Hi ha concessions polítiques que tenen més transcendència de la que els seus protagonistes volen reconèixer. Assumir la «prioritat nacional» de Vox és una d’aquestes concessions. El PP pot introduir-hi referències a l’arrelament, assegurar que respectarà la legalitat i presentar-la com una fórmula de sentit comú. Però el problema comença quan accepta que la nacionalitat es converteixi en un títol preferent per accedir a la protecció social. A partir d’aquí, la discussió ja consisteix a decidir fins on s’aplica una desigualtat que prèviament s’ha legitimat.
La fórmula té eficàcia perquè ofereix una resposta senzilla a una inquietud real. Hi ha ciutadans que treballen i no poden pagar un habitatge, famílies que esperen una ajuda i persones que se senten abandonades pels poders públics. Escoltar-les és una obligació. Però aprofitar aquest malestar per suggerir que la seva situació millorarà si relegam els immigrants exigeix una justificació que els defensors de la proposta haurien d’oferir. L’escassetat existeix; allò que no se’n deriva automàticament és que resulti just repartir-la segons el passaport.
Perquè aquest és el contingut que s’amaga darrere l’expressió: davant dues persones necessitades, una hauria de passar davant l’altra perquè és espanyola. I jo em deman: Encara que la segona es trobi en una situació més greu? Encara que faci anys que treballa entre nosaltres, paga imposts i contribueix al sosteniment dels mateixos serveis als quals ara accediria en condicions menys favorables? Si la resposta és afirmativa, cal dir-ho clarament, com ho fa Vox. Si és negativa, convé explicar què queda d’aquesta prioritat més enllà de la seva utilitat electoral.
Des de la perspectiva cristiana, la contradicció és especialment difícil de salvar. A Fratelli tutti, Francesc situa la dignitat de cada persona per damunt de les divisions de procedència i qüestiona que el lloc de naixement o de residència determini menys possibilitats de viure dignament. Aquesta afirmació interpel·la qualsevol política que converteixi la pertinença nacional en una raó per postergar l’altre.
La lectura del bon samarità que desenvolupa l’encíclica concreta aquesta exigència. Davant l’home ferit, el comportament moral es decideix en la capacitat d’aturar-se i auxiliar-lo, superant les divisions entre comunitats. La pregunta deixa de ser fins on arriba el cercle dels qui consideram nostres i passa a ser què estam disposats a fer per aquell que necessita ajuda. Traslladada al debat actual, aquesta perspectiva obliga a examinar amb molta severitat qualsevol preferència que permeti passar de llarg davant una necessitat més urgent.
Alguns podran considerar que aquesta interpretació pertany a un cristianisme massa allunyat de les exigències de govern. Però la crítica també s’ha formulat des de posicions catòliques conservadores. A ForumLibertas, Daniel Fernández qüestiona expressament la compatibilitat entre la prioritat nacional i l’ensenyament cristià, i invoca l’episodi dels Fets dels Apòstols en què es denuncia la desatenció de les viudes dels cristians de llengua grega. La resposta de la comunitat consisteix a corregir aquella desigualtat en l’assistència. Comprenc que és una referència que incomodi al PP, perquè afecta precisament la distribució de l’ajuda.
Tampoc la Conferència Episcopal ha deixat gaire marge per a l’equívoc. El seu portaveu, César García Magán, ha contraposat a la prioritat nacional la del mateix Evangeli, ha defensat el caràcter irrenunciable de la dignitat humana i ha recordat que el proïsme no queda circumscrit als qui comparteixen país, llengua o religió, com creu i defenen Trump i el seu vicepresident Vance. Per als partits que invoquen les arrels cristianes, aquestes paraules mereixerien alguna cosa més que un silenci incòmode. I això perquè la tradició cristiana que diuen defensar comporta exigències que també obliguen quan resulten electoralment poc rendibles.
Naturalment, l’Estat no és una comunitat religiosa, i les polítiques públiques s’han de justificar amb arguments accessibles a tothom. Per això és rellevant que la crítica constitucional arribi, per una altra via, a conclusions que limiten aquella preferència. La Constitució admet diferències entre els drets dels espanyols i els dels estrangers, però situa la dignitat de la persona en el fonament de l’ordre polític. La nacionalitat té conseqüències jurídiques, però no concedeix al legislador llibertat per establir qualsevol desigualtat.
El catedràtic de Dret Constitucional, F. Javier Díaz Revorio distingeix entre valorar proporcionadament la residència en una convocatòria concreta i fer que els espanyols precedeixin sempre els estrangers en les ajudes públiques, cosa que considera discriminatòria. En el nostre sistema constitucional, la dignitat exigeix garantir unes prestacions essencials a totes les persones, i una preferència general per nacionalitat no pot quedar justificada amb la simple afirmació que els governs han de protegir els seus ciutadans.
La responsabilitat del PP és, en aquest punt, considerable. Vox defensa una concepció excloent de la protecció social, però el PP contribueix a normalitzar-la quan n’adopta el llenguatge i després assegura que en moderarà els efectes. Si allò que vol defensar són criteris legals basats en l’arrelament, pot explicar-los sense subscriure la prioritat nacional. Però acceptar l’expressió, com ja ha fet en molts governs autonòmics, té un preu polític: concedeix respectabilitat a la sospita que l’estranger rep allò que correspondria a l’espanyol.
Respectar els votants d’ambdós partits no obliga a suavitzar aquest judici. Precisament perquè moltes de les seves preocupacions són legítimes, mereixen propostes que afrontin les causes del malestar de la gent. Comprenc que discriminar els necessitats entre els de davant i els de darrere segons la nacionalitat el doni rèdit a les urnes, però difícilment construirà una societat més justa.
Un govern hauria de poder explicar a una persona per què no rep una ajuda. Dir-li que n’hi ha d’altres amb menys necessitat però amb el passaport adequat és una explicació que, com a ciutadà, em costa acceptar. I, com a cristià, encara més.
