La continuació de la guerra, la rastellera de morts que, dia rere dia, reguen amb sang innocent el terra del Líban i també d’Israel, l’envergadura dels atacs i la força i l’ímpetu que, tant els uns com els altres, posen en la batalla, acaba fent-nos perdre el sentit de les coses i ens dificulten la capacitat de raonar. Qui té la raó? És que la raó pot justificar tot aquest cúmul de morts i de barbàrie?
Però el que succeeix a l’Orient Mitjà no és un joc en el qual poden donar suport a la política dels uns o a la els altres. Penso que el grau de dolor i de mort que provoca la guerra ens hauria d’estalviar de parlar-ne com si allí no es jugués sinó un trofeu. No amagaré que jo m’he posat en aquest cas al costat dels israelians, no sols perquè penso que la seva causa és justa, o és més justa (encara que puguem discrepar dels mètodes i de l’abast del seu atac), i sobretot perquè penso que els objectius de Hezbollah i de Hamas (fer desaparèixer l’Estat d’Israel del mapa) no són tan sols dignes de consideració, com no ho és tampoc la seva manera d’actuar (Hezbollah és simplement una facció terrorista que no respecta cap norma internacional ni tampoc democràtica, que li importa un borrall si la seva actuació provocarà morts entre el personal civil (directament o indirecta), i que, per si això fos poc, participa de la idea d’Al-Qaeda d’estendre l’ordre islàmic arreu del món).
Tot i que el nivell de la pugna és, com he dit, tan cruel, i això pot desconcertar-nos, penso que no hauríem d’oblidar allò que es juga en aquesta batalla que, per a bé de tots, hauria d’aturar-se davant una mediació internacional. De tota manera, i atès el cúmul de manifestacions pacifistes dirigides totes contra Israel, no voldria deixar passar per alt el per a mi magnífic article que Joaquín Luna publicà a La Vanguardia d’ahir. És aquest:
El triunfo de Hezbollah
Gracias a una capacidad militar muy superior a la anticipable, Hezbollah está ganando la guerra que desencadenó. Premio al agresor. Cuando los civiles libaneses – que tan poco han importado a Hezbollah- mueren despedazados por las bombas israelíes, gana el Partido de Dios. Cuando sus cohetes – y van 3.000- matan a inocentes en Israel, Hezbollah también gana: infunde inquietud en las capitales occidentales y es jaleado por “las masas árabes”, una ciudadanía proclive a imputar sus frustraciones a Israel o EE. UU. en vez de pedir cuentas a los dictadores que les gobiernan (¿si desapareciese Israel habría democracia y progreso en Siria, Arabia Saudí o Egipto?). La victoria psicológica de Hezbollah en Oriente Medio es un gran éxito para sus patrocinadores: Teherán gana espacio de cara a negociar su programa nuclear y Siria vuelve a “influir” en Líbano cuyas tropas salieron por presión popular en abril del 2005 tras el asesinato de Rafiq Hariri. Todo a precio de ganga: los muertos son libaneses e israelíes.
Josep Maria Quintana 