El xoc Catalunya/Espanya (i 3): el darrer assalt

by

M’havia compromès amb el director del diari a escriure tres articles analitzant el xoc que estem vivint entre Catalunya i Espanya gairebé en directe i amb gran suport dels mitjans de comunicació, i m’adono que aquest darrer és el més difícil perquè el futur no és bo de preveure. Tanmateix, hi ha coses que s’endevinen. Pel que fa al Govern de la Generalitat, no hi ha dubte que seguirà el seu full de ruta mentre li sigui possible. Ho hem vist amb la Diada de l’11 de setembre, que s’ha viscut amb el mateix fervor que als darrers anys, i també amb les declaracions del president i d’alguns dels seus consellers, que s’han mostrat decidits a arribar com sigui al referèndum de l’1-O. I des de l’altre costat, sabem també que el Govern d’Espanya intentarà, amb el suport del Poder Judicial i de la Policia, que el referèndum no s’acabi produint.

No cal ser endevins per assegurar el que acabo de dir, perquè mentre, dilluns passat, els carrers de Barcelona vessaven de gent que clamava per la independència i el polítics catalans prometien arribar fins al final, començaven ja a donar fruit les actuacions del Tribunal Constitucional (TC), les denúncies fetes davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) i l’actuació del Fiscal General de l’Estat.

Pel que fa al primer, l’admissió a tràmit de tots els recursos presentats pel Govern de Mariano Rajoy suposava que qualsevol col·laboració amb la consulta podrà ser entesa com un delicte de desobediència, que deurà ser jutjada pel titular del jutjat del lloc on s’hagi comès. A més, l’admissió a tràmit dels recursos ha implicat la suspensió cautelar de la llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República Catalana així com de la Llei del Codi Tributari, amb la qual la Generalitat pretenia crear una Hisenda pròpia.

Quant al TSJC, aquest no sols ha admès a tràmit els recursos interposats per la fiscalia, sinó que ha remès una comunicació personal al director de TV3, Vicent Sanchis, de la suspensió pel TC del decret de mesures complementàries de la llei del Referèndum aprovada pel Govern. I a la dita comunicació li advertia de les possibles conseqüències que comportaria el fet de “tramitar, informar i/o dictar (…) algun acord o dur a terme qualsevol actuació que permeti la preparació i/o celebració del referèndum sobre l’autodeterminació a Catalunya”. Més encara, amb la querella presentada per la fiscalia, el tribunal reclamava a Sanchis que s’abstingués d’emetre l’anunci de la Generalitat de Catalunya amb el qual s’anima a participar en el referèndum de l’1-O. Val a dir que l’anunci s’ha deixat d’emetre.

Per la seva part, la Fiscalia, el passat dimarts va reunir el major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, el comissari en cap de la Policia Nacional a Catalunya, Sebastià Trapote, i el cap de la Guàrdia Civil de Catalunya, el general Ángel Gozalo, als quals lliurà una instrucció en què se’ls ordenava que confisquessin qualsevol material vinculat amb el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, alhora que els instava a “adoptar les mesures necessàries per intervenir els efectes o instruments destinats a preparar o celebrar el referèndum il·legal, requisant urnes, sobres electorals, manuals d’instruccions per els membres de les meses electorals, impresos electorals, propaganda electoral, elements informàtics, així com qualsevol altre material de difusió, promoció o execució del referèndum il·legal”. Encara més, el Fiscal els recordava que “estaven obligats a seguir les instruccions” del ministeri públic. I tot seguit els recordava que “l’obediència deguda” als seus responsables polítics “no pot emparar ordres que comportin l’execució d’actes contraris a la Constitució”. L’endemà dimecres, el major traslladava aquesta instrucció a tots els seus subordinats, contradient, de fet, el portaveu del Govern i conseller de Presidència, Jordi Turull, que la mateixa tarda del dimarts eximia de responsabilitat els Mossos per la celebració del referèndum de l’1-O. “Els responsables –deia Turull- som nosaltres i amb molt honor”.

