El cert és que em sento desautoritzat per a parlar de la situació a Euskadi perquè, ras i curt, no l’entenc. No és si estem davant un fenomen inassequible per a les ments cartesianes o si és que els mecanismes del raonament no treballen de la mateixa manera allí que aquí, encara que se’m fa difícil creure això darrer.
Hem de reconèixer, però, que aquest cop, el galimaties mental que representa la sorprenent candidatura del “Partit Comunista de les Terres Basques” ha agafat tothom a contrapeu. No sols als qui s’autoqualifiquen de “constitucionalistes”, sinó també als nacionalistes (d’esquerra i de dreta, evidentment!).
De tota manera, els grans partits espanyols i, per tant, el govern de l’Estat i també l’oposició, més prest o més tard hauran de revisar la síndrome de McArty que pateixen i la caça de bruixes que han iniciat a tort i a dret.
Ja he opinat en aquest mateix bloc de notes el que penso de la “llei de partits”. No he d’afegir-hi res. I malgrat que no subscric cap de les tesis nacionalistes i, menys encara, les del nacionalisme radical i violent, estic convençut que és insà viure-hi a la contra i amb una actitud inquisitorial que ens porta a qüestionar-ho tot, fins la legalitat d’una candidatura (tan absurda com incoherent com vulguem) que emana, però, d’una organització política legalment aprovada i inscrita en el registre de partits durant l’època d’Acebes com a ministre de l’interior.
La caça de bruixes és un mètode que no condueix enlloc, tret de convertir en màrtirs i en herois els qui avui no són, sinó, un magma de contradiccions i d’incoherències.
Josep Maria Quintana 