Ruanda i els límits del poder europeu

by

Alemanya, Àustria, Dinamarca, Grècia i els Països Baixos negocien amb Ruanda l’obertura d’un centre per traslladar-hi persones a les quals s’ha denegat l’asil. El projecte, presentat a Viena, començaria amb un centenar de places. Els governs que l’impulsen li atribueixen un efecte dissuasiu que va molt més enllà d’aquesta xifra. Volen que qui es plantegi venir a Europa sàpiga que pot acabar en un país amb el qual no té cap vincle. La sort d’unes persones concretes queda així subordinada al missatge que es vol fer arribar a unes altres.

L’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans ha expressat la seva preocupació. La portaveu, Marta Hurtado, va precisar que l’Oficina encara no havia tingut accés al text de la proposta. Va assenyalar dos motius d’alarma que ja es poden apreciar. Les persones afectades no tenen cap vincle real amb Ruanda i el país presenta problemes greus en matèria de drets humans. L’ACNUR, que va assistir a la reunió de Viena, s’ha ofert a assessorar els governs perquè compleixin les seves obligacions internacionals i ha insistit en la necessitat de procediments d’asil justos i retorns humans. El fet que les Nacions Unides participin en el diàleg deixa oberta la qüestió decisiva de quines garanties podran fer-se efectives sobre el terreny.

Ruanda ha assolit estabilitat i creixement econòmic després del genocidi de 1994. Des d’aleshores, el Front Patriòtic Ruandès domina la vida política del país, presidit per Paul Kagame. Però Human Rights Watch i Freedom House documenten la repressió de l’oposició, la intimidació de periodistes i activistes, les detencions arbitràries i la tortura. En un règim autoritari amb aquest historial, la pregunta és concreta: Si una persona traslladada hi pateix maltractaments o és detinguda arbitràriament, a quin jutge podrà acudir, en quines condicions i amb quina possibilitat real d’obtenir empara?

L’experiència italiana a Albània mostra fins a quin punt aquestes qüestions poden condicionar un projecte. El Tribunal d’Apel·lació de Roma va refusar de validar ordres de detenció de persones traslladades a un centre albanès. En altres assumptes sorgits també d’aquell dispositiu, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va establir que la qualificació d’un país d’origen com a segur ha de poder ser revisada efectivament per un jutge i que les fonts en què es basa han de ser accessibles. En un altre procediment, l’advocat general del mateix Tribunal ha considerat que el protocol italoalbanès podria ser compatible amb el dret europeu només si es preserven íntegrament les garanties. El cas italià mostra, doncs, que la viabilitat d’aquests centres depèn de com es protegeixen els drets en cada fase del procediment.

Si els trasllats a Ruanda arriben al Tribunal Europeu de Drets Humans, els governs hauran de superar un escrutini exigent. A Hirsi Jamaa contra Itàlia, Estrasburg va condemnar el govern Berlusconi a retornar les persones interceptades a la mar cap a Líbia pels riscos que corrien allà i pel perill que fossin reenviades als països d’origen. I el Tribunal Suprem britànic va anul·lar el 2023 el seu propi pla de trasllats a Ruanda pel risc que els sol·licitants acabassin en països on podien patir persecució. Les circumstàncies dels dos casos són diferents de les del projecte actual, però tots dos plantegen la mateixa pregunta sobre les conseqüències previsibles del trasllat. Costarà que un jutge admeti una expulsió si hi ha un risc real de tracte inhumà o degradant a Ruanda o de retorn posterior a un lloc on la persona corri aquest perill. I la possibilitat de recórrer ha de ser efectiva abans que el dany sigui irreversible.

El Govern espanyol ha pres una posició clara. Espanya va emetre l’únic vot contrari al Reglament de retorns que el Consell va aprovar l’1 d’octubre i que permet establir aquests centres. La portaveu del Govern, Elma Saiz, ha qüestionat públicament la legalitat del projecte de Ruanda. Teresa Ribera, vicepresidenta executiva de la Comissió Europea, també l’ha criticat, a títol personal, i ha advertit que Europa no hauria d’emular Donald Trump o Nayib Bukele. Té un pes especial que una veu de la mateixa Comissió reclami discutir com tractam les persones sotmeses a aquestes decisions.

És inconcebible que una de les dirigents que abanderen el projecte sigui Mette Frederiksen, primera ministra socialdemòcrata de Dinamarca. De la socialdemocràcia cal esperar que prengui seriosament les dificultats de la política migratòria i que defensi les garanties de qui té menys poder per fer-les valer. Un govern pot fer complir una ordre de sortida quan és legal i es pot executar amb seguretat. Convertir el trasllat forçós a Ruanda en una amenaça per dissuadir altres persones és una decisió política que la dirigent danesa hauria de justificar davant la seva pròpia tradició.

La tradició cristiana aporta una raó de fons a aquesta exigència. Tota persona, creada a imatge de Déu, conserva íntegra la seva dignitat després d’una resolució administrativa desfavorable. A Fratelli tutti, el papa Francesc vincula el deure d’acollir, protegir, promoure i integrar amb la responsabilitat de fer possible una vida digna als països d’origen. Europa ha d’afrontar les deficiències del seu sistema d’asil i retorn amb procediments més àgils, vies regulars de migració i acords de readmissió amb garanties. El fracàs més greu seria que, per demostrar que és capaç de fer executar les seves decisions, acabàs renunciant a respondre de les seves conseqüències.Ara, en un moment en què el president de la Conferència Episcopal ha suggerit que els bisbes es pronunciïn davant les eleccions en lloc de mantenir la neutralitat, pens que, si ho fan, no sols haurien de tenir en compte la defensa del concebut i no nascut per decantar-se políticament, com si aquest fos l’únic punt crucial del nostre credo. Tan important com defensar la vida del no nascut és la defensa de l’immigrant ja nascut que la fam, la misèria o la violència han empès a fugir del seu país arriscant la vida en un cayuco per intentar sobreviure. Crec que els drets humans d’aquest haurien de ser emparats pel mateix principi moral que defensa el nasciturus.