Escoltant aquests dies les proclames de Rajoy i de Rivera a la campanya electoral catalana, m’he recordat de Primo de Rivera quan, l’any 1923, suspesa ja la Constitució de 1876, el dictador va voler atreure’s importants sectors de la burgesia catalana per formar un moviment espanyolista que tingués el suport de la societat civil, i ho va fer en dues reunions que van tenir lloc a la seu de la Capitania General de Catalunya. (1)
El capità general de la regió, Emilio Barrera, es dirigí a una sèrie de personalitats influents en la política catalana (la majoria havien exercit el càrrec de diputat o senador), citant-los a una reunió que havia de tenir lloc a les 12 del migdia a la seu de Capitania. Foren convidats militants de la Unión Monárquica Nacional, de la Federació Monàrquica Autonomista i un bon grapat d’industrials, banquers i advocats de prestigi.
Després de la primera reunió preparatòria, dirigida pel general Barrera, que tingué lloc el 8 de gener de 1924, la de l’endemà va ser presidida pel mateix Primo de Rivera, el qual va manifestar que s’havia permès cridar a amics seus de diferents partits polítics per veure si era possible “arribar a una patriòtica concordança en bé d’Espanya i de Catalunya”. Puntualitzà d’entrada que “no es tractava de constituir un nou partit, sinó tan sols una organització de patriotes de bona voluntat que curessin els estralls que l’espanyolisme havia sofert a Catalunya”. I això perquè, en la seva opinió, “Catalunya estava excessivament catalanitzada” i no “convenia, per tant, fer cap propaganda perquè ho esdevingués més”.
Primo de Rivera deixà clar que, a parer del Directori, “el que convenia era precisament espanyolitzar-la i que, per a aconseguir-ho, el govern estava disposat a realitzar tota mena d’esforços”. I no amagà quins eren els principals agents d’aquest procés de catalanització que calia combatre. Ho eren “l’Escola i a l’Església”. De l’escola ja ens n’ocuparem nosaltres –va dir-, mentre que, per neutralitzar l’acció de l’Església, que atacà tot seguit fent-la culpable d’una prèdica regionalista “des de la trona” que havia donat uns fruits separatistes, va fer saber als presents que havien demanat la intervenció del Sant Pare, el qual –afegí- s’havia mostrat propens a complaure’ls.
En aquesta declaració de principis, Primo de Rivera seguí afirmant que “sols hi ha una Nació, que és Espanya, i, per tant, sols es podia tolerar una bandera, l’espanyola”. Era, doncs, rellevant que ningú deixés de conèixer el castellà, “que és la llengua espanyola”. Tanmateix, reconeixia condescendent l’interès del teatre i de la literatura en català, i confessava “que la llengua catalana és grata en llavis femenins”.
Afirmà que reconeixia la bona fe dels regionalistes que l’acompanyaven en aquella reunió en fer certes propagandes polítiques (de caire catalanista), però es veia forçat a reconèixer que el poble n’havia tret conseqüències exagerades que havien traspassat el límit del que era lícit.”.
Parlant de límits, defensà la impunitat del seu govern per haver “destituït d’una escola, per separatista, un professor, el nom del qual no recordava”, i justificà que acabessin de “nomenar Degà de Medicina a un senyor que no reunia les condicions legals, i per tant, faltant a la Llei, perquè els sis Srs. Catedràtics als quals per antiguitat els corresponia, no reunien les condicions necessàries de compenetració amb l’ideari espanyolista del Directori”. Dit això, afegí que no s’estava d’exposar-los aquests exemples perquè “entenguessin que d’igual manera estaven disposats a saltar per sobre de l’impediment legal, per a evitar que exercissin càrrecs d’influència en l’opinió pública persones que simpatitzessin amb les tendències condemnables”.
Tanmateix, el diàleg no va discórrer pels viaranys que havia pretès Primo de Rivera, ja que tret dels homes de la Unión Monárquica Nacional, la resta no va secundar cap de les propostes del dictador, el qual, abans de tancar la reunió, va dir que “es veia precisat a manifestar que Catalunya era una regió com les demés d’Espanya”. Per tant, les regions espanyoles “podien passar totes amb una llei igual”.
Per acabar, Primo de Rivera va treure unes quartilles escrites que havia redactat prèviament, el text de les quals –va dir- desitjava sotmetre a la consideració dels qui s’havien reunit en aquella sala perquè hi reflexionessin. I afegí que, en la seva opinió, “ningú que estimés Espanya i Catalunya es podia negar a firmar(-les)”. Constituïa un “Manifiesto al País” que glosava les manifestacions que Primo de Rivera els havia fet de viva veu. Però no les va signar ningú –diu la crònica publicada el setmanari La Rambla en l’edició del 17 de març de 1930 -. I “es va aixecar la sessió a tres quarts de sis de la tarda.
El 12 de gener de 1924, tres dies després d’aquesta darrera reunió, Primo de Rivera va dissoldre totes les diputacions provincials, excepte les forals basconavarresses, ja que, segons ell, el regionalisme podia contribuir a desfer la gran obra d’unitat nacional. Immediatament, van ser designats pels governadors civils els nous diputats provincials, tots ells espanyolistes, i Alfons Sala i Argemí, comte d’Egara i líder de la Unión Monárquica Nacional (únic col·lectiu polític que, a Catalunya, donà suport a la Dictadura), va passar a presidir la Mancomunitat. En el discurs de presa de possessió, Alfons Sala va dir: “Tenemos nosotros, como catalanes, el íntimo deber de conciencia de hacer todo lo posible para que, de una vez, se encaucen esos problemas que agitan todavía la vida de Cataluña y que han puesto muchas veces en conmoción la vida de España”. Tanmateix, pocs mesos després d’haver pres possessió del càrrec, les tensions entre el nou president i Primo de Rivera es van fer evidents i va dimitir. En el fons, Primo de Rivera no podia admetre l’existència d’aquella corporació perquè temia que, en unes altres mans, pogués esdevenir “un petit Estat” capaç de fer mal a Espanya.
Quan el 20 de març de 1924 va entrar en vigor l’Estatut provincial dissenyat per Calvo Sotelo, les poques funcions de coordinació que encara assumia la Mancomunitat van passar a la Diputació de Barcelona, que va ser l’encarregada de liquidar definitivament els darrers assumptes que ostentava la Mancomunitat. Així acabà la primera experiència autonòmica de Catalunya.
Confiem que no acabi així l’actual.
——
(1) Per qui tingui interès de conèixer aquests fets de manera més extensa pot fer-ho llegint el meu article “L’intent frustrat de Primo de Rivera per forjar un moviment espanyolista a Catalunya”, al darrer número (el 78) de la revista RANDA.
Josep Maria Quintana 