Més enllà de l’obra política que ha dut a terme el Consell, el que vull destacar en aquest article són les grans novetats que, com a institució, el van afectar per mor de l’Estatut vigent, aprovat per la llei 1/2007, de 28 de febrer. Aquesta llei orgànica de l’Estat ha implicat canvis substancials desplegant els que ja va introduir la Llei 8/2000, de 27 d’octubre, de consells insulars, perquè el nou Estatut insereix els consells en l’organització institucional autonòmica (art. 39), ubicant-los en el capítol IV del títol IV, “De les institucions de la Comunitat autònoma de les Illes Balears”, atribuint-los directament competències pròpies (art. 70), executives o de gestió, incloent-hi també la potestat reglamentària sobre aquestes competències (art. 72). A més, possibilita que el Parlament els transfereixi facultats executives o de gestió en altres competències que podem denominar transferides o delegades (art. 71), els dona iniciativa legislativa (art. 47.2), generalitza la fórmula organitzativa del Consell Executiu com a òrgan necessari en tots els consells, amb membres lliurement nomenats pel president, tot i que no siguin electes (art. 63 a 66), i els faculta per exercir les funcions administratives i la gestió ordinària de les competències de la Comunitat Autònoma (art. 80).
Amb aquesta nova regulació de l’article 61, l’Estatut ha volgut subratllar que estem davant d’institucions que gaudeixen d’un elevat poder polític, que, a més, poden implementar polítiques pròpies en l’àmbit de les seves competències (art. 73), que, lògicament, poden ser diferents d’un consell a l’altre.
Sens dubte, el més cridaner d’aquesta reforma és la partició que l’Estatut fa del “poder executiu” originari de la Comunitat Autònoma entre el Govern autonòmic i els consells insulars. Així doncs, des del moment en què aquests tenen certes competències d’execució atribuïdes directament per l’Estatut (les de l’art. 70), sobre les quals ostenten fins i tot la potestat reglamentària, es pot afirmar que els consells disposen també d’una part d’aquest poder executiu originari de la Comunitat Autònoma. Idea que expressa molt bé l’article 84.2 quan diu que “Corresponen al Govern de la Comunitat Autònoma i als consells insulars la funció executiva, incloses la potestat reglamentària i la inspecció, i l’actuació de foment de les competències que els són pròpies”. Per tant, la “funció executiva” (o, el que és el mateix, el poder executiu originari) de la Comunitat Autònoma es distribueix ara entre el Govern autonòmic i els consells insulars.
Tenim, doncs, avui una institució molt millorada des del punt de vista de la seva estructura legal, que té oberts davant seu reptes importants en el doble marc en què ha d’actuar, atenent-nos a la seva doble naturalesa jurídica: el d’Administració local i el d’Administració autonòmica.
Així doncs, des del vessant d’Administració local, el Consell té les competències atribuïdes per la legislació de règim local (estatal i autonòmica), que es corresponen bàsicament amb les atorgades a les diputacions provincials (les de art. 36 de la Llei 7/1982, de 2 d’abril, reguladora de es Bases del Règim Local), com aclareix l’art. 41.3 d’aquesta mateixa llei de bases. En línies generals, es tracta de la coordinació dels serveis municipals entre sí per a la prestació adequada d’aquests.
No és poc, encara que, per exercir algunes d’aquestes competències, els consells es troben amb certes dificultats derivades de la mateixa Llei de Bases, que, en consagrar el principi d’autonomia municipal, estableix també el de cooperació voluntària entre municipis, deixant en mans d’aquests la decisió d’integrar-se o no en les mancomunitats, consorcis o convenis propiciats per una Administració de rang superior, com pot ser la dels consells, cosa que sovint dificulta la intermunicipalització. I això no és bo, perquè si bé la intermunicipalització dels serveis no gaudeix per sed’una força taumatúrgica que resolgui tots els problemes (perquè també des del consells es pot actuar deficientment), estic convençut que és una possibilitat que la legislació bàsica no sols hauria de permetre, sinó que hauria de forçar, sobretot per a illes de petites dimensions com Menorca, en el ben entès que pot esdevenir una peça indispensable per racionalitzar els serveis, abaratir-los i fer-los més eficients per a tots els ciutadans.
