És evident que cada govern ha de decidir per ell mateix i no pot plegar-se al xantatge de grups terroristes. Dic això perquè davant la notícia que Al-Qaida amenaça el Regne Unit amb més atemptats si segueix a l’Iraq, és evident que el govern de Blair no ha de d’obeir necessàriament aquesta consigna.
D’altra banda, ningú no pot assegurar-nos que, de no haver contribuït als atacs contra Saddam Hussein, Al-Qaida hagués respectat la societat britànica. ¿Per ventura Egipte –recordeu el recent atac contra Charm el-Cheikh- contribuí com la Gran Bretanya a la invasió d’Iraq? ¿Hi contribuí el Marroc, que sofrí l’atac terrorista a Casablanca?
Dit això, però, és del tot evident que la intervenció militar anglonordamericana a l’Iraq no fa fet sinó exacerbar el rancor dels militants islamistas. Jean-Marie Colombani, a qui em referiré més extensament a la meva propera “lletra de batalla” de dijous vinent, ha dit al respecte, que en el món de la globalització instantània de les imatges, la responsabilitat de cada matança provocada per un cotxe-bomba a Bagdad no s’atribueix ja a aquest o a aquell grup de la rebel·lió sunnita; ans és imputada a l’ocupació nordamericana i considerada com una prova suplementària de la “guerra” que Occident estaria duent a terme (això en la seva manera de veure les coses, és clar) contra el món musulmà.
Evidentment que això és fals. Però en política, les coses sovint no són el que són. Són el que semblen.
Josep Maria Quintana 