Aquests dies noto un gust amarg…

by

Quan en un país centenars de persones surten al carrer per protestar contra les decisions judicials, quan l’òrgan que dirigeix l’Administració de la Justícia ha de fer un manifest exigint que cessin d’immediat les campanyes, manifestacions i declaracions que “hostigan y deslegitiman” els magistrats d’una determinada comunitat autònoma; quan aquests mateixos magistrats obren una causa criminal contra el president autonòmic per haver-se reunit amb polítics que pertanyen a un partit il·legal pel simple fet de conversar amb ells sobre un possible procés de pau; quan el jutge que instrueix el sumari de l’11-M -i també el fiscal que prepara l’acusació- veuen com, dia rere dia, diaris, persones, associacions i partits, els acusen d’amagar proves i de ser parcials; quan els dos grans partits d’àmbit espanyol –els únics que, avui per avui, poden assumir el govern d’Espanya- no troben cap possibilitat d’acord respecte de la política a seguir per afrontar un dels principals problemes que afecten a la l’Estat, com és el terrorisme; quan l’insult i la desqualificació sistemàtiques ocupen les tribunes parlamentàries; quan des d’aquestes mateixes tribunes només es pronuncien monòlegs sense cap possibilitat d’obertura al diàleg o a la confrontació de les idees; quan els mitjans de comunicació (escrits o radiotelevisats) es converteixen en púlpits de l’odi i de la crispació públiques; quan les associacions de víctimes no cerquen només la justícia dels homes i el consol del seu dolor ans persegueixen també la venjança…

Quan totes aquestes coses passen, no podem sinó constatar el fracàs d’una societat i assumir la certesa que tots –i quan dic tots vull dir tots- estem fent alguna cosa malament.

Des dels darrers anys del govern de Felipe González no havíem conegut tanta politització de la justícia, ni tampoc tanta judicialització de la política, la qual cosa no és tan sols absurda, nefasta i també irracional, ans és també el símbol del fracàs del nostre projecte col·lectiu.

Per això dic que aquests dies em sento malament i noto un gust amarg a la boca. Perquè tinc la impressió que s’han disparat les alarmes i nosaltres continuem sense adonar-nos de la gravetat del moment.

Ara ho veig clar: el triomf d’ETA no és haver esbocat l’aparcament de la Terminal-Cuatro de Madrid i provocat la mort de dues persones pobres que passaven la nit dins el cotxe perquè no podien pagar-se un hotel a la capital. El triomf d’ETA és haver-nos fet entrar en aquesta espiral sense sentit que ens ofusca la raó i ens aviva el més baixes passions de l’ànima.

Anuncis

%d bloggers like this: