A Madrid vaig veure La Bohème al Real. No hi hagué sorpreses en l’escenografia perquè era la producció de Giancarlo del Monaco que s’estrenà el 1998 i que els afeccionats tinguérem l’oportunitat de veure fa uns anys a Barcelona.
A mi, però, em feia gràcia trobar-me amb vells amics, perquè tant el director musical (David Giménez), com Mimi (Inva Mula), com Rodolfo (Aquiles Machado) són cantants que hem pogut escoltar a Maó (i aquest darrer en el mateix rol). I ho dic amb un cert orgull, si més no perquè el lector sigui conscient del nivell dels cantants que intervenen a l’òpera de Maó. Em refereixo, és clar, a l’organitzada pels Amics de s’Òpera.
A la mise en scène, Del Monaco hi va introduir, però, un element que no em va convèncer. Al final, que, com tothom sap, transcorre a les golfes d’una casa de París, Mimi i Rodolfo van quedant, pels efectes de la llum, com l’únic element damunt l’escenari. Tot s’enfosqueix menys els dos personatges que canten el duo final en una escena força efectista des del punt de vista estètic. Però, mentre això succeeix, i sense que l’espectador se n’adoni, l’escenari posterior es transforma i, en el moment de la mort, un cop Rodolfo ha fet el patètic i sempre impressionant crit de “Mimi!”, apareix com a refefons el cafè Momus i, en definitiva, l’escenari del segon acte. Aleshores Rodolfo deixa la Mimi morta sobre el carrer i s’escapa desesperat cap al fons de l’escena.
De veritat que això no em va convèncer. Al final, tant Giménez, com Mula, com Machado em van donar molts records per als “amics de Maó”. I com que jo sé que n’hi ha més d’un que llegirà aquestes ratlles, doncs li ho transmeto directament.
Josep Maria Quintana 