Dimecres, la Fiscalia donava una nova passa endavant i ordenava als fiscals en cap de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona que obrissin diligències respecte a una llista d’alcaldes catalans dels què s’ha tingut coneixement que estarien col·laborant en la preparació del referèndum d’autodeterminació del proper 1 de octubre. En el cas que no compareguin quan siguin citats pels fiscals, s’ordena als Mossos que duguin a terme la seva detenció. Per tant, poca broma.

Ningú, doncs, no cedeix i, un cop el president de la Generalitat i els seus consellers han decidit desobeir les institucions de l’Estat, és evident que només la força d’aquest -¿quina força?- podrà parar (o desbaratar) el referèndum.

Rajoy no ha desvetllat per ara què pensa fer realment davant el camí unilateral escollit pels independentistes, que no deixa marge per cap oferta (de fet, ell mai no n’ha feta cap), ni sembla que les autoritats catalanes l’esperin o la desitgin, encara que, al discurs que féu Puigdemont a la Diada, aquest afirmés que estava obert al diàleg fins al darrer minut.

¿Què farà, doncs Rajoy? Jo dubto que acabi suspenent l’autonomia catalana fent ús de l’article 155 de la Constitució, i també dubto que acabi emprant la força armada de manera contundent. No sols perquè això no seria ben vist pel món que l’observa, sinó també perquè perdria d’immediat el suport del PNV (com observa agudament Juliana), sense el qual no podrà aprovar els pressupostos de 2018. Aleshores es veuria forçat a dissoldre el Parlament.

No crec tampoc –contràriament al que ha opinat Julian Assange des del seu exili a l’ambaixada de l’Equador a Londres- que “si això d’avui ha de servir de guia –es referia a la manifestació de la Diada-, l’1 d’octubre naixerà una nova nació de 7,5 milions de persones o una guerra civil”. Confesso que no em semblen factibles cap de les dues possibilitats. Dubto, però, que Catalunya i Espanya puguin trobar una sortida digna a la crisi mentre no hi hagi un canvi polític substancial en les persones (i, probablement, en els partits) que formen avui els seus governs, perquè si bé no hem de descartar que les actuacions judicials –única via empresa per Rajoy fins ara- poden acabar ferint greument les autoritats catalans, també estic convençut que acabaran per danyar Rajoy i els seus acòlits, que, no sols han agreujat el conflicte amb les seves actuacions polítiques, sinó que s’han mostrat incapaços de diagnosticar tan sols el problema real.

Del costat dels catalans, em sembla impossible que puguin obtenir la independència per la via unilateral, perquè una decisió com aquesta és contrària a tots els principis admesos avui en el món lliure i democràtic. I si la república que propugnen s’arribés a constituir en els termes que ha previst ara el Parlament, ho faria sobre la suspensió dels drets parlamentaris de l’oposició i la voladura de la separació de poders, com molt bé recalcà el diputat Coscubiela al debat parlamentari. I em sembla més impossible encara per mor de gravíssima divisió interna que la decisió ha provocat. Perquè Catalunya és avui una societat amb l’espinada partida a causa de l’esbiaixada i sectària actuació de la majoria que conforma el Parlament. I els grans objectius polítics només es poden aconseguir amb la unitat (o, si més no, amb una unitat molt superior a la que representen avui Junts pel Sí i la CUP).

Ara bé, des de l’altre banda, penso que el Govern de l’Estat ha estat miop, garrepa i malintencionat fins a un grau intolerable. Té raó quan afirma que, en tota democràcia, la llei és la garantia fonamental. Però aquesta no pot ser la resposta única i obstinada als desafiaments polítics d’envergadura. Per tant, o els grans partits espanyols revisen la seva concepció de l’Estat i fan d’Espanya un lloc on els seus pobles puguin viure amb comoditat i en solidaritat, o seguirem com estem, o molt pitjor, pels segles dels segles.

Anuncis

%d bloggers like this: