Dur la crítica a l’extrem de l’exageració fa perdre el que hi pugui haver de veritat en el discurs de censura. I penso que això és el que li succeeix al PP, i més concretament al senyor Acebes quan, en una valoració que ha de presumir-se tranquil·la i mesurada, acaba afirmant que el programa de Rodríguez Zapatero és el d’ETA.
L’andanada és tan majúscula, tan sobredimensionada, que decididament no s’ajusta a la veritat i enfosqueix alguns aspectes que són criticables de l’actuació dels socialistes en aquest camp. És el que diem vulgarment “perdre els papers”.
Conten d’un capellà d’enprimer que, obsessionat pel pecat i per la confessió, no perdia oportunitat de parlar a les homilies d’aquest sagrament, únic que pot salvar els pecadors de cremar eternament a l’infern. Un feligrès, fart de sentir-se socarrat pel tremendisme del prevere, va deixar d’anar a missa. Tanmateix, el dia del seu sant –l’home es deia Josep- va decidir d’apropar-se a l’església pensant que, en un dia tan assenyalat, el mossèn parlaria de la fe a ulls clucs i de la humilitat, virtuts en les quals excel·lia el pare putatiu de Nostre Senyor. Vana quimera, la del feligrès! Aquell dia, el mossèn es posà el roquet de randes, pujà a la trona i, després de fer el senyal de la creu, va dir: “Fills estimats: Avui celebrem la festa de sant Josep. Sant Josep era fuster i els fusters fan confessionaris. Parlarem per tant de la confessió.”
A Rajoy, Acebes, Zaplana i tutti quanti els passa una mica com al mossèn de l’acudit. Tanta és la seva obsessió, tanta és la por que tenen que un personatge com Rodríguez Zapatero (que ells consideraven mediocre i pel qual no apostaven ni un cèntim) acabi amb el terrorisme, que són incapaços d’adoptar una posició sensata. Si aquesta posició fos crítica –raonablement crítica- tindria probablement el suport de molts ciutadans d’aquest país que tenim els nostres dubtes de si els socialistes ho fan del tot bé en aquest camp. Però les exageracions i els exabruptes que escoltem no fan sinó que ens acostem a l’argument del contrari. És una llàstima. O encara pitjor: és un error.
Josep Maria Quintana 