Mentre Rajoy flaqueja, Aguirre juga fort

by

Enric Juliana ha escrit: “Algo se mueve bajo los pies de Rajoy. Madrid vuelve a hervir de rumores. Si el PP flojea en algunas comunidades y municipios importantes, intentarán moverle la silla. Esperanza no se está quieta. Y Gallardón acecha, desmarcándose sin matices del cuento oscuro del 11-M. La Trola se derrumba. El movimiento de los peones negros, primer gran ensayo español de agitación política desde internet, ha embarrancado. El juez que preside el tribunal, Gómez Bermúdez, es demasiado serio, y los abogados que debían liarlo todo, demasiado mediocres. La realidad es terca, como siempre.”

A això hi hem d’afegir la dimissió de militància del diputat Calomarde, aquell de qui vaig transcriure un llarg article crític contra el seu propi partit. Són notícies bones perquè d’alguna manera demostren que alguna cosa es mou dins la dreta espanyola, una dreta que hauria de reflexionar seriosament sobre el seu paper polític. Ara que si l’alternativa es diu Esperança Aguirre (i no m’estranyaria gens que fos així), aleshores tota esperança en minúscules serà vana, perquè la ben plantada presidenta de Madrid em sembla una política que es capaç de defensar el dret i l’anvers alhora -ahir mateix va declarar que no li constava cap tipus de relació entre l’11-M i ETA-, de dir que sí i que no al mateix temps, i em fa la impressió d’una persona que ambiciona el poder per damunt de tot i que, si les coses li rutllen bé, no deixarà de prosseguir el seu objectiu de conquesta.

Telemadrid és ara per ara una de les seves armes predilectes, és la plataforma que utilitza per dur a terme el seu pla de conquesta del poder, sense que li importi gens ni mica tergiversar les coses, sempre que sigui en benefici propi. No he vist el programa que ha fet sobre la persecució del català a Catalunya, però devia ser terrible quan, fins i tot el seu conseller de cultura –que és català- ha dit que era una exageració.

La història és la de sempre: els drets individuals –diuen- són perseguits a les regions de parla catalana, oblidant sempre que, com ha escrit en Toni Soler, entre nosaltres “se protege el catalán, como España – con menos motivo- protege el castellano. La cuestión es que, para Telemadrid, el catalán no merece en Catalunya la misma consideración que el castellano merece en España. Porque creen que es una lengua local, inservible, que debe dar gracias por seguir existiendo y – sobre todo- no debe molestar. El español es la lengua que considerar porque es la lengua común de la nación española. Que no nos engañen: se trata de eso, y no de los derechos individuales; en caso contrario, no se exigiría sólo escuela en castellano para los inmigrantes argentinos (como hacen los autores del documental) sino también en árabe para los marroquíes. ¡Hipocresía! es lo que ofrecen. Y frente a ella: ¡Sinceridad! La sinceridad es la única vía para obtener, al fin, un poco de respeto.”