Eminència: Veig que no us heu emmordassat gens a l’hora de concedir unes sucoses declaracions al diari madrileny La Razón, on asegureu que “Cuando se genera odio, una violencia que no es simplemente violencia física sino agresión al contrario, eso no es ser cristiano”, afirmació que he de compartir com a persona i com a creient i membre de la vostra mateixa Església. Tanmateix he d’afegir que la frase em preocupa quan, pel que heu dit tot seguit, veig que pressuposeu que aquesta generació d’odi l’ha provocava el moviment independentista. No d’altra manera es pot entendre la contundent afirmació que “el independentismo ha suscitado odios que no existían”, la qual cosa deixa clar que, des del vostre punt de vista, tot l’odi que han manifestat els sectors nacionalistes espanyols més radicals contra qualsevol manifestació del catalanisme (penseu en els energúmens que van assaltar violentament el Centre Blanquerna de Madrid) és provocat pels independentistes. Si fa no fa, la vostra suposició es pot equiparar a la d’aquells jutges que pressuposen que la violació d’una dona sempre sol ser la conseqüència directa d’una falta de pudor de la mateixa violada. És allò de “si no hagués dut aquella falda tan curta…, si no s’hagués presentat amb aquell escot tan provocatiu…”
Heu acusat durament el líder d’ERC, Oriol Junqueras de recolzar-se en l’Església per defensar el secessionisme, cosa que jo no li he sentit ni llegit mai. Sí, en canvi, li he escoltat que no era partidari de la violència amb frases com aquesta que pronuncià davant la jutgessa de l’Audiència Nacional: “Violencia, nunca, jamás, por muchas razones. Soy creyente. Mis convicciones me alejan y me impiden cualquier acto violento de cualquier forma”. I no sols us heu despatxat a gust contra el senyor Junqueras, sinó també contra el vostre company en l’episcopat, monsenyor Novell, del qual heu dit que està “confós” i que “tergiversar la verdad histórica no es amar a Cataluña”.
Jo, eminència, no sóc independentista, ni devot del senyor Junqueras, ni conec tan sols monsenyor Novell, però cada vegada que us escolto em fa l’efecte que esteu molt a la vora de la concepció que Pius IX tenia de com els cristians havien d’exercir la política. Ho dic perquè recordo molt bé que, referint-vos a la política de Rodríguez Zapatero, afirmàreu el 2008 a Il Corriere della Sera que “el govern espanyol ha aprovat lleis que neguen l’evidència de la natura i de la raó, que confien a l’Estat la formació moral dels joves, que es proposen fundar una nova cultura sobre una concepció falsa de la llibertat”. Gruixudes paraules, certament. I el 2016 protagonitzàreu una sorollosa campanya de protesta i de desgreuge a València contra el col·lectiu de gais i lesbianes, el quals no em sorprendria que, en la vostra manera de comprendre el món, fossin també responsables de l’odi que provoquen en molts energúmens de la dreta radical espanyola, que sovint els assalten i ataquen perquè són diferents. I, des d’un punt de vista ben oposat, també recordo els grans elogis que vau dedicar a la darrera alcaldessa de València, la senyora Rita Barberà, de la qual vau dir, des de la vostra catedral metropolitana, que havia estat perseguida injustament com Jesucrist, tot referint-se a les crítiques que va rebre dels mitjans de comunicació.
M’he volgut referir a Pius IX, eminència, perquè aquell papa va ser el darrer dels pontífexs catòlics que, d’una manera clara i rotunda, va establir una clara trinxera ideològica entre el catolicisme i el liberalisme, trinxera que el prevere sabadellenc Sardà i Salvany va concretar en aquell famosíssim llibre “El liberalismo es pecado”, i que, des de la política, defensà don Cándido Nocedal, líder del Partit Carlista, el qual s’havia proposat fer un vertader monopoli de la religió, valent-se d’ella perquè prevalgués el principi que no hi havia més catòlics que els afiliats al seu bàndol i que aquests eren els únics que sostenien a Espanya el moviment religiós.
