Mentre Israel aïllava Beirut i provocava una altra matança de civils, mentre les bombes destruïen els principals ponts i carreteres del Líban, mentre els míssils de Hezbollah assolien els voltants de Tel Aviv i el president del país del Cedre, Emile Lahud, assegurava que una força internacional sense consens significaria la guerra, mentre tot aquest nonsense de dolor i de barbàrie assotava persones i hisendes i propagava el dolor i la mort, a l’habitació d’un hospital de Gandia, la terra dels Borja, bressol irrepetible de sants i de pecadors, del geni del Tirant i del poteta valencià més sublim, de papes i de guerrers que expandiren per Europa els nous valors del Renaixement que sebollien per sempre la foscor d’una Edat Mitja incapaç de destriar entre Déu i Cèsar, que enaltien l’art com un bé valuós per ell mateix i concebien l’home com un ésser destinat a assolir la glòria i no necessàriament abocat a la mort, en un hospital, dic, silenciós i net, situat en el cor del País Valencià, succeïa el miracle més gran de la vida: el naixement d’un infant petit i rosat, bell con un estel, fill de l’amor de dues persones joves que es volen i es respecten, la meva filla Elisabet i el meu gendre Pablo. Quina joia, Déu meu! Quin goig més gran per a tota la família! És el món que segueix, la vida que continua, el començament d’un nou projecte personal i intransferible que s’obre vers el desconegut, però que el nadó iniciarà acompanyat, bressolat i aconsellat per uns pares que tindran la possibilitat i el deure d’actuar vora seu, per a transmetre-li, sàvia i amorosament, els valors que han marcat les seves vides. Després, ell, en Pau, decidirà amb plena autonomia el seu camí.
- Reblog
-
Subscriure's
Subscrit
Already have a WordPress.com account? Log in now.
Josep Maria Quintana 