Davant les postures radicalitzades a favor o en contra de la Sentència dictada per la Sala Penal del Tribunal Suprem en la causa seguida contra els 12 líders catalans pels fets succeïts al voltant del referèndum celebrat l’1 d’octubre de 2017, considero de gran interès, encara que no tingui efectes pràctics, l’anàlisi que, d’aquesta sentència, ha efectuat Amnistia Internacional, ja que no és un informe partidista sinó un treball independent que mereix ser observat amb atenció.
Després d’avaluar totes i cadascuna de les sessions del judici i de fer una lectura minuciosa de la sentència, Amnistia Internacional fa algunes afirmacions que mereixen ser destacades. Les més importants són, al meu parer, les següents:
En primer lloc, considera que, segons la jurisprudència de Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i en virtut dels documents als quals l’organització ha tingut accés i a l’observació del procés en el seu conjunt, no ha trobat elements per afirmar que el procés judicial seguit contra els 12 líders catalans hagi vulnerat les garanties d’un judici just, opinió que sempre he subscrit i que rebat totes aquelles que, amb més o menys duresa, han afirmat el contrari.
En segon lloc, i després d’analitzar la definició del delicte de sedició continguda en l’article 544 del Codi Penal i la interpretació que el Tribunal Suprem ha fet el mateix, Amnistia Internacional considera que el tipus penal de sedició es troba definit de manera molt general, i, per tant, vulnera el principi de legalitat contingut en l’article 7 del Conveni Europeu de Drets Humans. Segons la seva anàlisi -que em sembla summament important en aquest punt- la manca de claredat de la definició del delicte de sedició en la legislació espanyola permet la imposició de restriccions indegudes als drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica i criminalitza una àmplia gamma d’accions directes no violentes protegides pel dret internacional dels drets humans. A diferència d’altres delictes contra l’ordre públic, la sedició no recull explícitament en la seva definició el recurs a la violència o l’amenaça de violència -com sí que passa, per exemple, en els delictes d’atemptat o desordres públics- sinó que preveu que la acció s’executi “per la força o fora de les vies legals”, obrint així la porta per a la criminalització d’un ampli ventall de tàctiques pacífiques, incloent el desacatament conscient i deliberat d’una llei per protestar o expressar dissidència política o social.
Acudint a les indicacions fetes per institucions com l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i el TEDH, les accions directes no violentes, incloent-hi els actes de desobediència civil, es troben protegides pels drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica -fins i tot quan suposin una vulneració de la llei- sempre que no es cometin de forma violenta. Per aquest motiu, Amnistia Internacional no comparteix l’afirmació del tribunal en què s’afirma que “les actuacions dels dies 20 de setembre i 1 d’octubre de 2017 van estar lluny d’una pacífica i legítima manifestació de protesta”. El tribunal considera acreditada l’existència d’alguns fets violents -sense que cap d’ells sigui atribuït de manera directa als acusats- però no es basa en aquest element per a la condemna, ja que afirma que la violència no és necessària per al tipus penal de sedició.
Segons la sentència, els fets s’ajusten a el tipus penal de sedició pel mer “anunci pels congregats [a les forces de seguretat] d’una determinada actitud d’oposició a possibilitar la seva actuació, fins i tot mitjançant fórmules de resistència -si es vol, resistència no violenta (…) “o pel fet que els agents hagin “de claudicar i desistir de complir l’ordre judicial de la qual són portadors davant la constatada actitud de rebel·lia i oposició a la seva execució per un conglomerat de persones en clara superioritat numèrica”. La sentència afegeix que “davant aquest aixecament multitudinari, generalitzat i projectat de manera estratègica, no és possible eludir la tipicitat de la sedició”, si bé “una oposició puntual i singularitzada exclouria alguns ingredients que potser podrien derivar-se a altres tipicitats”.
