M’agradaria demanar al director del meu diari (i potser també a d’altres directors de diaris locals) si saben per què hi ha tantes persones que no són poetes que tracten, però, d’escriure poesia. Llegiu bé la pregunta. No demano per què, sovint, hi ha poetes que fracassen en escriure poesia, sinó perquè hi ha no-poetes que se senten atrets a fer poesia i, el que és encara pitjor, a publicar llavors el producte del seu art amb la connivència del director del diari local.
Sembla que la resposta és difícil perquè –deu ser això!- la poesia atrau tan poderosament que captiva fins i tot als no-poetes, els quals com que la confecció d’un poema no exigeix d’esborronar dues-centes pàgines (“potser en deu o dotze versos ho aclarirem”, deuen pensar) s’hi llencen de cap com qui es llenci a una piscina, oblidant que aquesta pot trobar-se sense aigua. I així els va.
Chesterton ens recorda un proverbi xinès que afirma que els ocellets que saben cantar i no volen fer-ho és necessari que els ho obliguem a fer (encara que ell no sap com), però és evident –diu- que ningú mai no ha tingut la valentia de suggerir el que s’hauria de fer amb els ocellets que no saben cantar i, tot i això, ho fan. I té raó perquè sol ésser com un martiri llegir els pretesos versos d’alguns no-poetes, rapsodes de repèl, que tanmateix no se’n poden estar de ser-ho (o d’intentar-ho, ni que sigui ben inútilment).
I si algú vol comprovar el que dic, que agafi un diari qualsevol i cerqui amb una mica d’interès: a les cartes al director, en un epitafi, en un anunci casual, en una notificació d’aniversari o d’un casament… Són centenars les oportunitats que tindrà el lector de llegir els no-poetes amb afany de ser-ho, amb els quals no-poemes jo recomanaria als directors de diaris locals que, cada tant de temps, fessin una “antologia de l’ham poètic frustrat”.
Josep Maria Quintana 