Estimat director:
Tots els qui hem estat temptats (i continuem essent-ho encara) d’escriure una novel·la, ens hem passat hores i hores per a definir-ne el què. En una presentació de les moltes a què he assistit, l’autor parlava de literatura (i més concretament de novel·la) i venia a dir que aquesta només es pot fer sobre personatges que no s’ajustin al que podríem considerar com el perfil normal dels humans. Segons ell, no es pot escriure sobre una persona vulgar, sobre una persona a la qual no li passin coses estranyes que l’apartin, podríem dir, del comú. Permet-me que en discrepi afectuosament.
Ni no hi ha dubte, amic director, que disposar d’una bona història és ja un gran pas per a reeixir en una novel·la, però m’estic convencent de cada dia més que l’important realment d’una novel·la no és el què sinó el com. També ho creu així Màrius Serra que, en un llibre recent (De com s’escriu una novel·la, Empúries, 2004), afirma sense embuts: “M’interessa molt més el com que no pas el què”, afirmació que el crític Jordi Galves confirma.
Escriu Galves: “Las ideas nos exasperan; el tema es lo de menos, la trama de las historias sólo nos preocupa muy secundaria y remotamente; para ir tirando, ir leyendo y basta. Lo que cuenta en los cuentos es el contar, el temblor de ese movimiento, lo que queda para siempre es cómo pasan las cosas; lo que nos fascina es el arte de disponerlas en la página, la suntuosidad de la superchería, la habilidad, la imaginación de las tretas, el fascinante poder de seducción del engaño. Como en El principito, jugamos a creer que una boa puede engullir a un elefante y, además, recortar elegantemente la silueta de un sombrero. Jugamos a contar mentiras, tralará. Pero sabiendo al mismo tiempo que todos los tratados de aeronáutica del mundo no atesoran tanta verdad, tanto realismo como esa conocida y mentirosa página del aviador Saint-Exupéry. Pongamos sobre la mesa Madame Bovary. O el Quijote. Pongamos también el Lancelot en prosa, el Ulises de Joyce o En búsqueda del tiempo perdido de Proust. Resumamos sus argumentos y veremos qué colección de tonterías más asombrosas nos sale. Como sucede con los sueños acabados de soñar, se desvanecen al explicarlos. La literatura no es como nos la cuentan en el bachillerato. No existen los grandes temas, los elevados y los vulgares. Sólo existen libros buenos y malos. Y los que ahora son clásicos, en sus tiempos, todos, todos, fueron de serie B”.
Arribar a aquestes conclusions em sembla fonamental, amic director, per a moure’ns amb un mínim de seguretat pel fangar pantanós de la literatura, i en general, de totes les arts. De fet, tots volem escriure. Tots volem pintar… I això, que podria ser el resultat d’una inquietud cultural molt lloable i la font d’una indiscutible satisfacció en el camp de la pròpia realització personal, sovint, però, s’espatlla pel fet que no és, només, escriure o pintar allò que volem, sinó també —i sobretot— publicar i exposar el resultat de la nostra creació. I sovint no esperem a trobar un editor que realment cregui en nosaltres i es jugui els seus diners en una edició, o a un galerista que certament estigui convençut de la bondat de la nostra pintura i arrisqui de promoure una exposició amb els quadros que hem pintat, sinó que som nosaltres mateixos —escriptors o artistes— els qui, amb la nostra exclusiva aportació personal, o bé amb l’ajut d’algunes persones privades o públiques a les quals arribem a convèncer o, simplement, a comprometre, que acabem publicant o exposant els resultats de la nostra creació.
És cert, amic director, que en algunes d’aquestes obres a què faig referència s’hi endevina sovint (o pot intuir-s’hi) el què, un què que, en aquest cas, normalment sol anar lligat a les pròpies experiències personals o (i això és més evident en el cas de la literatura) a una mena d’ajustament de comptes amb algú o amb algunes idees o fets que ens molesten o, simplement, ens desagraden; però en la majoria de totes aquestes obres, el com s’hi troba desaparegut. El galerista ha cobrat la comissió corresponent (o el lloguer de la galeria), l’editor ha cobrat el cost de l’edició i les subvencions que hi van lligades, i la pretesa obra d’art (quadro o llibre) acaba arraconanda en un quarto fosc fins a podrir-se. Però —i això és el que realment importava— hem satisfet la nostra vanitat personal.
De tota manera no creguis que és fàcil, amic director, saber desenvolupar-se amb encert en aquest camp. De fet, gairebé tots sabem què és una novel·la, i no ens costaria massa fer una conferència sobre el què i el com. Tanmateix els camins es difuminen quan, en la soledat de l’estudi, hem de posar-nos a treballar i a transformar, negre damunt blanc, la netedat glacial dels folis en literatura, en bona literatura, naturalment.
Sense anar més lluny, jo mateix vaig creure que havia trobat —d’això fa uns anys— una bona història per a ser contada, una història que, en aquest cas, estava estretament lligada a la Història —dita així en majúscules—, la qual volia convertir en un text creatiu de ficció. En aquest cas jo volia contar uns fets reals, concrets, durs, dramàtics, lligats a allò que els meus pares n’haurien dit la “Història recent”, però volia contar-los com ho ha de fer un novel·lista i no com ho fa —o ho ha de fer— un historiador. I amb aquests materials em vaig proposar d’escriure allò que els francesos en diuen una nouvelle, paraula (perdona’m la cursilada, amic director), que, en aquests casos, em sembla força més precisa que la paraula conte, per a definir aquest gènere literari de ficció que excedeix les dimensions del relat curt i no arriba, però, a tenir l’extensió d’una novel·la. I ho vaig fer. Al llarg d’unes setmanes vaig dedicar-me exclusivament a la meva nouvelle fins que la vaig acabar. Em va semblar que havia encertat el què, i tenia la impressió que també el com s’havia aconseguit de manera notable. Prudentment, però, vaig deixar aquelles pàgines en un calaix per rebaixar l’excitació que produeix el treball continuat en una història —novament el què— que mereixia de ser contada. Però s’havia de deixar reposar. Perquè les novel·les, amic director, com els vins, deixades reposar en un calaix de roure, milloren si són realment bones o s’enagreixen ràpidament.
Allí estava, doncs, reposant aquest text quan, fa cosa d’un mes, un editor em va demanar que li donés aquella història. Li vaig dir que la volia mirar abans, i, en fer-ho, vaig veure que —magnífic el què— no havia, però, reeixit en el com. En aquest cas, el què ofegava el com. O el que és el mateix: La Història (en majúscula) no deixava viure els personatges, els quals no reeixien a agafar el vol. I vaig sentir-me trist, profundament trist i decebut. Sobretot, perquè continuo creient que la història val la pena de ser contada… literàriament.
El meu editor i jo mateix estem, doncs, aquests dies meditant sobre què s’ha de fer amb la nouvelle. ¿Ha de restar per sempre més oblidada (com tants altres escrits) en un prestatge de la meva biblioteca? ¿Ha de publicar-se tal com jo la vaig escriure deu fer tres o quatre anys? ¿Puc retornar sobre el text i mirar de treballar novament els personatges per tal d’alliberar-los de l’encotillament que els ha provocat la Història? Com veus, amic director, és força complicat en una novel·la això de treballar el què i el com.
Josep Maria Quintana 