Contràriament al que succeeix amb molts altres mitjans espanyols i, sens dubte, en el relat que, del que està succeint a Catalunya, fan el Govern de l’Estat, el PP i C’s , jo (i suposo que molts altres), sense menystenir el que he afirmat a l’article anterior respecte de com han actuat el Govern i el Parlament de Catalunya, penso també que un dels principals responsables de l’agreujament i l’enquistament del problema es deu a l’obstinació, a l’immobilisme i a l’errònia política de Mariano Rajoy, tant a l’època en què exercia com a líder de l’oposició, com –i sobretot- quan ha estat al front del govern, ja que sempre s’ha mostrat incapaç d’afrontar el problema i d’intentar una solució política, per a, finalment, derivar “el mort” (perdoneu que ho digui en aquests termes) als jutges i al Tribunal Constitucional.
Rajoy, en efecte, va ser insensat quan cercava signatures a tota Espanya contra els catalans en una creuada sense precedents contra l’Estatut; ho va ser quan impugnà l’Estatut aprovat per referèndum a Catalunya després que els catalans acceptessin (ni que fos a contracor) les grans retallades que li provocà el Parlament espanyol; ho va ser quan, l’any 2012, Artur Mas, molt abans de propiciar l’independentisme, li va demanar una modificació del sistema de finançament, i ell es va negar en rodó perquè sabia que negar-s’hi li donava vots a la resta d’Espanya. Va ser insensat quan donava ànims a Bárcenas, el seu tresorer; quan va permetre que es destrossessin a martellades els discs durs que aquest utilitzava, i quan va pagar amb diner negre les obres de restauració de l’edifici central que el PP té a Madrid. I es mostrà cínic i provocador en permetre que el seu ministre de l’interior, Fernández Díaz, es dediqués, des de les clavegueres de l’Estat, a actuar contra el Govern en connivència amb el fiscal anticorrupció de Catalunya, tot provocant un episodi que fa avergonyir.
Per això, quan, fa una setmana, després de l’esperpent provocat pels diputats catalans al Parlament va sortir a la televisió amb posat de gran primer ministre, seriós, moderat i responsable, afirmant que “Sé el que s’espera de mi. Aquest referèndum no se celebrarà”, convençut que li corresponia defensar “l’autogovern de Catalunya, la dignitat de les seves institucions i els drets dels seus ciutadans”, vaig pensar: Déu meu, quin hipòcrita! Defensar les institucions! Ell, que ha fet (i ha permès que es fes) tot el possible per enfonsar l’autonomia de Catalunya i ha evitat d’afrontar el problema com l’hauria d’afrontar un estadista que vol donar una sortida digna als ciutadans del seu país.
I quines mesures ha pres? Doncs, polítiques, cap. Després de convocar un Consell de Ministres extraordinari, féu interposar quatre recursos més als ja plantejats per fets anteriors relacionats amb el procés. En concret, va posar en qüestió davant el Constitucional l’aprovació de la llei del Referèndum i la convocatòria de la consulta per a l’1-O. També va plantejar un nou incident d’execució d’una sentència del Tribunal Constitucional per l’admissió a tràmit de la proposició de llei de transitorietat per part de la Mesa del Parlament i, dos dies més tard, va recórrer les últimes decisions preses al Parlament de Catalunya.
Més encara, els recursos incloïen peticions al Tribunal Constitucional perquè es comuniqués la suspensió de l’1-O a la Mesa del Parlament, al president Carles Puigdemont i els seus consellers, als altres alts càrrecs relacionats “d’una manera o altra amb l’organització del referèndum” –és a dir, en total, més de mil persones, entre les quals 947 alcaldes de Catalunya–, al major dels Mossos i també als directors dels mitjans de comunicació públics catalans (Catalunya Ràdio i TV3). Òbviament, l’objecte d’aquesta última advertència se centrava en la campanya institucional que volia desplegar la Generalitat. I des del Govern espanyol se subratllà que aquestes advertències no només es dirigien a les institucions públiques, sinó a totes les persones i entitats, també privades, que estaven concernides per l’obligació de no participar en la celebració del referèndum.
L’advertència acabava dient –com si això fos creïble en un home com Rajoy- que estava a disposició de les autoritats catalans per trobar una sortida dialogada al conflicte, alhora que el fiscal general de l’Estat, José Manuel Maza, llegia a la premsa una nota oficial per donar compte de les actuacions que el Ministeri Públic estava duent a terme “en defensa de la legalitat i de l’Estat de dret”. Aquestes mesures se concretaven en sengles querelles contra els membres de la Mesa del Parlament i contra tots els membres del Govern de la Generalitat, i excitaven les quatre fiscalies provincials catalanes contra qualsevol acte de preparació del referèndum.
En definitiva, que Rajoy obviava la via política i remetia tot al protagonisme als jutges i al Tribunal Constitucional, cosa que, com era comprensible en aquest nivell d’actuacions, ha provocat una reacció del president del Govern de Catalunya, el qual ha assegurat –més foc encara!- que, davant l’atac dels jutges, ell trauria la ciutadania al carrer: “Davant un tsunami de querelles –va dir Puigdemont- hi haurà un tsunami de democràcia, que es veurà l’11-S amb els carrers plens i després l’1-O”. I com que arribats a aquest punt de follia tot és possible, afegí que l’actuació del Govern central implicava una “querella general” contra el poble de Catalunya.
Ara bé, ¿és –o pot ser- una solució al problema la judicialització del procés com a única sortida? Estic convençut que no ho és perquè res no s’arranjarà a Catalunya si, tot prosperant aquestes querelles, els jutges acaben per condemnar a penes de presó –perquè la malversació (que és un dels delictes de què se’ls acusa) duu annex penes de presó- el president del Govern, els seus consellers, els membres de la mesa del Parlament i els set-cents alcaldes que ja han assegurat que deixaran les escoles per dur a terme el referèndum. ¿Creu algú que el poble de Catalunya –tret dels que voten PP i C’s, pot admetre un milenar de presos que, ho siguin o no, seran conceptuats com a “presos polítics”? Més encara, ¿creu algú que se’ls pot condemnar sense un procediment legal que implica escoltar la defensa dels querellats en uns procediments que esdevindran mediàtics i concentraran milers de persones davant les seus del tribunal i una explosió a les xarxes?
Ja sé que els delictes de què se’ls acusarà estan previstos al Codi Penal, però la percepció que molta gent tindrà a Catalunya i Europa (i confio que també a Espanya) és que es condemna unes persones per les seves idees, ja que no són lladres, ni malfactors ni han emprat la violència. I, com ha dit molt bé Enric Juliana, una cosa hem de tenir tots molt clara: “El marc de convivència europeu fixa determinades pautes: no és possible una ruptura unilateral en un estat membre (que és el que ha decidit fer la Generalitat), però tampoc admet presos polítics dins les fronteres del bloc comunitari (que és al que pot acabar conduint la política del Govern de Rajoy)”. Per tant, tot plegat és un horror i un error. Simplement, per obviar l’única solució, que no pot venir sinó del diàleg i de la política.
Josep Maria Quintana 