El passat dissabte nit (30.04.05) vaig ser al Liceu per veure una òpera tant desconeguda per mi com esperada. A Midsummer Night’s Dream, de Benjamin Britten.
Aquests darrers anys, la programació del Liceu ens havia ja ofert algunes belles mostres del compositor anglès, com Billy Budd, o Peter Grimes. I, a més, jo havia tingut l’oportunitat de veure a Florència una de les seves òperes clau, Death in Venice, a partir de la novel·la de Thomas Mann.
Cal reconèixer que totes les apostes que ha fet el Liceu amb Britten s’han resolt de manera esplèndida. I malgrat algunes manifestacions de desgrat que pogueren escoltar-se al final de l’obra, el públic va acollir amb forts aplaudiments els cantants i el director (Harry Bicket). També la mise en scène de Robert Carsen i l’escenografia i el vestuari de Michael Levine.
Molt fidel a l’obra de Shakespeare (encara que Britten i Peter Pears prescindeixen gairebé de la meitat del text original) la fantasia una mica cruel d’A Midsummer Night’s Dream se situa en la cronologia de Britten entre dues òperes de somnis, o més aviat de malsons –com puntualitza Jean-François Labie-, The turn of the screw i Owen Wingrave. El mateix Britten opinava que A Midsummer… era una obra més relaxada que The Turn of the Screw, amb molta més escena i també amb força més uniformitat. En aquest sentit s’aproparia, doncs, a Peter Grimes, encara que l’aspecte de conte, en A Midsummer… és més destacat i efectiu. Britten beu, doncs, en aquest cas de la pròpia tradició literària anglesa, entre d’altres coses perquè –en paraules de Dominique i Jean-Yves Bosseur- “per a Britten, situar-se respecte d’un passat significa la impossibilitat de viure en un país sense arrels o, més ben dit, viure sense les arrels del propi país.
I per acabar aquesta petita ressenya, voldria aportar uns mots de Jonathan Bate que venen ben destacats en el programa que, per aquesta obra, ha editat el Liceu: “En El somni d’una nit d’estiu –escriu Bate-, Teseu diu que els llunàtics, els amants i els poetes ‘estan del tot fets d’imaginació’: Els seus estats mentals condueixen cap a una espècie de visió transformada, des de la qual veuen el món de forma diferent a la manera com hom el veu quan es troba en un estat mental racional.”
Bé, no sé què dir-vos, perquè no em veig capaç d’asseverar aquest discurs ni com a llunàtic, ni com a amant ni, menys encara, com a poeta. Potser que, en aquest darrer aspecte, qui ens n’hauria de fer cinc cèntims fóra Ponç Pons.
Josep Maria Quintana 