Estimat director: A la meva darrera carta et deia que volia parlar-te de la Medea de Cherubini que vaig poder presenciar al Théâtre du Capitole de Tolosa de Llenguadoc. I ho faré perquè el mite de Medea, tractat ja per Eurípides i per Sèneca a l’antiguitat, té un lloc de privilegi dins la literatura francesa d’ençà que Corneille construí la seva tragèdia en alexandrins,
Souverains protecteurs des lois de l’hyménée,
dieux garants de la foi que Jason m’a donnée,
vous qu’il prit à témoins d’une immortelle ardeur,
quand par un fou serment il vainquit ma pudeur,
voyez de quel mépris vous traite son parjure,
et m’aidez à venger cette commune injure
i això a pesar que Voltaire critiqués durament aquesta versió de Corneille dient que a la seva versió de la tragèdia, cap personatge acaba interessant: “Médée est une méchante femme qui se venge d’un malhonnête homme”, escriu Voltaire com dient que l’obra no ofereix el més petit interès. Convé tanmateix recordar que tampoc li interessaren les versions clàssiques del mite, perquè, després de dir el que acabo de transcriure, afegeix Voltaire: “La manière dont Corneille a traité ce sujet nous révolte aujourd’hui; celles d’Euripide et de Sénèque nous révolteraient encore davantage.”
Dit això, centrem-nos mínimament en el mite: Aquesta princesa, filla del rei de Còlquide (l’actual Georgia), ha passat a la història com la fetillera gràcies a la qual Jason, el cap dels Argonautes, pogué conquerir el Toisó d’Or. Jason, que tingué amb ella dos fills, li prometé casar-s’hi, i aquesta promesa incità Medea a abandonar-ho tot per ell: Abandonà el seu pare i la seva pàtria i donà mort al seu germà llençant el cadàver d’aquest al mar per fer retardar les naus que els perseguien. Després de totes aquestes terribles accions, Medea i Jason arriben a Corint, país del qual Medea és expulsada un cop Jason decideix casar-se amb Glauce, la filla del rei Creont.
Tot just en aquest punt de la tragèdia s’inicia l’òpera de Cherubini. L’òpera comença, doncs, en el precís moment que el mític Jason ha decidit renunciar al seu estatus d’heroi per esdevenir un home banal i entrar en una societat conformista, si bé amb el malentès que Glauce, la filla del rei Creont, s’ha sentit seduïda precisament per la força llegendària de l’heroi, i s’hi ha sentit atreta quan aquest havia decidit deixar de ser-ho. I la primera víctima d’aquesta situació és Medea, que esdevé una persona molesta dins aquella societat conformista de Corint i, per tant, inacceptada i finalment expulsada del regne pel rei Creont. I és precisament aquest refús que sofreix Medea el que dóna lloc a una situació transtemporal, vigent també avui dia: Medea, dins aquella societat conformista, representa l’alteritat i, doncs, la diferència; ella és l’estrangera, i per tant, la persona que cal rebutjar; i ella és la que sofreix la violència de la societat i la que, com a reacció, es torna també violenta contra aquesta mateixa societat.
I això fa que Medea transgredeixi tot allò que li és possible transgredir: la seva relació amb les persones individualment considerades, la seva relació amb la societat, i fins i tot la seva realitat de mare d’uns fills que, a més de ser seus, són també de Jason. I aquest procés la durà a la destrucció de tot: A la destrucció de Glauce, la núvia de Jason, tot impregnant de verí un vestit que farà arribar a la seva rival i que, en posar-se’l, es transformarà en foc que, no sols la matarà a ella, sinó també al seu pare, Creont, quan aquest intenti ajudar-la. I la portarà a la destrucció dels fills de Jason –que són també els seus propis fills!- fet aquest que provocarà finalment la seva pròpia destrucció.
En aquest moment culminant de l’òpera, Medea dubta de matar els seus fills, però se sobte sap que ha de fer-ho. És aquesta impossibilitat de vèncer el destí, tan pròpia de tota la mitologia grega, que es fa present dins la tragèdia, fent que Medea s’adoni de la fatalitat d’un destí que ella no pot vèncer. Ella ha d’actuar. “Jo sóc Medea”, diu tot projectant-se en el mite. “I pel fet de ser Medea jo no puc fer altrament que matar els meus infants, no puc sinó esdevenir infanticida.” És, doncs, el destí que s’acompleix, com una cruel fatalitat. Certament aquí no succeeix com a l’Ulisses a l’Argòlida, de Rubió i Tudurí, tragicomèdia on aquest –contra tota la tradició mítica- fa intervenir en el mite d’Orestes un Ulisses descol·locat que, matant Clitemnestra, alliberarà Orestes del matricidi, tot esberlant amb aquesta mort el cercle fatal que el destí havia teixit sobre els Atrides.
A la Medea de Cherubini res d’això no es dóna. Tot s’acompleix com s’ha d’acomplir, i la tragèdia es clou segons els canons que la tradició mítica ens ensenya.
Potser, però, el més interessant d’aquesta obra, amb llibret de Hoffmann, estrenada a París l’any 1797, és el fet de constatar la poca influència que Cherubini, tot i ser italià, rep de músics de la seva època tan importants com Rossini (compatriota seu i home que, com ell, residia també a París), o com Bellini, la morbiodezza del qual li és del tot aliena.
La música de Cherubini ens porta més aviat a Viena i a Alemanya, és a dir, ens porta al classicisme. Cherubini no es mirava, doncs, en la música italiana, sinó en l’alemanya, i especialment en Mozart i en Gluck.
Amb un virtuosisme i una diversitat admirables, Cherubini convoca en aquesta òpera tots els accents del furor, de la insinuació al crit, de la imprecació. Tota l’obra està construïda com un gran crescendo: Un cop Medea ha fet irrupció a l’escena i ha fet esclatar en mil bocins la fràgil pau que regnava a Corint, ja no abandona l’escena fins al cataclisme final. El tercer acte, estimat director, es concentra tot sencer en la successió d’assassinats que obra Medea: el de Glauce i el de Creont, entesos com a preàmbul del gran assassinat dels seus propis fills. I un cop la venjança ha culminat, res no hi queda sobre l’escenari, atès que tot l’univers que el mite havia creat resta ja com un desert sorrenc.
Medea és una òpera molt poc representada avui, una òpera que féu renèixer la mítica Maria Callas durant els anys cinquantes del segle XX, però és una òpera que val la pena que vegis si en tens l’ocasió. Perquè l’òpera, estimat director, molt enquistada popularment en una vintena de títols famosíssims del XIX, s’ha d’obrir cap endavant i cap endarrera: S’han de recuperar, doncs, obres valuoses d’autors del XVIII, com algunes de Händel o del mateix Cherubini, i s’ha d’obrir sobretot al segle XX, testimoni d’obres impressionants –com, per exemple, totes les de Britten, les de Poulenc o les de Janácek, per citar alguns dels autors més destacats d’aquests segle- obres aquestes que, per cert, des de fa algunes temporades comencen a ser representades en els grans teatres europeus, entre els quals podem destacar el Liceu de Barcelona, on hem pogut veure darrerament òperes tan interessants com El cas Makropoulos, Katia Kabanova, La guineu astuta i Jenufa (Janácek); Billy Budd , Peter Grimes i A Midsummer Night’s Dream (Britten) o Lady Macbeth de Msensk (Shostakovich).
Aquest és, amic director, el camí que els responsables dels grans teatres d’òpera mai no haurien d’abandonar.
Josep Maria Quintana 