Contràriament a aquestes apreciacions del tribunal, Amnistia Internacional considera que impedir el compliment d’una ordre judicial de manera pacífica podria justificar la imposició de certes restriccions a l’exercici del dret a la llibertat de reunió pacífica, però, creu que el tribunal s’equivoca en afirmar que l’aplicació del delicte de sedició i la imposició de sancions penals de tanta severitat siguin mesures previsibles, necessàries i proporcionals davant de fets que, com la mateixa sentència reconeix, van ser eminentment pacífics.
En tercer lloc, analitza les condemnes per sedició de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, presidents d’Òmnium i de l’ANC respectivament, i entén que, com a ciutadans particulars i presidents de sengles organitzacions de la societat civil, les autoritats tenen l’obligació de garantir el seu dret a expressar les seves opinions contràries a la decisió de Tribunal Constitucional que prohibia la celebració del referèndum i a organitzar reunions pacífiques de suport al referèndum i a la independència de Catalunya, sempre que no s’utilitzi la violència o s’inciti a l’ús de violència o discriminació. Així doncs, en opinió d’Amnistia Internacional, segons els fets provats en la sentència, cap dels missatges atribuïts a ambdós líders en la manifestació del 20 de setembre i en el referèndum de l’1 d’octubre es poden considerar com una incitació directa a la violència, com d’altra banda reconeix el mateix tribunal. A més, Amnistia Internacional reitera que les accions directes no violentes, incloent actes de desobediència civil, es troben protegides pels drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica.
En quart lloc, i pel que fa als exmembres de la Generalitat i del Parlament, Amnistia Internacional reconeix que aquests sí que van poder cometre algun delicte legítimament enjudiciable en virtut del càrrec oficial que exercien en aquell moment. De fet, la sentència els atribueix responsabilitats per fets que no es trobarien emparats per l’exercici de la seva llibertat de reunió i expressió o de la desobediència civil i, per tant, poden ser legítimament sancionables de conformitat amb els estàndards internacionals de drets humans, sense que correspongui a Amnistia Internacional determinar quin tipus de sanció s’ha d’imposar a aquests actes. Tot i així, veu amb preocupació la condemna pel delicte de sedició en contra dels exmembres de la Generalitat i de Parlament, en estar basada en un delicte que, com ha raonat anteriorment, està vagament definit i es fonamenta en una interpretació extensiva d’aquest, en vulneració del principi de legalitat.
Per tot això, Amnistia Internacional recomana a les autoritats espanyoles que:
1r) Revisin substancialment la definició del tipus penal de sedició per garantir que no criminalitzi indegudament actes de desobediència civil pacífica, ni imposi penes desproporcionades per a accions relacionades amb l’exercici de les llibertats d’expressió i reunió pacífica.
2n) Assegurin que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart siguin posats en llibertat de forma immediata i garanteixin un procés que permeti anul·lar la condemna per sedició en contra seva, ja que aquesta pena suposa una sanció excessiva i desproporcionada que es deriva de l’exercici dels seus drets a la llibertat d’expressió i reunió pacífica.
3r) Assegurin que, en els eventuals recursos legals que puguin plantejar les persones condemnades per sedició, es tingui degudament en compte la vulneració del principi de legalitat que suposa la condemna per un delicte, la definició i interpretació del qual resulten contràries al dret internacional dels drets humans. En particular, Amnistia Internacional insta el ministeri fiscal perquè davant del Tribunal Constitucional, en l’exercici de les funcions que la llei li atribueix en els processos d’empara, adopti una postura que defensi el respecte del principi de legalitat, d’acord amb els estàndards internacionals de drets humans.
En definitiva, en opinió d’Amnistia Internacional, que comparteixo plenament, estem davant d’un judici just, que s’ha desplegat amb totes les garanties d’un Estat de Dret, però també davant una sentència injusta per mor d’una interpretació extensiva del delicte de sedició per part del Tribunal, delicte que està contemplat al Codi Penal de manera inadequada.
Josep Maria Quintana 