Diumenge passat, Enric Juliana entrevistava Gabriel Magalhães, un escriptor de referència a Portugal, que creu en Déu, que imparteix classes de literatura espanyola i portuguesa a la universitat de Beira Interior, lluny dels cercles patricis de Lisboa, que escriu articles molt bons per a La Vanguardia, que publica assajos polítics i magnífiques novel·les que amaguen la clau històrica de Portugal.
A l’entrevista parlaven de coses diverses. Però la més significativa feia referència a la qüestió econòmica –recordeu que Portugal va sofrir un rescat molt dur a mans de la Unió Europea- i Juliana volia entendre per què el nostre país veí, a pesar dels retalls i de la duríssima política que ha hagut d’aplicar, no ha esclatat en una revolta permanent.
-Per què Portugal –demanava el periodista-, apallissat de manera inclement per la crisi i intervingut per la “troica”, sembla que no estigui a punt d’esclatar? Per què se senten menys grinyols polítics a Portugal que a Espanya?
-Portugal no esclata –va respondre Magalhães-, perquè ja va esclatar. La Revolució d’Abril de 1974 va refundar políticament el país. A pesar de la brutalitat de la crisi, les institucions i els partits no s’han ensorrat. El Tribunal Constitucional va demostrar certa independència en limitar les retallades en les pensions. El primer ministre que va demanar el rescat, el socialista José Sócrates, es troba a la presó per corrupció. Molts joves han emigrat. Els funcionaris han perdut privilegis, però encara se senten segurs. La taxa d’atur no supera el 15%. El país torna a ser molt modest, hi ha gent que ho està passant molt malament, però els amortidors han funcionat. Ens hem oblidat de l’AVE Lisboa-Madrid i hem trucat a la porta del Brasil, d’Angola, de la Xina, de l’Índia… És possible que el nostre pròxim primer ministre sigui el socialista António Costa, un home de trets hindús, originari de Goa.
L’escriptor portuguès Gabriel Magalhães
En definitiva, Magalhães diu que el país ha pres consciència de la realitat (condició indispensable per resoldre el problema), ha trencat amb un passat que exercia una política inadequada perquè es basava en una realitat fictícia, ha acceptat les pròpies limitacions, ha decidit no viure més enllà de les possibilitats, s’ha oblidat de les quimeres, ha acceptat la gent tal com és –no com voldria que fos-, i fins sembla que donarà suport a un probable primer ministre de trets estranys a la idiosincràsia portuguesa.
Per poc que ens hi fixem, haurem de concloure que les diferències amb Espanya són abismals, entre d’altres raons perquè no sembla que nosaltres hàgim acceptat la situació de “pecat” en què vivíem (demano un esforç per entendre aquesta metàfora), perquè no tenim un Tribunal Constitucional que ens doni confiança d’independència respecte del poder polític, perquè encara tenim un atur superior al 24 per cent, perquè a pesar de la corrupció tenim pocs polítics a la garjola, i cap de primer nivell (potser només en Jaume Matas), perquè seguim construint l’AVE a Galícia, com si res no hagués passat, perquè cap partit ha mostrat un creïble penediment per la corrupció interna, perquè no ens acceptem mútuament, etc. etc.
Juliana li recorda aleshores que Espanya no va tenir un 25 d’Abril [de 1974]. És davant d’aquesta observació que Gabriel Magalhães ens revela el perquè del seu punt de vista:
-Espanya té un problema pendent amb la Veritat.
-Com diu? –fa, sorprès, Juliana. I aleshores l’escriptor concreta l’asseveració que acaba de formular.
-Espanya va fer la seva transició ajornant problemes de fons. La transició va ser un pacte de no agressió. Un pacte segurament necessari per evitar un altre gran drama. Vist des de fora, sembla clar que Espanya necessita renovar el seu pacte de convivència. La crisi ha descarnat els defectes del sistema polític i les noves generacions demanen canvis. Jo confiaria en aquesta nova generació. No sóc pessimista. Vostès haurien de vigilar l’halo tràgic del país, però poden estar a prop d’un altre moment creatiu.
Fa temps que no havia llegit un diagnòstic i, alhora, una proposta tan imaginativa. Primer –ve a dir Gabriel Magalhães- hem d’acceptar que, per molt que hàgim d’agrair al pacte constitucional de 1798 els darrers trenta anys de convivència, el cert és que amb la Constitució vam dirigir tots la mirada cap al futur, però sense reconèixer prou –ni menys encara acceptar- els horrors del passat. Aquell va ser, doncs, un pacte per sobreviure el millor possible sense fer sang, sense condemnes de coses que eren abominables, i, alhora, sense obrir espais de llibertat que, responsablement, no es van desplegar perquè el pacte fos possible entre els que érem allí el 1978. Però ara, trenta-set anys més tard, és imprescindible obrir aquests espais si no volem que salti pels aires un marc de convivència que es troba cada cop amb més dificultats: unes, d’ordre social, perquè hi ha molta gent que pateix les conseqüències de la crisi i no té esperances fonamentades de futur; unes altres, d’ordre moral, perquè la gent no entén la corrupció instal·lada al moll de l’os dels principals partits polítics i la incapacitat manifesta d’aquests per espolsar-se-la del damunt, ço vol dir, de reconèixer-la i de renunciar-hi creïblement. I per a mostra un botó: comparar el PP amb Càritas, com han fet aquesta mateixa setmana els líders populars, és, simplement, un escarni. Per últim, hi ha també dificultats d’ordre polític, perquè no potser emparar-se en la rigidesa d’un text constitucional que és intrínsecament modificable, per negar-se a resoldre problemes tan greus com el de Catalunya. Com no és tampoc acceptable que hi hagi un gran sector del país que cregui –i l’exemple no és anecdòtic-, que, pel fet de dir-se Albert, una persona no pot governar Espanya.
Certament que –i amb això torno a l’asseveració de Gabriel Magalhães- assolir la Veritat és impossible. Tanmateix hauríem de fer esforços per aproximar-nos-hi i, sobretot, per intentar desxifrar-la. I del que hauríem d’estar convençuts és que mai no ens hi acostarem ni podrem fer d’entendre-la si primer no rebutgem la mentida i no intentem fonamentar el nostre d’esforç d’aproximació repudiant la hipocresia i la falsedat. Una actitud, aquesta, que, ara per ara, al nostre país no sembla que duem prou a terme.
Josep Maria Quintana 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.