Opinar l’endemà mateix dels resultats de les eleccions és posar-me a l’altura dels “tertulians radiofònics”, i tanmateix crec que no em queda altre remei, encara que estic convençut que, en això, el meu criteri no té cap mena de valor. Tant perquè visc lluny de la pàtria basca, com perquè és molt difícil avaluar la realitat de les coses en un país tan complex com Euskadi.
Tanmateix, els resultats em suggereixen dues conclusions:
La primera, que el nacionalisme que representa Ibarretxe (PNV-EA) no s’ha acostat als resultats previstos, la qual cosa li dificulta de dur a terme el pla que havia prèviamanet traçat. D’ací que no li quedin sinó dues opcions possibles: a) Llençar-se la manta al cap i cabussar-se en l’aventura sobiranista de la mà d’un reforçat partit comunista de les terres basques (PCTV), i esperar a veure què passa. I b) Que, assumint el seu paper de guanyador (però no tant guanyador com pensava), maldi cercar una opció de consens amb altres partits –amb el PSE especialment- per tal de configurar un estatut que no trenqui necessàriament amb la Constitució.
La segona, que, com era previsible, el PP es mostra incapaç d’assumir per se els seus èxits o fracassos, i que, en lloc de preocupar-se a fons de trobar el seu paper a Euskadi (al cap i a la fi Maria San Gil se n’ha sortit prou bé) envesteix contra el PSOE, al qual culpa de tots els mals per no haver il·legalitzat prèviament el PCTV, un partit que, curiosament, va inscriure en el Ministeri de l’Interior Acebes un mes després d’haver-se proclamat la llei de partits.
I encara un darrer apunt: Cada dia que passa em confirmo més en la idea que la llei de partits és un llast que no pot tolerar el sistema democràtic. Aquest no ha de tenir inconvenient que els jutges condemnin amb proves les accions que siguin punibles penalment, però no pot permetre que una opció política sigui il·legal pel simple fet (gravíssim, és cert, però insuficient) que els seus dirigents no condemnin la violència que practiquen d’altres grups, com per exemple ETA.