Don Antoni Maura -i us cito Maura perquè és un símbol d’aquest conservadorisme espanyol que tant estimeu, encara que, als seus inicis, va ser liberal-, quan va decidir d’entrar en política, va sofrir l’embat de l’integrisme papal i carlista, fins al punt que s’hagué d’enfrontar a l’oposició del seu germà Miquel, que era prevere i dirigia un diari carlí a Mallorca (El Áncora), perquè, en opinió d’aquest, el Partit Liberal de Sagasta era un partit clarament pecaminós. Ell, però, li va respondre amb serenitat i afecte, perquè Maura, eminència, entenia que “l’Església havia de ser imparcial” -són paraules seves-, i en una carta privada que va donar a conèixer el pare Amengual, li diu que el prestigi de l’Església no li vindrà de les aliances amb els que necessiten del seu auxili per a les seves causes polítiques, sinó “de l’equitat amb què vulgui tractar tothom” (i suposo que en aquest “tothom” també cal incloure-hi gais, lesbianes, independentistes, locutors de TV3 i… vaja!, tota aquesta gent que, segons el senyor Garcia Albiol, no mereix el qualificatiu de “normal”).
Diguem, però, que això que defensava Maura era difícilment acceptat pels sectors carlistes i integristes que, enemics acèrrims del liberalisme i de les noves llibertats que aquest proclamava, no tenien més que dos objectius: restaurar el poder temporal del pontificat i restablir la unitat religiosa a Espanya. Per això Maura escriu al seu germà: “Tu considerarás este Gobierno –el de Sagasta- como amparador de la irreligiosidad y enemigo de la Iglesia. Discurriendo por ahí, es muy natural que te apene el verme en camino de votar con este Gobierno”. I si bé es mostra del tot contrari a la irreligiositat dels liberals menjacapellans, actitud que ell no s’explica, aprofita per dir que tampoc entén per què “los adictos a la Iglesia (…) no cesan de pugnar contra las ideas políticas del tiempo; buenas o malas, pero del tiempo, y en sí propias, muy compatibles con el más austero espíritu religioso católico apostólico romano.”
Maura, doncs, s’avançà a Lleó XIII, que alterarà el posicionament ideològic del seu antecessor, i encara que demanarà presència de l’Església a l’escola, exigirà acció social, predicació i catequesi, afirmarà per primer cop que, la defensa dels drets del catolicisme s’ha de plantejar per mitjans legals (no lluitant contra els poders legalment constituïts). Aquest era, en efecte, un canvi de plantejament de gran transcendència, una novetat eclesiàstica i doctrinal que contradeia els principis del carlisme i de l’integrisme i canviava de manera rotunda el plantejament del conflicte ideològic. Per això mateix, al Congrés Catòlic celebrat a Saragossa l’octubre de 1890, els bisbes, seguint les directrius marcades per Lleó XIII, ratificaren la participació dels catòlics en la política, fins i tot en el supòsit què haguessin d’acatar una constitució no conforme als principis de l’Església, sempre, és clar, que no aprovessin el que en aquesta hi havia de dolent i es limitessin a treballar per transformar la gestió de les institucions i per posar-les al servei del bé públic.
Em comprendreu, doncs, si us dic, eminència, que jo no faria cap objecció al vostre pensament si diguéssiu a Oriol Junqueras o al bisbe Novell que la defensa de l’independentisme (que permet la Constitució, encara que això no us agradi) s’ha de fer per mitjans legals i no trencant la legalitat espanyola, com tan barroerament han fet ell Puigdemont i tants altres. Però no puc acceptar de cap manera que penseu -i menys encara que prediqueu-, com heu fet a “La Razón”, que “no se puede ser independentista y buen católico”. Això, eminència, ho podia dir Sardà i Salvany, Cándido Nocedal i fins i tot Pius IX, però no un cardenal el 2017.
Josep Maria Quintana 