Això en el vessant d’Administració local. Però penso que, com Administració autonòmica, hi ha molt de camí per córrer i no hauríem de dubtar ni un moment a l’hora d’anar reduint les competències que avui ostenta el govern de la Comunitat per fer créixer de manera proporcional les dels consells insulars. ¿Per què, sense anar més lluny, no s’ha transferit encara el “règim d’aigües i aprofitaments hidràulics, canals i regadius. Aigües minerals i termals. Ordenació i concessió de recursos i aprofitaments hidràulics” (art. 30.8)?
Alhora, em fa l’efecte que s’hauria d’aconseguir una major lleialtat en el desenvolupament de les competència pròpies. Ho dic perquè el Consell té, per exemple, competència en l’ordenació turística des de 1996. Doncs bé, si és així, ¿per què no pot decidir els objectius de l’impost turístic? ¿Per què dels recursos de la promoció turística es bestreuen els costos de l’Agència de Turisme de les Balears i no es planteja una encomana al Consell d’aquesta agència per a determinades actuacions promocionals? El Consell té també transferida l’ordenació territorial des de 2001. ¿Per què, doncs, en les noves lleis d’urbanisme i de projectes industrials, els informes del Consell no són preceptius ni vinculants? Més encara, ¿per què l’ordenació del territori no s’amplia a l’habitatge, tenint en compte que, per proximitat, el Consell podria dur a terme una gestió més eficient en matèria de gestió d’habitatges buits, o en tot el que fa referència als ajuts al lloguer?
Però més enllà del que acabo de dir, el Consell té la possibilitat de fer moltes coses més, ja que, en haver-se reconegut a la Comunitat autònoma competència per crear i organitzar una administració pròpia (art. 79), l’Estatut preveu que aquesta administració s’exerceixi no sols mitjançant els ens i organismes que depenen del Govern de les Illes Balears, sinó també per mitjà dels consells i dels municipis, tot establint el que la doctrina ha definit com a mecanismes d’Administració instrumental i d’Administració indirecta.
Un exemple de la dita Administració instrumental és l’ens públic “Ports de les Illes Balears” (al qual els menorquins, amb raó, no hem escatimat crítiques). Res a dir, doncs, sobre la legalitat d’aquest ens, però hauríem de recordar que l’Estatut dona suport a la idea que l’Administració autonòmica dependent del Govern de la Comunitat s’hauria de reduir a la mínima expressió en el que fa referència a les estructures de caràcter territorial i perifèric, facilitant que les funcions que han de ser exercides en el territori de cada illa, ho siguin a través del consell insular respectiu. ¿No exigeix aquest principi que es replantegin ens com aquest que he esmentat atorgant-ne als consells la funció executiva?
I això implica també una adequada reestructuració de l’Administració Perifèrica de la pròpia Comunitat autònoma en benefici, si més no, dels Consells de Menorca i d’Eivissa, ja que aquestes institucions han estat pensades, creades i disposen avui d’una estructura suficient i d’un marc legal adequat per convertir-se en una eficaç Administració indirecta de la Comunitat. D’ací que em vegi constret a formular una pregunta: ¿Per què, encara avui, les competències que té el govern de la Comunitat autònoma en matèria d’Educació -i en molts altres camps- les exerceix a Menorca i Eivissa mitjançant delegacions que depenen directament de les conselleries i no ho fa per mitjà del consells?
Per últim, i perquè tot això que estic reivindicant no es transformi en un castell construït sobre l’arena, crec que és imprescindible repensar el sistema de finançament, ja que si les institucions no estan justament dotades, qualsevol reforma es vana. I dubto molt que l’actual Llei 3/14, de 17 de juny, del sistema de finançament definitiu dels Consells Insulars, que desplega els principis estatutaris dels articles 137 i 138 de l’Estatut d’Autonomia, estableixi els mecanismes adequats, equitatius i justos per garantir l’exercici de les competències atribuïdes a aquests.
Josep Maria Quintana 