Estimat director:
Com diu Alain Minc, l’antiamericanisme ha estat sovint l’internacionalisme dels imbècils, i he de reconèixer que als homes de la nostra generació, formats molt directament en l’antiamericanisme, sovint ens costa d’eliminar aquest tic del nostre corpus ideològic.
D’altra banda, això no és difícil d’entendre perquè, com insisteix Minc, hi ha hagut antiamericanismes de moltes castes: “Antiamericanisme de dreta que enfonsa les seves arrels en la vella tradició reaccionària; antiamericanisme comunista o criptocomunista, nascut de la solidaritat amb la Unió soviètica i que sobreviu tot i haver desaparegut aquesta; antiamericanisme de la nova extrema dreta en nom del refús del capitalisme; antiamericanisme dels ecologistes a causa de la irresponsabilitat del primer contaminador mundial; antiamericanisme dels intel·lectuals de tota mena cargolats sobre els còmodes avantatges de l’excepció cultural; antiamericanisme dels antisionistes declarats i, també, dels antisemites; antiamericanisme dels …” Certament hi ha mil raons per anar contra aquest “pays-monde” com l’anomena Minc en el seu assaig Ce monde qui vient (Grasset. Paris 2004) a què faig referència. I tanmateix, quina enveja que em fan, sovint, els nord-americans!
Suposo que has seguit aquests dies, ni que sigui de passada, el conjunt d’esdeveniments que s’han succeït entorn de la presa de possessió de George Bush com a president dels Estats Units, d’aquest país els ciutadans del qual, amb molta més raó que els mallorquins, creuen que el nostre planeta està dividit en dues parts: Els Estats Units d’Amèrica i la resta del món. L’acte – el que es celebra als peus del Capitoli – ha permès a Bush pronunciar un discurs en el qual no ha concretat massa coses, però en el què s’ha definit com a campió de la llibertat i fustigador dels lliberticides. Podrem estar-hi o no d’acord, com podrem continuar creient – i aquest és el meu cas – que la política que ha seguit durant els darrers quatre anys ha estat plena de d’incoherències i de mentides (que, curiosament però, l’electorat nord-americà no ha tingut en compte, sinó que ha avaluat de manera molt diferent de com ho hem fet a casa nostra, amb excepció dels mitjans propers al Partit Popular), i tanmateix continuo pensant que estem a anys llum del sistema democràtic que regeix la vida dels nord-americans.
Entre els actes preparatoris de la presa de possessió de Bush hi ha hagut la compareixença de la seva mà dreta en el futur govern, Condoleezza Rice, davant la comissió del Senat, tràmit previ al seu nomenament com a Secretària d’Estat en substitució de Colin Powell. Aquestes compareixences davant el Senat dels Estats Units són, estimat director, una lliçó per qualsevol demòcrata que senti un mínim de devoció per la vida parlamentària, atès que constitueixen una vertadera prova de foc, no sols de la preparació, sinó també de la capacitat del polític que opta al càrrec per a saber estar i saber-se enfrontar a situacions difícils.
Et confesso que, tot i sentir-me allunyat de la ideologia “neocon” de Rice, admiro aquesta dona que em corprèn cada vegada que la sent parlar. És el revés de Bush en tots els sentits. Si el president és populista, ella és conscient que forma part de l’elit; si el president és planer en el tracte, i amb molts aspectes, força ignorant; ella és exquisida en les formes i respon al perfil del primer de la classe, de l’opositor brillant. I no admiro només la fortalesa d’aquesta dona que sap en tot moment què vol i com ho vol fer, sinó, i sobretot, aquest sistema polític que permet moments tan privilegiats com els d’aquestes comissions on, soles davant el perill, persones de la talla de Rice s’enfronten sens cap mena d’ajut a una mena de tribunal de senadors entre els quals en aquest cas hi havia demòcrates de la talla de Joe Biden, senador per Delaware, John Kerry, excandidat a president, Barbara Boxes, senadora per Califòrnia; o bé Christopher Dodd, que no estalviaren preguntes dures i força inconvenients (majoritàriament sobre el fracàs de la política americana a l’Iraq), però sense perdre mai el sentit d’estat que la seva missió reclamava.
De tota manera, que jo admiri la fermesa de Rice, l’habilitat de Bush i la democràcia americana, això no significa que la consolidació del tàndem Bush & Rice em deixi tranquil. Ni molt menys. Perquè la referència explícita de Rice a les polítiques de Cuba, de Corea del Nord, de Bielorrúsia, de l’Iran, de Zimbaue i de Birmània – països citats tots com a integrants del que Bush qualifica com a l’eix del mal, no em fa gaire feliç, tot i el meu desacord amb els sistemes polítics vigents en aquells territoris. I de totes aquestes referències amenaçadores, la que més em preocupa és la que fa a l’Iran, el govern del qual, el passat 15 de novembre, va acceptar de suspendre les seves activitats d’enriquiment d’urani. Aquest acord, que va cloure amb els països europeus, li permet d’entrada escapar-se de les sancions de l’Agència internacional de l’energia atòmica. Però hi ha força sospites sobre el seu programa nuclear militar encara existent, i Washington sembla decidit a cercar una prova de força.
Jo no crec, estimat director que el tàndem Bush & Rice deixi passar el mandat que ara s’inicia sense intervenir a l’Iran, que controla tota la costa nord del Golf Pèrsic i desitja ésser reconegut com la gran potència de la regió (cosa que també ambicionen els Estats Units). I això perquè, front als seus 70 milions d’habitants, la tirallonga d’emirats àrabs de l’altra costat, amb prou feines pesarien res sense la protecció militar i política dels Estats Units.
Cap altra cosa il·lustra millor la rivalitat entre els dos països que els esforços acarnissats dels Estats Units per impedir que l’Iran entri en el club de les potències nuclears. Si l’Iran acaba aconseguint la bomba, el monopoli que exerceix Israel sobre les armes de destrucció en massa a l’Orient Mitjà es trencaria, fins al punt que aquests dos aliats – Israel i els Estats Units – no podrien ja sobrevolar cap territori de la zona i amenaçar els seus adversaris de la regió amb atacs militars i, a més, haurien d’acceptar – i aquest és el malson dels americans – una situació de dissuasió mútua amb l’Iran. I si a això hi afegim que, tot i els seus acords amb els europeus, no sembla que l’Iran estigui massa convençut d’acabar amb el seu programa nuclear, comprendràs el meu pessimisme respecte de l’actitud que pugui adoptar el tàndem Bush & Rice que difícilment deixarà perdre l’ocasió d’intervenir a la zona.
I tu, amic director, arribat a aquest punt de la meva carta, em demanaràs si no observo contradiccions en el meu discurs que, per una banda, condemna l’antiamericanisme i, per una altra, tem una nova acció tant o més injustificable de Bush & Rice de la que dugueren a terme a l’Iraq. I jo et respondré que sí, que en soc conscient, d’aquestes contradiccions, però que això tanmateix no modifica els esquemes de la meva reflexió política.
Josep Maria Quintana 