Un lector, crític amb al meu darrer article, em diu tanmateix que el més interessant d’aquest és que mostra al lector que el problema polític “Catalunya-Espanya” és molt particular i té ja més d’un segle d’existència. Alhora em recomana que exposi altres moments d’aquesta confrontació pensant que poden fer llum sobre el moment actual.
Doncs bé, un altre moment és el que van protagonitzar els germans Nicolau i Marià Rubió i Tudurí (nascuts tots dos a Maó, fills de pare català i mare menorquina) l’any 1930, amb un originalíssim assaig titulat Estat Espanyol, Societat Anònima. Es tracta, sens dubte, d’un títol força suggeridor i provocatiu amb el qual, caigut Primo de Rivera, pretenen oferir el que ells qualifiquen com una “solució de conveniència” al problema del catalanisme.
Els Rubió parteixen, en realitat, d’un apriorisme dialèctic que formulen ja a la primera pàgina: “El catalanisme està paralitzat. Dues forces contradictòries el sol·liciten en sentits oposats, i el frenen. Sentimentalment, el catalanisme du al separatisme. Però els interessos materials dels catalanistes s’oposen a la disgregació de l’Estat Espanyol.” Aleshores es demanen: “Serà aquest el carreró sense sortida del catalanisme?”
És a partir d’aquesta pregunta que els autors desgranen el seu assaig sobre l’estat del catalanisme al seu temps. I el primer problema que constaten és que aquestes dues forces o maneres contraposades de sentir, inherents –l’una i l’altra- al moviment catalanista, es lliguen mútuament de tal manera que és impossible discernir si el catalanisme sentimental va a cavall del moviment econòmic catalanista, o si són les forces econòmiques les que aprofiten el motor i el gas del catalanisme sentimental. Però els Rubió no dubten que la coincidència dels dos corrents ha estat la causa eficient de “l’enorme propulsió del catalanisme que hem vist néixer, créixer i arribar a una edat adulta sota els nostres ulls”.
En una primera part del llibre, passen revista als fets que els permeten arribar a les conclusions esmentades. Són bàsicament dues: l’Exposició de Barcelona (1888) –que consideren fonamental en el desvetllament del nacionalisme català- i la reacció que entre els catalans acabà provocant la Dictadura de Primo de Rivera (de què jo parlava al meu anterior article). Perquè, curiosament, “sota la mà fèrria del Dictador, tots (els ciutadans de Catalunya) han sentit que són catalans.”
Tanmateix, la conjunció d’aquelles dues tendències oposades i complementàries situen els catalans davant un dubte metòdic que cal resoldre amb seny, perquè “si no es troba la manera de conciliar l’instint de separació sentimental amb la necessitat d’intervenir, la política catalanista no sortirà del marasme més que, o per suïcidar-se prescindint com d’una nosa de la seva més pura idealitat, o per suïcidar-se sacrificant la riquesa de Catalunya, per tal d’imposar el sentiment patriòtic català.”
Intel·lectuals del seu temps i cosmopolites europeus, els Rubió havien assimilat els valors del liberalisme i de la tolerància que apuntaven vers una “Europa de les nacions a la qual -diuen- hem necessàriament de lligar-nos.” Això els duu a creure que la independència no és, al seu temps, un ideal com ho podia haver estat anys endarrere. I encara menys en el cas de Catalunya perquè, més que cap altre país, aquesta ha experimentat intensament els avantatges de la política de cooperació amb altres organismes nacionals. “L’època de l’aïllament i de la independència ha passat”, afirmen.
Aquest argument “polític” lliga, a més, amb un altre d’ordre “històric”, ja que, en la seva opinió, si repassem acuradament la història de Catalunya, veurem aviat que aquesta només ha viscut isolada des del setge de Barcelona per Almansor, l’any 985 -setge que marca la seva independència pròpiament dita-, fins a la reunió de les dues corones de Catalunya i d’Aragó en la persona d’Alfons II d’Aragó, primer de Catalunya, l’any 1164. És a dir que, de dotze segles d’història catalana, només 179 anys han estat fets per Catalunya en solitari. Sembla, doncs, indubtable que la recerca de cooperació amb altres pobles és inherent a l’esperit català. De fet, fou cooperant amb Aragó, amb València, amb Mallorca i amb Sicília, quan Catalunya conegué –segons els Rubió- els moments més gloriosos de la seva història.
Ells disseccionen atentament l’època de col·laboració entre el Comtat de Barcelona i la monarquia aragonesa, que divideixen en dos períodes clars: El primer, és aquell en què la monarquia va recaure en els descendents de la família catalana, i abraça des del 1162 fins al 1412, data del compromís de Casp. El segon, arrenca amb aquest compromís pel qual s’atribuí la corona de la monarquia catalanoaragonesa a Ferran I d’Antequera, o sigui a un príncep de la dinastia de Castella, i conclou amb el matrimoni de Ferran amb Isabel la Catòlica. Els Rubió no interpreten, doncs, la sentència arbitral de Casp com una claudicació i, per tant, com l’indici d’una clara derrota catalana, sinó “com una conseqüència evident –i també inevitable- del pactisme català.” Afirmació aquesta que em sembla de gran calat.
Tot i així, reconeixen que Catalunya mai no s’ha vist afavorida per una correspondència col·laboradora de Castella, potència que acabà per annexionar-la a la seva manera de fer política amb els Decrets de Nova Planta, els quals determinaren el final de l’existència política de Catalunya i la mort de les seves llibertats.
Malgrat això, els Rubió no es deixen endur per la rauxa del catalanisme sentimental i separatista, ans al contrari s’aferren a la premissa que els interessos materials dels catalanistes s’oposen a la disgregació de l’Estat Espanyol, i mantenen aquesta opinió quan formulen la seva teoria política en favor d’un “catalanisme integral, fidel a si mateix i col·laborador alhora.”
Però quina és la fórmula política que proposen? Ells afirmen que en aquest conflicte entre sentiment de llibertat patriòtica i d’interès per a l’Estat hi ha dues fórmules radicals que, teòricament, podrien aplicar-se: Una –materialista- és la de sacrificar-ho tot a l’interès econòmic. L’altra –romàntica-, comporta sacrificar l’interès al sentiment. Ells, en realitat, no creuen que cap d’aquestes dues posicions radicals sigui viable, i s’adscriuen a una tercera via que permet assumir –sense abandonar-ne cap- ambdós sentiments i contribuir alhora a l’eficàcia de l’Estat. Aquesta posició és la que hauria de ser capaç de posar en marxa el catalanisme tot dirigint-la vers un objectiu clarament definit.
Els Rubió aposten, doncs, per una via d’equilibri racional que impliqui un catalanisme actiu i estimulant, que no sigui una “nosa” econòmica (és a dir, que no sacrifiqui l’interès material al sentiment), ni meni tampoc a l’antipatriotisme sentimental (el que sacrifica el sentiment a l’interès econòmic del país i dels ciutadans de Catalunya). “Quan el principi que guia una conducta política és la voluntat de construir un gran poble -afirmen-, el que mai no s’ha de fer és sacrificar aquest poble, obligant-lo a empobrir-se en nom d’aquell mateix principi. Per això adopten, amb una mirada freda i sincera, un símil que agafen de la vida real: Castella i Catalunya han de viure -diuen- “un matrimoni de conveniència”.
Els Rubió no temen que els titllin de cínics quan conviden els catalans a la conquesta de l’Estat Espanyol, ans creuen que serà precisament l’assalt d’aquest Estat allò que podrà transformar radicalment la política catalana. “Catalunya, doncs, a més d’una realitat, és una personalitat que es manifesta en un pacte amb l’Estat; per tant l’Estat ha de respondre, a través d’Espanya, a aquest pacte entre dos països.” Vet-ací que utilitzin el títol provocatiu d’Espanya, societat anònima, com a símbol d’un acord societari que defensa els interessos de tots.
Josep Maria Quintana 