1917 – 2017. Dues grans crisis constitucionals

by

Després del bienni liberal de 1915 a 1917 que presidiren respectivament el Comte de Romanones i Manuel García Prieto, el conservador Eduardo Dato assumí novament el poder. Però el seu mandat, que va tenir lloc entre l’ 11 de juny i el 3 de novembre de 1917, es va veure contorbat per una gran crisi que es produí a causa de tres desafiaments diferents i consecutius, esdevinguts entre el juny i l’agost de 1017, que posaren de relleu la debilitat del règim.

El primer desafiament provingué del malestar de l’Exèrcit a causa de l’escassetat dels pressupostos amb què se’l finançava i per la manca de perspectives d’ascens dels militars que, descontents, organitzaren les dites Juntes de Defensa i acabaren per fer un ultimàtum (1-VI-1917) al Govern perquè acceptés les seves reivindicacions. A aquest en va seguir un altre (25-VI. 1917), en què demanaven la regeneració de la vida política i un Govern de concentració.

El segon desafiament va provenir del catalanisme després que Dato decidís el tancament de les Corts. Decisió que acompanyà amb la suspensió de les garanties constitucionals i la implantació de la censura de premsa. Davant aquests fets, els partits de l’oposició reclamaren la seva reobertura i la Lliga Regionalista de Catalunya convocà els parlamentaris catalans per tal de prendre mesures conjuntes. Tot seguit, Francesc Cambó, líder de la Lliga, va llançar un manifest al juny de 1917 en el qual criticava les escassetats democràtiques de la Constitució de 1876 alhora que reclamava un nou text constitucional i el reconeixement de les diferents identitats regionals. Dato, però, s’hi va negar.

Cambó va reunir llavors els diputats i senadors catalans perquè reafirmessin el seu compromís amb l’autogovern català i amb la reobertura de les Corts en clau constituent. Prou recolzat, llançà tot seguit un ultimàtum a Eduardo Dato, i com aquest no en va fer cas, convocà tots els diputats i senadors per reunir-se a Barcelona en una Assemblea estatal de parlamentaris de caràcter informal i regeneracionista. En termes catalans, l’objectiu de Cambó no era, però, la independència de Catalunya, sinó que el catalanisme prengués un paper protagonista en la modernització política d’Espanya, i també perquè l’Estat reconegués la identitat catalana.

La reunió es va produir el 19 de juliol a Barcelona, ​​al palau del parc de la Ciutadella. Els assistents van ser majoritàriament catalans, però l’Assemblea comptà amb la presència de Giner de los Ríos, Pablo Iglesias i Alejandro Lerroux. També hi va assistir Frederic Llansó, aleshores diputat liberal per Menorca, encara que no Antoni Maura, el qual Cambó esperava. Aquests van exigir unes Corts constituents.

Dato considerà la reunió “separatista i revolucionària”, la va dissoldre i féu detenir tots els diputats, que, tot i això, van ser posats en llibertat poques hores més tard. Tanmateix, el rei Alfons XIII –que tenia més poders constitucionals que Felip VI (això ho hem de tenir en compte)-, en una entrevista publicada a Londres, es mostrà més caut que el seu primer ministre: “El meu Govern –va dir- està disposat a discutir d’una manera amistosa totes les peticions formulades d’una manera legal (el mateix, doncs, que han fet els governs de la Generalitat fins fa uns mesos, val a dir que inútilment).” I afegí: “El Govern es proposa donar satisfacció a totes les peticions que semblin justes i fer veure el caràcter poc raonable de les altres.”

El tercer desafiament de què parlava va ser la vaga general d’agost de 1917, que es dugué a terme sota els auspicis del PSOE i la UGT, que van capitalitzar els grans conflictes socials que havien esclatat a tot el país. Un cop més, Dato es mostrà incapaç d’afrontar els greus problemes polítics, i, com en els dos casos anteriors, en lloc d’optar pel diàleg i la política, optà per la repressió. Va recórrer a l’Exèrcit per sufocar la vaga, que deixà dos centenars de morts i molts ferits, alhora que es produïen més de dues mil detencions. Va ser aleshores quan el Rei li exigí la dimissió.

El 30 d’octubre, encara en plena crisi, Cambó va reunir novament l’Assemblea de parlamentaris, aquest cop a l’Ateneu madrileny. A mitja reunió, Alfons XIII cridà el líder catalanista per parlamentar amb ell i acceptar una part de les seves exigències. L’endemà, 1 de novembre, nomenava el primer govern de concentració de la Restauració, en el qual es van integrar membres de la Lliga Regionalista, els conservadors (encara que no Eduardo Dato) i els liberals, amb Manuel García Prieto al capdavant, com a president del Consell de Ministres.

De fet, l’esforç no va bastar per resoldre els problemes. Era ja massa tard i el règim constitucional de la Restauració estava ferit de mort, per més que es va allargar fins la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930).

Sense voler comparar els dos règims (el de la Restauració i el de la Constitució de 1978), ni les dues situacions polítiques (la de 1917 i la de 2017), no hi ha dubte que, avui, Espanya passa també per una crisi constitucional molt greu amb el desafiament que li ha llençat Catalunya i amb les crítiques constants que rep des de l’esquerra de Podem i dels partits nacionalistes. És cert que el PSOE no ho veu igual que aquests darrers i es posiciona al costat de Rajoy davant la crisi, però alhora considera periclitats molts aspectes de l’actual sistema. Per això demana amb insistència un canvi substancial de la Constitució.

No em sorprèn, doncs, que, davant la greu crisi que ens afecta, Pablo Iglesias hagi volgut promoure un fòrum informal de càrrecs electes (parlamentaris i alcaldes) perquè impulsin una solució dialogada al problema català i que inciti el govern del PP a aturar el gir autoritari i de restricció dels drets polítics que està duent a terme.

Segurament, la proposta no arribarà enlloc, perquè tindrà el rebuig frontal del PP i també del PSOE, que veu amb recel tot el que proposa el seu més directe contrincant. Però, sense voler assimilar els fets de 2017 als de 1917, sí que val la pena observar la incapacitat dels nostre governants per trobar una “solució política” als problemes reals del país.

Em direu que Rajoy no ha tret l’Exèrcit al carrer (com va fer Dato), però el camí que ha emprès no és, precisament, el del diàleg. Des de l’oposició i des del poder, ha dit que no a tot -s’ha negat a qualsevol mena de reivindicació-, i ha optat per un enfrontament radical amb l’adversari, demostrant que no vol sinó vèncer-lo per damunt de qualsevol altre objectiu. Que ho faci per defensar –com diu- el règim constitucional és molt lloable; però potser no sigui aquesta la millor manera d’aconseguir allò que diu que pretén.

Anuncis

%d bloggers like this: