Estimat director: Han passat algunes setmanes d’ençà que la justícia espanyola entrà (com diem vulgarment) a sac a l’Ajuntament de Marbella i es va trobar amb un dels fraus (la paraula no és probablement la més exacta) més vistosos dels que s’han produït a l’Espanya democràtica. L’afer “Marbella” era allò que en castellà en diuen “un secreto a voces” d’ençà que aquell vell burlador de la legalitat i de la democràcia que es deia Jesús Gil y Gil (un empresari condemnat i empresonat per l’accident de Los Ángeles de San Rafael succeït el 15 de juny de 1969), en fou elegit alcalde.
Home de negocis sense escrúpols, personatge de posat xulesc i d’incontenible verborrea, Jesús Gil y Gil va voler convertir Marbella en una espècia de “cortijo” per al seu benefici particular i dels qui com ell actuaven. Muntà un partit propi, vessà molts milions en una campanya carregada de demagògia, comprà a qui fes falta i –el que són les coses!- els ciutadans l’elegiren per una aclaparadora majoria. A partir d’aleshores, Gil actuà com si fos un sheriff: menyspreà el que hi quedava d’oposició, la insultà tot el que va voler, convertí les finances del municipi en una mena d’empresa particular, omplí de matons la policia local, prescindí de la normativa vigent sobre urbanisme, oblidà les disposicions legals en matèria d’hisenda i d’intervenció municipal, convidà tots els “jeques” àrabs perquè es construïssin allí les seves grans mansions, expulsà les prostitutes i els petits delinqüents (allò que Gil y Gil en deia “la escoria”) del centre de la ciutat i convertí Marbella en una mena de paradís per a les inversions obscures, en un gran monument per a enaltir el diner negre, en un edèn per al tràfec internacional i, en definitiva, en un lloc on el blanqueig de diners provinent del narcotràfec i de les causes menys nobles hi trobava confort i comoditat.
Durant molts anys, tot i que Gil y Gil contínuament havia d’afrontar processos judicials en la seva contra, el diner i la impunitat camparen a l’ample, i tothom que en aquest país de nous rics se sentia amb ganes de ser “algú” es comprava allí la casa, el xalet o, si la butxaca no donava per més, l’apartament. De fet, Marbella s’emprà com un reclam per a tota la “jet-set” fins al punt que, a base de propaganda, va esdevenir el desideràtum dels especuladors i dels patrocinadors de les revistes del cor.
Només una jove tenyida de ros (per què, Déu meu, totes les dones “públiques” de Marbella van tenyides de ros?) que responia al nom d’Isabel García Marcos i que havia estat elegida sota les sigles del PSOE, semblava defensar la puresa de la política enfront de l’escarni que, per a legalitat i l’estat de dret, significava l’actuació prepotent i clarament alegal (deixem-ho així) de Gil y Gil. Amb el temps, però, fins i tot ella fou engolida per la força del Leviatan marbellí.
Doncs bé, sota l’imperi dels nous propietaris, Marbella va créixer com mai no havia crescut: els pisos naixien com a bolets, cada dia s’aprovaven noves urbanitzacions i els camps de golf es feien com un qui fa sabates en una cadena de producció. El PGOU parlava de zones verdes però la realitat era que, a sobre d’aquests terrenys protegits, s’hi edificava, i que, tot demanant una llicència municipal per a construir quatre xalets adossats, qualsevol espavilat hi podia fer un bloc de seixanta pisos. Això sí, pagant allò que els mexicans en diuen “la mordida” corresponent.
Marbella era Jaula, o era, potser, la ciutat tocada per les mans d’un rei Midas que, com a la faula d’Ovidi, tot ho convertien en or. Tanmateix les coses no eren tan relluents com semblava, i un cop la justícia espanyola ha actuat, hem vist que, sota els vestits plens de brillants que duia Marbella, no hi ha aparegut sinó un esquelet ple de virons que rosegaven un cadàver fètid en estat d’avançada putrefacció.
Un cop la prudent i decidida actuació dels fiscals i del jutge ha destapat, doncs, tota aquesta porqueria, sembla que liderada últimament per un funcionari administratiu que, en poc més de deu anys, va ser capaç d’acumular una fortuna increïble en immobles, avions, cotxes, pintures (fins damunt el wàter hi tenia un Miró!), caps d’animals dissecats i tigres de Bengala… un cop, dic, s’ha actuat judicialment, no s’ha trobat cap altra solució que dissoldre la corporació municipal i constituir una comissió gestora que administrarà el municipi fins a les properes eleccions.
Fa uns dies, el president d’aquesta gestora, Diego Martín Reyes, ha dit que, després de quantificar les despeses corrents del Consistori i també els ingressos, la nòmina completa dels treballadors municipals (incloent-hi la Seguretat Social i les retencions de l’IRPF) comporta uns 10 milions d’euros al mes, mentre que l’Ajuntament només pot general ingressos de 5 milions. Caldrà, doncs, arbitrar 5 milions més per a satisfer les nòmines. I això en el ben entès que en aquesta xifra s’hi inclouen –per primer cop en 15 anys!- les cotitzacions a la Seguretat Social i les retencions de l’IRPF perquè, segons veiem ara, durant tot aquest temps, aquests conceptes no s’han satisfet.
Podria continuar, amic director, enumerant misèries i qualificant amb menyspreu totes aquelles persones que han avantposat el seu interès particular a la defensa de la cosa pública i s’han lucrat il·legalment, però molt em temo que també nosaltres –l’Estat, en definitiva- té una gran part de culpa per no haver actuat a temps.
En el nostre país, quan un petit empresari deixa de pagar les cotitzacions a la Seguretat Social d’un dels seus empleats, al cap de pocs dies rep la visita de l’inspector. Així mateix, quan un professional deixa de fer una liquidació trimestral d’IVA, poques setmanes després, rep una carta dels serveis corresponents de l’Agència Tributària citant-lo per a una comprovació.
Sembla, però, que res d’això no s’ha fet a Marbella i que l’actuació brillant d’avui no amaga, sinó, una abdicació de responsabilitats per part dels poder públics que havien d’haver actuat molt abans, i ho havien d’haver fet amb força més diligència.
Avui ens diuen que l’espavilat senyor Roca cobrava entorn d’un milió de pessetes per cada vivenda que es construïa a Marbella (i sembla que se n’han construït entre 60 i 80 mil) de les quals, unes 30 mil són il·legals, és a dir, s’han construït contra normativa.
Tan cega estava la Junta d’Andalusia durant els darrers 15 anys? I la fiscalia? Per ventura no havia d’haver actuat més prest el ministeri fiscal –la justícia en definitiva- davant una actuació municipal tan evidentment corrupta?
Marbella, estimat director, encarna el pecat del nostre temps –i potser de tots els temps-: aquest que posa per damunt de tot l’afany de fer diners sense cap mena d’escrúpol. Però és també el símbol evident d’un fracàs col·lectiu, la demostració més palpable de la tergiversació dels valors que, si més no a nivell teòric, hauria d’encarnar el sistema democràtic.
Josep Maria Quintana 