El meu comentari d’ahir sobre el Líban (que vaig escriure desconeixent el que feia el meu fill en Pere en el seu bloc “Así no, Rafa, así no se puede hablar de la guerra”) òbviament no s’ha escrit d’acord amb la línia política que manifesta el Govern de Rodríguez Zapatero. Aquesta és la grandesa que comporta la llibertat de pensament i de crítica a la qual m’he aferrat des de fa anys. Veig que tampoc el meu fill no pensa com pensen els socialistes, que en aquest punt penso que estan equivocats, tot i la complexitat de la matèria.
Quan donem la nostra opinió sobre una qüestió complexa (i el conflicte del Líban ho és), el perill més gran que tenim és de simplificar les coses, o bé d’agafar-nos en allò que aquestes coses tenen de fàcil o de sentimental, perquè aleshores caiem aviat en la demagògia, com és evident que hi ha caigut el diputat socialista per Granada, Rafael Estrella, tal com diu el meu fill.
Avui mateix, he rebut un correu d’un amic que parla de l’article d’en Pere i que em dóna la seva acurada i documentada opinió sobre el conflicte actual a l’Orient Mitjà. Potser abusant de la seva amistat, us en transcric alguns paràgrafs tot callant-me el nom de l’autor. Penso que val la pena de conèixe’ls:
“Benvolgut Josep Maria,
De fet, aquest comentari hauria d’anar adreçat al teu fill. Sovint estic ben d’acord amb el que diu. Vaig començar a llegir el seu bloc fa mesos, sobretot des que publica alguna coseta en esperanto. Poques vegades, però, havia estat tan d’acord amb algú com ahir. L’entrada dedicada a Rafa és fantàstica (també ho han estat algunes altres, com ara la seva fina visió del que passa a França, etc.). En pots estar ben orgullós, d’un fill així. T’escric a tu, perquè no sé com posar-me en contacte amb ell directament.
Tampoc no estic gaire en desacord amb la teva opinió sobre el Líban i record un article teu de fa uns mesos en què ja parlaves d’aquest país. Com que el meu interès per la zona és malaltís, és possible que mescli massa coses. Sempre he estat convençut que els musulmans pretenien recuperar els tres territoris que havien perdut. en tenim proves a manta. D’aquests, n’han aconseguit un: el Líban. Els altres dos són Israel i al-Andalus (n’hi ha prou a llegir algunes de les seves publicacions per veure-ho). Israel serà mal de recuperar.
Precisament en començar l’atac de Hizbullah estava llegint un llibre sobre els xiïtes, el millor que he trobat fins avui. Sempre m’he sentit atret per aquesta branca de l’Islam, especialment des que vaig visitar l’Iran (el país on m’he trobat millor). Em fa l’efecte que són els únics que lluiten contra l’arabització. Sovint els àrabs convenen els colonitzats que són àrabs. S’assemblen als francesos (els nostres ancestres els gals…) En fer doblers, hom se sent empès a cercar arrels àrabs a qualsevol país musulmà (recorda una mica el País Valencià). No entenc la premsa espanyola. Aquest cop l’agressor és clar. Hizbullah ataca primer i no només amb un segrest, sinó també amb foc real. És com (i coincidesc amb en Pere) si el GRAPO s’apoderés de facto d’Andorra i des d’allà disparés contra Lleida. Creus que el Govern de ZP es plegaria de braços? M’ha decebut Zapatero, però no m’estranya perquè tenim el segon ministre d’Afers Exterior més patètic de la història (l’altra seria Abel Matutes). Mira que em dol haver d’estar d’acord amb el PP, però és que entre Gustavo [Arístegui] i Moratinos no hi ha color. N’hi ha prou a mirar la seva cara per veure que no ho té tot. S’acusa Israel de desproporcionat en la seva resposta. És probable, però també és cert que Israel no pot perdre cap guerra, si ho fa desapareix. I si desapareix també ho fa de retruc el poble jueu. En realitat cada dia és més petit. Just, just supera els 13 milions. Hom calcula que pateix un descens de gairebé cent mil persones anuals. Ni tan sols les conversions permeten salvar aquesta davallada. Sense Israel, adieu.
Ahir van bombardejar el poble de la meva família adoptiva (l’adoptat som jo), el municipi on jo vivia, Natzaret Ellit, una ciutat nova i molt propera a Natzaret. Aquesta darrera ha deixat de ser cristiana des que l’ANP té poder. D’açò tampoc no se’n parla gaire. Patesc per Israel, i patesc pel Líban. Pel Líban perquè és un dels pocs estats de la zona (amb Israel) que tenen sentit. I el té pel fet que hi ha molts de cristians (cada dia manco). Palestina també té sentit (pel mateix motiu), els altres cap ni un. Amb una nació àrab n’hi hauria prou, la resta són invencions europees i tribals: així de clar. Repetesc, Palestina té sentit. el problema és que fins a l’any 1947, els palestins eren el jueus: és així. Els àrabs eren sirians del sud, ells mateixos ho diuen. Fins i tot el fundador de l’OAP ho va manifestar així davant de l’Assemblea de les Nacions Unides. “Palestina és un invent sionista”., deien els àrabs fins ben entrada la dècada dels seixanta. El 1967, la cosa canvia i els jueus deixen de ser palestins.
Acabaré (m’he passat de llarg, no?), em semblaria prudent que els cascs blaus ocupessin el Líban i calmassin la situació: però fent la seva feina. Caldria que cercassin els 15.000 míssils (per què els diuen coets?) de què disposa Hizbullah. Qui els els ha proporcionat? QUINZE MIL SÓN MOLTS. El desplegament. seria positiu. Per què no ho accepta Israel? No ho sé. Els faria un favor. Tal vegada la resposta la tenim fa uns anys, quan aquesta força internacional hi estava desplegada i quan van segrestar tres soldats israelians davant del seus nassos, mentre els cascs blaus filmaven l’acció. encara no han passat mai el vídeo a Israel. Bé, els hi van passar fa uns anys, però retocat, sense la cara dels segrestadors.
Una abraçada …”
Josep Maria Quintana 