Mentre Joan Manuel Serrat, se suposa que amb bona fe però amb força menys encert, presenta i divulga a Maó el seu nou disc, “Mô”, escrit així, tal com pot veure el lector, i coadjuva, per tant, a ampliar el conflicte sobre el nom català de la ciutat que sofreix darrerament l’embat d’un col·lectiu que, sota l’aparença de defensar la grafia antiga del topònim (Mahó), el que en realitat pretén és defensar l’oficialitat del nom de la ciutat en llengua castellana, atacar la política de normalització lingüística i fer tot el que els sigui possible en contra de la unitat de la nostra llengua, mentre això succeeix, dic, i mentre els valencians es resisteixen a acatar la sentència del Tribunal Suprem que defensa precisament aquesta unitat, a les Illes Balears, la direcció general de política lingüística (en mans del PP) analitza amb la secretaria general de política lingüística de la Generalitat de Catalunya (en mans d’ERC) la possibilitat de crear seminaris de formació d’experts avaluadors en els que puguin participar tècnics, assessors, filòlegs i correctors d’ambdues comunitats autònomes.
Així al menys ens ho explicava Andreu Manresa a l’edició d’El País del passat diumenge, 30 d’abril. En definitiva, que tot i les divergències que pot haver-hi entre el govern del PP i l’oposició socialista i nacionalista a les Illes Balears, el seny s’imposa en el camp de no maltractar la llengua i, menys encara, en el de defensar opinions filològiques que no tenen res a veure amb la realitat científica. Això em consola i m’impulsa a felicitar els dos directors generals, Miquel Melià i Miquel Pueyo, per la seva assenyada actuació en aquest camp.
Josep Maria Quintana 