El dret d’autodeterminació segueix sent la base del conflicte polític a Catalunya. Però ara és també un dels obstacles que troba el president en funcions, Pedro Sánchez, per formar govern, ja que necessita, com a mínim, un acord amb ERC, partit que demana que es parli seriosament del dret d’autodeterminació. Però, ¿què és aquest dret? ¿És aplicable a Catalunya?
L’origen de l’autodeterminació es troba en el Dret Internacional. En primer lloc, hi ha la resolució 1514, del 14 de desembre de 1960, de l’Assemblea General de les Nacions Unides. Aquesta es considera la “Carta Magna de la Descolonització” en contemplar per primera vegada que “tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. “En virtut d’aquest”, afegeix el text, “(els pobles) determinen lliurement la seva condició política i persegueixen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”.
Això sí, també cal dir que la Carta parla de “territoris en fideïcomís i no autònoms” i aquells que no havien aconseguit llavors “la seva independència” respecte els estats que els havien colonitzat. I aquest matís -no menor- és en el qual es basa el Govern per rebutjar que aquest dret es pugui aplicar a Catalunya. A més, invoca l’article 2 de la nostra Constitució (“La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola…”), que, indirectament, prohibeix l’autodeterminació.
Però el dret d’autodeterminació no es queda aquí. També es recull a la resolució 2200 de l’ONU, amb la qual es va obrir el procés per a l’aprovació del “Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics”, amb pràcticament la mateixa literalitat que fixa la Carta. I, finalment, és igualment important per entendre aquest dret la resolució 2625 de l’Assemblea General de l’ONU de 1960, a la qual s’afirma que “tots els pobles tenen el dret de determinar lliurement, sense ingerència externa, la seva condició política i de prosseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”, així com que “tot Estat té el deure de respectar aquest dret” . I és arran d’aquesta declaració que els independentistes basen el seu argumentari en la defensa de la condició de Catalunya com a “poble” que té dret a autodeterminar-se.
Sense anar més lluny, en un text publicat l’abril de 2017 per a Diplocat per Josep Costa, vicepresident primer de la Mesa del Parlament, es defensa que Catalunya pot ser (i és) un poble en el sentit del Dret Internacional perquè “no hi ha una definició jurídica del que és un poble”. Més encara, segons raona Costa, “no hi ha ningú per decidir objectivament qui ho és i qui no ho és”. “Amb la qual cosa, la qualitat de poble ha de tenir una flexibilitat per definició”. En conseqüència, conclou que “Catalunya podria apel·lar legítimament al dret d’autodeterminació per declarar la independència”, ja que “la seva condició política li és imposada i no pot desenvolupar-se lliurement a Espanya”.
Malgrat tot, l’actual govern espanyol (i tots els anteriors) sempre han rebutjat de ple el dret a l’autodeterminació de Catalunya. En aquest sentit, Sánchez ha marcat el límit en l’ “autogovern” de la comunitat catalana. En aquest mateix sentit, pel febrer de 2014, el Ministeri d’Afers Estrangers del govern del PP publicà un informe en què s’assegurava que el dret d’autodeterminació no es pot aplicar a Catalunya perquè el Dret Internacional només es refereix “a la població dels Estats, els fideïcomisos i els territoris no autònoms “. És a dir, a un escenari diferent al de la comunitat catalana, que “s’insereix en un Estat democràtic, àmpliament descentralitzat i amb ple respecte de les exigències derivades de l’Estat de Dret i de la protecció dels drets humans”.
En altres paraules, des del Govern espanyol sempre s’ha defensat -i aquesta, ens agradi o no, és també la interpretació majoritària en el context internacional- que “el dret de separació com a plasmació del principi de lliure determinació dels pobles tan sols es pot donar en supòsits de situació colonial, pobles annexionats per conquesta, dominació estrangera o ocupació i pobles oprimits per violació massiva i flagrant dels seus drets”. I aquest, s’argumenta, no és el cas de Catalunya.
Tot i que aquesta és, dic, la interpretació majoritària, vegem què passaria si acceptéssim la contrària i entenguéssim que Catalunya té dret a autodeterminar-se d’acord amb els Pactes de 1966, ratificats per Espanya el 27 d’abril de 1977. ¿Seria suficient en aquest cas l’article 2 de la Constitució per impedir l’autodeterminació?
Segons l’article 27 del Conveni de Viena sobre Dret dels Tractats, “una part no pot invocar les disposicions del seu dret intern com a justificació de l’incompliment d’un tractat”, la qual cosa implica dotar aquest tractat d’una aplicabilitat preferent pel que fa a el Dret intern. I això perquè obrar en sentit contrari significaria una vulneració del propi ordenament nacional, ja que la violació del Dret internacional incorporat al sistema intern per voluntat d’aquest dret intern és, en si mateix, una contravenció del dret propi.
Seguint aquest raonament, no hi ha dubte que, si els “Pactes de 1966” van ser ratificats per Espanya el 27 d’abril de 1977 i la Constitució Española va entrar en vigor el 29 de desembre de 1978, l’article 1 dels Pactes gaudiria d’aplicabilitat preferent sobre el article 2 de la Constitució, amb el qual entra en contradicció pel fet de reconèixer aquell un dret d’autodeterminació que aquest article prohibeix. No obstant això -i en aquest punt rau la clau de l’assumpte-, aquesta circumstància -la contradicció- no habilita qualsevol particular o qualsevol poble (posem per cas Catalunya) que estimi vulnerat el seu dret a reclamar-lo, ja que el dret internacional no considera self-executing el particular ni tampoc el poble en qüestió, ja que cada Estat signant estableix les seves obligacions “davant de la comunitat internacional”, no davant dels “seus ciutadans individuals”.
Així doncs, per més que alguns especialistes (i els partits que independentistes) es mostrin satisfets amb el valor jurídic dels informes del Comitè de Drets Humans de l’ONU -que citen contínuament però que no són vinculants, encara que tampoc son merament declaratius-, el problema rau en el fet que aquests informes no tenen eficàcia pràctica rellevant. Tenim, doncs, que no serveix de res que algun particular, o que algun partit, o que algun govern autonòmic, al·legui davant l’esmentat Comitè de Drets Humans de l’ONU l’incompliment que l’Estat du a terme dels seus compromisos internacionals en matèria de drets humans, especialment si l’infractor (l’Estat espanyol en aquest cas) ostenta un poder hegemònic en el context global, per més que Amnistia Internacional o Human Rights Watch, als seus informes anuals, dediquin un monogràfic de denúncia als abusos que l’Estat en qüestió ve realitzant. Aquesta és la conseqüència -trista conseqüència- de la manca de força pròpia del Dret internacional.
Espanya, per tant, en prohibir el dret d’autodeterminació a l’article 2 de la Constitució, segurament incompleix les obligacions que va assumir en ratificar els “Pactes de 1966”. No obstant això, cap altre Estat ha procedit a denunciar la violació -potser perquè els estats comparteixen els criteris del govern espanyol i s’ajusten a la interpretació majoritària dels Pactes a què he fet referència-, i això fa que aquest article 2 de la Constitució continuï desplegant la seva eficàcia plena. D’ací el gran escull que ens trobem per resoldre el problema de l’autodeterminació com voldrien els independentistes catalans.
Josep Maria Quintana 