut de 1983, o bé amb la molt més eficaç de l’actual Estatut de 2007, a què em referiré en el proper article, no hi ha dubte que el Consell Insular de Menorca començà a treballar amb més eficàcia i compromís que l’antiga Diputació Provincial que, de manera frustrant, es va oblidar sistemàticament de la nostra illa. Així doncs, des de la transferència d’Urbanisme i Habitabilitat efectuada per la Llei 9/1990, de 27 de juny, fins a les dues últimes transferències rebudes en virtut dels Decrets 46 i 47/2018, de 21 de desembre, en matèria de polítiques de gènere i dona, i de polítiques LGTBI, la institució s’ha anat revestint d’importants competències executives sobre matèries clau per al desenvolupament del país, com l’urbanisme, la cultura, el patrimoni històric, les activitats classificades, els transports per carretera, l’agricultura, la ramaderia, pesca i artesania, els serveis socials i, sobretot, l’ordenació del territori, que va culminar amb l’aprovació del Pla Territorial Insular -el controvertit i discutit (però indispensable) PTI- que, amb més llums que ombres, cercà d’establir un model de desenvolupament sostenible en el territori insular. Instrument que era -i segueix sent- del tot necessari renovar si es pretén consolidar polítiques adequades per mantenir vigent el mateix objectiu que es proposà l’any 2003. Som conscient que s’està treballant en aquest sentit, però també cal dir que els anys perduts de les passades legislatures pesen com una llosa en el capítol de responsabilitat dels nostres polítics.
Al llarg d’aquests quaranta anys, el Consell ha actuat també sobre altres matèries transferides o delegades, com carreteres i camins, joventut i lleure, caça i recursos cinegètics, i també en matèria de promoció turística; competències que, per primera vegada a la nostra història, el Consell va poder exercitar com a vertader govern de Menorca, d’acord amb l’Estatut i la Llei de Consells Insulars vigent, en el ben entès que, des de 2007, les ha pogut desplegar amb molta més eficàcia, perquè avui el Consell és, com explicaré en el proper article, la institució de govern de la nostra illa i exerceix, per tant, el govern, l’administració i la representació d’aquesta, gaudint de plena autonomia en la gestió dels seus interessos” (art. 61).
Per poc que repassem la trajectòria de la nostra institució, val a dir que, fins i tot sota el deficient règim legal que establí l’Estatut de 1983, el Consell de Menorca ha dut a terme una tasca encomiable en molts aspectes, que no puc desplegar aquí. Però no deixa de ser significatiu el canvi que s’ha verificat en els seus pressupostos, ja que d’aquells 157 milions de pessetes (menys d’un milió d’euros) en què consistia el pressupost de 1979, hem passat als gairebé 98 milions d’euros, que eren els previstos per al pressupost en curs, dels quals, més de 22 milions s’havien de dedicar a inversions i més de 10 a transferències de capital.
Un segon aspecte, potser poc vistós, però que jo considero rellevant, és el de la cooperació institucional que ha dut a terme tots aquests anys i, sobretot, arran de la creació, el gener de 2002, del Servei de Cooperació i Assistència Municipal. Així mateix ha promocionat Consorcis amb els Ajuntaments, alguns de tanta importància com el de Residus Urbans i Energia, el de Protecció de la Legalitat Urbanística al Sòl Rústic, o bé el Sociosanitari, i endegat plans insulars de cooperació, gestió del litoral i neteja de platges, servei d’assessorament lingüístic, xarxa de biblioteques, etc. etc.
També ha creat organismes autònoms de caràcter administratiu, com l’Institut Menorquí d’Estudis, que tant està fent per la cultura, i el Consell Econòmic i Social de Menorca, entès com una eina de planificació, coordinació, debat i gestió que ajudi en el disseny del full de ruta econòmic, ambiental i social de l’illa, i ha constituït empreses públiques com l’Institut de la Joventut de Menorca. I mereix una especial menció la Sindicatura de Greuges, creada el 2015, com una fórmula de participació ciutadana, amb la missió de recollir les queixes dels menorquins i, per tant, de vetllar pel bon funcionament del Consell en la seva relació amb tots els habitats de l’illa.
No ens oblidem tampoc de les entitats que es troben adscrites al Consell d’acord amb el Sistema Europeu de Comptes, com la Fundació Foment del Turisme de Menorca, la Fundació per a Persones amb Discapacitat, la Fundació Menorquina de l’Òpera, el Servei d’Informàtica Local o el Fons Menorquí de Cooperació. Alhora, el Consell forma part com a ens associat d’entitats pròpies de la societat civil, i d’altres públiques com la Federació Espanyola de Municipis i Províncies o la Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears.
Un tercer aspecte que no podem tampoc silenciar avui és el reconeixement de l’illa de Menorca com a Reserva de la Biosfera, procés que s’inicia l’any 1993 amb l’acord del Comitè Internacional del Programa “Man and Biosphere” de la UNESCO, que culminà amb el lliurament del diploma oficial, pel maig de 1994, i que, el 2008, es concretà amb la creació de l’Agència Menorca Reserva de Biosfera, organització amb personalitat jurídica pròpia adscrita al Departament d’Economia, Medi Ambient i Caça, que centra les seves activitats desenvolupant els objectius de la declaració de Menorca com a Reserva de Biosfera pel Programa MaB de la UNESCO amb un projecte realment ambiciós, al qual el Consell ha dedicat per a aquest any un pressupost superior als 9 milions d’euros.
Josep Maria Quintana 