El passat dijous vaig veure una pel·licula força interessat d’André Techiné, “Els fugitius”, amb Emanuelle Béart i d’altres actors joves més desconeguts. La novel·la de la qual s’ha extret el guió es diu “Les égarés” (els perduts) i, en efecte, es tracta d’una jove a la qual li acaben de matar el marit, tinent de l’exèrcit francès, que es veu obligada a fugir de París amb els seus dos fills a principis de juny de 1940, i a vagar per camins veïnals de França sota els trets dels avions alemanys. La relació amb els seus fills, la por a tot el que li és estrany i, sobretot, la relació furtiva amb un noi de disset anys escapat d’un correccional que és qui els ajuda a sobreviure, així com també el terrible drama final que s’inclou dins un altre drama més genèric, el d’una guerra que els francesos acaben perdent amb els alemanys amb qui signaran un armistici, conforma un film d’autor que no deixa l’espectador indiferent.
La pel·lícula és, en efecte, bella i corprenedora. Per a mi, però, tenia el valor afegit de tractar el mateix tema que mou a Nicolau M. Rubió a escriure el text d’ “Exode. De Paris à Soings-en-Sologne et retour du 11 juin au 5 juillet 1940”, un text que acabo de traduir del francès al català i que es publicarà en un llibre que es dirà “Llatins en servitud i altres notes de guerra”, que serà editat per l’editorial Lleonard Muntaner, en una col·lecció dirigida per l’exconseller de cultura de les Illes Balears, el professor Damià Pons. El text de Rubió és força menys dramàtic, però serva moments que a mi em van resultar emocionants.
Josep Maria Quintana 