Estimat director: El president veneçolà, Hugo Chávez, va proposar el passat dia 30 d’abril la creació d’un tractat de lliure comerç dels pobles. I uns dies després, el president de Bolívia, Evo Morales, nacionalitzava els hidrocarburs i d’alguna manera incorporava el seu país a l’Alternativa Bolivariana per a les Amèriques que Chávez i Castro (dos demòcrates de cap a peus) van crear fa dos anys. Mentrestant, un altre estat sud-americà es debat aquests dies entre dues possibilitats contraposades: em refereixo a Perú, on el candidat populista, Ollanta Humalla (també recolzat per Hugo Chávez, que d’alguna manera s’ha convertit amb el tutor d’aquesta revolució bolivariana que vol estendre per tot Sud-amèrica), s’enfrontarà a l’expresident Alan García en el que tothom pensa que ha de ser una renyida votació. Així doncs, el club dels revolucionaris s’ha posat en marxa!
Centrem-nos, però, en la decisió d’Evo Morales, perquè no són menors les conseqüències que se’n derivaran per al futur immediat. En efecte, de sobte i per sorpresa, Evo Morales va decidir la nacionalització dels hidrocarburs de Bolívia, trencant d’aquesta manera tots els compromisos que l’Estat bolivià havia assumit amb les companyies i amb els grups petrolers internacionals.
De fet, la decisió va ser radical, no sols perquè es va acompanyar d’una presa de possessió de les empreses, dels pous, de les refineries i dels llocs clau per a la producció petrolífera per l’exèrcit, ans perquè –i això és el vertaderament important- els termes de la relació contractual entre uns i altres s’ha alterat radicalment: Les multimanionals passen d’un règim de concessió a un sistema de prestació de serveis i queden com a inversors sense facultat de decisió.
Les companyies estrangeres que operaven a Bolívia –i en aquest sentit convé destacar l’espanyola Repsol i la brasilera Petrobras- no han vist bé les mesures adoptades pel govern bolivià i consideren que la mesura presa per Evo Morales implica una confiscació amb totes les de la llei. El decret de nacionalització diu, en efecte, que es nacionalitzen les accions necessàries perquè l’estatal boliviana YPFB controli com a mínim el 51 per cent de les empreses mixtes, com Chaco y Andina, controlada per Repsol, i que les accions dels ciutadans bolivians del fons de capitalització es transfereixin a YPFB a títol gratuït.
Morales, però, no vol aturar-se aquí. En un enfervorit discurs dirigit a una població entusiasmada, afirmà: “Empezamos la nacionalización con los hidrocarburos, y mañana será la minería, será el forestal y todos los recursos naturales que pelearon nuestros antepasados los que serán transferidos al Estado.” I afegí: “El modelo económico y de país que buscamos deben ser los recursos naturales. Tenemos un paquete de decretos para recuperar la tierra para los bolivarianos, serán pasos importantes que vamos a dar.”
És evident, amic director, que ultra els efectes immediats de traspàs del poder de decisió en les empreses, i de l’eufòria que ha provocat aquesta decisió revolucionària en els milers i milers de desheretats que avui coregen Morales i que demà, si no veuen millorada la seva posició econòmica personal i familiar, no dubtaran a demanar el seu derrocament, més enllà, doncs, de tot això, el que ens hem de demanar és si aquest futur revolucionari que preconitzen Hugo Chávez i Fidel Castro, amb suport actual d’Evo Morales i (si guanya les eleccions presidencials al Perú) d’Ollanta Humalla, comporta una estratègia política amb possibilitats de triomfar.
No discutiré el fet (d’altra banda indiscutible) que Morales s’hagi convertit en l’aglutinant de l’anti nord-americanisme mundial. Tots els anti nord-americans del món aplaudeixen aquesta decisió de Morales que l’ha convertit, no sols en un heroi nacional, sinó en una mena d’antídot a l’expansió del capitalisme liderat pels Estats Units i secundat per Europa. Però el que està per veure encara és si aquesta política comportarà una transformació real del país i un progressiu enriquiment de les classes baixes i mitges. I dic això perquè és, com a mínim, dubtós que les inversions estrangeres es mantinguin en un país com Bolívia si els inversors no poden invertir amb un mínim de garanties.
La Vanguardia publicava fa uns dies dos comentaris de sengles periodistes bolivians que expressaven aquests temors. El primer, intitulat “Temor y júbilo por la nacionalización” provenia de Los Tiempos de Cochabamba. En aquest, Mario Suárez advertia: “Hallar un buen arreglo con las petroleras en los contratos es importante para evitar la fuga de inversión extranjera. Hay que estar preparados para una posible interpelación internacional.” El segon dimanava de El Deber. En aquest, Luis Kinn declarava que la nacionalització pot tornar-se en contra dels bolivians si les petroleres acudeixen a l’arbitratge internacional i es fa mal a les inversions estrangeres, ja que “el Estado no podrá asumir los costos de exploración y explotación de modo inmediato.”
Més enllà, doncs, dels dubtes i de les eufòries que aquesta nacionalització ha provocat, penso que no hauríem d’oblidar que no tota l’Amèrica del Sud està disposada a seguir la “revolució bolivariana”. En efecte, enfront del grup format per Veneçuela, Cuba i Bolívia (al qual hi haurem d’afegir Perú si guanya el populista Ollanta Umalla), trobem una sèrie de països, com per exemple el Brasil, l’Argentina, Xile o l’Uruguai, que han optat per emprendre un camí força menys aventurat i rupturista sense deixar, però, de cercar solucions pròpies.
I val a dir que, com destacava Carlos Nadal en el seu “week-end” de La Vanguardia del passat diumenge, aquestes diferències ja s’han posat de manifest a la reunió que tingueren a Iguazú, el passat 4 de maig, els presidents del Brasil i de l’Argentina amb els de Veneçuela i de Bolívia.
Així, doncs, sembla que s’esbossi un nucli Brasil (Lula) –Argentina (Kirchner) francament discrepant del que conformen Veneçuela (Chávez) i Bolívia (Morales). I les discrepàncies no venen motivades només pel malestar que ha provocat aquesta decisió nacionalitzadora, sinó perquè brasilers i argentins veuen amb molta reticència i amb un gran escepticisme els resultats efectius d’aquest populisme bolivarià amb el qual Hugo Chávez vol encapçalar una Amèrica andina i caribenya.
Tot i que mantinc, doncs, forts dubtes sobre la bondat del sistema que ha seguit Evo Morales, i en tinc encara molts més respecte del que pot arribar a aconseguir aquesta “revolució bolivariana” que predica Hugo Chávez, del que no hi ha dubte és que Europa i els Estats Units (que reben grans onades d’immigrants latino-americans que fugen de la misèria) hauran de canviar els seus plantejaments, perquè no és acceptable que el Nord construeixi la seva riquesa sobre l’espoli i la pobresa del Sud.
És possible, doncs, que la decisió d’Evo Morales acabi produint uns resultats no desitjats ni previstos pel líder indígena, però també ho és que, com ha observat Lluís Foix, “si el liberalisme capitalista occidental no aconsegueix repartir més equitativament la riquesa que s’acumula en el primer món podem trobar-nos en la vigília d’un cataclisme econòmic i polític mundial.”
Josep Maria Quintana 