Europa-Estats Units, la cada cop més difícil entesa

by

Estimat director:

Després de la cimera de l’OTAN celebrada a Brussel·les, més enllà de poder comprovar les nostres magnífiques relacions amb els Estats Units, que s’han vist compensades per una encaixada de Bush a Rodríguez Zapatero mentre li deia “Hola, amigo, ¿qué tal estás?”, i més enllà també de la represa de relacions entre França, Alemanya i els Estats Units, que preparà fa unes setmanes la secretària d’estat Condoleezza Rice durant la seva gira europea, tinc la impressió que els interessos de les dues riberes atlàntiques (la d’Europa i la d’Amèrica) s’estan allunyant. Per raons òbvies, Bush no vol modificar els elements bàsics de l’OTAN que li donen una posició de preeminència, però aquesta idea no és compartida per alguns dirigents europeus, i especialment per Schröder, que ha parlat clarament de trobar unes noves bases per a l’Organització atlàntica.

El canceller alemany, després de la conferència de seguretat celebrada a Munic el passat 11 de febrer, va demanar nous acords i un nou diàleg estratègic. “L’OTAN va dir no és ja el lloc prioritari on els socis transatlàntics consulten i coordinen les seves visions estratègiques”. I afegí que “el diàleg entre la Unió europea i els Estats Units, en la forma actual, no es correspon ni amb el pes creixent de la Unió Europea ni amb les exigències de la cooperació transatlàntica”. D’ací que proposés la creació d’una comissió d’experts per a debatre allò que podria donar un nou sentit a les relacions entre Europa i els Estats Units.

Aquest punt de vista no és, però, aïllat, ans molt al contrari, té un cert eco entre els pensadors que reflexionen avui públicament sobre les relacions internacionals. Sense anar més lluny, l’historiador d’Oxford Timothy Gaston Ash, a la seva darrer obra intitulada Free World, sosté que els Estats Units i la Unió europea tenen força raons per a trencar el pacte de l’OTAN.
D’entrada, no podem oblidar que l’Aliança Atlàntica va néixer per mantenir la Unió soviètica darrera el Teló d’acer. I no ens enganyem: durant la guerra freda, els francesos i els alemanys i també els britànics no eren apassionadament pronord-americans; però a mesura que l’imperi rus anava amenaçant l’Europa de l’Oest amb els seus míssils, les seves tropes i els seus agents secrets, es forjà l’imperatiu de preservar la unitat del bloc occidental. Aquesta necessitat, però, fa quinze anys que va desaparèixer, concretament, des que les reformes de Gorbatxov provocaren l’esfondrament de l’imperi soviètic. I de fet, des de 1989, la presa de mesures per a encoratjar l’harmonia transatlàntica ha estat un fet més aviat rar.

Hi ha, però, d’altres raons que abonen aquesta tesi antiatlantista. Niall Ferguson, que és professor d’història a la universitat de Harvard (USA), opina que la diferent manera com Europa i els Estats Units avaluen els riscos de l’extremisme islàmic constitueix el segon factor que juga en contra d’un apropament euroamericà. Per als europeus, diu Ferguson, l’amenaça terrorista islàmica no és comparable a la que representava l’exèrcit roig fa vint anys. O, si més no, no és suficientment important per a justificar una solidaritat transatlàntica sota la direcció dels nord-americans. De fet, després de les eleccions espanyoles un cop Rodríguez Zapatero va batre Rajoy, tres dies després dels atemptats de l’onze de març, molts europeus es comporten com si la millor manera de fer front a la creixent amenaça del terrorisme islàmic fos allunyar-se dels Estats Units.

¿I per què això? Doncs Ferguson ens dóna una resposta ben original que, com a mínim, s’ha de tenir en compte. A conseqüència d’una emigració en massa que prové bàsicament del Sud i de l’Est d’Europa, la Unió europea compta avui dins les seves fronteres entre 15 i 20 milions de musulmans. La proporció d’aquests entre el 3 i el 5 per cent de la població està destinada a augmentar amb l’envelliment dels europeus de naixement (que amb prou feines tenen una mica més d’un fill per parella) i també amb la continuació dels processos migratoris. És, potser, encara massa aviat per a parlar d’Euràbia diu Ferguson (per cert que Nicolau M. Rubió, parlava ja els anys trenta d’Euràfrica, encara que aquest concepte tenia una interpretació diferent) però, del que no hi ha dubte és que les creixents forces demogràfiques tendeixen a fer tombar l’equilibri europeu a favor de l’islam.

I no t’estranyis del que et dic, amic director, perquè aquest decantament de l’equilibri demogràfic a què faig referència es podria veure clarament reforçat per l’adhesió de Turquia a la Unió Europea. En efecte, amb la probable arribada d’aquest país (que és tant populós com Alemanya) a la Unió Europea l’any 2015, la nova Europa comptaria ja amb més musulmans que protestants. Circumstància que ens condueix directament a una la tercera raó que també dificulta l’apropament euro-nord-americà: Em refereixo a la ràpida descristianització que ha sofert Europa en els darrers trenta anys.
Segons un estudi de Gallup elaborat l’any 1999, un 48% dels habitants de l’Europa de l’Oest no van pràcticament mai a l’església, i la proporció és una mica menys alta un 44% a l’Europa de l’Est. Els nord-americans, en canvi, són força més practicants, i la seva fe molt més profunda. La proporció dels qui, als EEUU, assisteixen a algun servei religiós almenys un cop a la setmana és més de dues vegades superior a la dels europeus. Dos de cada tres nord-americans són creients, mentre que a Europa, només ho és un de cada tres. D’altra banda, gairebé cap nord-americà es defineix com a ateu, mentre que un 15% dels europeus s’hi declara. Aquesta és, doncs, segons Niall Ferguson, la tercera raó que ens separa. De fet, si les xifres són certes que no hem de dubtar-ho, és evident que la descristianització d’Europa no va parella a l’eufòria cristiana (¿hauríem de dir més aviat religiosa?) dels nord-americans.

En síntesi, doncs, que són tres els factors que poden ajudar-nos a comprendre les raons per les quals els europeus (en aquest sentit Rodríguez Zapatero seria un home més à la mode que Aznar) es pronuncien molt sovint en favor d’una política estrangera que sigui menys tributària dels Estats Units: L’esfondrament de la Unió soviètica, la immigració musulmana creixent i la tendència a la secularització que sofreix Europa, factors aquests que comporten, de fet, una progressiva presa de consciència europea i un allunyament dels Estats Units.

I dit això, la pregunta que immediatament s’imposa és la següent: ¿Per què Europa està immensa en aquest procés de descristianització mentre que els Estats Units viuen, en canvi, un auge de la religiositat? Pregunta interessant i resposta difícil, estimat director, sobre la qual tanmateix valdria la pena de reflexionar.


%d bloggers like this: