És l’atac als coptes d’Egipte un signe preocupant per a la primavera àrab?

by

L’any 1899, el gran savi (religiós) Mahamed Abduh va definir la concepció egípcia de l’islam com una concepció tolerant que ha prevalgut al llarg del temps. Però la guerra d’octubre del 1973 (guerra del Iom Kipur) va canviar les coses. Com a resultat dels sacrificis fets pels pobles egipci i sirià, els països del Golf (que van ordenar un embargament sobre el petroli) engrandiren els seus ingressos amb una pujada vertiginosa del preu d’aquest, que els va donar una puixança financera sense precedents. I com que el règim de l’Aràbia saudita està fonamentat en una aliança amb el wahhabisme (el fonamentalisme religiós), aquest va posar els diners al servei d’aquesta doctrina, que ha fet despeses de milions i milions de dòlars a fi d’escampar la seva filosofia per tot el món.

Paral·lelament, la crisi econòmica va forçar milions d’egipcis a cercar feina a l’Aràbia Saudita. Els qui van tornar, ho feren plens d’idees que eren alienes a la cultura egípcia, oberta i tolerant, mentre que la concepció wahhabita de l’islam és tancada, extremista, hostil a la democràcia i injusta amb les dones. A més, redueix la religió als seus aspectes rituals.

Dic això perquè, després de decennis, aquestes idees wahhabites han reprès amb força a Egipte. I una de les coses més perilloses que avui podem observar és que han introduït l’odi vers els coptes, els quals han estat darrerament atacats per grups incontrolats davant la indiferència de la policia i de l’exèrcit, fet que ha induït l’escriptor egipci Alaa Al-Aswani a denunciar aquests atacs dient que “la persecució, amb tota impunitat, dels coptes pels extremistes islàmics constitueix un insult a la civilització egípcia, que ha estat històricament tolerant”.

A la ciutat de Merinab, a la província d’Assuan, hi ha una església on els coptes (cristians) preguen des de 1940. Els murs amenaçaven ruïna i es va obtenir l’autorització pertinent per dur a terme la seva rehabilitació. Doncs bé, un grup de wahhabites hi va comparèixer per impedir els seus treballs. Els responsables de la policia i de l’exèrcit van organitzar aleshores una reunió informal en la què els wahhabites van dictar les condicions de la reforma: ni micròfons, ni cúpula, ni creu.

El divendres següent, d’imam wahhabita de la ciutat va excitar els musulmans perquè, després de la pregària, acudissin fins a l’església cristiana. Hi anaren i li van calar foc destruint-la plenament. Tot, repeteixo, sense que la policia o l’exèrcit acudís a protegir els coptes o a impedir la destrucció de l’església. La realitat és que les agressions contra les esglésies es multipliquen a un ritme preocupant des de la revolució, i aquest atac succeït a Merinab el passat 3 d’octubre ha estat el punt de partida de molts altres atacs a ciutats com Fayoum, Ismailia, Imbaba o Ain Champs, entre d’altres.

A l’actual període de transició, és el Consell suprem de les forces armades l’únic responsable del govern del país. I mentre la policia i l’exèrcit es mostren intransigents amb els manifestants, els peguen, els torturen i els humilien, s’acontenten, en canvi, a mirar com a espectadors els atacs salafistes o wahhabites que cremen esglésies, tallen l’orella a un conciutadà copte o bloquegen les vies fèrries a l’Alt Egipte durant deu dies.

No hi ha dubte que aquest és un dels problemes greus a què s’ha d’enfrontar la “primavera” egípcia, i més si tenim en compte que, des del segle XIX, el poble egipci ha donat força màrtirs per obtenir la independència i per donar-se una Constitució. Dit d’una altra manera, a fi de desembarassar-se de l’ocupació britànica i obtenir un Estat civil democràtic. Aquest va ser l’objectiu de grans homes com Saad Zaghloul (el líder nacionalista de principis del segle XX) o bé de Gamal Abdel Nasser (que en va ser president de 1954 a 1970). Aquests homes defensaren la laïcitat, sense ser, però, hostils amb l’islam. Aquests van defensar sempre que un Estat civil havia d’assegurar la igualtat de tots els ciutadans davant la llei, única manera de situar-se en el camí del progrés.

Que succeirà, doncs, amb l’avanç dels partits de tall islàmic a Egipte, Tunísia i Líbia? Seguirem parlant de “primavera àrab” o la recentment conquerida democràcia viurà uns dies tristos de tardor? La resposta és encara prematura, però jo voldria aprofitar per referir-me a una sèrie de consideracions que ha fet Alaa Al-Aswani arran dels atacs reiterats als coptes per grups salafistes o wahhabites, perquè l’escriptor, no sols ha denunciat aquest avanç del fanatisme que enverina impunement els esperits i omple d’odi els cors dels seus fidels, sinó que ha formulat una pregunta que val la pena que també ens la plantegem nosaltres, els cristians.

La pregunta és aquesta: Us considereu davant de tot com a pertanyents a la religió cristiana o musulmana o bé penseu que, en primer lloc, sou uns éssers humans? I la qüestió no és absurda perquè de la resposta que en donem dependrà la nostra manera de posicionar-nos en referència “als altres”.

En efecte, “si considereu –diu Alaa Al-Aswani- que vosaltres pertanyeu, en primer lloc, al gènere humà, aleshores estareu en condició de respectar els drets dels altres, sense tenir en compte la religió a què pertanyin. I encara us diré més, si la lectura que feu de la vostra religió és sincera, aleshores comprendreu també que la religió us incita essencialment a defensar els valors humans per damunt de tot, i entre aquests, la justícia, la llibertat i la igualtat. Ara bé, si penseu que la vostra religió és l’única veritable, aleshores correu el perill de creure també que tots els altres s’equivoquen, i els veureu com a no iguals en els drets i, lentament, acabareu per deshumanitzar-los.”

És cert que l’Església catòlica ha abandonat ja aquell principi segons el qual “nulla salus sine Ecclesia” (que suposo que insuflava el cor del bisbe Sever quan, segons ell mateix ens explica a la seva encíclica  de l’any 417, es va dirigir de Ciutadella  a Maó, va calar foc a la sinagoga i “convertí” 540 jueus), però per fugir del fanatisme cal donar una passa més: cal considerar l’altre com a un igual, encara que no compartim les seves creences.

Anuncis

%d bloggers like this: